Bones notícies protagonitzades per dones

1- Mònica Roca ha estat escollida aquest dilluns com la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona en els seus 135 anys d’història. En un ple a la Llotja de Mar, Roca ha guanyat la votació a l’empresari Josep Maria Torres, que a última hora ha decidit presentar una candidatura alternativa. Coincidint amb el 8-M, la nova presidenta de la Cambra ha admès la importància de la seva presidència, afirmant que les estadístiques mostren que al món empresarial “la manca de gènere femení perjudica l’economia“.

2- L’equip de bàsquet femení Spar Girona ha aconseguit el seu primer títol de la Copa de la Reina, trencant així la maledicció que el perseguia després d’haver perdut les últimes quatre finals del torneig. Ha aconseguit aquest diumenge una victòria per 72-62 davant del València a la final de la Copa.

 

Federica Montseny, fidel als seus principis fins al final

Ahir dia 8 de març, vam poder conèixer la figura de l’anarquista Frederica Montseny ( 1904-1994) gràcies al biopic Frederica Montseny, la dona que parla emès per TV3. La dirigent anarquista catalana va ser la  primera dona que va seure al consell de ministres de l’estat espanyol. Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d’Espanya i una de les primeres d’Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l’abolició de tota forma d’opressió de l’home per l’home i, per tant, de tota classe de govern. Per exemple, va viure amb el seu company, Germinal Esgleas també cenetista, en una unió lliure de la qual van néixer 3 fills i que que mantindrien durant més de cinquanta anys, fins a la mort d’ell el 1981.

Filla de dos mestres llibertaris ( Joan Montseny –Federico Urales-  i Teresa Mañé i Miravet –Soledad Gustavo),de mans de la mare va rebre una completa formació basada sobretot en les lectures i ja de jove va començar a escriure textos de caire social; alguns d’ells,  tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d’alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir-les de la necessitat de crear “les dones del futur”. Es va afiliar a la CNT i la FAI i de seguida va destacar pel seu talent en els seus discursos convincents i ja des dels inicicis de la Guerra Civil va esdevenir una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. Malgrat totes les reticències dels anarquistes, ella i 3 dels seus companys van entrar al govern de Largo Caballero i, en el cas de Montseny, com a ministra de Sanitat i Assistència Social i malgrat l’escassa durada del seu pas pel ministeri i les múltiples traves per la seva condició de dona – única en el govern – , en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Tot i així, pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El 1938 va intercedir en les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT i POUM  pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.
Va haver d’exiliar-se a França el febrer de 1939; dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla i, un cop més, va fer un brillant discurs de descàrrec tot defensant la seva tasca com a ministra del govern de la República espanyola.
Instal·lada amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc va continuar amb el seu treball com a escriptora difonent les idees llibertàries; va tornar esporàdicament a Espanya a partir del 1977 i, en els seus últims anys i malgrat els seus problemes de visió,  va reivindicar a l’estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra civil i es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 va publicar la seva  autobiografia Mis primeros cuarenta años. Va morir el 1993 als 88 anys.

És bo que la televisió pública faci difusió de referents femenins.

Per conèixer millor aquesta dona podem veure el programa de TV que se li va dedicar de la sèrie Un segle per a les dones. I també les entrevistes que li van fer Carmen Alcalde a Identitats i Angel Cases al seu programa, Angel Casas show 

Valentina Tereshkova, primera cosmonauta de la història

Chaika, “gavina” en rus -el pseudònim que usava Valentina-, tenia 26 anys  quan va visitar l’espai exterior. Va completar 48 òrbites entorn  de la Terra en tres dies en la que va ser la sisena missió del programa Vostok; era el 16 de juny de 1963 i va esdevenir la primera dona a aconseguir aquesta gesta. Tereshkova, nascuda el 1937, pertanyia a una família humil, el seu pare era tractorista, i no va anar a l’escola fins als 8 anys; d’adolescent va començar a treballar en una fàbrica tèxtil  i aleshores la seva passió era el paracaigudisme. Després, va ser seleccionada com a tripulant del Vostok 6, va tenir la seva primera filla amb el seu primer marit, també astronauta, i va començar una carrera política que la va portar a ser membre del Soviet Suprem i del Comitè Central del Partit Comunista. Va aprofitar la seva posició destacada per ajudar els ciutadans més necessitats, recolzant personalment diversos orfanats. També va ser  una feminista compromesa  que va lluitar pels drets  de les dones.

