Categoria: Història

Per primer cop des de la seva fundació el 1738, aquesta institució té com a directora una dona. Es tracta de CARMEN IGLESIAS ( Madrid, 1942)  Fou votada per 23 acadèmics (el 76,6% dels 30 que van  participar en el procés  electoral: quatre més van votar en blanc i tres a d’altres tres acadèmics. La historiadora substituirà  a Gonzalo Anes, mort el passat març.  Precisament l’acadèmia d’història s’inclina més per perpetuar les tradicions que no pas per innovar i és per això que cal considerar motiu de satisfacció l’elecció d’una dona per al càrrec. Actualment a  la institució, entre els 30 acadèmics numeraris,  només hi ha 5 dones.

Carmen Iglsias és Catedrática d’ Història de les Idees Morals i  Polítiques de la Universidad Rey Juan Carlos I, autora de més de 200 publicacione i  professora d’ Història de l’aleshores príncep Felip i actual rei,  Felipe VI. Amb aquest nou càrrec Iglesias compleix un nou repte en matèria d’igualtat ja que va ser també la primera  directora del Centre d’ Estudis Polítics i Constitucionals i  consellera nata del Consell  d’ Estat, presidenta d’un grup mediàtic (Unitat Editorial) i  una de les primeres historiadores a rebre reconeixement acadèmic i professional en un món amb clar predomi masculí fins fa no gaire.   Per als propers quatre anys, Iglesias assumeix com a objetiu  una major obertura a la societat de la RAH, que l’equipari a  poc a poc a la RAE. Per cert, en aquesta altra institució només hi ha 6 dones entre els membres numeraris ( i una d’elles és la mateixa Carmen Iglesias !!!)

En relació a la decisió de la Junta d’Andalusia que pensa indemnitzar les dones que van ser vexades per ser republicanes (els tallaven els cabells al zero i els feien beure oli de ricí…), la periodista Mercè Rivas ha escrit a El Pais l’article ¿Republicanas? Prostitutas  o débiles mentales. Tot i que a algunes persones com Dolores de Cospedal no hi estiguin d’acord, l’articulista pensa que és una bona manera de reivindicar milers de dones que van ser trepitjades per les seves idees o simplement per ser filles o dones de republicans. Mai no van ser reconegudes com  a preses polítiques sinó com  a prostitutes. Es lamenta que ni els universitaris ni els batxillers rebin informació sobre el que van patir aquestes dones perquè els llibres de text les ignora.

Vol també fer-nos veure com encara avui alguns volen seguir silenciant que el franquisme es va acarnissar amb les dones d’esquerra;   mentre que el nou règim idealitzava les dones que seguien l’ideari dels vencedors ( elles van esdevenir fonamentals com a sostenidores dels nous valors franquistes ) les dones republicanes, pel fet d’haver perdut la guerra, van ser humiliades i denostades. Per exemple el comandant-psiquiatra Antonio Vallejo Nájera, Director del Gabinete de Investigaciones Sociológicas anomenat a dit per Franco mateix, les definia com a “dèbils mentals”. A la presó de Màlaga les agrupava per categories, les més degenerades eren les marxistes i les catalanes. En realitat, aquest metge fou una figura clau de la repressió, totes les seves investigacions van ser encaminades a demostrar que el marxisme era un amalaltia de la ment, que existeix un gen vermell que fa emmalaltir les persones i que el millor és que els anomenat “rojos” no tinguin fills i, de tenir- los, han de ser separats dels seus pares. Els seus escrits fomenten la idea d’inferioritat de la dona:

“A la mujer se le atrofia la inteligencia como las alas a las mariposas de la isla de Kerguelen, ya que su misión en el mundo no es la de luchar en la vida, sino acunar la descendencia de quien tiene que luchar por ella”. Psicología de los sexos, 1944

Podem llegir l’article com a homenatge a totes aquestes dones,  la majoria de les quals han mort en la invisibilitat.

Diario de Sevilla (22/09/10) La Junta indemniza con 1800€ a las mujeres vejadas entre 1936 y 1950

A Eivissa s’ha presentat un llibre sobre les últimes pageses que encara vesteixen de manera tradicional. es tracta de dones ja molt grans i, amb elles, desapareixerà tota una tradició, Dones de pagesa: Els treballs i els dies. El seu autor és Vicent Marí Tur “Botja”.

Es tracta de la recopilació  del testimonis de 67 dones,  en un llibre  il·lustrat amb  fotografies de totes elles. La més jove  té  73 anys i la més grans, 103, encara que  altres quatre centenàries incloses en el volum han mort ja. Segons el conseller Marià Torres és la primera vegada  que s’ ofereix  una història de l’ illa «explicada per les seves dones. És el testimoni d’ una cultura i una forma de vida que s’ extingeix i que Marí Tur ha rescatat per a la posteritat.»

A la pregunta que Vicent Marí Tur  formulava a les dones de per què encara vesteixen de “pagesa”, les dues respostes més enginyoses han estat: «Perquè mai no passa de moda» i «perquè, tant si aprimes com si engreixes, sempre queda bé».

Crònica de la presentació del Diario de Ibiza (30 gener 2010) i Galeria de fotos

En aquesta pàgina de l’ajuntament del poble de Santa Eulàlia es descriuen tots els components dels vestit tradicionals eivissencs com la gonella, vestit més antic per a les dones , probablement data del segle XVIII. És de llana tenyida i es compon d’una falda, un gipó  de llana tenyida, amb mànigues de setí brodades, amb embotonada de plata i cintes de colors; davantal, mantó daurat i “cambuix” (cumbaix?), mocador de puntes que s’ajusta a la cua. Se sol portar un capell de feltre negre d’ala ampla.

Amb els  vestits es calçaven unes espardenyes de pita treballades a mà. Els color que més destacaven en els homes són el vermell i el blanc. Les dones posaven molta més fantasia en el colorit de les seues robes.
També cal esmentar  les joies, “s’emprendada”, conjunt de joies d’or, plata i corall, el valor artístic i històric del qual és més elevat que l’econòmic.
I no podríem acabar sense mencionar la importància que tenen el ball, la música i els vestits dins de la nostra cultura i com a part molt rellevant de la nostra identitat.