Un nou cas a l’Iran: la policia de la moral deixa paralítica una dona per no dur el vel

La dona conduia el seu cotxe a  la ciutat de Nour, a la província de Mazandaran al nord del país, quan la policia la va aturar i va  disparar-li en  comprovar que tenia una ordre per  no respectar l’estricta llei del vel islàmic. És Arezou Badri, de 31 anys i mare de dos nens petits. Els fets van tenir lloc el 22 de juliol. Per mitjà d’un missatge de text, les autoritats avisen els propietaris dels vehicles capturats amb  dones sense vel que el seu cotxe serà confiscat. La mesura  s’ha estat aplicant al país els últims mesos per forçar l’ús del vel islàmic.

Badri es troba actualment sota  estrictes mesures de seguretat a  la Unitat de Cures Intensives  (UCI) de l’Hospital Valiasr de Teheran i els agents només permeten que la seva família la visiti durant uns minuts, després de prendre’ls els mòbils, per evitar que sortin  imatges de la víctima. Tot i així, una imatge de la dona s’ha fet virala les xarxes socials.

Rosa Cendón, una heroïna de la lluita contra la trata de persones

L’activista catalana, amb 22 anys de trajectòria, ha estat  reconeguda a Estats Units com una de les  deu heroïnes mundials  de la lluita contra el tràfic d’éssers  humans.

Espanya i Catalunya eren  destinacionss  tradicionals  de víctimes  amb finalitat fines d’explotació sexual, però ara aquest negoci il·lícit s’ha diversificat existeix molta  ‘poliexplotació’ i ha crescut  la criminalidad forzada

Ha mort Edna O’Brien, la millor escriptora contemporània en llengua anglesa

Edna O’Brien, nascuda a Irlanda el 1930, ha mort als 94 anys víctima d’un càncer. En la seva obra destaca la trilogia Les noies de pagès, La noia d’ulls verds i Noies feliçment casades publicada en anglès en els anys 60, en les quals narra la història d’Irlanda a través de la vida de les seves dues protagonistes, que s’enfronten a una societat rural i conservadora marcada pel nacionalcatolicisme en la qual les dones tenen poc marge per a la llibertat.

Va fugir d’un ambient familiar i social opressor i va estudiar primer farmàcia a Dublin per després treballar com a lectora per a una editorial a Londres. La seva trilogia, crítica amb l’església catòlica i reivindicativa pel que fa a la independència  de les dones, fou cremada públicament pel mossèn del seu poble, la qual cosa li va donar notorietat a nivell europeu i mundial. Kate i Baba, les protagonistes,  viuen en un país endarrerit i repressiu especialment en les zones rurals, marcat per la censura i la pressió dels catòlics irlandesos. En els següents llibres, les dues dones, ja casades i residint a Londres,  sobreviuen al desengany davant la vida marital que no satisfà les seves aspiracions de felicitat. A més del desengany en el llibre es troben també claus sobre la maternitat, la desigualtat de la dona i l’amistat entre les dues protagonistes. El llibre està escrit en clau autobiogràfica.

Més enllà de les novel·les, és autora d’una obra dramàtica sobre Virginia Woolf (1980), i de dues importants biografies: sobre James Joyce (1999) i sobre Lord Byron (2009).

També ha escrit diversos guions de cinema per a l’adaptació d’algunes de les seves obres: Retorn al passat (I Was Happy Here, 1966), Salvatge i perillosa (1972) i Tres no caben en dues (201)

Pel que fa al conflicte entre Irlanda i Inglaterra, el 1994 quan s’anunciava la pau a Irlanda del Nord va escriure Ulster’s Man of the Dark assegurant que Gerry Adams no volia veure el final de la violència. No obstant això també va escriure la novel·la House of splendid isolation plantejant que l’enemic no era només l’IRA sinó que en la guerra tenien també un paper protagonista els grups paramilitars protestants a més de l’exèrcit britànic.

