Categoria: Literatura

María de la O Lejárraga (San Millán de la Cogolla, 1874-Buenos Aires, 1974) fou una dona  brillant;  novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, feminista i, malgrat tot, absent e les portaders dels llibres que va escriure. El nom que hi figura és el del seu marit: Gregorio Martínez Sierra, qui va rebre els elogis per les lletres de  Canción de Cuna o El amor brujo i El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, en tant que ella, l’autora i lletrista esperava  a casa. Antonina Rodrigo va escriure la seva biografia: María Lejárraja, una mujer en la sombra.

Recentment, l’editorial Renacimiento va rescatar Viajes de una gota de agua, una col·lecció de contes infantils que l’autora va publicar a  l’Argentina el 1954, a l’exili. Tothom  sabia que Lejárraga era la “negra” del seu famós  marit. Fins i tot ell pronunciava  discursos feministes escrits per la seva dona. Al llibre  Cartas a las mujeres de España ella anima a la llibertat i independència femenina, tot i que el seu nom ni apareix. Tot i aquest silenci Lejárraga va arribar a ser diputada socialista durant la Segona República, experiència que va narrar a Una mujer por los caminos de España, escrit a l’exili.

La història d’aquesta dona arriba a un punt encara més dolorós quan el marit s’enamora de la famosa actriu Catalina Bárcena amb la qual va tenir una filla. El seu matrimoni amb Maria es va trencar, però ella va seguir escrivint llibres que ell signava. El 1947, quan Gregorio va morir, la filla tinguda amb Catalina Bárcena va exigir els drets d’autor del seu pare i Maria va quedar a la ruina en el seu exili. És llavors que comença a publicar amb el seu nom, però encara amb els cognoms del marit; així va escriure les seves memòries— Gregorio y yo— on desvetlla en què consistia la col·laboració.

El guardó que atorga Òmnium és un reconeixement a l’autora mallorquina, que va irrompre amb força amb la novel·la premiada amb el premi Sant Jordi el 1967,  39º a l’ombra, i en els darrers anys  ha publicat sobretot poesia.

El recentment anomenat president d’Òmnium, Xavier Antich,  ha fet l’anunci en el que ha estat el seu primer acte públic. Va destacar que “és un orgull portar el premi a les Illes, un fet que posa en valor la riquesa de la diversitat de la llengua i la cultura catalanes i  serveix  per reivindicar la nació completa”.

Vicens ( Santanyí, 1941) és la vuitena dona que rep el guardó, la qual cosa, segons el mateix  Antich és una anomalia que no només cal lamentar sinó que Òmnium intenta corregir. Es va iniciar en la literatura de molt jove muy jove amb Banc de fusta, i el seu primer èxit, el Sant Jordi del 1967 ( una de les  poques dones que l’han guanyat) retrata ja aleshores la destrucció del paisatge i  la llengua a Mallorca. Després de múltiples contes i novel·les, des del 2009, amb Lovely (Cafè Central), va començar a publicar poesia. Fou reconeguda amb el Premi Nacional de Poesia el 2018 pel recull de poemes Tots els cavalls.

Encara en ple franquisme no va deixar de reivindicar les seves idees feministes i ecologistes, i denunciar  l’explotació de les illes per un turisme ferotge, temes que també marquen la seva obra.

Maria Antònia Oliver ha mort aquest dijous a Palma als 75 años. L’escriptora mallorquina va rebre el 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural per la seva àmplia producció  literària i la voluntat de contribuir a la normalització de  la literatura catalana.

Entre les seves obres, la primera de les qual data de 1970 ( Cròniques d’un mig estiu), figuren Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’Iràs i no tornaràs, Estudi en Lila, Joana E. ( Premi Prudenci Bertrana 1991)  i Negroni de ginebra (teatre).

Es va traslladar a Barcelona un cop casada amb el també escriptor Jaume Fuster (1945-1998) i tots dos van participar dels moviments literaris més avantguardistes i, unta ent amb d’altres escriptors de la seva generació, conformaran  la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.

