Deborah Lipstadt, una dona jueva contra un negacionista de l’holocaust

Deborah Lipstadt (1947) és una historiadora nord-americana, professora de Judaisme  Modern i d’Estudis de l’Holocaust a la Universitat  d’Emory. És autora, entre d’altres, del llibre La negació de l’Holocaust (1993) objecte d’una demanda per difamació interposada per l’escriptor i pseudohistoriador negacionista britànic David Irving.

 

Podem conèixer millor aquesta dona amb la pel·lícula Denial (Negación) del 2016, basada en el llibre History on Trial: My Day in Court with a Holocaust Denier de Deborah Lipstadt. Recrea el judici per aquesta demanda que acusava Lipstadt i la seva editorial, Penguin Books per libel, després que ella caracteritzés alguns del escrits i declaracions públiques d’Irving com negacionisme de l’ Holocaust en el seu llibre. No ho tenien fàcil ja que, segons la llei britànica, malgrat ser els acusats havien de demostrar la mala fe d’Irving com historriador, la qual cosa els va obligar a investigar amb lupa totes les seves obres; a més la dfensa no va admetre el testimoni de supervivents. Finalment, la sentència va establir que Irving era mal historiador, manipulador, negacionista, racista i antisemita associat amb extremistes d’extrema dreta que volien promoure el neonazisme.

Nova mesura contra la violència masclista a Catalunya

Els Mossos d’Esquadra crearan una Comissaria específica de la Dona per impulsar i coordinar les accions contingudes en un nou pla per lluitar contra la violència masclista. El pla consta de 20 mesures que el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, ha presentat aquest divendres. En aquest sentit, l’1 d’abril es posarà en marxa un canal de missatgeria instantània per assessorament i informació sobre violència contra les dones. El nou model que implantarà el pla vol garantir i millorar la prevenció i oferir una atenció qualificada i especialitzada a les dones i els seus fills, així com potenciar la investigació policial dels fets delictius en aquest àmbit. També es vol reduir els processos de victimització i afavorir la denúncia.

Una de les primeres mesures a aplicar és la posada en marxa d’un canal de missatgeria instantània gestionat pels Mossos d’Esquadra per tal que les dones afectades en algun aspecte per la violència masclista puguin rebre assessorament i informació personalitzada. Amb el número 601.00.11.22 es podrà contactar amb els mossos per rebre assesorament policial i resoldre dubtes i preguntes.

María de Zayas, una “feminista” del Segle d’or

María de Zayas ( Madrid, 1590-1661) és juntament amb la poetessa i dramaturga Ana Caro de Mallén i la molt més coneguda sor Juana Inés de la Cruz, una de les tres grans escriptores del segle XIII a Espanya. Les seves novel·les curtes van tenir gran èxit i es van seguir imprimint fins al segle XIII, en què la Inquisició les va prohibir.

Les Novelas amorosas y ejemplares destaquen per l’amenitat narrativa, la descripció psicològica dels personatges i dels ambients en què es mouen i la denúncia social en revelar injustícies indignants sense estalviar cruesa en les escenes escabroses.  A les Novelas y  saraos  y Parte segunda del Saraos y entretenimientos  honestos, reeditats sota el títol de Desengaños amorosos, augmenta la truculència i escabrositat dels arguments. També va fer una comèdia, La traición en l’amistad, i es conserven algunes poesies seves en diverses antologies. La seva obra s’aproxima a la picaresca; destaquen els personatges femenins que es comporten amb una sorpenent desismboltura en l’aspecte sexual: hi trobem dones que persegueixen un home que veuen pel balcó, una altra que amaga  un amant negre a l’estable per devorar-lo sexualment i infinits adulteris. Això explica perquè la Inquisició va reprimir-les.

El seu és un feminisme premodern, l’únic possible aleshores. Alguns crítics dedueixen que l’impulsa un mer desengany personal i es tracta de simple antimasclisme i, uns altres, més centrats en la genealogia del feminisme, assenyalen la seva denúncia de l’opressió que sofreixen les dones i del tracte que reben per part dels homes.

Entre d’altres autors, tot i que la seva figura va romandre molt de temps oblidada per la crítica, Emilia Pardo Bazán va reivindicar la seva obra definint-la com la picardia de l’alta societat del Segle d’Or i va ressaltar alguns passatges tot advertint sobre el seu feminisme.

“Por tenernos sujetas desde que nacemos vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con los temores de la honra y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas ruecas y por libros almohadillas”.

