Irene Biemmi és assessora en el projecte Objetiu igualtat, una guia d’estil creada per dues editorials italianes per tal que als llibres de text hi hagi exemples i il·lustracions que representin de forma igualitària a homes i dones.
Especialista en educació de gènere i professora de la Universitat de Florència afirma: “Els col·legis no segueixen el ritme dels canvis socials”.
Experta en Pedagogia de Gènere i Igualtat d’Oportunitats, ha publicat estudis en aquesta línia i imparteix cursos de formació per sensibilitzar sobre la cultura de gènere en el món escolar. Dirigeix la sèrie de llibres il·lustrats Sottosopra, dedicats a l’eliminació dels estereotips sexistes, per a l’editorial italiana Giralangolo.
A principis del segle XX, una actuació arqueològica a Soløyjar (actualment comtat d’Innlandet, Noruega) va posar al descobert una necròpolis; una darrera investigació de l’any 2017 ha revelat que el cos pertanyia a una dona jove de 18 o 19 anys: la guerrera vikinga de Soløyjar. Amb la tècnica de reconstrucció facial, podem contemplar en la seva autèntica aparença. Tot i que la reconstrucció no és precisa al 100%, sí es pot establir que tenia els cabells ondulats i clars, els ulls blaus, la pell blanca, el front vertical, el nas estret i petit, la cara ampla i arrodonida, i la barbeta prominent; un prototipus de la dona vikinga de l’any 1000. A la part frontal del crani té una ferida de naturalesa bèl·lica, segurament per impacte d’un objecte contundent com ara l’empunyadura d’una espasa o d’una destral o per la fulla metàl·lica d’un d’aquests dos instruments. Tot i que sembla que aquesta ferida no fou la causa de la seva mort, segurament va patir una agonia lenta i perllongada.
A la societat escandinava de l’any 1000 les dones jugaven un paper de relativa igualtat respecte l’home; van exercir, en peu d’igualtat, activitats que al sud d’Europa estaven reservades exclusivament al gènere masculí: eren propietàries agroramaderes, comerciants, navilieres, i … guerreres! Per exemple, Freydis Eriksdottir, filla d’Erik el Roig, amb tota probabilitat va ser la primera persona originària d’Europa que va posar els peus al continent americà (segle XI). Però, pel seu aixovar de guerrera, no sembla que Soløyjar pertanyés a l’oligarquia; és per això que els historiadors del món víking, més allà de creure en una vocació personal, afimen que algunes dones (encara no sabem si poques o moltes) es militaritzaven professionalment per evitar un matrimoni forçatola misèria generalitzada. Probablement va imaginar que embarcaria cap a mars enllà a la recerca de riquesa i de prestigi. Malauradament, va trobar prematurament la mort i els seus somnis es van evaporar.
Últimament s’ha parlat molt, indirectament, d’aquesta dona. El seu nom l’associem al vaixell que els darrers dies busca a les aigües de Tenerife el cos de la petita Anna, una de les filletes del desgraciat que, per fer mal a la mare, ha matat les nenes i les ha llençat al mar ( el cos de la gran, Olivia, va ser trobat fa un dies a l’interior d’una bossa d’esport) Alhora que volem denunciar aquesta violència vicària, com una més, i de les més cruels, de les violències cap a les dones, volem indagar sobre la dona que dona nom al vaixell.
Maria Ángeles Alvariño González va néixer a Serrantes, un petit poble costaner de Galícia, el 3 de octubre de 1916. Nena dotada per als estudis, el 1933 va anar a Madrid per estudiar Ciències Naturals; quan a causa de la Guerra Civil van tancar les facultats, va tornar a Galícia i va aprendre francès i anglès. Després de la guerra va continuar els estudis i es va llicenciar el 1941. Va treballar uns anys com a professora d’institut i es va incorporar com a becària al Instituto Español de Oceanografía (IEO) als 34 anys. Dos després va obtenir plaça de biòloga al Centro Oceanográfico de Vigo de l’IEO i va començar a estudiar el zooplancton.