Madre Iranda  és un altre dels  seus notables  llibres. Irlanda és mostrada com dona, úter, cova, vaca, Rosaleen, marrana, nòvia, ramera… La multipremiada autora entreteixeix la seva  autobiografia —infantesa al comtat  de Clare, els dias al col·legi de  monges, el seu primer petó, la seva fugida a Anglaterra— amb l’essència d’Irlanda, una terra de mites, poesia, supersticionss, costums ancestrals, saviesa  popular i bellesa incomparable. Madre Irlanda és, segons  The Guardian, «Edna O’Brien en el seu màxim  resplendor. Un relat evocador i elegant d’un entorn  natural i dels qui hi viuen, ple  d’audàcia i enginy».

Les seves memòries, titulades Chica del campo ( publicades en espanyol per Errata Nature el 1918) mostren una dona que, partint del camp va fr una vida d’allò més plena, exitosa i agosarada.

Suzanne Valadon al Museu d’Art de Catalunya. Un esperit lliure

L’exposició revisa la figura de l’artista Suzanne Valadon (1865-1938), personatge emblemàtic de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. A l’exposició hi podem veure  48 obres: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental, cosa que permet  tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.

Suzanne Valadon és el pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda a Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, filla d’una bugadera i de pare desconegut. Instal·lada a París des de ben petita, va fer tota mena d’oficis fins que esdevingué model dels més importants pintors de l’època: Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, Auguste Renoir… També es relacionà amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. De manera intuïtiva va anar aprenent tècniques pictòriques i amb el temps va ser també una pintora de renom. Als 18 anys i de pare desconegut tingué un fill, Maurice,  a qui el polifacètic català Miquel Utrillo va donar el cognom. El 1890  exposà, per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, amb qui va tenir una curta,  però apassionada relació amorosa i pel qual abandonà Utrillo. El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit,  Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una bona situació econòmica per a dedicar-se a l’art, i s’uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia 22 anys, André Utter, amb el qual s’acabà casant el 1914. Posteriorment es divorciaren i ella encara mantingué relacions amb un altre jove aspirant a pintor. Finalment va morir el 1938 a causa d’un vessament cerebral.

La seva obra és magnífica. Destaca pel domini de les  composicions i els llampants colors. Els seus nus la van fer famosa per l’escàndol que suposava que, en aquella època,  una dona pintés nus femenins i encara més masculins. Les seves composicions  s’ exponen al Centre Georges-Pompidou de París i al Museu Metropolità d’Art de Nova York.

Pel·lícula Una mujer italiana (Cabrini)

La pel·lícula Una mujer italiana, estrenada recentment i actualment a les cartelleres,  explica la història d’una dona pobra i malaltissa qui,  gràcies a la seva força de voluntat, coratge i habilitat comercial,  va superar el sexisme i la intol·lerància contra els italians i va esdevenir una de les grans emprenedores del s. XIX.

La mare Cabrini (Sant’ Angelo Lodigiano, Itàlia, 15 de juliol  de 1850- Chicago, EEUU 22 de desembre de 1917) és  una persona que paga la pena conèixer per la seva tasca social als Estats  Units. Es un personatge completament oblidat ( com tantes altres dones singulars, d’altra banda) Va arribar a Nova York el 31 de març de 1889 i des del primer moment es va posar al se puso al servei  dels emigrants  italians que tenien condicions de vida deplorables.  Sense comptar amb cap ajuda de les autoritats eclesiàstiques, va aconseguir  fundar un orfanat i  un hospital, els primers  de molts altres,  per la qual cosa fou beatificada el 13 de novembre de 1938 pel papa Pius XI  i canonitzada el 7 de juliol de 1946 pel papa Pius  XII. El miracle  que va habilitar la seva  beatificació va ser el retorn de la vista a un nen que s’havia quedar cec per un excés de nitrat de plata als ulls. El miracle  de la seva canonització  fou la curació  d’una monja que patia una malaltia  terminal. El 1950, Pius  XII va proclamar la mare  Cabrini la santa patrona dels  immigrants i el  1952 l’American Committee on Italian Migration de Nova York la va declarar  la immigrant italiana del segle. Ella i les germanes de la seva congregació,  es van expandir a Chicago, Seattle, Nova Orleans, Denver, Los Ángeles, i d’altres països  de Sudamèrica i Europa.

