Als talibans no els agrada que les nenes estudiïn. La premsa i els telediaris s’han fet ressò d’aquest nou atac amb gas a una escola per a nenes que va tenir lloc el dia 26 d’agost a la capital afganesa. 73 estudiants i 14 professores han hagut de ser traslladades a l’hospital amb símptomes d’intoxicació. Per als Oficials del Ministeri d’Educació aquestes agressions formen part d’una campanya que té com a finalitat atemorir les nenes i aconseguir que deixin d’anar a l’escola. A algunes zones del sud i l’est del país, amb més pes del fonamentalisme, moltes escoles femenines romanen tancades.
Autor: Carme Torrijos
Sexisme a la propaganda política dels USA
A la pàgina web oficial del Partit Republicà dels EEUU d’Amèrica a l’estat de Minnesota van penjar un vídeo on es comparava l’aparença de les dones republicanes i demòcrates que es dediquen a la política o que han fet pública la seva adscripció a un o altre partit. Totes les republicanes són sexis i de bon veure mentre que les demòcrates, fins i tot Michele Obama, apareixen grasses, lletges i en alguns casos se’ls mostren gestos esperpèntics. El títol amb què es presentava el vídeo és: “Les republicanes són les més calentes”. El vídeo va tenir un gran èxit i fou públic fins que el president del partit demòcrata de Minnesota, Brian meléndez un senador demòcrata el va denunciar per sexista i va demanar que es despengés. També va ser denunciat per la candidata republicana al Congrés Andre Kieffer que va reconèixer sentir-se molesta per les connotacions masclistes. El president del Partit Republicà local, Joe Salomon, va ordenar la seva retirada, però va criticar el poc sentit de l’humor dels demòcrates davant el que ell va qualificar de “broma”.
Podem llegir la notícia i veure el vídeo a El Mundo (19 d’agost)
Un disc: “Mujeres de mar”, en defensa del dret de les dones a cantar.
Dotze dones procedents d’alguns dels països que banyen les aigües de la mar Mediterrània i que no podrien viure sense cantar s’han reunit per gravar un disc en solidaritat amb les dones iranianes que són perseguides fins i tot per cantar en públic que sortirà a la venda el proper setembre. El disc ha estat produït per Javier Limón qui, també, ha estat adaptador i realitzador d’algun dels temes.
Elles són la sefardí Yasmín Levy, la portuguesa Mariza, les espanyoles Estrella Morente, Sandra Carrasco, la Susi , Carmen Linares, Montse Cortés, Genara Cortés, la Shica, Concha Buika (de família originària de Guinea Ecuatorial, però nascuda a Palma de Mallorca), la kurda Aynur Dogan i la grega Elefthería Arvanitáki.
Reportatge a El País (dominical, 15 agost) d’on procedeix la fotografia ( falten algunes de les dones, Estrella Morente i Sandra Carrasco i la grega). Hi ha un text signat per Ángeles Espinosa, “Voces silenciosas”, que comenta la interpretació del Coran per part d’alguns fonamentalistes segons la qual l’ortodòxia prohibeix que les dones cantin. A molts d’aquests països on es practica la màxima rigorosament, s’accepta en els espectacles o la TV la presència d’estrangeres, però no pas de musulmanes nacionals, tampoc no poden gravar oficialment. Consideren pecat qualsevol gest que pugui estimular sensorialment els homes i per això ho prohibeixen. El tema ha tingut ressò mundial a partir de la pel·lícula “Niwemang” (“Media luna”), del director kurd-iraní Bahman Ghobadí, en la qual es narra l’odissea d’una cantant a qui miren d’amagar per creuar la frontera amb Irak, on la banda on actua ha estat contractada per a un concert (premi a millor pel·lícula estrangera al Festival de San Sebastián 2006)
Executada una dona a Afganistan, acusada de mantenir una “relació il·lícita”
Segons les agències Reuter i France Presse, diumenge passat Bibi Sanubar de 35 anys va rebre 2oo fuetades en públic i va ser rematada amb tres trets al nordoest del país (Badghis). L’execució fou ordenada i materialitzada pel comandant talibà local (el mulà mohamed Yousif). La dona, vídua, fou acusada de mantenir una relació equiparable amb l’adulteri de la qual va quedar embarassada. L’home va fugir. En els últims anys el fonamentalistes han assassinat pel cap baix cinc dones.
(Notícia a El País, dimarts 10 d’agost signada per David Alandete)
És la maltractada qui ha de marxar de casa?
Llegeixo a la premsa el titular següent: EL 40% DE LOS ESPAÑOLES CULPA A LA MALTRATADA POR NO IRSE DE CASA. (El País, dijous 5 d’agost)
Segons una enquesta divulgada pel Ministerio de Igualdad (2000 persones enquestades), la societat assumeix que la violència contra les dones existeix (87%) i és quelcom inevitable (7,6%). Una persona de cada 10 culpabilitza les dones per no abandonar els seus maltractadors (39,4%). La majoria justifiquen el comportamant de l’agressor per problemes psicològics (69%), violència natural (74,6%), alcohol i drogues (55,1%) o que haver estat víctimes o testimonis d’agressions en la seva infantesa (66,8%). El 5,9% dels ciutadans veu “justificat” que un home agredeixi la seva parella quan ella decideixi deixar-lo.