A més, va ser responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicà a la traducció literària, va fer guions per a la televisió i treballà també per al Circuit Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc. Va formar  part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

També es va apropar al gènere detectivesc, amb la creació d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Des de 1997 la seva producció literària ha estat molt escadussera per problemes de salut ( un trasplantament de cor ) a més e la mort prematura del seu company.

El 2007 és guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Edith Wharton ( EEUU, 1862 – París, 1937) és considerada una de les  més brillants novel·listes de la seva generació. Té un estil irònic ple de termes i  referències a la classe alta d’Estats Units com resultat de la seva infantesa  en una rica família del món financer. Va esdevenir una de les més astutes crítiques d’aquest grup social.

Va debutar amb la novel·la La vall de la decisió i després de Santuari, el 1905 va veure la llum el seu primer gran èxit, La casa de l’alegria. Un cop instal·lada a França, fugint d’un matrimoni desgraciat, va arribar la seva  novel·la curta Ethan Frome i la que serà la seva obra més coneguda, L’edat de la innocència, publicada el 1920 i guanyadora del premi Pulitzer el 1921. El 1993 va ser adaptada al cinema per Martin Scorsese. Algunes altres obres de Wharton són Reflexos  de lluna, Un fill al front,  La renúncia, Somni crepuscular, Els nens o Les bucaneres, que va ser acabada el 1938 per Marion Mainwaring segons  unes notes trobades a la seva mort.
Edith Wharton, vida y fantasmas de una escritora sin cadenas
Article publicat a El País (5 d’abril 2018)

Elizabeth Bishop (EEUU, 1911- 1979) va rebre el Premi Pulitzer de poesia el 1956 pel seu llibre North & South – A Cold Spring (Nord i sud – Una primavera freda), que agrupava diversos poemaris. Posteriorment, rebria el National Book Award i el National Book Critics Circle Award, així com dues beques Guggenheim i una altra de l’Ingram Merrill Foundation. El 1976, es va convertir en la primera dona a rebre el Neustadt International Prize For Literature.

A nivell personal va tenir diverses relacions amoroses amb dones, però dues de més estables; la primera, de 1951 a 1967, amb l’arquitecta brasilera Lota de Macedo Soares qui, afectada d’una profunda depressió, va suïcidar-se després que la relació entre ambdues acabés. La segona fou amb Alice Methfessel, a qui va conèixer el 1971 i qui va heretar els drets literaris un cop traspassada Bishop.

La seva relació amb Lota fou tractada en una pel·lícula, Flors Rares (Reaching for the Moon, 2012), basat en el llibre Flors Rares i Banalíssimes de l’autora Carmem Lucia d’Oliveira, així com en el llibre The More I Owe You (Mentre més et dec), de l’escriptor nord-americà Michael Sledge.
Durant els anys de vida comuna, l’escriptora va crear peces  memorables en prosa on recupera ressons de la seva difícil infantesa ( fou òrfena de pare de molt petita i filla d’una mare absent ingressada en un psiquiàtric, així que fou pujada per familiars no sempre amorosos); publica el seu segon poemari, objecte del Pulitzer el 1956, i concep  un tercer, Qüestions de viatge (1965), on fa aquesta pregunta: “És manca d’imaginación el que ens obliga a venir / a llocs imaginats, en lloc de restar a casa?”.

Un dels seus poemes més comentats i antologats és One Art, una elegia de l’art de saber perdre. Comença el poema amb una reflexió de caràcter general sobre la inevitabilitat de les pèrdues  i la necesitat d’acceptar-les (No és difícil dominar l’art de perdre: tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes,
que la seva pèrdua  no és cap desastre), després passa a recomptar les seves pèrdues personals i l’impacte ocasionat; i a l’última estrofa apareix  la veritable raó del poema: la pèrdua  d’una persona. Si bé silencia els detalls, un parèntesi revela  la importància d’aquesta pèrdua,  que l’ha deixada dessolada. És a dir, el que  el poema posa de manifiest, en realitat,  és  la imposibilitat  de superar les  pèrdues, o sigui, que perdre és un art que mai no aconsegueix dominar (Fins i tot havent-te perdut a tu (la teva veu  bromejant, un gest que estimo) no haure mentit. Per descomptat no és difícil dominar l’art de perdre, per més que de vegades pugui semblar-nos  (escriu-ho!) un desastre).

