Categoria: Art

Mostra-denúncia internacional sobre la violència contra les dones.

L’exposició itinerant  Contraviolencias. 28 miradas de artistas, s’inaugura  dimecres  a  la Fundación Canal de Madrid, després de passar per Oslo, Chicago o Tijuana i abans de continuar viatge cap a Johanesburg i Nova York. El projecte, organitzat per la fundació  dels EEUU ART WORKS FOR CHANGEVIENE dels EEUU vol ser un crit col·lectiu contra el terror masclista a través d’obres realitzades, majoritàriament per dones ( hi ha dues aportacions masculines). Les sales de la fundació han canviat el seu color habitual pel rosa ( del feminisme) i el vermell ( de la violència). A l’entrada els organitzadors adverteixen que el seu contingut pot ferir la sensibilitat del visitant.

Un  dibuix de Louise Bourgeois (París, 1911-Nueva York, 2010), única artista morta  de la selecció, és el punt de partida de  la denúncia: veiem la silueta d’una dona  atrapada en un túnel negre, nua, sense braços i amb unes muletes clavades al pit. Simbolitza la resignació callada amb què la dona afronta la violència, amb un somriure com una màscara quotidiana.

Són incloses, entre altres,  Mona Hatoum, Patricia Evans, Luciana Fina o María Magdalena Campos-Pons,  Yoko Ono (Tokio, 1933) i la seva cèlebre performance Cut piece (Pieza de corte), en la qual els  espectadors, amb tisores tallen trossos de la roba negra de l’artista, com en una simbòlica violació  col·lectiva. O Marina Abramovic (Belgrad, 1946) autora del vídeo de 12 minuts Épica erótica balcánica (2005) en el qual  es  representa ella mateixa nua de cintura amunt  amb el seu cabell negre sobre la cara i una calavera amb què es dóna forts cops al pit ( el treball  forma part  de la seva sèrie de denúncies de la guerra dels Balcans i com en aquesta guerra fratricida es va usar l’ultratge a les dones com a arma de e destrucció  massiva.

Són particularment interessants els treballs de l’artista de Pakistà  Maimuna Feroze-Nana (Hyderabad,  1938)que  denuncia les cremes de dones amb querosè al seu país i d’altres veïns. I també el tríptic de la cineasta i fotògrafa senegalesa Fatou Kande Senghor (Senegal, 1971)  ¿Quién entrega esta mujer a este hombre? per denunciar els matrimonis pactats.

Un  dels dos homes que participen en l’exposició, Hank Willis Thomas (Plainfield, Estats Units, 1976), fotògraf publicitari,  proposa  preguntes sense  resposta a ¿Eres el tipo adecuado de mujer? (2007) on  reflexiona sobre el tractament  de la feminitat a la  publicitat, una mera mercaderia  sexual, la dona com a simple objecte en venda.

La fotografia és  del treball de Patricia Evans.

 

 

Per què l’obra de les dones no és tan coneguda com la dels homes?

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKA,  Premi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Pepa Espasa, pintora alicantina sensible al maltractament de les dones

He llegit al Diario de Ibiza la notícia sobre la presentació d’una mostra de la pintora alicantina Pepa Espasa sobre el tema monogràfic “Maltractament  de gènere”. L’artista va començar a treballar en aquest projecte el 2006. L’espai cultural Es Polvorí de Dalt Vila presenta des d’avui fains al proper 15 de febrer  l’exposició anomenada  ‘Camí de denúncia’. Sobre el projecte, Espasa afirma que va partir del «sentiment  d’ empatia de dona  a dona, de la comprensió  íntima dels   silencis, del dolor, de la necessitat d’ expressar-lo».

La pintora, nascuda a Denia el 1953, el 2003 va començar  a rebre formacióa l’Escola de  Plástica Experimental A. Vives de Gata, centre des del qual ha tingut  possibilitat  de participar en gran nombre de mostres i manifestacions artístiques tant a Espanya com a d’altres països (Suïssa, Alemanya, Marroc, Portugal i Mèxic).

Concurs internacional de cartells per conscienciar sobre les agressions a dones

 

 

La violència contra les dones no només afecta els països pobres sinó també una de cada tres dones a tot el món, segons l’ONU. Per això el Centre Regional d’Informació  per a Eutopa Occidental (UNRIC) ha  posat  en marxa un concurs  de cartells per denunciar el problema. La reina Sofía lliurarà aquesta tarda al Caixafórum de Madrid el premi  a la guanyadora, la dissenyadora danesa Trine Sejthen.

