Suzanne Valadon al Museu d’Art de Catalunya. Un esperit lliure

L’exposició revisa la figura de l’artista Suzanne Valadon (1865-1938), personatge emblemàtic de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. A l’exposició hi podem veure  48 obres: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental, cosa que permet  tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.

Suzanne Valadon és el pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda a Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, filla d’una bugadera i de pare desconegut. Instal·lada a París des de ben petita, va fer tota mena d’oficis fins que esdevingué model dels més importants pintors de l’època: Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, Auguste Renoir… També es relacionà amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. De manera intuïtiva va anar aprenent tècniques pictòriques i amb el temps va ser també una pintora de renom. Als 18 anys i de pare desconegut tingué un fill, Maurice,  a qui el polifacètic català Miquel Utrillo va donar el cognom. El 1890  exposà, per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, amb qui va tenir una curta,  però apassionada relació amorosa i pel qual abandonà Utrillo. El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit,  Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una bona situació econòmica per a dedicar-se a l’art, i s’uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia 22 anys, André Utter, amb el qual s’acabà casant el 1914. Posteriorment es divorciaren i ella encara mantingué relacions amb un altre jove aspirant a pintor. Finalment va morir el 1938 a causa d’un vessament cerebral.

La seva obra és magnífica. Destaca pel domini de les  composicions i els llampants colors. Els seus nus la van fer famosa per l’escàndol que suposava que, en aquella època,  una dona pintés nus femenins i encara més masculins. Les seves composicions  s’ exponen al Centre Georges-Pompidou de París i al Museu Metropolità d’Art de Nova York.

Pel·lícula Una mujer italiana (Cabrini)

La pel·lícula Una mujer italiana, estrenada recentment i actualment a les cartelleres,  explica la història d’una dona pobra i malaltissa qui,  gràcies a la seva força de voluntat, coratge i habilitat comercial,  va superar el sexisme i la intol·lerància contra els italians i va esdevenir una de les grans emprenedores del s. XIX.

La mare Cabrini (Sant’ Angelo Lodigiano, Itàlia, 15 de juliol  de 1850- Chicago, EEUU 22 de desembre de 1917) és  una persona que paga la pena conèixer per la seva tasca social als Estats  Units. Es un personatge completament oblidat ( com tantes altres dones singulars, d’altra banda) Va arribar a Nova York el 31 de març de 1889 i des del primer moment es va posar al se puso al servei  dels emigrants  italians que tenien condicions de vida deplorables.  Sense comptar amb cap ajuda de les autoritats eclesiàstiques, va aconseguir  fundar un orfanat i  un hospital, els primers  de molts altres,  per la qual cosa fou beatificada el 13 de novembre de 1938 pel papa Pius XI  i canonitzada el 7 de juliol de 1946 pel papa Pius  XII. El miracle  que va habilitar la seva  beatificació va ser el retorn de la vista a un nen que s’havia quedar cec per un excés de nitrat de plata als ulls. El miracle  de la seva canonització  fou la curació  d’una monja que patia una malaltia  terminal. El 1950, Pius  XII va proclamar la mare  Cabrini la santa patrona dels  immigrants i el  1952 l’American Committee on Italian Migration de Nova York la va declarar  la immigrant italiana del segle. Ella i les germanes de la seva congregació,  es van expandir a Chicago, Seattle, Nova Orleans, Denver, Los Ángeles, i d’altres països  de Sudamèrica i Europa.

 

 

 

L’escritora mexicana Cristina Rivera Garza Premi Pullitzer de Memòries 2024

L’estiu del 2021 vaig llegir el llibre de Cristina Rivera Garza, El invencible verano de Liliana.

És un homenatge a la germana de l’escriptora, Liliana,  que havia mort el 16 de juliol de 1990 víctima de feminicidi. La va matar el noi que havia estat la seva exparella i que ella volia deixar. Liliana només tenia 20 anys i molts plans, tota una vida per viure. La seva història, refeta a partir de cartes, notes i veus de testimonis per la seva germana rescata la seva memòria i busca justícia per a ella i per a totes. Actualment a Mèxic 10 dones són víctimes de feminicidi. Tot i que es va saber qui era l’assassí de Liliana, ell va fugir i es va amagar darrera una falsa identitat.

El llibre em va colpir. A la seva germana li va costar 30 anys poder retrobar la veu de Liliana i escriure aquest llibre.

L’escriptora Cristina Rivera Garza ( Matamoros, Mèxic, 1964) també és traductora i crítica literària. Els seus últims llibres són Autobiografía del algodón (Random House, 2020) i Grieving. Dispatches from a Wounded Country (The Feminist Press, 2020, traduït  per Sarah Booker, finalista del NBCC Award). El 2020 va obtenir  la MacArthur Fellowship. Professora distingida i fundadora del doctorat en Escriptura Creativa en espanyol a la Universitat de Houston.