El 1953 va rebre una beca per estudiar aquests petits organismes al Regne Unit, on esdevingué la primera dona científica que va treballar a bord d’un vaixell britànic d’investigació. Tres anys després va continuar les seves investigacions als EE.UU. sota la tutela d’una altra pionera, Mary Sears. Va ocupar un lloc a l’Institut Scripps d’Oceanografia, a Califòrnia, on va romandre fins al 1970 analizant mostres de plancton d’arreu del món. Posteriorment treballà a la NOAA, una altra prestigiosa institució americana, tot estudiant les larves de peixos al plancton. Després de jubilar-se el 1987, va seguir treballant com a emèrita i escrivint sobre la història de les ciències marines.
Ángeles Alvariño va descobrir 22 noves espècies planctòniques. Morí el 2005 i des de 2012 un dels bucs oceanogràfics més avançats porta el seu nom. Aquest del qual, tristament tant parlem ara.
Lourdes Cebollero és una capitana expulsada de l’Exèrcit després de denunciar assetjament de gènere. Va assenyalar alts comandaments militars intocables amparant-se en el Protocol d’Actuació enfront l’assetjament sexual i per raó de sexe a les Forces Armades, i va acabar essent imputada penalment (perquè la van acusar de delictes d’injúries, calúmnies i deslleialtat per denúncia falsa; fins i tot buscaven enviar-la a la presó), tot i que els fets denunciats per la capitana van ésser provats com a certs pel Jutjat Togat Militar N. 32.
Va recórrer a la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui li va reconèixer que la situació que patia era “una barbaritat” i es va comprometre a subsanar-ho, tot indicant-li que “va complir amb el seu deure”, i l’animà a seguir denunciant. També la Directora de Personal de les Forces Armades li va expressar que tota dona militar té el deure de denunciar fets d’aquest tipus.
Malgrat això, finalment no li va ser reconegut l’assetjament laboral patit i fou enviada a la reserva per “insuficiencia de condiciones psicofísicas ajena a acto de servicio por enfermedad diagnosticada de trastorno adaptativo ansioso depresivo”, mitjantçant un informe de la Junta Médico Pericial en el qual s’admet que això “guarda relación en su génesis, con estresores del ámbito laboral”.
És a dir, dsprés de 28 anys de carrera immaculada a les Forces Armades (per la qual fou guardonada amb la Medalla al Mèrit Militar i va comptar amb acreditació per a trametre material classificat com a encarregada la Secció Segona del Regiment de Cavalleria Espanya 11), la capitana Lourdes Cebollero acaba la seva trajectòria amb la seva reputació i honor malmesos, sense cap reconeixement.
Ara, després de 4 anys de calvari durant els quals ha exhaurit totes les vies, abans d’anar al Tribunal Constitucional i a la Justícia Europea, només pot interposar recurs extraordinari de revisió contra la resolució que va dictar el 2018 la llavors ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, posant fi a la via administrativa. El recurs que ha elevat a l’actual ministra, Robles, detalla totes les irregularitats processals, i fins i tot, les actuacions il·legals comeses per encobrir els que va denunciar davant la Unitat de Protecció a l’Assetjament: el coronel Félix Allo Flores, delegat de Defensa a l’Aragó, i el tinent coronel Rafael Fernández Sisniega, responsables d’autoritzar que els homes accedissin a qualsevol hora del dia als vestuaris femenins de la unitat per deixar les bicicletes particulars, malgrat que es disposen d’instal·lacions adequades. L’instructor (coronel Díaz Santos Morales) va alertar els denunciats abans d’investigar-los. I el més greu, el subsecretari de Defensa, Alejo de la Torre, acabaria emetent una resolució (1 de febrer de 2019) en la qual conculca tant els principis bàsics del Protocol front l’Assetjament com la Llei Orgànica d’Igualtat, en dictaminar que “la información que se facilitó no es constitutiva de secreto oficial ni de información clasificada” perquè “el deber de confidencialidad y el derecho a la intimidad de la dadora del parte ceden ante los derechos e intereses legítimos de las partes implicadas”, en flagrant contradicció amb allò que disposen tant el protocol com la llei esmentats. Fins i tot va filtrar als denunciats dades personals de la denunciant, entre ells el n. de telèfon; posteriorment es va disculpar dient que ho havia fet per error.