Maria de Zayas, Novelas amorosas y ejemplares

Virginia Hall, «l’espia aliada més perillosa»

Virginia Hall  (1906 – 1982) va ser una espia nord-americana durant la Segona Guerra Mundial que treballà per a la Direcció d’Operacions Especials britànica i més tard per l’Office of Strategic Services i la Divisió d’Activitats Especials de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units. Va ser coneguda per diversos àlies, com “Marie Monin”, “Germaine”, “Diane”, “Marie de Lió”, “Camille” i “Nicolas”.

Podem conèixer la seva figura gràcies a la pel·lícula A Call to Spy que també presenta dues altres dones per a no oblidar: Vera Atkins, agent responsable de reclutació d’espies dones, jueva nacionalitzada britànica  i Noor Inayat Khan, radiotelegrafista descendent de la reialesa índia reclutada per la Women’s Auxiliary Air Force que va enviar missatges per ràdio des de França, va caure presa dels nazis i va morir executada a Dachau als 30 anys.

Després d’estudiar al Radcliffe College, facultat per a dones de la Universitat de Harvard; al Barnard College, facultat femenina de la Universitat de Columbia, i a la Universitat Americana de Washington, on va aprendre francès, italià i alemany, Virginia va viatjar per Europa i va estudiar a l’Escola de Ciències Polítiques de París, a la Konsularakademie de Viena i també a Alemanya. En acabar els estudis de postgrau, va trobar una feina com a secretària a l’Ambaixada dels Estats Units d’Amèrica a Varsòvia i des d’allí va ser traslladada a Esmirna, Turquia on va patir un accident de caça a causa del qual van haver-li d’ampuntar la cama esquerra per sota el genoll. Aquesta minusvàlua va fer que fos rebutjada per a treballar pels serveis d’intel·ligència americans, però el SOE britànic sí que la va reclutar.

Va ser enviada a França l’agost de 1941, essent la primera agent femenina i va crear la xarxa Heckler a Lió i durant els següents 15 mesos, esdevenint una experta en operacions de suport. No obstant, va haver de fugir de França el novembre de 1942 creuant a peu els Pirineus per evitar ser capturada. Va tornar a ser destinada a França com a operadora de ràdio de l’OSS el març de 1944 i va treballar en territori encara ocupat per l’exèrcit alemany i sense l’ajuda d’altres agents de la OSS, va aconseguir subministrar armes, entrenament i direcció a grups de resistència francesos. Els alemanys li van posar per àlies “Artemisa” i, segons els informes, la Gestapo la considerava “l’espia aliada més perillosa”.

Després de la guerra i durant la resta de la seva vida, Virginia va treballar per a la CIA i actualment unes instal·lacions d’aquesta oficina porten el seu nom. Després de la Segona Guerra Mundial, França li va atorgar la Croix de Guerre avec Palme, Gran Bretanya la va convertir en membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i el govern d’Estats Units li va lliurar la Creu del Servei Distingit.

No oblidem les dones valentes que han treballat tant com els homes, al seu costat i, de vegades al davant.

Teresa Juvé, l’escriptora fa cent anys i publica un nou llibre

L’Any Teresa Juvé recupera la trajectòria i l’obra de l’escriptora en el centenari del seu naixement. El Departament de Cultura celebra durant tot aquest 2021 els cent anys de la pedagoga i escriptora amb una sèrie d’activitats per divulgar-ne la trajectòria i fer difusió de l’obra. Alguna de les activitats de la commemoració són una exposició itinerant per les biblioteques que començara a rodar l’abril, un espectacle-lectura dramatitzada, dues rutes literàries per la Barcelona de finals del segle XVI, l’escenari de les novel·les La trampa i L’arbre trencat, un acte institucional del Govern (a través de la Institució de les Lletres Catalanes) i un de l’Ajuntament de Begur el proper divendres.

L’exposició  recorrerà la trajectòria vital i literària de Teresa Juvé, nascuda a Madrid el 1921 de pare català i mare madrilenya, la seva formació primer a la Institución Libre de Enseñanza i posteriorment a Barcelona, passant per l’exili, l’amor a la pedagogia i el compromís polític, sense oblidar la seva obra literària, l’humanisme i el llegat vital. L’espectacle inclòs a la commemoarció és una lectura dramatitzada,  ‘Flaire de Lilàs’, protagonitzada per Maria Jesús Lleonard acompanyada per un pianista.

En la presentació de l’Any Teresa Juvé la Consellera de Cultura, Àngels Ponsa, ha celebrat que la commemoració es pugui dur a terme amb l’autora viva, quelcom que “poques vegades passa”. Cal remarcar que Juvé segueix activa literàriament i també en la lluita pels drets i les llibertats, per la cultura i per les dones. Teresa Juvé ha publicat recentment la seva darrera novel·la, un nou thriller, El degollador de Vallvidrera.

