Loïe Fuller va néixer a Illinois el 1862 i va morir a París el 1928. Va ser una intèrpret de la Belle Èpoque, coneguda pels seus espectacles de cabaret o varietats en els quals movia grans mocadors i creava efectes de llum; l’anomenada Dansa Serpentina. És considerada una de les modernitzadores de l’escenografia, juntament amb Edward Gordon Craig i Adolphe Appia, i de luminotècnia aplicada a l’espectacle.
Ja als EEUU i de molt jove va tenir molt d’èxit, no tant pels seus moviments i interpretació, sinó per les combinacions que obtenia de robes i llums. Llavors va ser contractada pel cabaret Folies Bèrgere de París. Utilitzava una nova tecnologia, l’electricitat, i diversos dispositius lluminosos creats per ella mateixa, pólvores fosforescents que es posava sobre la roba o, com en el seu espectacle Dansa del radi, un vestit fosforescent utilitzant radi radioactiu, que el matrimoni Curie acabava de descobrir (i encara no es coneixien els efectes negatius de la radioactivitat sobre les persones). Per executar la seva dansa, Loïe Fuller portava un vestit de seda blanca de 350 metres, i a les mans dues canyes de bambú. Al ritme de música clàssica, o fins i tot sense música, ballava movent enèrgicament els braços, formant literalment una serpentina. Allò més revolucionari va ser la il·luminació. Cada cop que feia un moviment, el color de la llum canviava.
Va servir de model dels artistes francesos Henri de Toulouse-Lautrec i Auguste Rodin. També els inventors del cinematògraf, els germans Lumière van filmar els seus balls, va ser amiga de l’il·lusionista i director de cinema George Méliès i es va guanyar el reconeixement dels científics Premi Nobel Marie i Pierre Curie.
A inicis del segle xx, els futuristes italians, influïts per la seva escenografia, refusaven la pintura per considerar-la estàtica i van centrar la seva investigació en el moviment i la llum lligats a l’acció teatral o en coreografies plàstiques sense ballarins. Els avantguardistes també admiraven les coreografies plenes de llum i color de Loïe Fuller.
Fou mestra i rival de la gran Isadora Duncan, pionera en el que es coneix actualment com a dansa lliure, qui solia ballar vestida de forma provocativa, descalça i fins i tot nua. Isadora va anar eclipsant Loïe qui, finalment, va morir sola i oblidada.
Amb el títol de Quinze ans de ma vie (París, 1908), Loïe publicà les seves memòries, que prologà Anatole France. La seva vida és recollida a la pel·lícula La bailarina de la directora Stéphanie Di Giusto. Aquest biopic no és exempt de polèmica. Per exemple, malgrat que se sap que aquesta revolucionària fou lesbiana, a la pel·lícula el personatge és heterosexual amb tendències bisexuals.
Amb tot, Loïe Fuller sempre serà recordada com una ballarina polifacètica que va trencar amb els esquemes establerts en la dansa. La seva era una dansa lliure, espontània i plena de colors.