Aquí on estiuejo està passant un cas de reiterada violència verbal i física del marit a la dona qui, finalment, ha decidit separar-se’n. La gent no veu bé les agressions, que han estat fins i tot públiques i per les quals ell ha estat penalitzat amb 9 mesos de presó (que no complirà per no tenir antecedents) ja que havia incomplert l’ordre d’allunyament anterior, però més d’un opina que ella el va “provocar” en haver decidit iniciar una nova vida amb la seva actual parella, “un moro”.
Interessant reportatge a El País
El lesbianisme en temps franquistes
Explica Luisa Salmerón, una dona nascuda el 1926 , que durant el franquisme va viure la repressió de tota conducta sexual que s’apartava del model de dona que el règim, a través de la Secció Femenina , difonia. Homes i dones homosexuals compartien la clandestinitat i s’utilitzaven uns als altres per aparentar parelles sexuals. Fins i tot es casaven i arribaven a tenir fills. Per a la majoria de la societat era impensable una relació lesbiana, la idea generalitzada era que si es fixaven en altres dones era perquè els homes no els feien cas, eren lletges; però darrera de dues amigues que passejaven agafades del braç, sovint hi havia una parella clandestina. Per no ser descobertes feien acampades, lluny del control estricte que la policia exercia a la ciutat. També el món de la bohèmia els permetia viure la seva sexualitat. En concret, a Barcelona el Paral·lel i Les Rambles esdevingueren un submón de llibertat.
Violència contra les dones
En relació a aquesta visió gràfica tan personal de la violència de gènere publicada al diari El País diumenge 18 de juliol per El Roto, l’escriptora Gemma Lienas publica avui al mateix diari l’article següent:
Diu l’autora que “La majoria de les dones assassinades ho són a mans d’un home conegut, els homes ho són per algú desconegut”. I dóna les dades de l’estudi ” Igualdad y prevención de la violencia de género en la adolescencia y juventut” realitzat per la Universidad Complutense i el Ministerio de Igualdad en el qual han participat 11.020 adolescents i joves de tot l’estat espanyol segons el qual un terç dels nois (32,1%) corre el risc d’esdevenir un maltractador i quasi un 5% de les noies ha patit ja algun episodi de violència de gènere.
Podríem destacar el tercer dels exemples que assenyala (només com a petita mostra) de situacions comunes que serveixen com a model masclista a nens i adolescents i que perpetuen, doncs, la seva predisposició a actituds masclistes en arribar a l’edat adulta. És al pati de qualsevol escola, mentre els nens ocupen tot l’espai jugant a futbol, les nenes parlen entre elles a la períferia del camp.
Les dones jueves contra l’ortodòxia religiosa
Llegeixo la notícia al diari El País d’avui: Grups de dones atempten contra el control dels homes ultracontroladors sobre el Mur. La LLei de conversió és un altre focus de conflicte.
Les pràctiques religioses són reservades als homes i aquestes dones volen acabar amb això. La seva cap, Anat Hoffman fou duta a comissaria per dur la Torà.
Les dones del Mur exigeixen alguns dels drets que l’ ortodòxia religiosa reserva als homes. Volen dirigir oracions, llegir la Torà, vestir el tallit -el mantell de la pregària- i cantar al davant del mur com ho fan els homes. Les seves aspiracions els ocasiones insults i escopitades per part dels ultraortodoxos i alguna detenció ocasional. D’altra banda, també es debat al país qui ostenta l’autoritat per decidir sobre les conversions al judaisme; els més progressistes eviten que tot segueixi en mans dels ultraortodoxos.
El País (22 juliol)
Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació
- (Trencant) patrons i models
- És cert que, de tant en tant, algunes marques publicitàries intenten trencar amb els estereotips vinculats a la feminitat que dia rere dia trobem als incomptables espots que ens acompanyen en la nostra quotidianitat. Tot i això, queda patent que malgrat l’esforç encara els hi queda un tros de camí per recórrer. Prenem com a exemple l’espot de Pavofrío, a priori sembla un espot trencador amb el model de dona que es representa habitualment a la publicitat, però si filem una mica més prim, observarem que, tot i que la intenció és trencar amb un model estereotipat de dona, acaben substituint-lo per un de nou, el d’una dona més correcte, una dona com cal, és a dir, un altre model en que les dones queden atrapades.Feu una ulla a l’espot i digueu-nos què en penseu.
Aquest és el comentari de la setmana de l’espai “Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació”. És interessant mirar-se l’anunci sencer.