Recentment, Cristina ha rebut el Premi Pulitzer de Memòries 2024 per la traducció a l’anglès de El invencible verano de Liliana.  Anteriorment havia estat finalista al National Book Award de No ficción (2023), el Premi Rodolfo Walsh i el Premi Mazatlán de Literatura ( tots dos el 2022), el Premi Xavier Villaurrutia d’Escriptors per a Escriptors , el Premi Nuevo León Alfonso Reyes i el Premi Iberoamericà de Lletres José Donoso ( tots tres el 2021).

Claudia Sheinbaum serà la primera presidenta mexicana

Segons el recompte ràpid oficial, la candidata de l’esquerra aconsegueix entre el 58,3% i el 60,7% dels vots. L’ esquerra no només va aconseguir una victòria important en les presidencials, sinó que, segons els  primers indicis, el partit Morena -creat  per López Obrador fa dotze anys- es va fer amb la victòria en si més no cinc dels nou estats  que van celebrar eleccions  a governador.

Després de conèixer  el resultat, Sheinbaum, va dir: “No les voy a fallar”. Es va comprometre a respectar la llibertat de premsa i les inversions  privades estrangeres. Va insistir també que el nou govern respectarà l’autonomia del banc central. I va defensar “la soberania energètica” però amb  “energies renovables”.  Pretén legislar també mesures  per impulsar l’status de la dona al país i combatre   la violència contra les dones en un país que registra deu  feminicidis al dia.

Claudia Sheinbaum és la primera dona  que arriba la la presidència a Amèrica del Nord Canadà, EE.UU i Mèxic) i s’incorpora a una llarga llista de presidentes llatinoamericanes que inclou Michelle Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Laura Chinchilla (Costa Rica) i Xiomara Castro (Honduras). I, pel que fa a Mèxic, per si la presidència fos poc, la majoria dels candidats al Congrés -tant de dretes com d’esquerres- a les eleccions celebrades diumenge són dones.

Claudia Sheinbaum Pardo (Ciutat de Mèxic, 1962) és una política, científica, activista i escriptora mexicana. És Cap de Govern de la Ciutat de Mèxic des del 5 de desembre de 2018.

En la mort de Norita Cortiñas, una de les fundadores de “las madres de mayo” a l’Argentina

Segons ha informat la seva família a través d’un comunicat Norita, filla de catalans i cofundadora, el 1977, del moviment reivindicatiu de recerca dels familiars desapareguts durant la dictadura de Videla, ha mort als 94 anys com a  conseqüència d’un postoperatori.

El fill de Norita, Gustavo Cortiñas, de 24 anys i membre de la Joventut Peronista, va ser segrestat el 15 d’abril de 1977 a l’estació de trens de la ciutat argentina de Castelar, a l’oest de Buenos Aires. Ella tenia 47 anys quan el seu fill, casat i amb un fill, va desaparèixer, i aquell mateix dia va començar una llarga lluita per tal de trobar-lo. Del fill mai més en va saber res, però va persistir, junt amb les altres mares, en la reivindicació d’obtenir respostes i aconseguir justícia per a les víctimes de la repressió.

Un dels seus últims missatges és un llegat per a persistir en la lluita: “Nosotras nos vamos muriendo pero confiamos en ustedes, en la juventud, para que recoja las banderas que nos dejaron nuestros hijos y nuestras hijas”. Maig de 2023.

La família també destaca que Norita “va lluitar fins a l’últim moment per a la construcció d’una societat més justa”, especialment davant la seva “profunda preocupació en aquests temps per la greu situació que travessa” Argentina i “disposada a estar sempre present allà on hi hagués una injustícia”. De fet, per exemple, el 6 de juliol del 2019, Norita, que ja tenia quasi 90 anys, va visitar l’expresident d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó.

 

 

 

La pianista, de la Premi Nobel 2004 Elfriede Jelinek

Dramaturga, poeta i novel·lista, l’escriptora  feminista austríaca nascuda el 1946, Elfriede Jelinek és una de les millors escriptores dels darrers anys a Europa juntament amb Birgit Vanderbeke, nascuda el 1956 a Dahme, territori de l’ex República Democràtica Alemana i que va morir a França el 2021; la rumana Herta Müller, premi Nobel 2009;  la txeca Libuse Monikovà (1945-1998); la turca Emine Sevgi Ozdamar (1946) o la joveníssima autora suïssa Zoë Jenny (1974)

Una de les novel·les més valorades de Jelinek és La pianista, publicada el 1983.  La trama gira a l’entorn d’una professora de piano, Erika Kohut, a qui la seva mare dominant va obligar, des de ben petita a centrar-se en el virtuosisme musical i renunciar a tenir altres vivències pròpies de la infantesa  i l’adolescència. El control emocional i sexual que la mare li imposa genera a Erika una propunda frustració.

La novel·la fou adaptada al cinema el 2001 pel director Michael Haneke amb Isabelle Huppert i Benoît Magimel en els papers principals.

 

 

 

 

 

8 de març 2024

Tornem a celebrar el dia de les dones.

Aquest és el recorregut de la manifestació de Barcelona.

