Esterilització forçada, una doble discriminació

Interessant reportatge llegit a La Vanguardia sobre l’esterilització forçada que s’ha practicat en noies amb discapacitat. El signa Sabina Valentina Soare, estudiant de periodisme de la UV, qui es basa en el seu Treball de Final de Grau.

Actualment ja no es pot practicar, però ha deixat fins ara moltes dones víctimes d’aquesta doble discriminació: la patida per la seva discapacitat i la patida per ser dones.

Aquestes noies, començant per la seva mateixa família, són considerades assexuades i sense desig, i per tant, no només s’evita  la seva capacitat reproductiva sinó també el mateix desenvolupament de la seva sexualitat. En canvi els homes amb discapacitat normalment no són esterilitzats i es vetlla per procurar-los satisfacció sexual; la masturbació està perfectament assumida, a més de recórrer a serveis  d’assistència sexual o directament de prostitució.

A Espanya  s’han practicat més d’un miler d’esterilitzacions forçades a persones amb discapacitat a l’última dècada, el 98% de les quals a dones. Fins fa deu anys l’esterilització forçada era una “condició” necessària per a les dones  amb discapacitat  que volien accedir als centres residencials, institucions i hospitals  de salut mental. I durant molt de  temps, tant les mateixes dones com els seus familiars no s’atrevien  a denunciar per por a represàlies o a perdre els  serveis  del centre. Aquestes pràctiques exclouen les persones amb  discapacitat, sobretot  dones i nenes, de l’accés  a una salut sexual i reproductiva adequada. Es limita el seu accés a revisions  ginecològiques periòdiques, no reben informació sobre els mètodes anticonceptius existents o desconeixen  com  controlar la menstruació.

Les dones amb discapacitat — i per sobre de tot les que presenten trastorns  mentals — són  estigmatitzades i  vistes com incapaces per a ser mares. Entre persones, dones sobretot, afectades de paràlisi cerebral la tasa d’esterilització forçada és d’un 30%, un dels col·lectius  amb major nombre.

Molts especialistes en gènere i discapacitat sostenen que la solució no hauria de ser mai la limitació  del dret a la maternitat, sinó garantir sistemes de protecció i recursos de suport per a exercir-la.

Es creu que l’esterilització és una manera de protegir les dones  amb discapacitat  d’abusos sexuals i/o futurs embarassos. Tot i això, moltes organitzacions han declarat  que l’esterilització pot convertir-se en una arma molt més perillosa per a les dones que els pateixen, ja que els agressors poden no haver de témer les  conseqüències. Segons la Resolució del 2007 del Parlament Europeo, el risc  de ser víctima de violència sexual és tres cops més gran en dones discapacitades que en dones sense discapacitat. D’altra banda, segons l’informe de CERMI Mujeres i Foro Europeo de Discapacidad, l’esterilització forçada pot  provocar l’aparició primerenca de la menopausia, osteoporosi i malalties cardiovasculars  si es du a terme abans que la nena hagi tingut la menstruació o durant la pubertat.

Actualment, l’esterilització forçada segueix essent legal a 38 països  del món. A Europa només Suècia i, molt recentment, Espanya no la practiquen. El 18 de desembre de 2020 es va publicar al BOE la Modificació del Codi Penal per l’erradicació de les  esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Un  article del Codi Penal permetia l’esterilització o l’avortament d’una noia amb discapacitat intel·lectual o psicosocial sense que l’afectada hi donés el consentiment. En molts casos la noia no s’hi oposava, simplement perquè no era conscient del que li farien o perquè hi anava enganyada

Cristina Paradero és activista i formadora en autisme, TEA, igualtat de gènere  i discapacitat  intel·lectual des de fa 8 anys. Al seu blog,  “Realidad TEA y Diversidad” , explica la discapacitat per servir d’exemple a altres dones. La seva discapacitat ha fet que se sentís inferior, va ser discriminada durant l’adolescència i encara avui  ha d’aprendre a conviure amb els  traumes  de la seva infantesa i adolescència ( als 18 anys va ser diagnosticada d’Asperger i també esterilitzada perquè els seus pares no la veien capaç ). Ara, però, sortir als mitjans de comunicació, tenir contacte amb diferents entitats i viure les votacions per l’erradicació de les esterilizacions al Congrés i al Senat ha fet que se senti una dona empoderada i més forta.

