ESPAI DE COEDUCACIÓ – Pàgina 107 – UN BLOG D'INFORMACIÓ I REFLEXIÓ PER A UNA VERITABLE COEDUCACIÓ

És la maltractada qui ha de marxar de casa?

Llegeixo a la premsa el titular següent: EL 40% DE LOS ESPAÑOLES CULPA A LA MALTRATADA POR NO IRSE DE CASA. (El País, dijous 5 d’agost)

Segons una enquesta divulgada pel Ministerio de Igualdad (2000 persones enquestades), la societat assumeix que la violència contra les dones existeix (87%) i és quelcom inevitable (7,6%). Una persona de cada 10 culpabilitza les dones per no abandonar els seus maltractadors (39,4%). La majoria justifiquen el comportamant de l’agressor per problemes psicològics (69%), violència natural (74,6%), alcohol i drogues (55,1%) o que haver estat víctimes o testimonis d’agressions en la seva infantesa (66,8%). El 5,9% dels ciutadans veu “justificat” que un home agredeixi la seva parella quan ella decideixi deixar-lo.

Aquí on estiuejo està passant un cas de reiterada violència verbal i física del marit a la dona qui, finalment, ha decidit separar-se’n. La gent no veu bé les agressions, que han estat fins i tot públiques i per les quals ell ha estat penalitzat amb 9 mesos de presó (que no complirà per no tenir antecedents) ja que havia incomplert l’ordre d’allunyament anterior, però més d’un opina que ella el va “provocar” en haver decidit iniciar una nova vida amb la seva actual parella, “un moro”.

Interessant reportatge a El País

El lesbianisme en temps franquistes

Explica Luisa Salmerón, una dona nascuda el 1926 , que durant el franquisme va viure la repressió de tota conducta sexual que s’apartava del model de dona que el règim, a través de la Secció Femenina , difonia. Homes i dones homosexuals compartien la clandestinitat i s’utilitzaven uns als altres per aparentar parelles sexuals. Fins i tot es casaven i arribaven a tenir fills. Per a la majoria de la societat era impensable una relació lesbiana, la idea generalitzada era que si es fixaven en altres dones era perquè els homes no els feien cas, eren lletges; però darrera de dues amigues que passejaven agafades del braç, sovint hi havia una parella clandestina. Per no ser descobertes feien acampades, lluny del control estricte que la policia exercia a la ciutat. També el món de la bohèmia els permetia viure la seva sexualitat. En concret, a Barcelona el Paral·lel i Les Rambles esdevingueren un submón de llibertat.

Violència contra les dones

20100718elpepivin_3jpg En relació a aquesta visió gràfica tan personal de la violència de gènere publicada al diari El País diumenge 18 de juliol per El Roto, l’escriptora Gemma Lienas publica avui al mateix diari l’article següent:

Un puñal en la entrepierna

Diu l’autora que “La majoria de les dones assassinades ho són a mans d’un home conegut, els homes ho són per algú desconegut”. I dóna les dades de l’estudi ” Igualdad y prevención de la violencia de género en la adolescencia y juventut” realitzat per la Universidad Complutense i el Ministerio de Igualdad en el qual han participat 11.020 adolescents i joves de tot l’estat espanyol segons el qual un terç dels nois (32,1%) corre el risc d’esdevenir un maltractador i quasi un 5% de les noies ha patit ja algun episodi de violència de gènere.

Podríem destacar el tercer dels exemples que assenyala (només com a petita mostra) de situacions comunes que serveixen com a model masclista a nens i adolescents i que perpetuen, doncs, la seva predisposició a actituds masclistes en arribar a l’edat adulta. És al pati de qualsevol escola, mentre els nens ocupen tot l’espai jugant a futbol, les nenes parlen entre elles a la períferia del camp.

Les dones jueves contra l’ortodòxia religiosa

anat_hoffman judio_en_el_muro Llegeixo la notícia al diari El País d’avui: Grups de dones atempten contra el control dels homes ultracontroladors sobre el Mur. La LLei de conversió és un altre focus de conflicte.

Les pràctiques religioses són reservades als homes i aquestes dones volen acabar amb això. La seva cap, Anat Hoffman fou duta a comissaria per dur la Torà.

Les dones del Mur exigeixen alguns dels drets que l’ ortodòxia religiosa reserva als homes. Volen dirigir oracions, llegir la Torà, vestir el tallit -el mantell de la pregària- i cantar al davant del mur com ho fan els homes. Les seves aspiracions els ocasiones insults i escopitades per part dels ultraortodoxos i alguna detenció ocasional. D’altra banda, també es debat al país qui ostenta l’autoritat per decidir sobre les conversions al judaisme; els més progressistes eviten que tot segueixi en mans dels ultraortodoxos.

