Revolta de dones catòliques contra la discriminació a l’Església

Les organitzadores amb els lemes de la mobilització

Col·lectius cristians feministes d’arreu de l’estat espanyol es concentraran davant les principals catedrals del país (Madrid, Barcelona, Sevilla, València, Saragossa…) el proper 1 de març per  exigir plena igualtat home-dona a l’Eglésia catòlica.

Les dones han dit pro a viure relegades i al servei de capellans i bisbes en tasques de neteja i sota el lema ” FINS QUE LA IGUALTAT ESDEVINGUI COSTUM” ha decidit aquesta iniciativa amb l’objectiu de fer-se visibles. Alguns dels diferents col·lectius són, entre d’altres: Mujeres y Teología de Madrid, Red Miriam de Espiritualidad Ignaciana Femenina, Colectivo Agar, Mujeres de Alandar, de la JEC i Profesionales cristianas de Madrid, Asociación de Teólogas de España… i és avalada, entre d’altres, per la Conferència de Religiosos Espanyols (Confer).

Merchandising

Al manifest unitari podem llegir: “La institución, con su estructura y organización, está quedando al margen de las conquistas sociales en igualdad y corresponsabilidad y está cometiendo un error”. També destaca  “la dolorosa violencia ejercida sobre mujeres, religiosas y laicas, además de otras formas de violencia lamentables”.

L’església arracona, menysprea i silencia les dones, es legitima i perpetua l’hegemonia masculina. és una paradoxa, tenint present que les dones són majoria clara en  voluntariat, les celebracions religioses, catequesis,  moviments eclesials, ensenyament… Fan crítica també del llenguatge patriarcal i sexista a les homilies, textos litúrgics i documents; demanen que  la moral sexual de l’Església  deixi de culpabilitzar les dones. I volen que l’Església reconegui la diversitat de famílies, identitats i orientació  sexual.

Tant a Alemanya (moviment Maria 2.0) com  en un àmbit global (moviment  Voices of Faith )  donen suport a aquest tipus d’iniciatives, coincidents amb el dia internacional de la dona.

És possible que quelcom comenci a moure’s, fins i tot al Vaticà.  Aquest mes, el suplement ‘Donne, Chiesa, Mondo’, editat per L’Osservatore Romano (el diari  de la Santa Seu), dedica el monogràfic  a reclamar més llocs de poder i autoritat per a les dones en l’ Església catòlica.

Pepa Torres: “En vísperas de la Revuelta de las mujeres en la Iglesia… I have a dream”

Onze de febrer, Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència

L’objectiu principal d’aquesta celebració, proclamada per l’ONU el 2015, és assolir una major participació i inclusió de les dones i les nenes al món de la ciència i la tecnologia per tal de trencar amb la bretxa de gènere.

Família, escola i poders públics hem d’assumir l’objectiu d’encoratjar les nenes  en disciplines com la tecnologia, les ciències o les matemàtiques. I per això l’11 de febrer es commemora per sensibilitzar i conscienciar la societat per aconseguir l’accés i la participació plena i equitativa a la ciència per les dones i les nenes.

Iniciatives contra la violència masclista

Des d’aquest dimarts la flota de taxis de Santa Coloma de Gramenet s’ha incorporat a la xarxa violeta  de la ciutat per combatre la violència masclista.

Aquesta xarxa es va activar el passat 25 de novembre de 2019,  també hi formen part bars, restaurants i locals d’oci, aparcaments, farmàcies, benzineres i serveis municipals com la grua municipal o els serveis de neteja. Són llocs on les persones que hagin patit o una agressió o pateixin per la seva integritat per qüestions sexistes puguin trobar-hi refugi.

Per dotar els taxistes de les eines necessàries per oferir una primera atenció a les víctimes que ho requereixin, aquests dies l’àrea de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha instal·lat un punt informatiu a la parada de taxis del centre de la ciutat per donar a conèixer als conductors els protocols d’actuació establerts per aquests casos. Els taxistes podran fer una primera atenció i, en el cas d’agressions greus, s’activarà la Policia Local i un psicòleg.

Parlem d’ecofeminisme(s)

El llibre Per què les dones salvaran el planeta, publicat per Raig Verd, recull  24 articles i entrevistes a referents de l’ECOFEMINISME ( l’últim és de l’activista espanyola  Yayo Herrero). Tracten qüestions com l’educació, els refugiats climàtics, l’urbanisme i la política i pretenen acostar a la gent la mirada ecofeminista, perquè , segons la seva editora Laura Huerga “ser ecofeminista és la recerca de la igualtat de gènere (i de raça, i de classe…) en la lluita per protegir el planeta i, d’aquesta manera, aconseguir la justícia social”.

Les lluites feminista i ecologista són en un moment d’eclosió. A les manifestacions del 8 de març es poden veure pancartes ecologistes, i a les manifestacions convocades pel moviment #FridaysForFuture, n’hi ha, també, de feministes. El feminisme ecologista, l’ecofeminisme, sorgeix com a moviment interseccional necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social. El concepte va ser elaborat per Françoise d’Eaubonne el 1974. I el 1983, la diputada dels Verds alemanys Petra Kelly encarnava les lluites ecologista i feminista.