Cal acabar amb tota forma de capacitisme, la discriminació o prejuici social contra les  persones  amb discapacitat.  El terme és també conegut com discriminació de la discapacitat, capacitocentrisme, fisicalisme (en el cas de la discriminació per una diversitat física) o opressió de la discapacitat.

Tamara Bunke, companya d’armes de Che Guevara

Tamara Bunke, nascuda a l’Argentina el 1937 accidentalment, filla d’un pare membre del partit Comunista i una mare jueva fugits dels nazis, fou una espi?a del servei  secret  cubà, el nom en clau de la qual era Tania. Havia passat la seva joventut al Berlí dividit pel mur i ben aviat havia de complir la missió més especial de la seva vida a sudamèrica.  Als 23 anys va conèixer el Che, que havia viatjat a Alemanya, i va esdevenir la seva traductora. Va viatjar a Cuba, on treballà com a traductora,  i el Che va proposar reclutar-la com a espia. Va rebre instrucció militar i un cop formada va ser traslladada a Praga amb la identitat de Laura Gutie?rrez Bauer.

Amb una biografia nova: filla d’un alemany i una argentina, etnògrafa i estudiosa del folklor llatinoamericà,  burgesa i amb idees de dreta i amb els cabells tenyits de castany – era rossa – , ulleres fosques i passaport fals va viatjar a Bolivia, on prepararia l’arribada dels revolucionaris cubans. Tot i que ella havia de fer exclusivament en tasques d’intel·ligència, el març de 1967 Tania es va haver d’integrar en les  activitats de la guerrilla autonomenada  Exèrcit de Lliberacio? Nacional de Bolivia. Corria el mes d’agost i creuant un riu, a causa de  la traició d’un camperol,  van ser ametrallats per l’exèrcit bolivià. Tania va caure fulminada i es va trigar 7 dies a localitzar el seu cadàver. En un poblat muntanyenc, un grup de dones va organitzar un funeral per impedir que la soterressin en una fossa comuna. Per tal de no convertir-la en màrtir, el president de Bolivia, Rene? Barrientos, va permetre que se l’enterrés amb honors militars com  a Tania la guerrillera.  El 1996  un grup de forenses cubans va  recuperar les seves restes i la dels altres combatents per a dur-los a Cuba, on reposen al mausoleu  de Santa Clara.

La imatge de Tamara Bunke com a u?nica dona de la guerrilla del “Che” és un si?mbol de lluita i resistència a nivell mundial i serveix d’inspiacio? a les causes  revolucionàries.

Fou Homer una dona?

Això és el que es pregunta la filòloga Carmen Estrada a Odiseicas (Seix Barral): I si l’Odissea va ser escrita per una dona?
L’assaig analiza el rellevant  paper de les done a l’obra d’Homer i torna a qüestionar  l’autoria del poema èpic, en aquest cas pel gènere del poeta ( sí hi ha hagut molta especulació entorn la possibilitat que l’ epopeia  fos creada per més d’un autor).

Alguns filòlegs clàssics afirmen que no hi ha evidència que hi hagués dones aedes. Estrada, però, defensa  algunes característiques  novedoses  de l’obra respecte d’altres del seu temps en qüestions de gènere. Per exemple, hi ha moltes dones individualitzades, complexes, amb trets que actualment podríem qualificar feministes; trobem inversions de rols:  els homes són els que més ploren, les dones no són valorades pels seus atributs físics ni per les seves relacions amoroses amb homes sinó per la seva tasca. Les dones són subjetes de l’acció i no  objectes del desig de l’home en el terreny sexual. El mateix Ulises sí podria sentir-se objecte sexual quan, per exemple, és embellit  per Atenea o quan és reclòs  per Calipse  com el seu “esclau sexual”.

Per què han arribat aquests  personatges femenins tan desvirtuats a l’actualitat? Se n’han fet lectures  que han projectat els  prejudicis i estereotips  de gènere de cada època.