Per què sóc feminista?

“Preguntar a una dona per què és feminista és com preguntar a una persona negra per què és antiracista.” LLUCIA RAMIS, escriptora

“Sóc feminista perquè existeix el masclisme.”
BEL  OLID, escriptora

“Algú creu que això ja s’ha acabat?”
NATZA FARRÉ, periodista

“Sóc feminista perquè crec radicalment en la igualtat i més encara en l’equitat.” JENN DÍAZ, escriptora i política

14 de març, Dia Internacional de les matemàtiques

Aquest any se celebra amb el lema  Matemàtiques per a un món millor amb la intenció  de recordar la importància d’aquesta disciplina per a la millora de la nostra qualitat de vida.

Tot i que per a molts i moltes siguin un repte, un destorb o una dificultat el cert és que les matemàtiques resulten basiques en nombroses accions del dia a dia: programar una ruta en l’aplicació del mòbil, buscar la sèrie que ens agrada en la nostra plataforma de confiança  o la freqüència del metro. Y no només són útils, també comporten beneficis  per al nostre desenvolupament i el nostre cervell i ens ajuden a millorar les capacitats cognitives. Ajuden a tenir pensament analític per a interpretar la informació, extraure  premises i relacions i jutjar la seva veracitat. Ser capaços  d’entendre les matemátiques arribant a solucions  lògiques fa que la nostra ment es prepari per a resoldre problemes reals i pugui prendre decisions evitant errors  o enganys. Ajuden a desenvolupar l’habilitat investigadora, contribueixen a l’agilitat mental, desenvolupen la capacitat de pensament i fomenten l’ànsia de saber i la curiositat.

És vital que  nens i nenes les estudiïn de d’edats primerenques. Cal acabar amb el tòpic “no serveixo per als números,  soc de lletres” i sobretot, hem de fomentar els seu estudi entre les nenes i noies.

Sacajawea, una índia nordamericana, viatgera desconeguda i venerada

Sacajawea, de qui no en sabem ni la data ni el lloc on va néixer i morir, és la figura que té més estàtues als EEUU. Als edificis guvernamentals trobem parcs, casinos, hotels i reserves índies i  hi ha una estàtua molt peculiar de bronze de dos metres  d’alçada en un dels vestíbuls del Capitoli. Fins i tot, ella i el seu fill  figuren a les monedes d’ un dòlar que ja no són en circulació.
Segrestada de nena i venuda com esclava sexual a un home que podria haver estat el seu pare, va recórrer  Nordeamèrica amb el seu bebè i va formar part d’una de les més importants gestes de la història del país: l’expedició dels  militars Meriwether Lewis i William Clark que van ser encarregats pel president Thomas Jefferson el 1803 arribar a  l’oceà Pacífic i travessar la terra ignota a l’oest de Sant Lluís, Misuri.

Sacajawea va néixer cap a 1787 entre els shoshones, els que viuen  en cabanes d’herba o  el poble  de les  serps, dividit en dues branques: una a la part oriental d’Idaho, l’oest de Wyoming  i el nordest d’Utah; l’altra  vivia  entre el sud d’Idaho, el sudest d’Utah i el nord de Nevada. Quan tenia 14 anys la va comprar  un tramper franccanadenc, Toussaint Charbonneau, trenta anys més gran i que ja tenia una esposa índia.  El 1804 Lewis i Clark van contratar el tramper  com  intèrpret i guia. En realitat qui va fer aquesta tasca va ser Sacajawea qui havia tingut un nen poc abans. La seva existència, però, va romandre semioblidada fins a la celebració del 1r centenari de l’expedició. Tot i així hi ha moltes llacunes a l’hora de reconstruir la seva història. Se sap que acabada la gesta ella i el tramprer van tornar al seu territori i, pel que fa a la seva mort, unes versions sostenen  que ella va morir en algun lloc de Dakota quan encara no tenia 30 anys. D’altres  fonts asseguren  que va  viure fins a una edat  avançada i que va morir a la reserva de Wind River Shoshone, Wyoming, el 1884.

Tampoc se sap quant van pagar Lewis i Clark a Toussaint Charbonneau, però sí que va cobrar ell i no ella, qui va tenir una altra filla, Lisette, nou anys  menor que el seu primer fill. Tot i que ella va ser la veritable protagonista de l’expedició pel seu coneixement d’aquests territoris i la llengua, “no va rebre cap recompensa pel seu treball ja que era propietat del seu marit”, segons Clark Wissler a Los indios de los Estados Unidos de América (Paidós), de 1940.