De ser una simple obrera d’una fàbrica, va arribar a ser cosmonauta, política i enginyera (es va graduar com enginyera espacial el 1969 a l’Acadèmia de la Força Aèria de Zhukovski). Va romandre  activa en la política després de la caiguda de la Unió Soviètica i és encara considerada com una heroïna a Rússia.

El 2013, amb 76 anys, va voler anar a una missió a Mart, tot i que no es garantís que podia retornar amb vida i l’any següent fou abanderada en la cerimònia d’opertura dels JJ.OO.

“El movimiento sufragista y la violencia”. Beatriz Gimeno, Directora del Instituto de las Mujeres

Interessant article a Público signat per Beatriz Gimeno en relació a les manifestacions que s’estan produint arreu contra l’empresonament del raper Pablo Hasel i per la llibertat d’expressió; ahir vam veure una pancarta amb el lema següent: NOS HABEIS ENSEÑADO QUE SER PACÍFICOS ES INÚTIL. És la violència necessària per fer més visible allò que es reivindica?

No només lluitaven per aconseguir el vot sinó també pel dret a l’educació de les dones i van establir lligams interclassistes i pactes antipatriarcals entre dones. Van ser pioneres també en una forma de protesta, imitada després per altres  movimients socials. Buscaven l’impacte en accions petites, però molt espectaculars i s’exposaven elles mateixes: s’introduïen  en tot tipus d’actes polítics per cridar, tirar pamflets, seure al terra, encadenar-se, fer cadenes humanes etc. Van llogar un dirigible per fer proclames des del cel, van entrar al parlament (on tenien prohibida l’entrada) per proclamar les seves consignes, s’estaven hores pujades en un banc a qualsevol cantonada de Londres. Accions subversives que transgredien la prohibició per a les dones de mostrar-se i parlar a l’espai públic. Eren rebudes amb insults, ous, objectes i intents de tocaments o violacions. Moltes d’aquestes dones van ser segrestades per les seves  famílies i tancades en  psiquiàtrics, sotmeses a electroxocs i tortures.

Les  sufragistes van anar radicalitzant els seus mètodes arribant a la destrucció del mobiliari urbà i de la propietat. Amb martells destrossaven aparadors, fanals cotxes, van perseguir polítics i els trencaven les finestres, irrompien en els mítings i la vida parlamentària, van incendiar cases de camp, destruir camps de golf o jardins reals.  No van arribar a matar, però sí, algunes van perdre la seva vida; per exemple, a la manifestació de 1910, l’anomenat Black Friday, la més gran manifestació política conegude  fins aleshores, tres manifestants van resultar mortes per les ferides rebudes per part d’infiltrats que les colpejaven a més de sotmetre-les a agressions sexuals.  La policia i els mitjans van culpar les mateixes sufragistes. Aquesta repressió va fer que elles creessin un cos de defensa que portava tota mena d’armes i, fins i tot, algunes van aprendre tècniques orientals d’autodefensa. Com a conseqüència de la radicalització, el govern va practicar detencions i empresonaments; aquestes eren arbitràries, sense proves ni càrrecs. Elles es declaraven en vaga de fam i exigien ser considerades preses polítiques. I la resposta del govern fou alimentar-les a la força: lligades a la cadira els ficaven una goma fins a l’estómac; això els provocava ferides, vòmits, ofecs.

La violència que elles van exercir no va ser en absolut comparable a la que elles van rebre per defenser uns drets universals: tortures, pallisses, violacions, assassinats, empresonaments i internaments psiquiàtrics, van ser expulsades de casa, assetjades als carrers. Moltes ho van perdre tot, fins i tot la vida; però gaudim de la seva herència.

El sufragi femení equiparable al masculí es va aprovar finalment  el 1928. Charlotte Despard, una sufragista ja gran, va dir: “Mai no vaig pensar que ho veuria. Però quan un somni es fa realitat, cal anar cap al següent”. 

