Autor: Carme Torrijos

Oksana Baulina, periodista russa que ha mort a Kíiv

Dimecres 23 es va saber que la jove periodista russa Oksana Baulina havia mort en un bombardeig a Kíiv mentre enregistrava imatges de la destrucció provocada per les tropes russes en un centre comercial. Segons ha informat a Twitter el periodista Alberto Sicilia, que actualment es troba treballant des del país, podria haver estat assassinada en un atac de “precisió” rus.

El bombardeig que la va matar es va produir en el moment que periodistes i fotògrafs s’havien desplaçat cap al centre comercial, situat al districte de Podilskyi, destruït per l’artilleria russa el dia anterior, per informar sobre l’atac. En el moment de la mort, la periodista, famosa per investigar la corrupció del Kremlin, es trobava en el seu cotxe al pàrquing del centre comercial.

Abans d’anar a cobrir la guerra a Kíiv i Lviv,  l’Oksana havia fet feina com a productora per a la Fundació Anticorrupció, de l’opositor rus Alexei Navalni. Quan aquesta  organització fou catalogada com a extremista, va haver d’abandonar Rússia per a poder continuar informant sobre la corrupció del govern de Putin per a The Insider.

Alberto Sicilia, després de revisar les fotos del cotxe calcinat, i constatar que els voltants del cotxe van quedar intactes i que les  dues portes del costat contrari a la de l’objectiu es van mantenir tancades i fins i tot el parabrises estava intacte, sospita que els russos la tenien ‘localitzada’ i la van matar amb un coet des d’un dron o algun sistema similar. Per tant, creu que va ser un assassinat de precisió.

Putin no vol opositors.

Alice Guy, la primera directora cinematogràfica

Alice Guy (Saint-Mandé, 1873 – Nova Jersey, 1968), directora de cinema francesa. Tot i que sempre s’ha considerat que els Georges Méliès va ser el primer a tot el món a exercir aquest ofici, en realitat ho fou Guy, així com és també la inventora de la ficció cinematogràfica i del cinema narratiu.

Va ser pionera en l’ús dels efectes especials, la ciència-ficció fílmica, els càstings interracials, el llenguatge cinematogràfic (plans, il·luminació, attrezzo, muntatge, caracterització…) i fundadora del que més endavant s’ha considerat la professió de productor executiu.

Va filmar més de mil pel·lícules curtes al llarg de la seva vida, de les qual se’n conserven 350, i fundà diverses productores a França i Estats Units, com Solax Estudis a Flushing, Nova York. Tot i que va lluitar per ser reconeguda internacionalment com a directora, actriu i productora, la història del cinema va esborrar la seva contribució i va atribuir les seves pel·lícules al seu marit, als seus directors de fotografia, a persones anònimes, o bé directament no van ser ni mencionades. Malgrat la marginació que va patir per part dels historiadors pel fet de ser dona, en el context de l’època va ser apreciada i admirada pels professionals del sector.

Guy explorà i conreà tots els gèneres, en un terreny verge, el de la narració cinematogràfica: westerns, comèdies, drames, pel·lícules de ciència-ficció, relat històric, narració fantàstica…

També interessada en qüestions de gènere, sovint feia pel·lícules amb heroïnes femenines actives i aventureres. Va subvertir construccions socials i tabús, escrivint pel·lícules que tractessin les convencions de gènere com una estructura social per després desconstruir-les. Va fer diverses pel·lícules de temàtica lleugerament feminista carregades d’humor, en què explorava la comèdia, com Les Résultats du féminisme (1906), La Femme collante (1906) i Madame a des envies (1907), una pel·lícula que protagonitza ella mateixa fent d’una embarassada que intenta satisfer els seus capritxos robant una piruleta a un nen. A l’any 1912 també va produir In the Year 2000, una nova versió de Les Résultats du féminisme que no es conserva actualment.

El 1913 va escriure Woman’s Place in Photoplay Production, un article on denunciava l’exclusió que tenien les dones dins el mon del cinema, paralel·la a la conversió del cinema en el negoci rendible i mitjà de comunicació massiu per excel·lència que coneixem. I és ben cert que, tot i que va ser una cineasta prolífica, actualment segueix sent una gran desconeguda dins de la història del cinema, cosa que va preocupar la mateixa Alice Guy en els darrers anys, tot veient la seva inexplicable absència del registre històric de la indústria. El rescat de la seva figura històrica no va començar fins fa quinze anys, per això no és difícil trobar-la apartada en els llibres més antics del cinema, tot i que cada vegada més està sent normalitzada com a fundadora del cinema d’acord amb els coneixements històrics a partir, sobretot, de 1995-1999.