“Canciones infantiles”, el cançoner d’Elena Fortún i Maria Rodrigo

 

L’any 1934 aquestes dues dones es van unir per publicar una autèntica joia, Canciones infantiles, actualment recuperada en facsímil.

Al Pròleg del cançoner, Elena Fortún parla de la intenció del treball, sorgit de la preocupació de dues dones nascudes  “el segle passat” pel destí de les boniques cançons tradicionals infantils, que no volen deixar perdre, però  que tampoc pretenen soterrar en un mer estudi sense vida: aspiren que aquestes cançons se segueixin mantenint al repertori viu.

¡Bellas canciones infantiles, próximas a perderse para siempre o a quedarse fosilizadas entre las páginas de libros sabios!

Totes dues autores, nascudes a finals del s.XIX, van formar part de la irrupció femenina en el món professional gràcies als nous temps que va significar la República, cosa que va permetre la seva emancipació, tot i les controvèrsies que aquest alliberament va comportar.

Elena Fortún (en realitat, Encarnación Aragoneses, Madrid 1886) es va iniciar tardanament com a escriptora, i ben aviat va destacar brillantement en el camp de la literatura infantil; no oblidarem la seva sèrie infantil Celia. Darrerament la seva obra ha estat recuperada i han aparegut dues obres creades en l’etapa adulta: Celia en la revolución i Oculto sendero. Va formar part del Lyceum Club Femenino i va tenir una relació sentimental amb la també escriptora Matilde Ras que va acabar quan Fortún es va exiliar amb el seu marit, militar republicà.

María Rodrigo ( Madrid 1888) va formar-se des de ben jove musicalment gràcies al suport de la seva família. Despré d’iniciar-se amb el seu pare, professor de música, la Junta d’Ampliació d’Estudis de la Institución Libre de Enseñanza  li va atorgar una beca per a perfeccionar la seva formació a l’estrager estudiant  a la Reial Acadèmia de Munich. [Posteriorment,  la Junta també va becar la seva germana, Mercedes, per  estudiar a Ginebra pedagogia i psicologia experimental: de fet, ella fou la primera dona formada acadèmicament en psicologia a Espanya]. Maria va composar òpera i sarsuela i va col·laborar musicalment en diferents obres de teatre, alhora que va mantenir una important activitat com a intèrpret de piano a més de ser durant un temps  concertadora del Teatro Real i professora suplent de Conjunto Coral i Instrumental al Real Conservatorio de Madrid

Per a totes dues la guerra civil va suposar un tall abrupte en les seves vides i van haver d’exiliar-se el 1939.  Elena Fortún va tornar nou anys després i va morir a Madrid el 1952. María Rodrigo no va retornar mai més i després del seu pas per Colòmbia, va morir a Puerto Rico el 1967.

Les primeres espanyoles que van portar pantalons

A Tomelloso, Ciudad Real – Castella La Manxa – les dones secularment havien col·laborat en les tasques del camp, però amb el naixement de la indústria vitivinícola a partir de la segona  meitat  del s. XIX, van abraçar dos oficis  específicament femenins, els de “ las terreras” i de “las lieras”.
Quan  a finals  del XIX es va imposar  el conreu massiu  de la vinya i per tal d’evitar els estralls de la fil·loxera, calia construir grans cellers d’emmagatzematge. El subsol té una gruixuda capa de tosca i, per tant, se’n podien construir sense columnes ni voltes. Per a construir les coves-cellers calia un picador i dues terreres; elles també participaven en l’excavació de pous i  soterranis. Portaven pantalons, per treballar millor, no pas per equilibrar drets. Podem veure-les a la portada de la revista Blanco y negro publicada el 1896.

Les “lieras” eren  les  encarregades  de retirar les  mares  del vi o “lías” ( restes pastosos que queden  en les tones després de la fermentació). Com les terreres, treballaven  per parelles. Aquestes feines eren una font d’ingressos necessària per a les famílies, tot i que a l’època,  l’ideal de vida de les dones era la dedicació a la llar i la família. Aquestes dones, després de treballar durament tota la jornada, en tornar a casa havien de cuinar, rentar i tenir cura dels fills. I aleshores ningú no parlava de conciliació. Antonio López Torres les va pintar en els seus quadres costumistes.

Monument a les terreres a la Plaça d’Espanya de Tomelloso

Les “terreras” han esdevingut  un dels símbols de la ciutat i un exemple de lluita de les dones per la igualtat. La seva va ser una d’aquestes fites invisibles dictades per la necesitat.