Femen irromp en les eleccions catalanes

El grup feminista FEMEN s’ha presentat al col·legi electoral del carrer Sant Joan de la Salle, 42 de Barcelona, per protestar davant del candidat de Vox, Ignacio Garriga, abans d’anar a votar. Les feministes han llançat papers de color verd on demanaven com els de la fotografia i reiteraven que “Femen va contra el feixisme institucional“. El programa de Vox, entre d’altres propostes demana: suprimir les autonomies, les llengües pròpies, derogar la llei de memòria històrica, suprimir  les quotes de gènere en les llistes electorals, deportació immediata d’immigrants il·legals, reconeixement de la sobirania espanyola sobe Ceuta i Melilla, tancament de  mesquites que qualifiquen de fonamentalistes, eliminació de la televisió autonòmica i el defensor del poble, suprimir intervencions quirúrgiques a càrrec de la hisenda pública com ara abortament o canvi de gènere, eliminació  de l’accés gratuït a la sanitat per a immigrants  il·legals i copagament  per als residents legals que no tenguin  un mínim de 10 anys de permanència, garantir  el dret a l’educació en espanyol a tot el territori esdevenint  l’espanyol llegua vehicular obligatòria i les llengües cooficials  opcionals, impulsar una llei de protecció de la tauromàquia i de la caça, derogación de la llei de violència de gènere i de tota norma que discrimini un sexe de l’altre i supressió d’organismes feministes radicals subvencionats, posar fi a subvencions  públiques a partits polítics  i fundacions, sindicats, patronals  i organitzacions del que ells consideren proselitisme ideològic ( no el seu), creació d’un memorial de les víctimes  del terrorisme, restaurar el rigor penal per al terrorisme  i els delictes més greus incloent la cadena perpètua, eliminar privilegis penitenciaris (salaris, seguritat social) als  presos condemnats per terrorisme i a immigrants il·legals.

Les noies de Femen han estat retingudes pels Mossos i han quedat aïllades a l’altra banda del carrer. Des del seu compte @femenspain, han recordat que Vox “no és patriòtic sinó feixista”. Finalment, els Mossos s’han emportat les manifestants que anaven despullades i havien escrit les seves protestes al cos, una de les característiques del seu format reivindicatiu que sempre les identifica.

Femen és un moviment feminista internacional de dones activistes que “actuen contra tres pilars fonamentals del patriarcat”. I els situen en la indústria del sexe, la religió i els grups o règims antidemocràtics. El mètode de les seves protestes s’anomena ‘sextremisme’: tècnica de protesta on les dones fan servir el seu cos despullat, en aquest cas topless, amb una consigna política i un eslògan pintat. El seu lema és “Els nostres cossos són política”.

Nous espais de Barcelona amb nom de dones

Recentment s’han aprovat quatre espais nous amb nom de dona, tot i així al nomenclàtor de la ciutat només n’hi ha un 7,5%.
Les  últimes incorporacions són totes dones compromeses socialment: líders veïnals i feministes.

Una placeta de la superilla del barri de Sant Antoni entre els carrers Tamarit i Comte Borrell es dirà Conxa Pérez Collado (Brcelona, 1915-2014) una paradista del mercat sindicalista, afiliada a la  CNT i militant de la FAI que va ser miliciana durant la guerra civil i va estar exiliada al camp de concentració d’Argelers; quan va tornar duarant el franquisme no abandonà mai la seva militància.

Al districte de Gràcia, un nou mirador del Park Güell amb vista al barri del Putxet – a la intersecció de la Baixada de la Glòria i l’avinguda del Coll del Portell – rebrà el nom de Consol Casals i Genover (Barcelona, 1949-2012) una veïna del barri que va ser professora de física, feminista i antimilitarista i va formar part de Ca la Dona i va ser vocal de l’Associació de Veïns de Gràcia.

 

Un carrer de Sant Andreu situat a les antigues casernes a la cantonada amb el Passeig Torres i Bages estarà dedicat a Teresa Boronat i Fabra (Barcelona, 1904-Sant Antoni de Calonge, 1983), coreògrafa i professora de dansa que va ser primera ballarina del Liceu. Va posicionar-se a favor de la República. A França va crear una escola de dansa i va actuar també en d’altres països promovent els balls tradicionals catalans.

I encara al mateix districte, uns jardins del barri del Bon Pastor recordaran Isabel Domínguez Paniagua  (Salamanca, 1947 – Sabadell, 2005) qui va pertànyer al Partit del Treball d’Espanya i va reclamar millores urbanístiques per al barri com ara la creació d’un ambulatori, va estar presa per la seva activitat sindicalista i fou una de les impulsores de les primeres jornades catalanes de la dona el 1976.

