Amb motiu de la propera edició del festival Mujeres en Dirección de Cuenca, algunes de les de les més conegudes directores de cinema espanyoles reflexionen sobre la sobre professió. Aquesta serà la sisena edició, se celebrarà entre el 21 iel 26 de novembre, se i projectarà cinema de de tot el món amb un vincle comú: estar firmat (i filmat) per dones.
Segons dades de 2010, tan sols un 8% de les pel·lícules espanyoles van ser dirigides per dones. Si bé aquesta quantitat és escassa, la qualitat és innegable: JUANA MACÍAS va guanyar el Premi de Milor Direcció a Málaga amb Planes para mañana, MAR COLL va obtenir el Goya a la Direcció Novell amb Tres dies amb la família, CLAUDIA LLOSA y La teta asustada van triomfar a la Berlinale i ICIAR BOLLAÍN (También la lluvia) o JUDITH COLELL (Elisa K) también van recbre guardons i bones crítiques. Per què, doncs, sigueixen sent tan poques?
Com en el cas d’altres col·lectius de doners, en fer-no la pregunta apareixen termes com “conciliació “, “fills” o “visibilitat” (termes mai presents en parlar d’un director home que potser també té fills) Iciar Bollain té dos Goyas i nou candidaturesi també és s es mare de tres criatures. Ella xplica que ho ha aconseguit amb esforç, com qualsevol altra dona que treballa en qualsevol altre àmbit, comptant, això sí, amb la implicació del pare. Per a ella el problema més gran és haver de rodar lluny de casa.
Judith Colell, amb dos fills, considera que la situaciól “és un reflex de la realitat social“: “Si les dones ho tenim més complicat és per mentalitats caduques que, afortunadament estan canviant. Que el pare comparteixi la responsabilitat dels fills és més habitual”.
En realitat el nombre de realitzadores s’ha estancat: als anys noranta va arribar a haver 30 directores en actiu al país, van aparèixer nom com els de les ja esmentades i d’altres de tant reconeixement com ISABEL COIXET (Coses que no et vaig dir mai, La vida secreta de les paraules i Mapa dels sons de Tòquio. PILAR MIRÓ no parava de treballar ( Beltenebros, El pájaro de la felicidad o El perro del hortelano). Però actualment mentre en d’altres sectors s’ha tendit a la paritat, per què al cinema no ha ocorregut el mateix?