Matilde Escalas i Xamení, la compositora i intèrpret mallorquina oblidada

Matilde Escalas i Xamení  (Palma, 1870 – 1936) fou compositora, intèrpret i pedagoga. Podem veure la seva imatge reflectida en el quadre de Santiago Rusiñol , Miss MacFlower, el qual es conserva al museu El cau Ferrat. la eva família la reconeix en d’altres quadres del pintor.

A casa seva imperava un ambient cultural i musical refinat. Començà a estudiar música a Mallorca, però aviat anà a Barcelona on es relacionà amb els intel·lectuals de la Renaixença i el Modernisme. També viatjà a París on es relacionà amb el músic Erik Satie. El 1914 va ser nomenada  provisionalment com a  professora de música a l’Escola Normal de Mestres de la capital mallorquina. També a l’illa tingué contacte amb els cercles intel·lectuals del moment. Es casà el 1903, segurament  forçadament, amb Antoni Rosselló Sendra, de qui immediatament es divorciaria ( sembla que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar); poc després la seva imatge es perd en el temps: es retirà a Santanyí, al nord de l’illa, a la casa familiar Cal Reiet, i durant llargs anys romangué en l’obscuritat pública; morí el 1936.

Com a compositora treballà juntament amb Pedrell i Albéniz en obres que mai no va signar, moltes de les quals no s’han conservat i d’altres no es van publicar mai. Justament fa poc la seva besnéta, ordenant la biblioteca de Cal Reiet, va trobar una carpeta que contenia moltes composicions manuscrites de Matilde. Se n’han fet concerts i se n’ha preparat un enregistrament discogràfic, Obra inèdita de Matilde Escalas. Les seves cançons, tant les conservades com aquestes inèdites, per a veu i piano, i obres per a piano sol, amb influències de primer italianes i posteriorment franceses,  mostren un estil vocal proper a l’operístic italià o bé d’inspiració popular en les peces de piano, d’acord amb els principis estètics establerts pel mestre Pedrell i que després continuarien Albéniz i Granados. Algunes de les cançons són en català. Les lletres són, o bé de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, poeta, o bé d’autors coneguts. També fou autora de ballables, valsos,  habituals a les vetllades musicals.

Matilde fou  una dona lliure que va viure avançada al seu temps, una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.

Loïe Fuller i la “Dansa Serpentina”

Loïe Fuller va néixer a Illinois el 1862 i va morir a París el 1928. Va ser una intèrpret de la Belle Èpoque, coneguda pels seus espectacles de cabaret o varietats en els quals movia grans mocadors i creava efectes de llum; l’anomenada Dansa Serpentina. És considerada una de les modernitzadores de l’escenografia, juntament  amb Edward Gordon Craig i Adolphe Appia, i de luminotècnia aplicada a l’espectacle.

Ja als EEUU i de molt jove va tenir molt d’èxit, no tant pels seus moviments i interpretació, sinó per les combinacions que obtenia de robes i llums. Llavors va ser contractada pel cabaret Folies Bèrgere de París. Utilitzava una nova tecnologia, l’electricitat, i diversos dispositius lluminosos creats per ella mateixa, pólvores fosforescents que es posava sobre la roba o, com en el seu espectacle Dansa del radi, un vestit fosforescent utilitzant radi radioactiu, que el matrimoni Curie acabava de descobrir (i encara no es coneixien els efectes negatius de la radioactivitat sobre les persones). Per  executar la seva dansa, Loïe Fuller portava  un vestit  de seda blanca de 350 metres, i a les mans dues canyes  de bambú. Al ritme de música clàssica, o fins i tot sense música, ballava movent enèrgicament els  braços, formant literalment una serpentina. Allò més revolucionari va ser la il·luminació. Cada cop  que feia un moviment, el color de la llum canviava.

Va servir de model dels artistes  francesos  Henri de Toulouse-Lautrec i Auguste Rodin. També els inventors del cinematògraf, els germans  Lumière van  filmar els seus balls, va ser amiga de l’il·lusionista i director de cinema  George Méliès i es va guanyar el reconeixement dels científics Premi Nobel Marie i Pierre Curie.