 

Karen Christence Blixen-Finecke (nascuda Karen Christentze Dinesen) (Dinamarca,  1885 – 1962) com a  escriptora va usar els pseudònims Isak Dinesen, que li donà popularitat, Osceola (el nom d’un cap seminola) i Pierre Andrézel.

Es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El seu marit li va contagiar la sífilis, i aquesta relació sempre fou difícil. A Nairobi, Karen va conèixer Denys Finch Hatton, un pilot de l’exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va encetar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Un cop divorciada es va fer càrrec de la plantació fins que el 1931 es va veure forçada  a vendre-la i tornar al seu país natal.

I tot i que ja havia escrit relats i memòries, és aleshores que comença la seva carrera literària. El 1937 publica  Memòries d’Àfrica,  l’obra que sense dubte la va catapultar a la fama a nivell mundial. Ultra les moltes edicions en llibre, Sydney Pollack en va fer el 1985 una pel·lícula de gran èxit, Out of Africa, amb Meryl Streep i Robert Redford en els papers principals.

És sens dubte una visió edulcorada de la seva aventura africana. Ni el llibre ni tampoc la pel·lícula esmenten Beryl Markham, qui després serà famosa per ser la primera dona pilot que va creuar en solitari l’Atlàntic d’est a oest, que fou amant de Denys.

Altres llibres de l’autora: Ehrengard ( pòstum) , Cuentos de invierno, El festí de Babette ( també duta al cinema) …

Es va convertir en una estrella de la literatura, candidata al Nobel en dues ocasions i admirada per escriptors molt rellevants. Va romandre a Dinamarca fins a la seva mort, als  77 anys, el 1962. Diuen que cada nit, abans d’anar al llit mirava la fotografia  de Denys Finch Hatton.

Josefina de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1907 – Madrid, 2002) va ser una poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu vinculada estretament amb la Generació del 27 i el corrent avantguardista.

Relacionada des de ben jove amb diferents vessants artístiques, a Madrid va conèixer Pedro Salinas, Lorca, Alberti i altres intel·lectuals de la Residència d’Estudiants. També en aquesta època comença a anar al Lyceum Club, on coneix Ernestina de Champourcín i Concha Méndez, entre d’altres. El 1927 i 1930 publica els seus primers llibres de poemes, una poesia caracteritzada per la senzillesa formal, el lirisme interior i la proximitat al llenguatge popular. El 1934, Ernestina de Champourcin i Josefina de la Torre Millares són les dues úniques dones els versos de les quals són inclosos per Gerardo Diego en la seva Antología de Poesía Española Contemporánea.

Formada també en el camp musical i com a actriu, aquest mateix any s’inicia  com a actriu de doblatge i coincideix amb el seu vell amic  Luis Buñuel. Ja instal·lada a Madrid, a partir de 1935 es dedica a ampliar les seves  facetes musical  i teatral ( va arribar a ser solista de l’Orquestra Simfònica de Madrid i la companyia de sarsueles del mestre Sorozábal).

Durant la guerra civil va tornar a la seva ciutat natal on publicà les seves primeres novel·les cinematogràfiques sota el pseudònim Laura de Cominges (segon cognom, aquest, del seu pare). A 1937 publica a la col·lecció La Novela Ideal.

Entre 1940 i 1945, ja de tornada a Madrid, realitza treballs no només com a actriu, sinó com a ajudant de direcció, guionista i columnista de la revista cinematogràfica Primer Plano. També va participar com a actriu a radionovel·les, a Ràdio Nacional, i va arribar a adquirir notorietat com a actriu durant els anys quaranta amb directors com Edgar Neville. Va participar en pel·lícules d’èxit i anys més tard publicarà Memorias de una estrella (1954), novel·la en la qual narra la història d’una actriu que abandona el cinema en ple èxit. Paral·lelament va arribar a ser primera actriu en companyies de teatre.