La infermera polonesa Irena Sendler (Vasòvia, 1910- 2008) coneguda com l’Àngel del gueto de Varsòvia, que va salvar milers de nens jueus de l’extermini nazi, serà el nom d’un espai a la Plaça de les Glòries, al districte de Sant Martí.

També es tramita l’aprovació d’un canvi de nom d’un carrer de la Barceloneta (el de l’almirall Aixallà) pel d’una líder veïnal del barri, Emília Llorca Martín (Barcelona, 1948 – 2009): més coneguda com l’Emiliona, recordada perquè va liderar el moviment de lluita contra l’expulsió del veïnat i l’especulació immobiliària.

Chantal Akerman, una cineasta pionera del feminisme

Natalia, una polonesa jueva, i mare de CHANTAL  AKERMAN (Bruselas, 1950-París, 2015) va sobreviure als 15 anys als camps d’extermini; aquest fet va marcar la vida de la seva filla, la cineasta Chantal Akerman,  qui també va escriure un llibre on reflecteix la seva història Una familia en Bruselas (1998), un diàleg entre una mare i una filla ferides pel segle XX.  La reedició del text es presenta dijous a la Filmoteca de Catalunya amb l’afegit de dues de les seves pel·lícules: la seva primera cinta, el cut Saute ma ville (Exploto la meva ciutat), que va rodar als 18 anys, i el seu autorretrat Chantal Akerman par Chantal Akerman (1996). És un dels actes del rescat d’una de les figures més importants del cinema del segle XX, de les més  oblidades a Espanya tot i que no a la resta d’Europa.

Quan Natalia va morir l’any 2014, Chantal va tenir una forta depressió, pensava que ja no tenia res a dir. Un any després, diagnosticada com a maniaco-depressiva, es va suïcidar.

Akerman es va consagrar davant la crítica internacional amb el film Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), sobre la vida quotidiana d’una vídua que es prostitueix  per poder tirar endavant el seu fill. Té una duració de tres hores i vint minuts i la crítica i el públic del seu temps no la va rebre amb gaire entusiasme; tot i així el New York Times la va considerar “la primera obra mestra del feminisme en la història del cinema”. El seu cinema rupturista, la seva visió crítica de la societat i sobretot les seves crítiques contra l’opressió de les dones li van costar la incomprensió i el rebuig de molta gent, intel·lectuals inclosos (Marguerite Duras li va dir boja tot abandonant la sala on es va estrenar Jeanne Dielman).  Més tard, mentre a Europa se la va considerar una avançada, a Espanya la seguim coneixent poc. Però encara som a temps, perquè el seu missatge és totalment vigent: ens va mostrar el rol de la dona alienada pel treball domèstic, i no només va denunciar l’opressió que patien les dones sinó que també es va permetre somiar amb l’alliberació  sexual femenina.

Gloria Steinem, activista i feminista

Properament podrem veure el biopic sobre la feminista Gloria Steinem (Ohio, 1934), The Glorias, dirigit per Julie Taymor (qui també actua com a amiga de la protagonista, Frida). És una mena de caleidoscopi de moltes Glorias —la nena que va viure una infantesa itinerant,  la jove que va viajar a l’Índia, l’adulta que va esdevenir un referent— i també de totes les dones de les quals va aprendre al llarg de la seva vida. Es tracta d’una adaptació de l’autobiografia de Steinem, Mi vida en la carretera, un treball sui generis on evoca els seus records d’amistats i anècdotes d’avions, carretera i campus universitaris. Mescla ficció amb imatges d’arxiu de la protagonista: la marxa sobre Washington al costat d’una dona afroamericanala Conferència Nacional de Dones celebrada a Houston el 1977, la seva amistat amb la primera dona que va ocupar el càrrec  de cap de la Nació Cherokee, Wilma Mankiller…

També va ser columnista del New York Magazine i va cofundar la revista Ms. El 1969 va publicar un destacat article anomenat “After Black Power, Women’s Liberation” (després del poder negre, l’alliberament de la dona), que la va convertir en una de les referents en la segona onada de teoria feminista, juntament amb d’altres com Betty Friedan.

Gloria Steinem, implicada des del principi en el projecte cinematogràfic, voldria que la pel·lícula funcionés com una matrioshka, que la seva història serveixi per mostrar la d’altres dones i homes que han marcat el seu destí. Afirma“Quasi tot el que sé de feminisme ho vaig aprendre de dones afroamericanes que eren més grans que jo i havien començat a ser activistes abans que jo”.

Zenobia Camprubí, la gran sacrificada?