A inicis del segle xx, els futuristes italians, influïts per la seva escenografia,  refusaven la pintura per considerar-la estàtica i van centrar la seva investigació en el moviment i la llum lligats a l’acció teatral o en coreografies plàstiques sense ballarins. Els avantguardistes també admiraven les coreografies plenes de llum i color de Loïe Fuller.

Fou mestra i rival de la gran Isadora Duncan, pionera en el que es coneix actualment com a dansa lliure, qui solia ballar vestida de forma provocativa, descalça i fins i tot nua. Isadora va anar eclipsant Loïe qui, finalment, va morir sola i oblidada.

Amb el títol de Quinze ans de ma vie (París, 1908), Loïe publicà les seves memòries, que prologà Anatole France. La seva vida és recollida a la pel·lícula La bailarina de la directora Stéphanie Di Giusto. Aquest biopic no és exempt de polèmica. Per exemple, malgrat que se sap que aquesta revolucionària fou  lesbiana, a la pel·lícula el personatge és heterosexual amb tendències bisexuals.

Amb tot, Loïe Fuller sempre serà recordada com una ballarina polifacètica  que va trencar amb els esquemes establerts en la dansa. La seva era una dansa lliure, espontània i plena de colors.

Irene Biemmi, la professora que treu els estereotips de gènere dels llibres escolars a Itàlia

Irene Biemmi és assessora en el projecte  Objetiu igualtat, una guia d’estil creada per dues editorials italianes per tal que als llibres de text hi hagi  exemples i il·lustracions que representin de forma igualitària a homes i dones.
Especialista en educació de gènere  i professora de la Universitat de Florència afirma: “Els col·legis no segueixen el ritme dels canvis socials”.

Experta en Pedagogia de Gènere i Igualtat d’Oportunitats, ha publicat estudis en aquesta línia i imparteix cursos de formació per sensibilitzar sobre la cultura de gènere en el món escolar. Dirigeix  la sèrie de llibres il·lustrats Sottosopra, dedicats a l’eliminació dels estereotips sexistes, per a l’editorial italiana Giralangolo.

La guerrera vikinga de Soløyjar

A principis del segle XX, una actuació arqueològica a Soløyjar (actualment comtat d’Innlandet, Noruega) va posar al descobert una  necròpolis; una darrera investigació de l’any 2017 ha revelat que el cos pertanyia a una dona jove de 18 o 19 anys: la guerrera vikinga de Soløyjar. Amb la tècnica de reconstrucció facial, podem contemplar en la seva autèntica aparença. Tot i que la reconstrucció no és precisa al 100%, sí es pot establir que tenia els cabells ondulats i clars, els ulls blaus, la pell blanca, el front vertical, el nas estret i petit, la cara ampla i arrodonida, i la barbeta prominent; un prototipus de la dona vikinga de l’any 1000. A la part frontal del crani té una ferida de naturalesa bèl·lica, segurament per impacte d’un objecte contundent com ara l’empunyadura d’una espasa o d’una destral o per la fulla metàl·lica d’un d’aquests dos instruments. Tot i que sembla que aquesta ferida no fou la causa de la seva mort, segurament va patir una agonia lenta i perllongada.

A la societat escandinava  de l’any 1000 les dones jugaven un paper de relativa igualtat respecte l’home; van exercir, en peu d’igualtat, activitats que al sud d’Europa estaven reservades exclusivament al gènere masculí: eren propietàries agroramaderes, comerciants, navilieres, i … guerreres! Per exemple, Freydis Eriksdottir, filla d’Erik el Roig, amb tota probabilitat va ser la primera persona originària d’Europa que va posar els peus al continent americà (segle XI). Però,  pel seu aixovar de guerrera, no sembla que Soløyjar pertanyés a l’oligarquia; és per això que els historiadors del món víking, més allà de creure en una vocació personal, afimen que  algunes dones (encara no sabem si poques o moltes) es militaritzaven professionalment per evitar un matrimoni forçat  o la misèria generalitzada. Probablement va imaginar que embarcaria cap a mars enllà a la recerca de riquesa i de prestigi. Malauradament, va trobar prematurament la mort i els seus somnis es van evaporar.