Lourdes Cebollero està disposada a arribar a la Justícia europea perquè cal “evidenciar cuál es el verdadero tratamiento de la igualdad en el Ejército”. El modus operandi de Defensa davant les denúncies de gènere és devastador: al denunciant, se l’ofega laboralment, econòmicament i psicològica, fins que cau.
El setembre del 2020, Movistar+ va estrenar el documental Lee Miller: musa y corresponsal de guerra, una producció de la BBC sobre la vida de la model, musa, fotògrafa, fotoperiodista i corresponsal de guerra Elizabeth Miller (1907-1977). Properament, Kate Winslet la interpretarà en un biopic basat en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill.
Nascuda a Nova York i descoberta pel fundador de la revista Vogue, durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit, fins que va arribar a París i, a banda de ser mussa de Picasso, es va convertir en fotògrafa artística i de moda; durant la Segona Guerra Mundial va treballar com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l’ús de napalm per primer cop a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l’Holocaust als camps de concentració de Buchenwald i Dachau. I, just en sortir d’aquest últim el 30 d’abril de 1945, un dia després que les tropes americanes alliberessin aquella barbàrie nazi on havien cremat més de 32.000 persones, es va colar a l’apartament privat que el Führer tenia a la Prinzregentenplatz de Munich, i es va fotografiar a la banyera amb les botes plenes del fang sota la dura mirada de la fotografia de Hitler qui s’havia suïcidat el dia abans.
Després de la guerra, tot i que va seguir treballant, ocasionalment com a model i sobretot de fotògrafa, es va casar i va tenir un fill, les imatges dels camps no la van abandonar mai i la van dur a una depressió cada cop més profunda. Quan va tenir el seu fill Antony, va pràcticament abandonar la seva activitat fotogràfica, i en aquella època va ser coneguda com a Lady Penrose ( cognom del seu segon marit i pare del seu fill). El 1949 es va traslladar a viure a Farley Farm, a Sussex (on va residir fins a la seva mort a causa d’un càncer el 1977) i malgrat l’estrès posttraumàtic i la depressió, encara es va formar com a cuinera; la seva neta va publicar un llibre amb les seves receptes l’any 2017.
Miller mai en va parlar gaire, de la seva tasca com a reportera de guerra, i no fou fins anys després de la seva mort que el seu fill va descobrir el seu llegat a les golfes de casa seva. Des d’aleshores s’ha dedicat a estudiar, conservar i promoure l’obra de la seva mare.
Aquestes onze dones simbolitzen les vides (i les morts terribles ) de les 132.000 dones procedents de quaranta països que van ser sotmeses a fueron càstig i humiliacions en el camp de Ravensbrück. Entre les quals, unes 400 espanyoles.
Nacht und Nebel, en alemany ( Noche y Niebla del títol del llibre) era uno dels estatuts més temuts pels presoners, tant homes com dones. A la jaqueta els posaven la NN, que els identificava i implicava pitjors condicions que la resta: privats de libertat, sense comunicació amb l’exterior, sense cartes als familiars, poc menjar, pitjors i més durs treballs i un destí terrible, la càmera de gas. Dues dones de les ressenyades portaven NN: Alfonsina Bravo Vela i Lola García Echevarrieta, les quals, per sort, van sobreviure i no van arribar a les càmeres de gas.