Iúlia Zdanovskaia, jove matemàtica ucraïnesa morta per les bombes russes a Khàrviv

Iúlia Zdanovskaia, una matemàtica ucraïnesa de 21 anys que va morir el 8 de març a Khàrkiv durant un atac de l’exèrcit rus, mentre treballava de voluntària. La Societat Matemàtica del Canadà ha compartit a les xarxes la seva història. Iúlia va representar l’any 2017 a Ucraïna a l’Olimpíada Matemàtica Femenina Europa i va guanyar una medalla de plata en la competició. La Societat li ha dedicat a la jove un post a les seves xarxes socials i li han dedicat una publicació que editen, anomenada Crux Mathematicorum.

Zdanovskaia era nascuda a Khàrviv i va refusar la idea de marxar de la ciutat. Actualment, estava estudiant un programa de matemàtica computacional a la Universitat de Kíiv i l’apassionaven les matemàtiques, l’ensenyament i les ciències computacionals, i darrerament s’havia unit a Teach for Ukraine, on feia de mentora i de model per a les noves generacions. L’agrupació de Drets Humans de Khàrkiv va publicar la notícia de la seva mort i va informar també de la mort d’una altra voluntària, Anastasia Yalanska.

Maria Lejárraga, l’escriptora que va esborrar el seu nom

María de la O Lejárraga (San Millán de la Cogolla, 1874-Buenos Aires, 1974) fou una dona  brillant;  novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, feminista i, malgrat tot, absent e les portaders dels llibres que va escriure. El nom que hi figura és el del seu marit: Gregorio Martínez Sierra, qui va rebre els elogis per les lletres de  Canción de Cuna o El amor brujo i El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, en tant que ella, l’autora i lletrista esperava  a casa. Antonina Rodrigo va escriure la seva biografia: María Lejárraja, una mujer en la sombra.

Recentment, l’editorial Renacimiento va rescatar Viajes de una gota de agua, una col·lecció de contes infantils que l’autora va publicar a  l’Argentina el 1954, a l’exili. Tothom  sabia que Lejárraga era la “negra” del seu famós  marit. Fins i tot ell pronunciava  discursos feministes escrits per la seva dona. Al llibre  Cartas a las mujeres de España ella anima a la llibertat i independència femenina, tot i que el seu nom ni apareix. Tot i aquest silenci Lejárraga va arribar a ser diputada socialista durant la Segona República, experiència que va narrar a Una mujer por los caminos de España, escrit a l’exili.

La història d’aquesta dona arriba a un punt encara més dolorós quan el marit s’enamora de la famosa actriu Catalina Bárcena amb la qual va tenir una filla. El seu matrimoni amb Maria es va trencar, però ella va seguir escrivint llibres que ell signava. El 1947, quan Gregorio va morir, la filla tinguda amb Catalina Bárcena va exigir els drets d’autor del seu pare i Maria va quedar a la ruina en el seu exili. És llavors que comença a publicar amb el seu nom, però encara amb els cognoms del marit; així va escriure les seves memòries— Gregorio y yo— on desvetlla en què consistia la col·laboració.

Antònia Vicens, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El guardó que atorga Òmnium és un reconeixement a l’autora mallorquina, que va irrompre amb força amb la novel·la premiada amb el premi Sant Jordi el 1967,  39º a l’ombra, i en els darrers anys  ha publicat sobretot poesia.

El recentment anomenat president d’Òmnium, Xavier Antich,  ha fet l’anunci en el que ha estat el seu primer acte públic. Va destacar que “és un orgull portar el premi a les Illes, un fet que posa en valor la riquesa de la diversitat de la llengua i la cultura catalanes i  serveix  per reivindicar la nació completa”.

Vicens ( Santanyí, 1941) és la vuitena dona que rep el guardó, la qual cosa, segons el mateix  Antich és una anomalia que no només cal lamentar sinó que Òmnium intenta corregir. Es va iniciar en la literatura de molt jove muy jove amb Banc de fusta, i el seu primer èxit, el Sant Jordi del 1967 ( una de les  poques dones que l’han guanyat) retrata ja aleshores la destrucció del paisatge i  la llengua a Mallorca. Després de múltiples contes i novel·les, des del 2009, amb Lovely (Cafè Central), va començar a publicar poesia. Fou reconeguda amb el Premi Nacional de Poesia el 2018 pel recull de poemes Tots els cavalls.