Ángeles Alvariño, oceanògrafa gallega pionera

Últimament s’ha parlat molt, indirectament, d’aquesta dona. El seu nom l’associem al vaixell que els darrers dies busca a les aigües de Tenerife el cos de la petita Anna, una de les filletes del desgraciat que, per fer mal a la mare,  ha matat les nenes i les ha llençat al mar ( el cos de la gran, Olivia, va ser trobat fa un dies a l’interior d’una bossa d’esport) Alhora que volem denunciar aquesta violència vicària, com una més, i de les més cruels, de les violències cap a les dones, volem indagar sobre la dona que dona nom al vaixell.

Maria Ángeles Alvariño González va néixer a Serrantes, un petit poble costaner de Galícia, el 3 de octubre de 1916. Nena dotada per als estudis, el 1933 va anar a Madrid per estudiar Ciències  Naturals; quan a causa de la Guerra Civil van tancar les facultats, va tornar a Galícia i va aprendre francès i anglès. Després de la guerra va continuar els estudis i es va llicenciar el 1941. Va treballar uns anys com a professora d’institut i es va incorporar com a becària al Instituto Español de Oceanografía (IEO) als 34 anys. Dos després va obtenir plaça de biòloga al Centro Oceanográfico de Vigo de l’IEO i va començar a estudiar el zooplancton.

El 1953 va rebre una beca per estudiar aquests petits organismes al Regne Unit, on esdevingué  la primera dona científica que va treballar a bord d’un vaixell britànic d’investigació. Tres anys després va continuar les seves investigacions als EE.UU. sota la tutela d’una altra pionera, Mary Sears. Va ocupar un lloc a l’Institut Scripps d’Oceanografia, a Califòrnia, on va romandre fins al 1970 analizant mostres de plancton d’arreu del món. Posteriorment treballà a la NOAA, una altra prestigiosa institució americana, tot estudiant les larves de peixos al plancton. Després de jubilar-se el 1987, va seguir treballant com a emèrita i escrivint sobre la història de les ciències marines.

Ángeles Alvariño va descobrir  22 noves  espècies planctòniques.  Morí el 2005 i des de 2012 un dels bucs oceanogràfics més avançats porta el seu nom. Aquest del qual, tristament tant parlem ara.

Denunciem el cas de Lourdes Cebollero, capitana de l’exèrcit expulsada

Lourdes Cebollero és una capitana expulsada de l’Exèrcit després de  denunciar assetjament de gènere. Va assenyalar alts comandaments militars intocables amparant-se en el Protocol d’Actuació enfront l’assetjament sexual i per raó de sexe a les Forces  Armades, i va acabar essent imputada penalment (perquè la van acusar de delictes d’injúries, calúmnies i deslleialtat per denúncia falsa; fins i tot buscaven enviar-la a la presó), tot i que els fets denunciats per la capitana van ésser provats com a certs pel Jutjat Togat  Militar N. 32.

Va recórrer a la ministra de Defensa, Margarita Robles, qui li va reconèixer  que la situació que patia era “una barbaritat” i es va comprometre a subsanar-ho, tot indicant-li que “va complir amb el  seu deure”, i l’animà a seguir denunciant. També la Directora de Personal de les  Forces  Armades li va expressar que tota dona militar té el deure  de denunciar fets d’aquest tipus.

Malgrat això, finalment no li va ser reconegut l’assetjament laboral patit i fou enviada a la reserva per “insuficiencia de condiciones psicofísicas ajena a acto de servicio por enfermedad diagnosticada de trastorno adaptativo ansioso depresivo”, mitjantçant un informe de la Junta Médico Pericial en el qual  s’admet  que això “guarda relación en su génesis, con estresores del ámbito laboral”.

És a dir, dsprés de 28 anys de carrera immaculada a les Forces Armades (per la qual fou guardonada amb la Medalla al Mèrit Militar i va comptar amb acreditació per a trametre  material classificat com a encarregada la Secció Segona del Regiment de Cavalleria Espanya 11), la capitana Lourdes Cebollero acaba la seva trajectòria amb la seva reputació i honor malmesos, sense cap reconeixement.

