Autor: Carme Torrijos

Ellen Church, la primera hostessa de vol de la història

Ellen Church (1904-1965), infermera que somiava a ser pilot, va fer de l’aviació, en el seu vessant d’assistent de vol, un mitjà de vida. El seu primer servei,  Oakland-Chicago, va tenir lloc el 15 de maig de 1930; era la primera dona  que treballava  en un vol, i també  la primera comandament intermedig del sector. Com a cap d’hostesses,  Church va reclutar personalment les  Sky Girls, com les anomenava la premsa.  Totes eren  infermeres. L’èxit comercial de la la companyia BAT va portar la competència a adoptar aquest model. La Pan Am va ser l’última de les  grans companyies a fer-ho, el1944. Aleshores ja era una professió consolidada que el públic classificava com exclusivament femenina i era molt  ben considerada.

Nelly Diener, primera hostessa europea, que va morir en accident aeri el 1934.

Tot i ser infermeres, el seu treball  consistia en tasques com ara rebre els passatgers, carregar maletes, netejar la cabina i, fins i tot, sovint ajudaven a respostar. Treballaven sis dies a la setmana en un entorn laboral sorollós i insegur: van morir 11 hostesses de la BAT entre 1930 i 1942 en accidents  aeris.

La BAT va imposar d’altres condicions: les i les aspirants havien de ser solters, menors  de 25 anys, amb un pes màxim de 52 kg i un límit d’alçada que era màxim ( per a remuntar el vol calia comptar tot el pes, fins i tot el dels passatgers).  Amb tantes restriccions, el cert és que les primeres hostesses exercien la professió molt poc temps.

Durant la II Guerra Mundial l’obligatorietat del títol d’infermera es va deixar de banda per la necessitat bèl·liques d’aquestes professionals i a poc a poc van anar canviant altres requisits.

La vikinga Freydis Eirksdóttir, primera europea a trepitjar Amèrica

Pels volts de l’any 1000, Leif Erikson, fill d’Erik Raude (més conegut com Erik el Roig), va crear una colònia vikinga a l’extrem nord de l’illa de Terranova, a la costa atlàntica de Nord-Amèrica,  actualment anomenada Newfoundland. Aquells vikings no van saber mai que trepitjaven un nou continent; entre ells hi havia una dona deliberadament ocultada per la historiografia: Freydis Eiriksdóttir, filla d’Erik el Roig, germanastra de Leif Erikson, i capitana d’una de les dues primeres naus vikingues que van trepitjar Vinland, el nom que aquells pioners escandinaus li van donar al que, segles més tard, seria Amèrica.

Les poques fonts que l’esmenten (posteriors a la seva existència) la descriuen com una dona enèrgica, de “caràcter masculí”, i molt familiaritzada amb la navegació.

Segons La Saga d’Erik, un relat dels viatges d’Erik, de Leif i de Freydis, redactat al s. XIII – dos segles llargs després de l’existència d’aquests personatges – la capitana vikinga va solcar les costes de les actuals Terranova, Nova Escòcia i Nova Anglaterra i va contribuir decisivament a la creació de la colònia vikinga de Vinland, que ha estat localitzada en un jaciment arqueològic anomenat L’Aise-aux-Meadows. El nom de Vinland, en la llengua noruega medieval, significa “Terra de Vi”; però els primers ceps de la història americana no serien plantats fins cinc segles després (1541) pel català Joan Jofré a La Cañada de Santiago (actualment Xile). La investigació historiografia ha atribuït el vi dels vikings americans a un beuratge procedent de les baies.

A la mediterrània – zona de filiació cultural patriarcal romana- la dona ocupava un segon terme; en canvi, a les societats escandinaves la dona tenia un paper central. Els aixovars mortuoris localitzats als jaciments arqueològics revelen que exercia activitats professionals en peu d’igualtat amb els homes: eren propietàries agràries, comerciants, armadores, constructores, i, fins i tot, guerreres, que amb els homes de la seva comunitat, tripulaven els Drakers (la nau característica dels vikings).