Mercè Núnez. Autorretrat
Amb el llibre de González Álvarez podem conèixer la infantesa i juventut de les onze dones, la seva procedència familiar, els records que van deixar en els seus fills i nets, el que van dir o van deixar escrit. També, al final, apareixen més de 150 fotos personals (des de la infantesa a la vellesa), documents històrics com els carnets de la resistència, les fitxes de presoneres del camp, les cartes de deportada resistent, carnets de combatent, dibuixos fets a la presó…
Fets comuns a totes les històries són el desig d’aferrar-se a la vida, la intensa solidaritat entre les companyes de barracot, amb la creació de “famílies” d’ajuda i supervivència; no perdre la conciència política, com quando es negaven a rebre el petit salari a les fàbriques d’armament o no defallir en el sabotatge que practicaven per a alentir la fabricació d’obusos, morters i bales o per tal que fossin defectuoses; no deixar de riure, cantar ni que fos d’amagat o fuixet, rentar-se per lluitar contra la malaltia encara que l’aigua fos escassa o gelada, arreglar-se…
Barracots de Ravensbrück, al nort de Berlín
Van superar els interminables i extenuants recomptes, en posició ferma, de vegades nues i a temperaturas sota zero, durant hores; els atacs dels gossos que mataven a mossegades els nens; les pallisses de les guardianes i de les temibles kapos; les terribles “marxes de la mort”, quan recorrien desenes de kilòmetres per fugir dels aliats veient com les companyes anaven morint pel camí; van esquivar les crides dels crematoris; la gana i la malaltia, els terribles experiments mèdics dels doctors Karl Gebhardt i Carl Clauberg… Van sobreviure, però les seqüeles físiques i psicològiques les van acompanyar la resta de les seves vides.
Moltes van patir insomni, tenien malsons, sovint depressió, ansietat, tristesa, seqüeles físiques que van derivar en moltes patologies i malalties … Algunes d’elles com Neus Català, Violeta Friedman, Mercedes Núñez van ser valentes i van dedicar la seva vida a explicar la seva història per tal que no es tornés a repetir. La resta estaven aterrides, la por les va paralitzar, van preferir no parlar i crear un món de fantasia on tot era correcte.
És de destacar el concepte de llibertat que moltes d’elles van expressar i transmetre als seus fills: llibertat és tenir un món sense injustícies, un món on no hi hagi guerres, on la gent no passi gana … Algunes van seguir lluitant després contra el franquisme, a favor dels drets humans…
Per tot això, elles, actualment, són d’actualitat.
Amparo Poch (1902-1968) fou una metgessa, periodista i anarcofeminista nascuda a Saragossa que abans de la guerra civil presidí la Liga Española de Refractarios a la Guerra, una entitat afiliada de la Internacional Resistència a la Guerra (IRG, WIF per les seves sigles en anglès) que va intentar, sense èxit, evitar una guerra civil i esdevingué un dels primers exemples d’organització del pacifisme i l’antimilitarisme aEspanya.
Els seus integrants, coneguts com “els refractaris”, tot i que era més comú usar “les refractàries” per l’àmplia presència de dones a l’organització i la seva relació amb l’incipient moviment feminista, van posar en marxa unaintensa campanya de propaganda pels principis i tàctiques de la resistència a la guerra que va tenir bona acollida entre els ambients llibertaris i també la CNT, el principal sindicat. Malgrat tot, la sublevació militar va acabar amb aquesta tasca. I davant aquest nou escenari, els antimilitaristes van optar per desenvolupar accions humanitàries a la zona republicana acciones com ara mantenir escoles, distribuir menjar i roba o promoure el conreu de la terra. A la zona sublevada el moviment pacifista va ser escombrat.
La secció espanyola de la IRG també va activar els seus contactes internacionals, la qual cosa va permetre Amparo Poch organitzar la sortida de 500 nens refugiats cap a Mèxic, on serien acollits per pacifistes locals.
