A la fotografia Coventry de 41 anys amb Nawal El Mutawakil, marroquina de 62, vicepresidenta del COI.
Kirsty Leigh Coventry és una exnadadora i política zimbabuesa, guanyadora de set medalles olímpiques, incloses duos d’or, entre els Jocs d’Atenes 2004 i Pekín 2008. Actualment és Ministra d’Esports, art i recreació de Zimbabue.
Amb el seu nomenament, després d’una votació guanyada amb àmplia majoria, el camí cap a la paritat en l’olimpisme fa un gran pas endavant.
L’escriptora sudcoreana Han Kang (Gwangju, 1970) ha guanyat el Premi Nobel de Literatura. Així ho ha anunciat l’Acadèmia sueca, que ha reconegut el seu treball “per la seva intensa prosa poètica que afronta traumes històrics i exposa la fragilitat de la vida humana”, i que la converteix en la divuitena dona en aconseguir el premi literari més cotitzat de les lletres mundials, a més de ser la primera vegada que el premi recau en un autor de Corea del Sud. El seu nom no es trobava entre els favorits de les apostes.
Kang va estudiar Lletres a la Universitat Yonsei i, després de graduar-se, va treballar com a periodista per a les revistes Publishing Journal o Samtoh. Des de llavors, ha publicat diverses novel·les, contes i assaigs. La seva primera obra, una recopilació de contes anomenada El amor en Yeosu, es va publicar el 1995. Es va fer amb el Booker International de ficció el 2016 per La vegetariana (La Magrana, en català), la seva obra més coneguda. És una novel·la que tracta sobre la decisió d’una dona de deixar de menjar carn i les seves devastadores conseqüències.
Gràcies a la iniciativa d’una iniciativa particular d’una familiar, l’avui desconeguda Concepció Callao donarà nom als futurs jardins situats entre l’avinguda Diagonal i el futur mirador de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, al barri del Fort Pienc (districte de l’Eixample), dins de l’àmbit de la plaça de les Glòries, un espai que en l’actualitat és un solar que s’utilitza com a magatzem de materials i vehicles per a les obres de reurbanització de tota la zona.
Concepció Callao Franqués (Barcelona, 1895-1959) va ser una important contralt que va excel·lir en la interpretació de les òperes de Wagner i la seva col·laboració amb compositors catalans com Toldrà i Massana i que va sumar, al llarg de la seva carrera artística, exitoses actuacions al Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana i, durant la Guerra Civil, al Tívoli dins de la companyia socialitzada d’òpera del mateix teatre. Fora de la ciutat on va néixer i morir, va recollir grans actuacions a València i Madrid, a més d’efectuar gires per Portugal i l’Amèrica Llatina. Un cop retirada, Callao es va dedicar a l’ensenyament, impartint classes de música al Conservatori Municipal de Barcelona.
El 3r dilluns de cada mes a les 19 hores a la Plaça Sant Jaume de Barcelona la Plataforma Unitària contra les violències de gènere crida a una concentració en record de totes les víctimes de violència. Recordem que enguany ja són 35 dones mortes a mans de les seves parelles o exparelles, 1279 des de 2003.
Ahir mateix va tenir lloc una nova agressió violenta a una dona a Santa Coloma de Gramanet; la seva parella va amputar-li una mà i va fugir.
La plataforma demana voluntàries per treballar per una vida lliure de violències masclistes.
La dona conduia el seu cotxe a la ciutat de Nour, a la província de Mazandaran al nord del país, quan la policia la va aturar i va disparar-li en comprovar que tenia una ordre per no respectar l’estricta llei del vel islàmic. És Arezou Badri, de 31 anys i mare de dos nens petits. Els fets van tenir lloc el 22 de juliol. Per mitjà d’un missatge de text, les autoritats avisen els propietaris dels vehicles capturats amb dones sense vel que el seu cotxe serà confiscat. La mesura s’ha estat aplicant al país els últims mesos per forçar l’ús del vel islàmic.
Badri es troba actualment sota estrictes mesures de seguretat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital Valiasr de Teheran i els agents només permeten que la seva família la visiti durant uns minuts, després de prendre’ls els mòbils, per evitar que sortin imatges de la víctima. Tot i així, una imatge de la dona s’ha fet virala les xarxes socials.
L’activista catalana, amb 22 anys de trajectòria, ha estat reconeguda a Estats Units com una de les deu heroïnes mundials de la lluita contra el tràfic d’éssers humans.
Espanya i Catalunya eren destinacionss tradicionals de víctimes amb finalitat fines d’explotació sexual, però ara aquest negoci il·lícit s’ha diversificat existeix molta ‘poliexplotació’ i ha crescut la criminalidad forzada
La pel·lícula Una mujer italiana, estrenada recentment i actualment a les cartelleres, explica la història d’una dona pobra i malaltissa qui, gràcies a la seva força de voluntat, coratge i habilitat comercial, va superar el sexisme i la intol·lerància contra els italians i va esdevenir una de les grans emprenedores del s. XIX.