Les  generacions immediatament posteriors al temps de Leif i Freydis van ser cristianitzades i es va construir una societat que implicaria la progressiva marginació de la dona. Això explicaria la misogínia del redactor de La Saga d’Erik (recordem-ho, al segle XIII). La investigació moderna ha revelat que la filla d’Erik el Roig va ser no tan sols la primera europea que va trepitjar el continent americà, sinó que, molt probablement fou la primera persona d’origen europeu que va posar els peus sobre aquelles noves terres.

En la mort de Josefina Cuesta, pionera de la memòria històrica a Espanya

La catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Salamanca Josefina Cuesta Bustillo ha mort a la capital salmantina als 74 anys, segons ha informat el Centre d’Estudis de la Dona de la Universitat de Salamanca (CEMUSA), del qual  fou directora. Considerada com la pionera de la memòria històrica a Espanya, es va llicenciar  en Geografia i Història per la Universitat de Valladolid i va fer el doctorat a la Universitat de Salamanca, on va defensar la seva tesi doctoral i on va romandre com a  professora fins a esdevenir-ne catedràtica el 2003.

A més  de publicar centenars  d’articles i llibres, les principals investigacions dels quals  centrades en la Història Social espanyola del segle XX com ara els drets dels treballadors i de les dones, el feminisme i la igualtat,  Cuesta Bustillo va ser patrona del Centre Documental de la Memòria Històrica; directora del Centre d’Estudis de la Dona de la Universitat de Salamanca i cofundadora i codirectora de la col·lecció  Memòria de Dona creada por Eusal el 2015 per  donar  a conèixer estudis sobre la dona relatius  a tots els àmbitos científics.

Lauryn Hill, una rapera activista i crítica amb l’statu quo

 

 

 

 

 

La rapera, actriu i productora discogràfica estatunidenca Lauryn Hill (1975), tot i ser guardonada fins a 8 cops  amb el  premi Grammy, ha esdevingut  crítica amb la indústria de la música i el que les joves negres representen en ella. Procura no fer moltes aparicions públiques, ha deixat de fer entrevistes, d’escoltar música i de veure la televisió, i s’ha dedicat a explorar noves manifestacions artístiques, fent-se dramaturga i component textos poètics, dissenys de roba o guions. És també una activista compromesa que ja des dels 90 s’ha implicat amb diverses causes com ara el sufragi de camps de refugiats. El 1999, la revista Ebony la va col·locar entre els 100 afroamericans més influents. El 2003 va ser convidada a fer una actuació de Nadal al Vaticà en la qual va aprofitar per fer declaracions contra els abusos de nens per part del clergat catòlic i va declarar que no creia en cap Papa com a representant de Déu a la terra; això va tenir una gran repercussió. Des de 2000 va començar a assistir a diari a sessions d’estudi de la Bíblia amb un home que es feia dir Brother Anthony; era una secta que li demanava renunciar als seus diners i allunyar-se dels seus managers i fins i tot dels seus fans.

Quan tenia 23 anys i estava destinada a ser una de les reines de la indústria musical americana (acabava  de vendre 19 milions d’exemplars i guanyar cinc premis Grammy i 20 milions  d’euros) es va quedar embarassada i la companyia  de discos li va recomanar  que avortés perquè l’embaràs i el fill no frenés la seva carrera i ella va donar l’esquena a aquesta indústria de l’entreteniment acostumada a dominar i tractar com a súbdits els artistes. Aleshores va decidir viure com una hippy quan el seu destí era un tron.

Segons un col·laborador, la seva autenticitat, integritat i valentia van acabar amb la seva carrera. Menyspreava allò que Lauryn Hill havia esdevingut, una superestrella manufacturada. Per això un dia va dir “que us fotin”.

El 1998, el disc The Miseducation Of Lauryn Hill (una referència a l’assaig  The Mis-Education of the Negro, de Carter G. Woodson, sobre com els  afroamericans  eren adoctrinats a principis del segle XX per dependre dels blancs) va convertir  Hill en la veu de la seva generació amb 23 anys. Havia trencat amb el seu grup, els Fugees i aquest  àlbum va néixer de l’orgull de poder triomfar en solitari, però també del dolor pel desamor i les reflexions sobre l’èxit, el fracàs, la fe, la maternitat, la comunitat  negra i el feminisme.