La biografia d’Amparo Poch és ben interessant; a part de la seva contribució al pacifisme i la seva tasca d’ajuda als damnificats per la guerra, fou cofundadora de la revista anarquista Mujeres Libres, una revista per a dones i escrita per dones, en pro de l’alliberament de la dona obrera. A les pàgines de la revista Amparo Poch va atacar la doble moral sexual sostinguda sobre el matrimoni i la prostitució, va defensar la llibertat sexual de les dones i el seu dret al plaer sexual i va preconitzar l’amor lliure rebutjant el principi de la monogàmia el qual relacionava amb el capitalisme i la propietat privada. Va defensar la igualtat d’oportunitats i tracte entre homes i dones i la coeducació.
Entre 1936 i 1937 va treballar al Ministeri de Sanitat amb Federica Montsenycom a directora d’Assistència Social des d’on va organitzar expedicions de nens refugiats a Mèxic, a França i a Rússia i va dirigir el projecte Hogares Infantiles que va substituir els antics asils i orfenats per tal de donar una llar als orfes de la República.
Al febrer del 39 es va haver d’exiliar a França on, després de moltes penúries, va seguir al servei de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) al Comitè Nacional de Toulouse fent assistència mèdica.
El 1965 li va ser diagnosticar un càncer cerebral; va voler tornar a Saragossa, però els germans no la van voler acollir i va passar els últims anys amb l’ajuda d’uns amics ( el seu company de vida, també malalt, va tornar a València). Poch va morir l’abril de 1968 essent pobra de solemnitat.
Amb motiu del centenari del seu naixement ha estat objecte de diferents reconeixements, sobretot a la seva ciutat.
Durant la Guerra de Crimea (1853-1856) va destacar la valentia de Mary Seacole (1805-1881), una infermera mestissa que va abandonar la seva posició privilegiada a la societat i la seguretat de la seva llar a Jamaica per fundar un petit hospital anomenat «The British Hotel» a Sebastopol on alimentava i tenia cura dels soldats ferits (anglesos, francesos i otomans) que combatien contra l’ imperialisme rus.
Allò que la fa esdevenir una persona extraordinària no és tan sols la seva contribució a la infermeria moderna, sinó la seva humanitat. Ho va perdre tot per fer que el món fos un lloc millor. Malgrat que les autoritats de l’Oficina de Guerra havien rebutjat el seu voluntariat als hospitals militars britànics de Sebastopol – ja que consideraven que els negres no mereixien l’honor de servir els soldats de la nació-, va decidir vendre el seu patrimoni per crear el seu hospital a Crimea. «Mare Seacole», com l’anomenaven els ferits, mai no els abandonaria.
Amb unes armes heredades de la seva mare, una jamaicana d’origen escocès que li va inculcar des de petita la passió per les herbes remeieres i el servei incondicional al proïsme, va combatre a Jamaica el 1850 una terrible epidèmia de còlera que acabaria amb prop de 30.000 vides. Va desenvolupar mètodes d’higiene tot establint un protocol sanitari que calia dur a terme tant a l’hospital com a la llar consistent en la ventilació i desinfecció dels espais, i una alimentació adequada dels malalts. És per això que la podem considerar una pionera de la infermeria moderna. En esclatar la guerra va voler aplicar aquests principis als hospitals de guerra, perquè la insalubritat s’enduia més vides que les armes, però els prejudicis racials li van negar el permís per treballar als hospitals britànics. En canvi, sí el van atorgar a una altra destacada heroïna, Florence Nightingale , qui va partir cap a Scutari amb un equip de 38 infermeres.
Sense permís i comptant tan sols amb els recursos propis, Seacole va fer el seu hispital i es va fer tan popular entre el personal militar que, un cop acabada la guerra, van recaptar diners per a ella quan per tal que pogués fer front a la misèria.
Encara ella en vida, el 1857 va tenir lloc una gala de quatre dies a la vora del Tàmesi, per honorar-la a la qual van assistir unes 80.000 persones, inclosos veterans i les seves famílies, així com la reialesa, però després de la seva mort va caure en l’oblit durant gairebé un segle, per, posteriorment, ser reconeguda per les fites aconseguides com a dona. La seva autobiografia, Wonderful Adventures of Mrs. Seacole in Many Lands (1857), és una de les primeres autobiografies d’una dona mestissa, tot i que l’exactitud d’alguns aspectes que exposa ha estat qüestionada pels actuals partidaris de Florence Nightingale. Fins i tot la construcció d’una estàtua d’ella a St Thomas’ Hospital de Londres, el 30 de juny de 2016, descrivint-la com a infermera pionera, ha generat controvèrsia i oposició.