L’ecofeminisme denuncia la manera com l’economia i la política ‘s’han consolidat en contra i fora de les bases materials que sustenten la vida i contribueix  a desmuntar aquest abisme que separa fictíciament la humanitat de la naturalesa. Per exemple, les feines reproductives i de cures, històricament fetes per les dones, solen ser més respectuoses amb l’entorn, els espais i els cossos. El feminisme, i l’ecofeminisme, busquen una divisió més justa d’aquestes tasques reproductives, sigui remunerant-les o repartint-les. Un dels àmbits en què es veu més clarament la mirada ecofeminista al món occidental és l’ urbanisme. L’urbanisme feminista és també ecologista, perquè cerca ciutats de distàncies més curtes, pensades per al transport públic, amb espais públics i verds per a crear comunitat i que no generi problemes de salut, com els derivats de la pol·lució de les grans ciutats.

No hi ha un sol ecofeminisme sinó diverses corrents. Atenent a les seves característiques distintives, es poden classificar els tipus més comuns d’enfocaments ecofeministes, bàsicament: el clàssic o essencialista, el constructivista, l’espiritual, el queer (terme que s’utilitza per a designar persones que no s’identifiquen amb els models de gènere binari home-dona) i el vegà.

Una de les reivindicacions de l’ecofeminisme és d’ordre polític. Per aconseguir canvis reals que beneficiïn tant les dones com el planeta, és imprescindible que hi hagi dones en política, en òrgans amb capacitat de decisió sobre la vida de les comunitats.

Per aconseguir tot això és fonamental que hi hagi una bona educació de les nenes, perquè elles mateixes puguin pensar en ciutats feministes i en projectes ecologistes. Un dels clams del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència és que es visibilitzin els referents femenins en àmbits com l’enginyeria, l’ambientologia, la ciència, etc. Cal tenir dones expertes en aquests camps per a repensar l’ordenament urbanístic i pensar projectes d’energies renovables, de sobirania alimentària i d’economia verda. En definitiva, que hi hagi més dones en posicions de lideratge. 

Dora Maar, l’artista plàstica que va embogir d’amor

Henriette Theodora Markovitch,  (Tours, 1907 – París, 1997) – Dora Maar -, va ser una artista (pintora, fotògrafa i escultora), que coneixem per la seva relació amb Pablo Picasso entre 1936 i 1944 que per la seva avantguardista obra. Ara la Galeria Tate de Londres en fa una exposició que, sense dubte, paga la pena veure.

Dora per Picasso
Picasso treballant en el Guernica

Va estudiar fotografia a l’Academie Lothe i a L’École de fotografie de la Ville de París, però en aquell temps la fotografia era una disciplina que no es valorava gaire i la va compatibilitzar amb la pintura i fins i tot la interpretació. Va tenir amistat amb els surrealistes i durant  la dècada dels 30, els seus fotomuntatges  van esdevenir  icones del moviment. Va iniciar una relació amb Picasso ( ella tenia 29 anys i ell 55) que esdevindria turmentosa. Ella era la seva model i mussa i  va fotografiar tot el procés de creació del Guernica i també va retratar el pintor en quatre ocasions. Tenia una forma molt personal de treballar el clarobscur. Quan Picasso es va cansar d’ella i va iniciar una nova relació , amb Françoise Gilot , Dora va començar a mostrar un comportament estrany i paranoic  i va ser ingressada a l’hospital psiquiàtric Sainte-Anne on li van aplicar electroxocs. Finalment va millorar, però va decidir tancar-se en el seu estudi durant molts anys, aïllada del món i va morir el  1997 completament  sola, als 89 anys.

La historiadora i crítica Victoria Combalía (Barcelona, 1952) va dedicar 20anys a escriure la documentadíssima biografia titulada senzillament  Dora Maar (Circe)

 

D.E. Stevenson, una escriptora prolífica amb molt de sentit de l’humor

Va néixer el 1892 a Edimburg  on va morir el 1973; emparentada amb el famós escriptor Robert Louis Stevenson, va començar a escriure als 8 anys tot i l’oposició familiar. El seu pare fins i tot li va negar el permís per anar a la universitat.

Va escriure una prolífica obra que arriba als 50 títols. Cal destacar-hi l’ús de personatge recurrents com la Senyoreta Buncle, protagonista d’alguna de les seves novel·les i personatge secundari en algunes altres.

Poques de les seves novel·les han estat traduïdes a l’espanyol o el català. D’entre elles cal destacar El llibre de la Senyoreta Buncle (primera edició en anglès del 1934) i El matrimoni de la Senyoreta Buncle (1936) que han estat traduïts per Marta Pera Cucurull  i Anna Llisterri respectivament,  ambdós publicats per  Viena editors. Bona literatura per a un públic ampli. Tots dos són excel·lents mostres d’humor anglès. El primer és una sàtira sobre els veïns de l’autora d’una novel·la, la Buncle del títol que l’ha publicada sota pseudònim, els quals s’escandalitzen de veure’s reflectits a les pàgines d’una novel·la. S’hi reconeixen malgrat que l’autora, la senyoreta Buncle del títol ha tingut la preacaució de canviar-los el nom. Al llibre “infame” hi surten tots els clixés: les velles xafarderes, la senyoreta guapa soltera i malvada, un coronel retirat i enamoradís, un atractiu vicari aficionat al tenis, un erudit fracassat, un metge sensat, la vídua ressentida…

The Two Mrs. Abbotts, que va aparèixer el 1943, és una continuació de la trilogia no traduït encara al català.