Després d’això la seva ha estat una vida de clarors i foscors: 6 fills, cap altre àlbum d’èxit, retards inacceptables a concerts i festivals, judici per impagaments a hisenda… i ella continua denunciant el prejudici racial i el sexisme. És una antisistema que enarbora un discurs defensiu, autoafirmant i quasi  conspiranoic.

Ha mort Nawal al Saadawi, la pensadora feminista egípcia més destacada del s.XX

La premsa egípcia va informar ahir  diumenge de la mort, després d’una llarga malaltia no precisada, de Nawal al Saadawi als 89 anys, en un hospital de la capital on residia des de fa una dècada.

Les dones li devem els seus llibres i la seva incansable lluita pels drets de la dona, que la van dur fins i tot a la presó i l’exili. Durant els seus   últims  anys  de vida sempre es mostrava  en públic sense maquillatge i sense tint per reivindicar el paper de la dona en la seva forma natural, i criticava obertament tant el sistema patriarcal com el capitalista.

Filla d’una família acomodada,  a néixer  a localitat de Kafr Tahla, al Delta del Nil, on va començar a desenvolupar el seu pensament i va escriure els seus  primers  textos feministes, en veure la discriminació  entre alumnes nois i noies a la seva escola,  als 13 anys en un diari que guardava sota el seu llit. Es va graduar en Medicina a la dècada de 1950 i va treballar com a metge al seu poble on era habitual la mutilació genital; va dedicar gran part de la seva carrera a ajudar aquestes nenes, víctimes d’aquesta pràctica en les zones rurals del seu país. Es va especialitzar  en psiquiatria i va arribar a ser directora d’aquesta especialitat en el Ministeri  de Salut  egipci, des d’on va  fundar  la revista “La Salud”.

El seu primer llibre, La mujer y el sexo (1972), va ser  una de les seves obres més polèmiques; hi tracta la por de la societat cap al cos de les dones i l’intent de controlar-lo sota pretextos religiosos o polítics. Va ser censurada a Egipte, Al Saadawi va ser acomiadada i l’Associació de Cultura Sanitària que va fundar va ser clausurada.

El 1981 va ser empresonada i acusada de “crims contra l’Estat”, després  de criticar el règim de l’expresident Anwar al Sadat i el sistema capitalista. A la presó va escriure la seva novel·la més destacada: La caída del Imán, on  denuncia  com els homes utilitzen  la religió, la política i la moral per controlar les dones; encara avui segueix essent prohibida a Egipte. Moltes de les seves obres han estat traduïdes a diversos idiomes i adaptades a pel·lícules  o obres de teatre a França, Anglaterra, Holanda, Austràlia, Itàlia, Noruega o Senegal.

Va haver de marxar del seu país en els anys  90 després de rebre amenaces  de mort per part de grups islamistes i es va instal·lar a  EE UU, on va impartir classes a universitats i va crear  l’assignatura “Creativitat i Rebel·lia”. Va tornar a a Egipte poc abans  de la revolució que el 2011 va derrocar l’exdictador Hosni Mubarak i va participar en les protestes prodemocràcia. Els darrers anys s’ha dedicat a la difusió en xerrades i conferències del seu pensament socialista i feminista.

Potser un dels elements polítics més significatius de l’escriptura de Saadawi sigui  el fet de triar utilitzar la seva llengua materna, l’àrab, mentre que d’altres  autores el seu entorn, seguint  una tradició nascuda a principis del segle XX, usaven per a escriure altres llengües, preferentment el francès o fins i tot l’anglès.

Tot el que va passar en vida fou “per atrevir-se a escriure sobre les  desgràcies privades i públiques, corporals i intel·lectuals de les dones”. 

