Amalia Domingo Soler, escriptora, feminista i esperitista

Amb dificultats visuals des de poc després del néixer, Amalia Domingo (1835-1909), sevillana de naixement, però vinculada tant a Madrid com a Barcelona, va aprendre de llegir i escriure gràcies a la seva mare, va començar a escriure poesia als 10 anys i va publicar als 18. En morir la seva mare quan ella tenia 25 anys es va negar tant a un matrimoni de conveniència coma l’entrada en un convent i va marxar  a Madrid on entrà  en contacte amb l’esperitisme i va escriure en diferents publicacions. El 1876 es traslladà a Barcelona confiant a trobar una millor situació econòmica i hi va conèixer el mèdium sonàmbul, Eudald, qui va  rebre diferents missatges destinats  a Amalia, molts dels quals reunits al llibre  Memorias del padre Germán, sobre qui esdevindria el seu guia espiritual i publicat el 1880; el 1891 va escriure les seves  Memorias sota l’orientació del mateix pare Germán. El cat olicisme imperant a Espanya reprimia tots els moviments i creences que poguessin optar a ocupar la seva posició. És per això que es van censurar moltes de les revistes on Amalia escrivia. Com a espiritista formà part d’algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del “Gran Orient Espiritista” fundat el 1891.

Pel que fa a la seva tasca en relació amb el feminisme, el 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones en què exigien el dret a un treball digne, l’accés a l’educació més completa i l’elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per a obreres sense recursos amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres, essent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898). Un dels seus projectes més destacats fou la posada en marxa, per primera vegada, de cases d’acollida per a dones sense recursos.

Va morir d’una broncopneumònia als 74 anys a la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc, en el nínxol 35 de la via de Sant Carles.

Amelina Correa Ramón n’ha escrit  diverses biografies.

Deixa un comentari