El lema de la protesta d’enguany és DEMPEUS CONTRA LES PRECARIETATS, LES FRONTERES I ELS GENOCIDIS.

Per què entre els joves catalans d’entre 16 i 24 anys creix el masclisme? Aquesta és la conclusió de l’última enquesta del CEO. Creuen que la societat els discrimina per ser homes i que el feminisme “ha anat massa lluny”. Paradoxalment, cal ressenyar que també 1 de cada 4 dones pensa el mateix.  6 de cada 10 nois assegura que les dones posen denúncies falses i que parlar tant d’assetjament pot empitjorar les relacions personals entre homes i dones.
Aquesta inclinació dels joves per posicions més conservadores és un fenomen que s’està produint a escala mundial.

 VOX és el partit que més profit treu d’aquest gir de la joventut cap a la dreta a Catalunya. El perfil del votant de VOX a Catalunya és el d’un noi jove.

Contràriament a la percepció que sostenen els més joves, segons els Mossos, 11 dones al dia de mitjana van ser víctimes de violència sexual l’any 2023 a Catalunya. Així ho recull el balanç fet per Mossos d’Esquadra amb motiu del 8-M, que indica que el cos policial va investigar l’any passat 3.759 denúncies per delictes contra la llibertat sexual, fet que representa un increment de prop d’un 34% respecte de l’any anterior.

Sentència exemplar en un cas de violació

Molta expectació davant la sentència en un cas mediàtic. Un jugador de futbol famós acusat de violar una noia al bany d’un espai reservat d’una discoteca de la part alta de la ciutat.

Els jutges han considerat provat que la noia va ser violada amb ús de força física i que, malgrat que en les imatges prèvies aportades per la defensa, ella va ballar i es va petonejar amb ell i va entrar voluntariament al reservat, en un moment determinat allà dintre va dir no i, per tant, va ser penetrada forçadament sense el seu consentiment. Una victòria per a totes  les noies i dones a les quals se’ls reconeix el dret a gaudir del seu cos fins al punt que elles desitgin i, segons la lectura de molta gent, una victòria aconseguida per la llei del “només sí és sí” que posa en valor el consentiment ( ara no s’ha de provar, com abans, que t’has resistit a la violació). Però també una certa decepció per la pena imposada: “només 4 anys i 6 mesos”. Sembla ser que, justament perquè els fets es van produir abans de la modificació de la llei, s’ha imposat una pena per la franja baixa, molt per sota dels 9 anys que demanava la fiscalia i encara més dels 12 que denanava l’acusació. Evidentment, la defensa vol l’absolució i això buscarà en el recurs, tot i que els jutges han refusat l’atenuant d’embriaguesa i sí ha comptat en la seva decisió la indemnització de 150000 euros ( suficient si parlem dun milionari?) L’acusació també demanarà revisió de la sentència. Veurem, finalment, com queda. Però de moment, els jutges li han dit a la noia “et creiem”.

6 de febrer, Dia Internacional contra l’ablació genital

200 milions de nenes i dones han sofert  mutilació genital femenina (MGF), segons estimacions de l’ONU. El Fons de Població de Nacions Unides calcula que més de 4 milions de nenes corren el risc de ser víctimes de l’ablació genital cada any, la qual cosa equival  a 12.000 casos diaris. A Espanya, segons un estudi publicat el 2020 pel Ministeri d’Igualtat, el nombre de nenes en perill  de patir aquesta  pràctica era de més de 15.500, quasi 3.700 de les quals en risc extrem.

Òbviament, haver estat víctima d’aquesta pràctica té  conseqüències físiques i també mentals. Des de les  més  inmediates  (dolor intens, hemorràgia, inflamació dels teixits genitals, febre, infeccions com el tètanus o fins i tot la mort), fins a les que poden aparèixer a llarg temini: infeccions urinàries, problemes vaginals, menstruals, sexuals (coit dolorós, menor satisfacció…), major risc de complicacions a l’hora del part (hemorràgies, cesària, necessitat de reanimació del bebè…) i de mortalitat  neonatal o trastorns psicològics (depressió, ansietat…).

Per què continuen practicant-la? Sovint es considera part necessària de la criança  de la nena i  una forma de preparar-la per a la vida adulta i el matrimoni. Molts cops respon a la  concepció d’allò que es considera una conducta sexual acceptable i vol  assegurar la virginitat abans del matrimoni i la fidelitat després. Hi ha la convicció que redueix el desig sexual de la dona i, per tant, la temptació de relacions extraconjugals.

És una pràctica que encara és vigent a 30 països d’Àfrica, Pròxim Orient i Àsia i constitueix una violació dels drets humans fonamentals de les nenes i les dones.

Tant la Generalitat com algunes fundacions privades fomenten programes d’informació, prevenció, assessorament i ajuda per tal que dones que havien estat víctimes de l’ablació quan eren petites se sotmetin a operacions de reconstrucció del clítoris.

Departament d’igualtat i feminismes Prevenció de la mutilació genital femenina

Fundació Dr. Iván Mañero