Prou explotació sexual, una altra cara de la violència de gènere

18 dones, entre elles una menor, han estat alliberades d’una xarxa de proxenetes a Girona. Eren obligades a prostituir-se contra la seva voluntat a Catalunya i a Romania. Els proxenetes tatuaven els seus noms a les joves com si fossin de la seva propietat.
A Catalunya, el dispositiu policial s’ha centrat a l’Alt Empordà i la Selva on l’organització criminal, d’origen romanès, pretenia monopolitzar el “negoci” de la prostitució de carrer. Feien ús de la violència i la intimidació contra altres dones i proxenetes de la zona amb l’objectiu d’expulsar-los o bé per obtenir un pagament per poder continuar “treballant”. Els proxenetes obligaven les dones a prostituir-se de manera ininterrompuda amb condicions higièniques deplorables, fins i tot quan en algun cas alguna havia quedat embarassada, fet que suposa un greu risc en plena  crisi sanitària. Algunes d’aquestes dones eren, a més, marcades amb tatuatges perquè altres organitzacions semblants sabessin que eren de la seva “propietat”, i així hi quedaven lligades de per vida;  l’única alternativa per a subsistir per a elles era l’exercici de la prostitució, a la qual eren obligades mitjançant coaccions i agressions físiques.

Deborah Lipstadt, una dona jueva contra un negacionista de l’holocaust

Deborah Lipstadt (1947) és una historiadora nord-americana, professora de Judaisme  Modern i d’Estudis de l’Holocaust a la Universitat  d’Emory. És autora, entre d’altres, del llibre La negació de l’Holocaust (1993) objecte d’una demanda per difamació interposada per l’escriptor i pseudohistoriador negacionista britànic David Irving.

 

Podem conèixer millor aquesta dona amb la pel·lícula Denial (Negación) del 2016, basada en el llibre History on Trial: My Day in Court with a Holocaust Denier de Deborah Lipstadt. Recrea el judici per aquesta demanda que acusava Lipstadt i la seva editorial, Penguin Books per libel, després que ella caracteritzés alguns del escrits i declaracions públiques d’Irving com negacionisme de l’ Holocaust en el seu llibre. No ho tenien fàcil ja que, segons la llei britànica, malgrat ser els acusats havien de demostrar la mala fe d’Irving com historriador, la qual cosa els va obligar a investigar amb lupa totes les seves obres; a més la dfensa no va admetre el testimoni de supervivents. Finalment, la sentència va establir que Irving era mal historiador, manipulador, negacionista, racista i antisemita associat amb extremistes d’extrema dreta que volien promoure el neonazisme.

Nova mesura contra la violència masclista a Catalunya

Els Mossos d’Esquadra crearan una Comissaria específica de la Dona per impulsar i coordinar les accions contingudes en un nou pla per lluitar contra la violència masclista. El pla consta de 20 mesures que el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, ha presentat aquest divendres. En aquest sentit, l’1 d’abril es posarà en marxa un canal de missatgeria instantània per assessorament i informació sobre violència contra les dones. El nou model que implantarà el pla vol garantir i millorar la prevenció i oferir una atenció qualificada i especialitzada a les dones i els seus fills, així com potenciar la investigació policial dels fets delictius en aquest àmbit. També es vol reduir els processos de victimització i afavorir la denúncia.

Una de les primeres mesures a aplicar és la posada en marxa d’un canal de missatgeria instantània gestionat pels Mossos d’Esquadra per tal que les dones afectades en algun aspecte per la violència masclista puguin rebre assessorament i informació personalitzada. Amb el número 601.00.11.22 es podrà contactar amb els mossos per rebre assesorament policial i resoldre dubtes i preguntes.

María de Zayas, una “feminista” del Segle d’or

María de Zayas ( Madrid, 1590-1661) és juntament amb la poetessa i dramaturga Ana Caro de Mallén i la molt més coneguda sor Juana Inés de la Cruz, una de les tres grans escriptores del segle XIII a Espanya. Les seves novel·les curtes van tenir gran èxit i es van seguir imprimint fins al segle XIII, en què la Inquisició les va prohibir.

Les Novelas amorosas y ejemplares destaquen per l’amenitat narrativa, la descripció psicològica dels personatges i dels ambients en què es mouen i la denúncia social en revelar injustícies indignants sense estalviar cruesa en les escenes escabroses.  A les Novelas y  saraos  y Parte segunda del Saraos y entretenimientos  honestos, reeditats sota el títol de Desengaños amorosos, augmenta la truculència i escabrositat dels arguments. També va fer una comèdia, La traición en l’amistad, i es conserven algunes poesies seves en diverses antologies. La seva obra s’aproxima a la picaresca; destaquen els personatges femenins que es comporten amb una sorpenent desismboltura en l’aspecte sexual: hi trobem dones que persegueixen un home que veuen pel balcó, una altra que amaga  un amant negre a l’estable per devorar-lo sexualment i infinits adulteris. Això explica perquè la Inquisició va reprimir-les.