Encara en ple franquisme no va deixar de reivindicar les seves idees feministes i ecologistes, i denunciar  l’explotació de les illes per un turisme ferotge, temes que també marquen la seva obra.

Una dona ocuparà un seient a la RAE. Només són 12

Doctora en Filología i, des de 1997, catedràtica de Filologia Romànica a la Universitat de La Laguna, especialista en lèxic dialectal, nascuda a Santa Cruz de Tenerife el 1959, ocuparà la cadira “d”, vacant des de la mort de Francisco Rodríguez Adrados el juliol de 2020.

La seva línia  principal de treball ha estat l’anàlisi del lèxic dialectal formant, juntament amb Cristóbal Corrales, l’anomenada  “escola de lexicografia de La Laguna”. És autora de més de 130 articles  d’especialitat i d’unes  trenta monografies  científiques entre les quals, Tesoro lexicográfico del español de Canarias (1992), Diccionario ejemplificado de canarismos (2009), Diccionario histórico del español de Canarias (2001), Diccionario de historia natural del ilustrado José de Viera y Clavijo (2014) o Tesoro léxico canario-americano (2010).

Des de la seva fundació en 1713 han format part de la Reial Acadèmia Espanyola un total de 486 acadèmics, entre els quals únicament onze han estat dones. No va ser fins al 9 de febrer de 1978 que es va nomenar la primera acadèmica. Academicas de la RAE

La majoria de les dones hi han arribat en el segle XXI, quan la RAE va impulsar el nomenament de dones, encara que des de l’any 2000 fins ara, dels 38 nomenaments que hi hagut només vuit han estat acadèmiques, és a dir, el 21% dels nous membres són dones. La filòloga María Paz Battaner va ser l’última dona seleccionada per l’acadèmica, el 3 de desembre de 2015; amb l’actual nomenament en seran 12 les dones ara mateix. Actualmente es troben se vacants las letras “a”, “q” i “x”, els anteriors titulars de les quals van ser, com no, homes. Esperem que se segueixi l’exemple del recent nomenament i properament aquestes vacants siguin ocupades per dones.

Carla Simon, Os d’or a la Berlinale

La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.

La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca.  La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per  la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que  empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.

Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…

És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.

Ha mort l’escriptora Maria Antònia Oliver

Maria Antònia Oliver ha mort aquest dijous a Palma als 75 años. L’escriptora mallorquina va rebre el 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural per la seva àmplia producció  literària i la voluntat de contribuir a la normalització de  la literatura catalana.

Entre les seves obres, la primera de les qual data de 1970 ( Cròniques d’un mig estiu), figuren Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’Iràs i no tornaràs, Estudi en Lila, Joana E. ( Premi Prudenci Bertrana 1991)  i Negroni de ginebra (teatre).

Es va traslladar a Barcelona un cop casada amb el també escriptor Jaume Fuster (1945-1998) i tots dos van participar dels moviments literaris més avantguardistes i, unta ent amb d’altres escriptors de la seva generació, conformaran  la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.

A més, va ser responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicà a la traducció literària, va fer guions per a la televisió i treballà també per al Circuit Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc. Va formar  part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

També es va apropar al gènere detectivesc, amb la creació d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Des de 1997 la seva producció literària ha estat molt escadussera per problemes de salut ( un trasplantament de cor ) a més e la mort prematura del seu company.

El 2007 és guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Judith Butler, guanyadora del Premi Internacional Catalunya

La filòsofa feminista nord-americana Judith Butler, (Cleveland, 1956), especialista en els estudis de gènere, ètica i drets humans,  ha guanyat l’edició XXXIII del Premi Internacional Catalunya. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ho ha anunciat avui tot destacant la trajectòria de Butler com a teòrica del feminisme i el seu activisme: “L’activisme i pensament de Judith Butler és inspirador perquè ens ofereix un desig de viure, de posar la vida al centre”.

També coneguda per reflexionar sobre ètica, política, feminisme i drets humans, sobretot es reconeix per la seva implicació en els conflictes d’Israel i Palestina, la Guerra de l’Iraq o el moviment Occupy Wall Street. S’ha pronunciat en diverses ocasions sobre l’afer català. Una de les moltes afirmacions sobre Catalunya ha estat: “El més important durant tot el procés català és que hi ha hagut un intent de promoure la sobirania popular”.