 

 

 

L’escritora mexicana Cristina Rivera Garza Premi Pullitzer de Memòries 2024

L’estiu del 2021 vaig llegir el llibre de Cristina Rivera Garza, El invencible verano de Liliana.

És un homenatge a la germana de l’escriptora, Liliana,  que havia mort el 16 de juliol de 1990 víctima de feminicidi. La va matar el noi que havia estat la seva exparella i que ella volia deixar. Liliana només tenia 20 anys i molts plans, tota una vida per viure. La seva història, refeta a partir de cartes, notes i veus de testimonis per la seva germana rescata la seva memòria i busca justícia per a ella i per a totes. Actualment a Mèxic 10 dones són víctimes de feminicidi. Tot i que es va saber qui era l’assassí de Liliana, ell va fugir i es va amagar darrera una falsa identitat.

El llibre em va colpir. A la seva germana li va costar 30 anys poder retrobar la veu de Liliana i escriure aquest llibre.

L’escriptora Cristina Rivera Garza ( Matamoros, Mèxic, 1964) també és traductora i crítica literària. Els seus últims llibres són Autobiografía del algodón (Random House, 2020) i Grieving. Dispatches from a Wounded Country (The Feminist Press, 2020, traduït  per Sarah Booker, finalista del NBCC Award). El 2020 va obtenir  la MacArthur Fellowship. Professora distingida i fundadora del doctorat en Escriptura Creativa en espanyol a la Universitat de Houston.

Recentment, Cristina ha rebut el Premi Pulitzer de Memòries 2024 per la traducció a l’anglès de El invencible verano de Liliana.  Anteriorment havia estat finalista al National Book Award de No ficción (2023), el Premi Rodolfo Walsh i el Premi Mazatlán de Literatura ( tots dos el 2022), el Premi Xavier Villaurrutia d’Escriptors per a Escriptors , el Premi Nuevo León Alfonso Reyes i el Premi Iberoamericà de Lletres José Donoso ( tots tres el 2021).

Claudia Sheinbaum serà la primera presidenta mexicana

Segons el recompte ràpid oficial, la candidata de l’esquerra aconsegueix entre el 58,3% i el 60,7% dels vots. L’ esquerra no només va aconseguir una victòria important en les presidencials, sinó que, segons els  primers indicis, el partit Morena -creat  per López Obrador fa dotze anys- es va fer amb la victòria en si més no cinc dels nou estats  que van celebrar eleccions  a governador.

Després de conèixer  el resultat, Sheinbaum, va dir: “No les voy a fallar”. Es va comprometre a respectar la llibertat de premsa i les inversions  privades estrangeres. Va insistir també que el nou govern respectarà l’autonomia del banc central. I va defensar “la soberania energètica” però amb  “energies renovables”.  Pretén legislar també mesures  per impulsar l’status de la dona al país i combatre   la violència contra les dones en un país que registra deu  feminicidis al dia.

Claudia Sheinbaum és la primera dona  que arriba la la presidència a Amèrica del Nord Canadà, EE.UU i Mèxic) i s’incorpora a una llarga llista de presidentes llatinoamericanes que inclou Michelle Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Laura Chinchilla (Costa Rica) i Xiomara Castro (Honduras). I, pel que fa a Mèxic, per si la presidència fos poc, la majoria dels candidats al Congrés -tant de dretes com d’esquerres- a les eleccions celebrades diumenge són dones.

Claudia Sheinbaum Pardo (Ciutat de Mèxic, 1962) és una política, científica, activista i escriptora mexicana. És Cap de Govern de la Ciutat de Mèxic des del 5 de desembre de 2018.

En la mort de Norita Cortiñas, una de les fundadores de “las madres de mayo” a l’Argentina

Segons ha informat la seva família a través d’un comunicat Norita, filla de catalans i cofundadora, el 1977, del moviment reivindicatiu de recerca dels familiars desapareguts durant la dictadura de Videla, ha mort als 94 anys com a  conseqüència d’un postoperatori.