El seu és un feminisme premodern, l’únic possible aleshores. Alguns crítics dedueixen que l’impulsa un mer desengany personal i es tracta de simple antimasclisme i, uns altres, més centrats en la genealogia del feminisme, assenyalen la seva denúncia de l’opressió que sofreixen les dones i del tracte que reben per part dels homes.

Entre d’altres autors, tot i que la seva figura va romandre molt de temps oblidada per la crítica, Emilia Pardo Bazán va reivindicar la seva obra definint-la com la picardia de l’alta societat del Segle d’Or i va ressaltar alguns passatges tot advertint sobre el seu feminisme.

“Por tenernos sujetas desde que nacemos vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con los temores de la honra y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas ruecas y por libros almohadillas”.

Maria de Zayas, Novelas amorosas y ejemplares

Virginia Hall, «l’espia aliada més perillosa»

Virginia Hall  (1906 – 1982) va ser una espia nord-americana durant la Segona Guerra Mundial que treballà per a la Direcció d’Operacions Especials britànica i més tard per l’Office of Strategic Services i la Divisió d’Activitats Especials de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units. Va ser coneguda per diversos àlies, com “Marie Monin”, “Germaine”, “Diane”, “Marie de Lió”, “Camille” i “Nicolas”.

Podem conèixer la seva figura gràcies a la pel·lícula A Call to Spy que també presenta dues altres dones per a no oblidar: Vera Atkins, agent responsable de reclutació d’espies dones, jueva nacionalitzada britànica  i Noor Inayat Khan, radiotelegrafista descendent de la reialesa índia reclutada per la Women’s Auxiliary Air Force que va enviar missatges per ràdio des de França, va caure presa dels nazis i va morir executada a Dachau als 30 anys.

Després d’estudiar al Radcliffe College, facultat per a dones de la Universitat de Harvard; al Barnard College, facultat femenina de la Universitat de Columbia, i a la Universitat Americana de Washington, on va aprendre francès, italià i alemany, Virginia va viatjar per Europa i va estudiar a l’Escola de Ciències Polítiques de París, a la Konsularakademie de Viena i també a Alemanya. En acabar els estudis de postgrau, va trobar una feina com a secretària a l’Ambaixada dels Estats Units d’Amèrica a Varsòvia i des d’allí va ser traslladada a Esmirna, Turquia on va patir un accident de caça a causa del qual van haver-li d’ampuntar la cama esquerra per sota el genoll. Aquesta minusvàlua va fer que fos rebutjada per a treballar pels serveis d’intel·ligència americans, però el SOE britànic sí que la va reclutar.

Va ser enviada a França l’agost de 1941, essent la primera agent femenina i va crear la xarxa Heckler a Lió i durant els següents 15 mesos, esdevenint una experta en operacions de suport. No obstant, va haver de fugir de França el novembre de 1942 creuant a peu els Pirineus per evitar ser capturada. Va tornar a ser destinada a França com a operadora de ràdio de l’OSS el març de 1944 i va treballar en territori encara ocupat per l’exèrcit alemany i sense l’ajuda d’altres agents de la OSS, va aconseguir subministrar armes, entrenament i direcció a grups de resistència francesos. Els alemanys li van posar per àlies “Artemisa” i, segons els informes, la Gestapo la considerava “l’espia aliada més perillosa”.

Després de la guerra i durant la resta de la seva vida, Virginia va treballar per a la CIA i actualment unes instal·lacions d’aquesta oficina porten el seu nom. Després de la Segona Guerra Mundial, França li va atorgar la Croix de Guerre avec Palme, Gran Bretanya la va convertir en membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i el govern d’Estats Units li va lliurar la Creu del Servei Distingit.

No oblidem les dones valentes que han treballat tant com els homes, al seu costat i, de vegades al davant.