El País (22 juliol)

Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació

(Trencant) patrons i models: És cert que, de tant en tant, algunes marques publicitàries intenten trencar amb els estereotips vinculats a la feminitat que dia rere dia trobem als incomptables espots que ens acompanyen en la nostra quotidianitat. Tot i això, queda patent que malgrat l’esforç encara els hi queda un tros de camí per recórrer. Prenem com a exemple l’espot de Pavofrío, a priori sembla un espot trencador amb el model de dona que es representa habitualment a la publicitat, però si filem una mica més prim, observarem que, tot i que la intenció és trencar amb un model estereotipat de dona, acaben substituint-lo per un de nou, el d’una dona més correcte, una dona com cal, és a dir, un altre model en que les dones queden atrapades.Feu una ulla a l’espot i digueu-nos què en penseu.

Aquest és el comentari de la setmana de l’espai “Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació”. És interessant mirar-se l’anunci sencer.

Observatori de les Dones en els Mitjans de Comunicació

Documental “The fall of womenland”

497 xiaodan La directora de cinema xinesa Xiaodan He va presentar el documental The fall of womenland a la 18ª Internacional de Films de dones. És sobre els mosuo, una ètnia xinesa que viu al costat del llac Lugu, a prop del Tibet. És una de les poques societats matriarcals que queden al món. Sense pare ni marit i sense contracte matrimonial, les relacions dels mosuo es basen en l’amor lliure i la satisfacció sexual. Es tracta d’una de les poques societats sense violència del planeta ( no hi ha violacions, robatoris ni assassinats) però ha començat a ser estigmatitzada a causa del turisme (consideren que el seu comportament no és adient, que són promiscus sexualment). La directora, que va estudiar cinema a Pekin i ara s’ha establert a Canadà, és filla d’antropòlegs i descendent d’una branca mosuo, la qual cosa l’avergonyia en l’adolescència; tanmateix, actualment se’n sent orgullosa i vol donar a conèixer aquesta societat.

Exposició “16 científiques catalanes” a la UPC

sala-de-premsa-upc Dins del seu Pla per a la Igualtat d’Oportunitats, la Universitat Politècnica de Catalunya ha acollit una exposició itinerant que parteix de l’Associació Catalana de Comunicació Científica. És una mostra de dones científiques de diferents disciplines i centres amb la voluntat d’apropar a la societat la presència femenina a la ciència.

La investigadora biomèdica Lina Badimon, la bioenginyera Alícia Casals, l’oceanògrafa Marta Estrada, la física Teresa Puig, la química Conxita Solans i l’arqueòloga Assumpció Vila, són algunes de les científiques que participen a la exposició “16 Científiques Catalanes”, inaugurada el 18 de maig a la Sala Polivalent del Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Clicant al títol de la mostra es pot accedir a les diferents biografies.

Notícia sobre la mostra. Sala de premsa de la UPC

ACCC

La violència contra les dones no és només una ficció

He llegit avui al diari El País un relat escrit per Emma Riverola, La muerte al otro lado de la puerta.

Começa així: “Soy la mujer que mañana no podrá leer su nombre impreso en los diarios. La última víctima de la violencia machista. O de género”. (…)

I acaba: …. “No. No quiero morir en sus manos. La ventana… Si salto él no me matará. Y yo moriré tranquila. Una preocupación menos para mis hijos. Un poco menos de odio. Un poco menos de verguenza. De nuevo grita. Ya viene. Solo dos pasos. Dos pasos y todo se acabará.”

És un monòleg que reprodueix els sentiments d’una dona maltractada que té la certesa que aquest cop serà l’últim, que ell té ara ja tanta ràbia que no la deixarà amb vida.

18ª Mostra Internacional de Films de Dones

foto-moon-inside_mini diana-dire_mini The Moon inside you i la directora Diana Fabiánová. L’última fotografia és Rebecca Richman.

Des del passat 10 de juny i fins al 20 té lloc a Barcelona la Divuitena Mostra Internacional de Films de Dones.

El documental War Don Don de Rebecca Richman va inaugurar l’edició. El documental fa el seguiment del judici a Issa Sesay, comandant en cap del Front Revolucionari Unificat, en el Tribunal Epecial per Sierra Leona, en què es jutgen els crims comesos durant els 10 anys de guerra civil. Issa Sesay, que tenia 19 anys quan va ser pres pels rebels va lluitar amb ells per evitar la mort. La seva condemna fou de 52 anys malgrat ser l’únic dins dels Front revolucionari que va aconseguir desarmar els rebels. La directora del documental dóna suport a la defensa que va lluitar per rebaixar la condemna a 10 o 15 anys. Ella va gravar el judici per posar de manifest que no sempree els tribunals internacionals fan “justícia”.

També dijous es va poder veure una pel·lícula sobre els prejudicis de la menstruació, The Moon inside you de Diana Fabiánová.

Són presentades 31 obres de directores de tots els paisos.