El 1983 fa la seva última intervenció com a actriu a la coneguda sèrie de Televisió Espanyola Anillos de oro. El 1988 publica Medida del tiempo, recollit aquest últim a l’Antología sobre la seva obra que publica Lázaro Santana a la col·lecció Biblioteca Básica Canaria el 1989. I també aquests anys escriu el poemari El manuscrito inédito.

Va morir a Madrid el 2002 als 95 anys.

Pertany  a una “generació perduda” anomenada  Las Sinsombrero, un grup de dones que podria haver estat considerat  la segona etapa daurada de la literatura hispànica (ara femenina), però van ser excloses del conegut grup d’autors de La Generació del 27. Reportatge de TV espanyola:

Las sinsombrero / Imprescindibles

Sabíem de la importància cabdal d’aquesta escriptora, però ignoràvem el seu pes en el món cultural català d’una dona que pensàvem únicament com una propietària rural de L’Escala gairebé anònima. En realitat era una dona autodidacta interessada no només per l’escriptura sinó també per l’arquelogia i la pintura ( ella mateixa s’hi dedicà).

Acaba de publicar-se el volum,  Women in European Academies, (Ute Frevert, Ernst Osterkamp i Günter Stock, Berlín, editorial De Gruyter, 2021) que fa una síntesi biobibliogràfica de les  tretze primeres dones acadèmiques. L’Institut d’Estudis Catalans va proposar la primera que va entrar al nostre país en una d’aquestes entitats erudites: CATERINA ALBERT I PARADÍS (1869-1966) segurament més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, qui va ser elegida membre numerària de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABL) el 1920, encara que no va prendre possessió fins que no llegí el seu discurs d’ingrés a principis de 1923. Recordem que tant la Real Academia Española de la Lengua com l’Académie Française trigaren encara dècades a incorporar personatges femenins als seus seients. En el cas de la RAE el 1979 – Carmen Conde – i l’AF el 1980 – Marguerite  Youcenar.

Un metge amic li edità el primer llibre de versos, El cant dels mesos (1901) on ja utilitza el pseudònim que la faria famosa, que, cosa curiosa, apareix també (sense el nom real al costat) a la coberta i la portada del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia. Abans que ella moltes altres havien fet ús de noms de ploma masculins  (Cecilia Bölh de Faber, Amandine Dupin, Maria Evans o les germanes Brönte). Amb aquest pseudònim, va aconseguir separar l’activitat professional de la vida privada. Amb tot i això, durant uns anys es va desconèixer la veritable personalitat de l’autora, que molts crítics i escriptors consideraven que era un “reputat autor”. L’impacte en el món literari català en saber-se que Víctor Català era una dona va ser molt notable

El que la va projectar com una gran narradora, de tota manera, com és ben sabut, fou la novel·la Solitud (1905), un veritable clàssic universal, on la protagonista assoleix un nivell literari comparable al de Madame Bovary, de Gustave Flaubert, Anna Karerina, de Lev Tolstoi o Casa de nines, d’Henrik Ibsen. I amb això s’agermana, també, amb grans autores, com les germanes Brönte, Grazia Deledda o Emilia Pardo Bazán.

Malgrat el silenci imposat a les lletres catalanes durant els primers anys del franquisme, Albert esdevingué símbol vivent de la literatura catalana, des de 1953 anualment es convocava (fins al 1997) el premi dedicat al conte que porta el seu nom (i que, sense que se sabés, pagava ella). El 1955, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona -una institució catòlica de gran tradició en el món de les arts- hi va haver la primera exposició dels seus dibuixos i pintures. El 1960, se l’homenatjà amb el volum Els set pecats capitals vistos per 21 contistes, amb narracions curtes escrites per autors de diverses tendències literàries. Els darrers anys va estar-se a l’Escala, pràcticament sense moure’s del llit, on rebia les amistats i, freqüentment, escriptores i escriptors, periodistes i crítics.

Més recentment,  el seu nebot i fillol, el compositor Lluís Albert i Rivas, cedí el seu llegat literari, artístic i arqueològic a l’ajuntament de l’Escala, que l’ha situat en l’anomenat Espai Víctor Català, dins del Museu de L’Escala,  alhora que la Universitat de Girona ha establert una càtedra que porta el nom de l’escriptora dedicada als estudis sobre el Modernisme.