El fill de Norita, Gustavo Cortiñas, de 24 anys i membre de la Joventut Peronista, va ser segrestat el 15 d’abril de 1977 a l’estació de trens de la ciutat argentina de Castelar, a l’oest de Buenos Aires. Ella tenia 47 anys quan el seu fill, casat i amb un fill, va desaparèixer, i aquell mateix dia va començar una llarga lluita per tal de trobar-lo. Del fill mai més en va saber res, però va persistir, junt amb les altres mares, en la reivindicació d’obtenir respostes i aconseguir justícia per a les víctimes de la repressió.

Un dels seus últims missatges és un llegat per a persistir en la lluita: “Nosotras nos vamos muriendo pero confiamos en ustedes, en la juventud, para que recoja las banderas que nos dejaron nuestros hijos y nuestras hijas”. Maig de 2023.

La família també destaca que Norita va lluitar fins a l’últim moment per a la construcció d’una societat més justa”, especialment davant la seva “profunda preocupació en aquests temps per la greu situació que travessa” Argentina i “disposada a estar sempre present allà on hi hagués una injustícia”. De fet, per exemple, el 6 de juliol del 2019, Norita, que ja tenia quasi 90 anys, va visitar l’expresident d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó.

 

 

 

La pianista, de la Premi Nobel 2004 Elfriede Jelinek

Dramaturga, poeta i novel·lista, l’escriptora  feminista austríaca nascuda el 1946, Elfriede Jelinek és una de les millors escriptores dels darrers anys a Europa juntament amb Birgit Vanderbeke, nascuda el 1956 a Dahme, territori de l’ex República Democràtica Alemana i que va morir a França el 2021; la rumana Herta Müller, premi Nobel 2009;  la txeca Libuse Monikovà (1945-1998); la turca Emine Sevgi Ozdamar (1946) o la joveníssima autora suïssa Zoë Jenny (1974)

Una de les novel·les més valorades de Jelinek és La pianista, publicada el 1983.  La trama gira a l’entorn d’una professora de piano, Erika Kohut, a qui la seva mare dominant va obligar, des de ben petita a centrar-se en el virtuosisme musical i renunciar a tenir altres vivències pròpies de la infantesa  i l’adolescència. El control emocional i sexual que la mare li imposa genera a Erika una propunda frustració.

La novel·la fou adaptada al cinema el 2001 pel director Michael Haneke amb Isabelle Huppert i Benoît Magimel en els papers principals.

 

 

 

 

 

8 de març 2024

Tornem a celebrar el dia de les dones.

Aquest és el recorregut de la manifestació de Barcelona.

El lema de la protesta d’enguany és DEMPEUS CONTRA LES PRECARIETATS, LES FRONTERES I ELS GENOCIDIS.

Per què entre els joves catalans d’entre 16 i 24 anys creix el masclisme? Aquesta és la conclusió de l’última enquesta del CEO. Creuen que la societat els discrimina per ser homes i que el feminisme “ha anat massa lluny”. Paradoxalment, cal ressenyar que també 1 de cada 4 dones pensa el mateix.  6 de cada 10 nois assegura que les dones posen denúncies falses i que parlar tant d’assetjament pot empitjorar les relacions personals entre homes i dones.
Aquesta inclinació dels joves per posicions més conservadores és un fenomen que s’està produint a escala mundial.

 VOX és el partit que més profit treu d’aquest gir de la joventut cap a la dreta a Catalunya. El perfil del votant de VOX a Catalunya és el d’un noi jove.

Contràriament a la percepció que sostenen els més joves, segons els Mossos, 11 dones al dia de mitjana van ser víctimes de violència sexual l’any 2023 a Catalunya. Així ho recull el balanç fet per Mossos d’Esquadra amb motiu del 8-M, que indica que el cos policial va investigar l’any passat 3.759 denúncies per delictes contra la llibertat sexual, fet que representa un increment de prop d’un 34% respecte de l’any anterior.