Després de continus viatges i més dificultats financeres, Mary Seacole morí l’any 1881 al seu domicili de Paddington, a Londres, d’apoplexia segons consta a l’informe de defunció. Actualment hi ha una placa commemorativa a la casa on va viure a la ciutat.
La historiadora d’art especialitzada en el segle XIX, Laurence des Cars es converteix en la primera presidenta del Museu del Louvre de París en els seus 228 anys d’història.
Per primera vegada des de la seva creació després de la Revolució Francesa el 1793, el Museu del Louvre de París estarà dirigit per una dona. Laurence des Cars té54 anys i actualment presideix el Museu d’Orsay.
La historiadora s’enfrontarà a grans desafiaments al capdavant del Museu del Louvre, víctima col·lateral de la crisi sanitària. El 2020, les visites es van desplomar el 72% i les pèrdues d’ingressos ascendeixen a més de 90 milions d’euros. Un dels grans desafiaments, doncs, serà recuperar els nivells de visites del museu anteriors a la pandèmia. Sobretot es planteja seduir la població més jove. Vol obrir-se al món d’avui explicant-los el passat. Pretén també continuar amb la lluita contra l’elitisme que envolta la institució, una batalla iniciada pel seu antecessor, Jean-Luc Martinez.
La pintora i gravadora Roser Bru ha mort a Santiago de Xile als noranta-vuit anys. Nascuda a Barcelona el 1923, va arribar a Xile el 1939, a setze anys, després d’un primer exili al costat de la seva família a París.
L’any passat Roser Bru va rebre la Creu de Sant Jordi, però, a causa de la covid, la recollí Marta Nin, directora de la Casa Amèrica Catalunya, a petició de la pintora mateix, que havia donat suport a aquesta fundació.
El mateix any de l’arribada amb el Winnipeg (vaixell queel 1939 va impulsar el poeta PabloNeruda arran de la guerra del 1936-1939 per a personalituats relacionades amb el govern republicà que havien d’exiliar-se) Roser Bru va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile per fer-hi estudis lliures d’aquarel·la, dibuix, pintura i mural. El 1947 va entrar en el Grup d’Estudiants Plàstics al costat d’artistes com un altre català, José Balmes (més tard, degà de l’Escola de Belles Arts), Gracia Barrios i Guillermo Núñez.
I ja convertida en una de les integrants més destacades del famós Taller 99, va començar a produir una important obra pictòrica: en una primera etapa (1960-1973), associada a l’informalisme abstracte; i més tard (1973-1988), a una preocupació per a reflectir els conflictes polítics i socials que visqué Xile.
Tot plegat li va valer nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile el 2015 en “atenció a la solidesa de la seva obra i proposta estètica, la seva conseqüència com a artista i la seva capacitat de fer incursions en unes altres expressions plàstiques, una demostració efectiva de la seva vigència”.
Irene Biemmi és assessora en el projecte Objetiu igualtat, una guia d’estil creada per dues editorials italianes per tal que als llibres de text hi hagi exemples i il·lustracions que representin de forma igualitària a homes i dones.
Experta en Pedagogia de Gènere i Igualtat d’Oportunitats, ha publicat estudis en aquesta línia i imparteix cursos de formació per sensibilitzar sobre la cultura de gènere en el món escolar. Dirigeix la sèrie de llibres il·lustrats Sottosopra, dedicats a l’eliminació dels estereotips sexistes, per a l’editorial italiana Giralangolo.
Noruega) va posar al descobert una necròpolis; una darrera investigació de l’any 2017 ha revelat que el cos pertanyia a una dona jove de 18 o 19 anys: 