A la biografia recentment publicada sobre la dona de Juan Ramon Jiménez Zenobia Camprubí (1887-1956), Zenobia Camprubí. La llama viva (Alianza), de la investigadora Emilia Cortés (Utiel, 1946), la catalana, que sempre havím considerat  supeditada i sacrificada al marit, apareix per pimer cop com una dona que centra l’interès per mèrits propis. La reivindica com a dona moderna, independent, cosmopolita, compromesa socialment, feminista, escriptora, traductora i empresària.

Nascuda a Malgrat de Mar, a la torre d’estiueig d’uns burgesos barcelonins que vivien primer al Passeig de Gràcia i després a Sarrià, aleshores un petit poble, també passà temporades a Nova York on el seu avi matern va fer una gran fortuna. Posseïdora d’una sòlida formació que li proporcionaren tutors particulars  començà a escriure des de joveneta, molt cops en anglès, contes, articles, diaris,  memòries o evocacions. El 1909 s’instal·là amb la seva mare a Madrid, on va conèixer el poeta Juan Ramon Jiménez (1881-1958),  concretament en una conferència a la Residencia de Estudiantes. Malgrat l’oposició de la seva mare ( ell era un home retret, misantrop i patia depressions) es van casar el 1916. Vivien a Madrid i es dedicaven a la literatura , tot i que ella, molt emprenedora, també a altres negocis com el lloguer de pisos, la decoració, la venda de gabardines angleses i fins i tot va posar una botiga d’Art Popular Espanyol. Des de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas de Acción Feminista Política-Económica-Social, va batallar per la igualtat  salarial home-dona. També fou secretària del Lyceum Club Femenino, on coincidí amb Victoria Kent. Durant la guerra, entre moltes altres activitats, es va ocupar de nens orfes.

Retrat fet per Sorolla

També a l’exili va haver d’enginyar-se-les per mantenir-se i aconseguir que el seu marit, cada cop més posseït per la depressió i, a més, malalt de l’estómac, escrivís ajudant-lo sempre. Fins i tot, instal·lats a EEUU va treballar de professora de Literatura. Fou ella qui més treballà per a la concessió del Nobel a Juan Ramon, cosa que tingué lloc el mateix any de la mort de Zenobia per un càncer contra el qual també lluità infatigablement.

La tesi que Cortés sosté al seu llibre és que, contràriament al que havien sabut de Zenobia, que era una dona a l’ombra, ella va decidir lliurement que ajudaria el seu marit. Treballava amb ell, passant a màquina els seus escrits i portant el seu arxiu i publicacions;  molts cops, sabent-lo un gran poeta, l’obligava a seguir creant. Zenobia Camprubí era d’aquelles dones que mai no hagués permès que un home la dominés.

Les dones poloneses contra el govern de dretes per l’avortament

El passat 22 d’octubre, el Tribunal Constitucional polac va prohibir la interrupció de l’embaràs en casos de malalties congènites greus i mortals del fetus. Milers de dones de tot el país, fins i tot de municipis petits i regions conservadores, s’han alçat en protestes massives.
Fins aconseguir aquesta llei els grups fonamentalistes catòlics amb el suport de l’església han lluitat per prohibir l’avortament de totes les formes possibles; no ho van aconseguir el 2016 per les mobilitzacions massives per tot Polònia.  Però ara, no a través del procediment parlamentari habitual sinó gràcies a la intervenció del TC (una intervenció autoritària que ataca les institucions del poder judicial al servei de la coalició de la Dreta  Unidai per tant, la democràcia), han aconseguit acabar amb l’anomenat “compromís d’avortament”, una llei de drets reproductius de 1993. Una de les lleis sobre l’avortament més restrictives d’Europa.

La nova llei és rebutjada per multitud de dones que volen deixar clar que és un pas endavant en el maltractament a les dones per part dls elements conservadors i religiosos del país. Ogólnopolski Strajk Kobiet (Dones poloneses  en vaga) i d’altres organitzacions feministes han dut a terme  bloquejos  de carreteres, vagues i marxes y marchas tots els dies des del passat 22. I al parlament juntament amb el partit d’esquerra Sejm lluiten pel dret incondicional de les dones del país a interrompre l’embaràs per qualsevol raó i de forma gratuïta fins a la 12ª setmana de gestació, el  dret  de la dona a decidir sobre el seu cos, a protegir la seva salut i la seva vida.