L’institut Teresa Pàmies

L’Institut Príncep de Girona de Barcelona ha canviat de nom oficialment aquest dimarts i ha passat a dir-se Institut Teresa Pàmies. Es tracta d’una iniciativa que va sorgir de la mateixa AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) per treure el nom del monarca de l’equipament i donar protagonisme a una figura que representés els valors educatius.

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) fou escriptora i activista política, vinculada al PSUC. Per això mateix es va haver d’exiliar, en acabar la guerra civil, primer a França, posteriorment va aconseguir fugir a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic on s’hi va estar quatre anys, allí va poder fer estudis de periodisme a la Universitat Femenina. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial tornà a Europa; primer a Belgrad, Iugoslàvia, i després a Txecoslovàquia, a Praga, on va formar una família i hi va viure dotze anys. Va tornar a Catalunya, amb tres dels seus fills. Amb més de 50 anys i ja a Barcelona va aconseguir viure dels seus llibres, juntament amb diferents tasques editorials, la traducció i el periodisme. Va publicar novel·la, dietaris, cròniques, llibres de viatges i assaig. Es donà a conèixer amb el premi Josep Pla l’any 1970, que guanyà quan encara és a l’exili. Hi va optar enviant per correu l’obra Testament a Praga, escrit juntament amb les memòries del seu pare Tomàs Pàmies. L’any 1984 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, el 2001 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (va ser la segona dona en obtenir-lo després de Mercè Rodoreda)

Acomiadem Mary Higgins Clark, una de les dames del suspens

L’anomenada “Reina del suspens”, Mary Higgins Clark , va morir el 31 de gener a Florida, a l’edat de 92 anys.

Va escriure èxits tan importants en el món anglosaxó com la novel·la  On són els nens? (1975) amb més de 4 milions d’ exemplars venuts   o Acuérdate de mi – amb més de dos milions. Va esdevenir autora referent  del gènere del suspens. Va rebre prestigiosos premis i guardons nacionals i internacionals del gènere. Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema i la televisió. A més d’escriure, va tornar a estudiar i va obtenir el títol de Filosofia de la Universitat de Fordham, l’any 1979.

Quan Mary Higgins Clark va escriure el seu primer gran best seller mundial acabava de quedar viuda i mantenia sola cinc fills d’entre cinc i tretze anys. Es guanyava la vida escrivint guions radiofònics, un treball precari i mal pagat.

El seu èxit va esdevenir un cas extraordinari ja que, com llegim a l’assaig Silencios de Tillie Olsen,  al  llarg  dels segles XIX i XX la majoria de  les grans i anomenades autores són dones sense fills i de bona posició social. Per exemple: Edith Wharton, Colette,  Gabriela Mistral, Gertude Stein,  Virginia Woolf, Jane Austen o Emily Dickinson.

Com ella mateixa ha explicat, al principi va escriure els seus llibres seguint una dura disciplina: escrivia  de 5 a 7 del matí tots els dies. Quan ja es va fer milionària va poder gaudir de condicions més còmodes, però mai no va parlar si va haver de fer gaires esforços per compatibilitzar els seus rols de mare i escriptora. En tot cas, el seu primer best seller es titula  On són els nens? i girava en torn  la història d’ una dona a la qual acusen d’haver matat els seus fills.

#thoestasperdent. Mira esport femení

Amb el hashtag #thoestasperdent s’ha presentat una campanya que encoratja a consumir l’esport de dones. Esportistes d’elit com Mireia Belmonte, Laia Sanz o Maria Vicente protagonitzen l’espot que reivindica la presència de l’esport femení als mitjans de comunicació.

El lema: Si no veus esport femení, t’estàs perdent la meitat de l’espectacle.

Doris Hart, una història de superació en el món del tennis

Nascuda el 1925 als EEUU on va morir el 2015, de nena va patir una malaltia que va provocar una disparitat en la longitud de les seves cames. Després d’una infecció que va estar a punt de fer que li amputessin la cama, es va iniciar en el tennis als 6 anys gràcies al seu germà i va aconseguir guanyar 35 títols professionals al llarg de la seva carrera.

Doris Hart és una de tres jugadores, totes dones, que ha aconseguit tots els títols possibles en torneigs de Grand Slam (individuals, dobles i dobles mixts) dels quatre torneigs de Grand Slam. Les altres són Margaret Smith Court i Martina Navratilova.

Es va retirar del circuit  el 1955, tot i que encara va fer   alguna aparició sorpresa  en els dobles de Wimbledon i l’US Open a finals de los 60.  Durant  28 anys va impartir classes de tennis a Pompano Beach ( Florida).

Una altra dona la gesta de la qual ens era desconeguda.