Ara, després de 4 anys de calvari durant els quals ha exhaurit totes les vies, abans d’anar al Tribunal Constitucional i a la Justícia Europea, només pot interposar recurs extraordinari de revisió contra la resolució que va dictar el 2018 la llavors ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, posant fi a la  via administrativa. El recurs que ha elevat a l’actual ministra, Robles, detalla totes les  irregularitats processals, i fins i tot, les actuacions  il·legals comeses per encobrir els que va denunciar davant la Unitat de Protecció a l’Assetjament:  el coronel Félix Allo Flores, delegat de Defensa a l’Aragó, i el tinent coronel Rafael Fernández Sisniega, responsables d’autoritzar que els homes accedissin a qualsevol hora del dia als vestuaris femenins  de la unitat per deixar les bicicletes particulars, malgrat que es disposen d’instal·lacions adequades. L’instructor (coronel Díaz Santos Morales) va alertar els denunciats abans d’investigar-los. I el més greu,  el subsecretari de Defensa, Alejo de la Torre, acabaria emetent una resolució (1 de febrer de 2019) en la qual conculca tant els principis bàsics del Protocol front l’Assetjament com la Llei Orgànica d’Igualtat, en dictaminar que “la información que se facilitó no es constitutiva de secreto oficial ni de información clasificada” perquè “el deber de confidencialidad y el derecho a la intimidad de la dadora del parte ceden ante los derechos e intereses legítimos de las partes implicadas”, en flagrant contradicció amb allò que disposen tant el protocol com la llei esmentats. Fins i tot va filtrar als denunciats dades personals de la denunciant, entre ells el n. de telèfon; posteriorment es va disculpar dient que ho havia fet per error.

Lourdes Cebollero està disposada a arribar a la Justícia europea perquè cal “evidenciar cuál es el verdadero tratamiento de la igualdad en el Ejército”. El modus operandi de Defensa davant les denúncies de gènere és devastador: al denunciant, se l’ofega laboralment, econòmicament i psicològica, fins que cau.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Lee Miller, la reportera de guerra que va fotografiar els horrors de l’holocaust

El setembre del 2020, Movistar+ va estrenar el documental Lee Miller: musa y corresponsal de guerra, una producció de la BBC sobre la vida de la model, musa, fotògrafa, fotoperiodista i corresponsal de guerra Elizabeth Miller (1907-1977). Properament, Kate Winslet la interpretarà en un biopic basat en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill.

Nascuda a Nova York i descoberta pel fundador de la revista Vogue, durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit, fins que va arribar a París i, a banda de ser mussa de Picasso, es va convertir en fotògrafa artística i de moda; durant la Segona Guerra Mundial va treballar com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l’ús de napalm per primer cop a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l’Holocaust als camps de concentració de Buchenwald i Dachau.  I, just en sortir d’aquest últim el 30 d’abril de 1945, un dia després que les tropes americanes alliberessin aquella barbàrie nazi on havien  cremat més de 32.000 persones, es va colar a l’apartament privat que el Führer tenia a la Prinzregentenplatz de Munich, i es va fotografiar a la banyera amb les  botes plenes del fang sota la dura mirada de la fotografia de Hitler qui s’havia suïcidat el dia abans.

Després de la guerra, tot  i que va seguir treballant, ocasionalment com a model i sobretot de fotògrafa, es va casar i va tenir un fill, les imatges dels camps no la van abandonar mai i la van dur a una depressió cada cop més profunda. Quan va tenir el seu fill Antony, va pràcticament abandonar la seva activitat fotogràfica, i en aquella època va ser coneguda com a Lady Penrose ( cognom del seu segon marit i pare del seu fill).  El 1949 es va traslladar a viure a Farley Farm, a Sussex (on va residir fins a la seva mort a causa d’un càncer el 1977) i malgrat l’estrès posttraumàtic i la depressió, encara es va formar com a cuinera; la seva neta va publicar un llibre amb les seves receptes l’any 2017.

Miller mai en va parlar gaire, de la seva tasca com a reportera de guerra, i no fou fins anys després de la seva mort que el seu fill va descobrir el seu llegat a les golfes de casa seva. Des d’aleshores s’ha dedicat a estudiar, conservar i promoure l’obra de la seva mare.