Als països nòrdics la igualtat entre homes i dones és indubtable, però pel que sembla l’equitat queda fora de la intimitat. La violència sexual contra les dones comparteix característiques pròpies de societats més desiguals: és massa  habitual i poques vegades es denuncia, i encara sort si els que la cometen són condemnats. Els antics prejudicis sobre les prerrogatives masculines i les suposicions modernes sobre l’emancipació  femenina  aixequen un mur  de silenci, vergonya i ambigüitat legal. Per exemple, una de cada 10 dones noruegues de més de 15 anys ha estat violada, segons l’organització  per a dones més gran  del país, el Movimient  Refugi, però només el 80% d’aquestes violacions arriba a denunciar-se oficialment  i només  el 10% dels casos acaba en una  condemna, segons  el Ministeri  de Justícia.

Al concurs, titulat Di no a la violencia contra las mujeres s’ han presentat més de 2.700 cartells procedents de 40 països. Una selecció  s’ exhibirà en exposicions en diferents països, com  Dinamarca, França o Rússia.

El primer dels cartells és el guanyador ( una dona qualsevol, com qualsevol de nosaltres pot ser víctima de violència) el altres són una petita mostra. M’agrada especialment el del dibuix fet per un nen o nena que anomena la seva mare com sempre sent que li diu el seu pare (brutta puttana ).

 

Sisena edició del festival MUJERES EN DIRECCIÓN

Amb motiu de la propera edició del festival Mujeres en Dirección de Cuenca, algunes de les de les més conegudes directores de cinema espanyoles reflexionen sobre la sobre professió. Aquesta serà la sisena edició, se celebrarà entre el 21 iel 26 de novembre, se i projectarà cinema de  de tot el món amb  un vincle comú: estar firmat (i filmat) per dones.

Segons dades de 2010, tan sols un 8% de les pel·lícules espanyoles van ser dirigides per dones. Si bé aquesta quantitat és escassa, la qualitat és innegable:  JUANA MACÍAS va guanyar  el Premi  de Milor Direcció a  Málaga amb  Planes para mañana, MAR COLL va obtenir el Goya a la Direcció  Novell amb Tres dies amb la família, CLAUDIA LLOSA y La teta asustada van triomfar  a la Berlinale i ICIAR  BOLLAÍN (También la lluvia) o JUDITH COLELL (Elisa K) también van recbre guardons i bones crítiques. Per què, doncs, sigueixen sent tan poques?

Com en el cas d’altres col·lectius de doners, en fer-no la pregunta apareixen termes com “conciliació “, “fills” o “visibilitat” (termes mai presents en parlar d’un director home que potser també té fills) Iciar  Bollain té dos Goyas i nou  candidaturesi també és s es mare de tres criatures. Ella xplica que ho ha aconseguit amb esforç, com qualsevol altra dona que treballa en qualsevol altre àmbit, comptant, això sí, amb la implicació del pare. Per a ella el problema més gran és haver de rodar lluny de casa.

Judith Colell, amb  dos fills, considera que la situaciól “és un reflex de la realitat social“:  “Si les dones ho tenim més complicat és per mentalitats caduques que, afortunadament estan canviant. Que el pare comparteixi la responsabilitat dels fills és més habitual”.

En realitat el nombre de realitzadores s’ha estancat: als anys noranta va arribar a haver 30 directores en actiu al país, van aparèixer nom com els de les ja esmentades i d’altres de tant reconeixement com  ISABEL COIXET (Coses que no et vaig dir mai, La vida secreta de les paraules i Mapa dels sons de Tòquio.  PILAR MIRÓ no parava de treballar ( Beltenebros, El pájaro de la felicidad o El perro del hortelano). Però actualment mentre en d’altres sectors s’ha tendit a la paritat, per què al cinema no ha ocorregut el mateix?

Hedy Lamarr, molt més que “l’animal més bell del món”

Llegeixo a Babelia ( El País, 30.07) un escrit de Manuel Vicent sobre l’actriu Hedy Lamarr ( Viena, 1914- Orlando, 2000). HEDY LAMARR: EL ÉXTASIS Y LA AGUJA.

Va ser tinguda en el seu temps com la dona més bella del món i ha passat a la història del cinema per ser la primera dona que es va exhibir totalment nua i va interpretar un orgasme. Això va tenir lloc a la pel·lícula Extasis, rodada a Praga el 1932 quan ella tenia 16 any. Anys més tard , la mateixa  Hedy Lamarr confessaria que per aconseguir aquella  expressió a la seva cara, el director l’estava punxant amb  una agulla imperdible. Per aquestes escenes,  el Papa Pío XII va condemnar la pel·lícula i va estar  prohibida als  EE.UU.