La mare Cabrini (Sant’ Angelo Lodigiano, Itàlia, 15 de juliol de 1850- Chicago, EEUU 22 de desembre de 1917) és una persona que paga la pena conèixer per la seva tasca social als Estats Units. Es un personatge completament oblidat ( com tantes altres dones singulars, d’altra banda) Va arribar a Nova York el 31 de març de 1889 i des del primer moment es va posar al se puso al servei dels emigrants italians que tenien condicions de vida deplorables. Sense comptar amb cap ajuda de les autoritats eclesiàstiques, va aconseguir fundar un orfanat i un hospital, els primers de molts altres, per la qual cosa fou beatificada el 13 
de novembre de 1938 pel papa Pius XI i canonitzada el 7 de juliol de 1946 pel papa Pius XII. El miracle que va habilitar la seva beatificació va ser el retorn de la vista a un nen que s’havia quedar cec per un excés de nitrat de plata als ulls. El miracle de la seva canonització fou la curació d’una monja que patia una malaltia terminal. El 1950, Pius XII va proclamar la mare Cabrini la santa patrona dels immigrants i el 1952 l’American Committee on Italian Migration de Nova York la va declarar la immigrant italiana del segle. Ella i les germanes de la seva congregació, es van expandir a Chicago, Seattle, Nova Orleans, Denver, Los Ángeles, i d’altres països de Sudamèrica i Europa.
Segons el recompte ràpid oficial, la candidata de l’esquerra aconsegueix entre el 58,3% i el 60,7% dels vots. L’ esquerra no només va aconseguir una victòria important en les presidencials, sinó que, segons els primers indicis, el partit Morena -creat per López Obrador fa dotze anys- es va fer amb la victòria en si més no cinc dels nou estats que van celebrar eleccions a governador.
Després de conèixer el resultat, Sheinbaum, va dir: “No les voy a fallar”. Es va comprometre a respectar la llibertat de premsa i les inversions privades estrangeres. Va insistir també que el nou govern respectarà l’autonomia del banc central. I va defensar “la soberania energètica” però amb “energies renovables”. Pretén legislar també mesures per impulsar l’status de la dona al país i combatre la violència contra les dones en un país que registra deu feminicidis al dia.
Claudia Sheinbaum és la primera dona que arriba la la presidència a Amèrica del Nord Canadà, EE.UU i Mèxic) i s’incorpora a una llarga llista de presidentes llatinoamericanes que inclou Michelle Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Laura Chinchilla (Costa Rica) i Xiomara Castro (Honduras). I, pel que fa a Mèxic, per si la presidència fos poc, la majoria dels candidats al Congrés -tant de dretes com d’esquerres- a les eleccions celebrades diumenge són dones.
Claudia Sheinbaum Pardo (Ciutat de Mèxic, 1962) és una política, científica, activista i escriptora mexicana. És Cap de Govern de la Ciutat de Mèxic des del 5 de desembre de 2018.
Segons ha informat la seva família a través d’un comunicat Norita, filla de catalans i cofundadora, el 1977, del moviment reivindicatiu de recerca dels familiars desapareguts durant la dictadura de Videla, ha mort als 94 anys com a conseqüència d’un postoperatori.
El fill de Norita, Gustavo Cortiñas, de 24 anys i membre de la Joventut Peronista, va ser segrestat el 15 d’abril de 1977 a l’estació de trens de la ciutat argentina de Castelar, a l’oest de Buenos Aires. Ella tenia 47 anys quan el seu fill, casat i amb un fill, va desaparèixer, i aquell mateix dia va començar una llarga lluita per tal de trobar-lo. Del fill mai més en va saber res, però va persistir, junt amb les altres mares, en la reivindicació d’obtenir respostes i aconseguir justícia per a les víctimes de la repressió.
Un dels seus últims missatges és un llegat per a persistir en la lluita: “Nosotras nos vamos muriendo pero confiamos en ustedes, en la juventud, para que recoja las banderas que nos dejaron nuestros hijos y nuestras hijas”. Maig de 2023.
La família també destaca que Norita “va lluitar fins a l’últim moment per a la construcció d’una societat més justa”, especialment davant la seva “profunda preocupació en aquests temps per la greu situació que travessa” Argentina i “disposada a estar sempre present allà on hi hagués una injustícia”. De fet, per exemple, el 6 de juliol del 2019, Norita, que ja tenia quasi 90 anys, va visitar l’expresident d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó.
Dramaturga, poeta i novel·lista, l’escriptora feminista austríaca nascuda el 1946, Elfriede Jelinek és una de les millors escriptores dels darrers anys a Europa juntament amb Birgit Vanderbeke, nascuda el 1956 a Dahme, territori de l’ex República Democràtica Alemana i que va morir a França el 2021; la rumana Herta Müller, premi Nobel 2009; la txeca Libuse Monikovà (1945-1998); la turca Emine Sevgi Ozdamar (1946) o la joveníssima autora suïssa Zoë Jenny (1974)
Una de les novel·les més valorades de Jelinek és La pianista, publicada el 1983. La trama gira a l’entorn d’una professora de piano, Erika Kohut, a qui la seva mare dominant va obligar, des de ben petita a centrar-se en el virtuosisme musical i renunciar a tenir altres vivències pròpies de la infantesa i l’adolescència. El control emocional i sexual que la mare li imposa genera a Erika una propunda frustració.
La novel·la fou adaptada al cinema el 2001 pel director Michael Haneke amb Isabelle Huppert i Benoît Magimel en els papers principals.
