Llegeixo a La Vanguardia de 24 de març un reportatge: “Mujer y ciencia: el talento desperdiciado “.
Inclou el testimoni de dones investigadores:
María Lois, biòloga del centre de Recerca en Agrigenòmica “No es cierto que haya que elegir entre familia y carrera investigadora”
Linda Buck, premi Nobel de Medicina 2004: “Espero que este premio ayude a mujeres jóvenes a ser conscientes de que es posible conseguir cosas”
María Blasco, investigadora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques: “Falta el yes, we can de las mujeres científicas. Lo que realmente tiene que cambiar es la idea asumida por la sociedad y las propias mujeres”
Margarita Salas, investigadora del Centro de Biologia molecular Severo Ochoa: Si una mujer quiere ser madre lo tiene más difícil en su carrera investigadora. Debe haber ayuda de las parejas”
I l’article que signa Josep Corbella ¡Cuanto talento perdido! Preocupación por el alto número de mujeres que abandonan la carrera científica Bàsicament, el que es desprèn de l’article és que a mesura que progressa la carrera científica més dones abandonen la investigació.
Molts experts coincideixen en les causes del problema: d’una banda, la ciència d’alt nivell és una activitat molt exigent, competitiva i que demana tota la dedicació i l’etapa en la qual s’exigeix més esforços coincideix amb la de maternitat (entre 30 i 40 anys); d’altra banda, a la societat actual encara persisteixen molts privilegis en favor dels homes – possibilitat d’horaris laborals més amplis, millors sous …
Veig que la pèrdua de talents femenins no es produeix tan sols a Espanya sinó arreu d’Europa i que als EEUU la situació és semblant a l’europea. Alguns dels problemes que troben les dones que es volen dedicar a la investigació científica: la manca de referents “Hay pocas científicas que sean modelos para las jóvenes investigadoras” i els hàndicaps, un de més petit, “La etapa de mayor dedicación a la carreracoincideix amb la maternitat” i un de més gran, “Los privilegios que persisten a favor de los hombres en la sociedad son el gran obstáculo”.
També em crida l’atenció que les dones investigadores tenen un salari inferior que els homes per la mateixa feina.
Voldria destacar aquest comentari:
Un experimento revelador . El problema se inicia en la escuela. Pidan a alumnos de primaria que representen en un dibujo qué es la ciencia y tres de cada cuatro niños dibujarán a científicos hombres y tres de cada cuatro niñas dibujarán a mujeres. Repitan la prueba en secundaria y el número de chicos que representan a los científicos como hombres subirá al 95%. ¿Qué ocurrirá entre las chicas? Que el número de las que dibujan mujeres científicas caerá al 22%. Es el resultado de un estudio que Josep M. Fernández-Novell, de la Universitat de Barcelona, ha realizado en cinco municipios de la provincia de Barcelona. ¿La explicación? Según Fernández-Novell, que en primaria los alumnos se proyectan a sí mismos en el dibujo y en secundaria reflejan estereotipos sociales. “Debemos combatir la imagen machista de la ciencia en la ESO”, concluye el investigador.”
El reportatge es fa ressò, també, de les dones que han guanyat premis Nobel científics des de 1901: 8 de Medicina, 3 de Química i 2 de Física
Catàleg de l’Exposisió del Instituto de la Mujer La otra mitad de la ciencia
Dimecres 20 de gener fou presentat a la llibreria “Pròleg” (Sant Pere més alt, 46) el llibre de la doctora Carme Valls-Llobet a càrrec de la mateixa autora i de Montse Cervera, activista feminista de Ca La Dona, Mujeres, salud y poder (Cátedra) que mostra la invisibilitat de les dones, considerades inferiors i controlades per la medicina tradicional. Han estat invisibles i ignorades perquè fins fa poc elles no apareixien en les investigacions mèdiques. Els mals “propis” de les dones eren considerats menors. I sobretot, tots els problemes associats a la menstruació han estat obviats.
Amb el títol, ben suggerent de 