L’actriu va néixer a Viena,  era filla d’un banquer i una pianista, tots dos jueus,  i era superdotada. Va estudiar enginyeria, però se sentia atreta pel teatre i va marxar a Berlin. Poc després de rodar la pel·lícula que l’hauria de donar a conèixer al món, es va casar amb un magnat de la siderurgia qui,  engelosit per les seqüències eròtiques,  la va tancar a casa lligada al llit sota la vigilància d’una criada. Durant els dos anys que va durar el segrest va tenir temps de reemprendre els estudis d’enginyeria i va inventar una fórmula, l’anomenat espectre expandit, una tècnica de commutació de freqüències que posteriorment es va usar per protegir la direcció dels míssils. Aquest invent es va patentar l’ 11 d’agost de 1942, en plena guerra mundial, i encara actualment és d’aplicació.  Va fer possible per primer cop la transmissió de senyals secrets sense ser interferits i es va utilitzar a la guerra de Vietnam i a la guerra dels míssils a Cuba.

Va aconseguir escapar de la presó del seu marit i va fugir a Hollywood on Louis B. Mayer, de la Metro, la va rebatejar Hedy Lamarr i la va convertir en una estrella. La pel·lícula per la qual és recordada és Sansón y Dalila (1949)

Sempre va ser més intel·ligent que tots els homes que la van acomapanyar, però mai no va ser considerada la millor actriu per mor de la seva bellesa.

La lectura de l’article i altres coses sobre aquest personatge apassionant m’ha fet recordar que enguany a les  XII Jornades Científiques i Tecnològiques de L’Hospitalet de Llobregat el premi en  l’apartat  Igualtat de gènere fou per al treball de recerca Hedy Lamarr no tan sols l’actriu més bella del món, de l’Institut Torras i Bages. M’agradaria llegir aquest treball.

Violència contra les dones

20100718elpepivin_3jpgEn relació a aquesta visió gràfica tan personal de la violència de gènere publicada al diari El País diumenge 18 de juliol per El Roto, l’escriptora Gemma Lienas publica avui al mateix diari l’article següent:

Un puñal en la entrepierna

Diu l’autora que “La majoria de les dones assassinades ho són a mans d’un home conegut, els homes ho són per algú desconegut”. I dóna les dades de l’estudi ” Igualdad y prevención de la violencia de género en la adolescencia y juventut” realitzat per la Universidad Complutense i el Ministerio de Igualdad en el qual han participat 11.020 adolescents i joves de tot l’estat espanyol segons el qual un terç dels nois (32,1%) corre el risc d’esdevenir un maltractador i quasi un 5% de les noies ha patit ja algun episodi de violència de gènere.

Podríem destacar el tercer dels exemples que assenyala (només com a petita mostra) de situacions comunes que serveixen com a model masclista a nens i adolescents i que perpetuen, doncs, la seva predisposició a actituds masclistes en arribar a l’edat adulta. És al pati de qualsevol escola, mentre els nens ocupen tot l’espai jugant a futbol, les nenes parlen entre elles a la períferia del camp.

Documental “The fall of womenland”

497xiaodanLa directora de cinema xinesa Xiaodan He va presentar el documental The fall of womenland a la 18ª Internacional de Films de dones. És sobre els mosuo, una ètnia xinesa que viu al costat del llac Lugu, a prop del Tibet. És una de les poques societats matriarcals que queden al món. Sense pare ni marit i sense contracte matrimonial, les relacions dels mosuo es basen en l’amor lliure i la satisfacció sexual. Es tracta d’una de les poques societats sense violència del planeta ( no hi ha violacions, robatoris ni assassinats)  però ha començat a ser estigmatitzada  a causa del turisme (consideren que el seu comportament no és adient, que són promiscus sexualment). La directora, que va estudiar cinema a Pekin i ara s’ha establert a Canadà, és filla d’antropòlegs i descendent d’una branca mosuo, la qual cosa l’avergonyia en l’adolescència; tanmateix,  actualment se’n sent orgullosa i vol donar a conèixer aquesta societat.

El mural de les dones de Diajibiné Gandega

0501djadjibinegandegaA la Fundació Miró hi ha una exposició de murals d’artistes contemporanis. Un d’ells és fet per unes dones mauritanes, procedents d’aquest poble tan difícil de pronunciar.En realitat elles no es dediquen a l’art com a tal i, de fet, aquesta ha estat la primera vegada que sortien del seu poble. Aquestes  sis dones formen part d’una cooperativa femenina (Coopérative Féminine de Djajibiné Gandega “Djida” ) i pinten les seves cases i altres edificis del poble amb les mans, normalment formes geomètriques  de colors ben vius.