Categoria: Informacions

L’escolarització a casa guanya terreny entre els consevadors als EEUU

Al país hi ha un lobby que defensa els drets dels pares que decideixen escolaritzar els seus fills a casa, Associació per a la Defensa Legal de l’ Educació a la LLar. Els líders consevadors com Rick Santorum, pare de 7 fills, eduquen els fills a casa per inculcar-los valors religiosos. Segons l’últim informe del Departament d’Educació, el 2007 hi havia 1,5 milions de nens i adolescents educats a casa i la xifra ha augmentat en mig milió cada quatre anys, per tant, actualment hi pot haver dos milions; és difícil saber-ho amb exactitud perquè hi ha estats que obliguen a portar un  registre dels alumnes que estudien a casa com Florida, però d’altres, com Texas no. En la majoria dels casos, les famílies que opten per l’escolarització a la llar ho fan per motius religiosos (36% ) En alguns estats els nens i nenes educats a casa han de passar un examen anual, d’altres com Massachusetts imposen con  a condició prèvia que un comitè educatiu aprovi la solicitud d’estudiar els nens a casa;  però a la majoria d’estats no hi ha cap mena de control i això vol dir que a Estats com ara Virgínia els pares poden dissenyar els temaris d’acord amb  les seves conviccions. Així idees com el creacionisme o la no igualtat de gènere prenen un paper preponderant a l’educació. Els candidats que defensen la integració de la religió a la vida pública eduquen els fills  acasa seva com Rick Santorum o Michele Bachmann que ja s’ha retirat de la campanya. A Iowa, primer estat on hi ha hagut unes primàries, les famílies de l’Associació de la Defensa de l’Educació a la llar van ajudar el candidat Santorum. Moltes d’aquestes famílies s’oposen a la inversió de l’Estat en educació i exigeixen fins i tot l’abolició del Ministeri d’Educació. Aquests pares saben que els districtes educatius reben fons del govern depenent de quants alumnes van  a les escoles. En molts casos,  diuen als directors que si ensenyen coses  oposades a les seves creences trauran els seus fills per reduir els fons. Molts grups integristes a Nordamèrica han aprofitat la laxitud legislativa per adoctrinar els nens i nenes des de petits.

A Espanya aquest sistema d’escolarització no és legal, però tampoc no està regulat. Una sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va denegar als pares la facultat de triar per als seus fills una educació aliena al sistema oficial, perquè considerava que el dret és del menor. (El País 8 de gener de 2012)

Els jueus ultraortodoxos volen la segregació entre homes i dones

Naama Margolese (a la fotografia,  amb la seva mare) és una nena de 8 anys protagonista d’un reportatge emès pel Canal 2 de la televisió israelí que va desencadenar una onada de protestes i contraprotestes. Ella pertany a una família religiosa procedent  dels EEUU i va explicar les agressions sofertes cada dia quan anava a l’escola per part de joves radicals haredim (literalment,   “temerosos” de Déu) que li cridaven i l’escopien per no anar coberta de peus a cap segons les normes estrictes dels extremistes religiosos.

El Períodico (26 desembre 2011)

Els israelís laics denuncien el fanatisme creixent entre els jueus ultraortodoxos que des de fa setmanes ataquen les dones i nenes d’un col·legi per considerar que vesteixen de forma “indecent” ( vol dir mostrant els cabells  o deixant al descobert  els braços i els genolls) en una petita població propera a Jerusalem, Beit Shemesh. La convivència entre les diferents comunitats religioses a les poblacions i els barris és difícil. D’una banda hi ha els laïcistes: segueixen els preceptes de la Torà ( respecten el shabat ) però treballen i van a universitats laïques; els radicals consideren que no hi hauria d’haver ni Govern ni Estat fins a l’arribada del Mesies i que prohibeixen, per tant, prohibeixen les activitats anteriors. I per últim hi ha els més radicals de tots, els ultraortodoxos tradicionalistes  – que viuen al gueto de Mea Sharim a Jerusalem- els quals inclouen la segregació de gènere als carrers, col·legis i llocs públics.

El president Simon Peres crida la ciutadania “a defensar la naturalesa plural de l’Estat enfront una minoria que compromet la solidaritat de la nació”.

El primer ministre, Benjamín Netanyahu, ha  anunciat mà dura per  frenar aquestes creences  entre els més obscurantistes amb les quals pretenen   preservar el  que denominen la “modestia”, fins i tot  contra jueves religioses, que vesteixen com cal i es tapen els cabells  després de casar-se.

Evitem que pengin Sakineh

Sakineh Mohammadi Ashtiani és la dona  iraní, mare de dos fills condemnada el 2007 per adulteri i posteriorment per assassinat. [Informació del cas a les entrades del bloc de l’octubre de 2010] Gràcies a la campanya que  va fer AMNISTIA aleshores,  es va poder evitar la lapidació;  ara, però, podria ser executada i per això AMINISTIA torna a demanar la nostra col·laboració

Actua! Ni lapidació ni forca per a Sakineh. Afegeix-te  a la campanya d’AMNISTIA www.es.amnesty.org

SNOQ

SE NON ORA, QUANDO? SI NO ÉS ARA, QUAN?  És  una plataforma o moviment  trasversal , obert i plural format per dones  diverses per edat, professió, afiliació política i religiosa. Uneixen associacions i grups de dones  independents del món de la política, els sindicats, l’entreteniment, el periodisme, l’educació, i de totes les professions. Hi formen part polítiques com Giulia Bongiorno o Flavia Perina, Livia Turco o Rosi Bindi. Cantants com PaolaTurci i Marina Rei; actrius com Margherita Buy,  directores de cinema com cristina i Francesca Comencini i periodistes com Francesca Caferri.

Des del passat 13 de febrer es manifesten períodicament en resposta a la degradació de l’Estat, que perjudica la dignitat de la dona i les institucions.

Tot i que Silvio Beslusconi ja no hi és, els problemes de les italianes encara persisteixen. Consideren que és un país on l’estat del benestar es basa en el treball gratuït de les dones i  on el nivell d’ocupació de les dones és baix. Per això demanen més benestar per a la població femenina i més dones en política; volen mesures per eliminar les diferències en el mercat laboral i també de suport a les famílies.

Una dirigent veïnal rebutja la Medalla d’Honor de Barcelona

María Ruíz Martos (Guadix, 1936), dirigent veïnal de 9 barris que tota la vida ha lluitat per un barri digne,  va rebutjar la medalla d’Honor de la ciutat que li oferia l’alcalde Trias. El seu rebuig és motivat per les polítiques de retallades que aplica el consistori. En concret les seves paraules van ser:

“Personalmente no la puedo aceptar de un Gobierno que está recortando por lo que yo he luchado”

Les seves paraules van ser aplaudides generosamnent pels assistents al lliurament de medalles al Consistori i la gravació de l’acte s’està difonent àmpliament per Internet.

Maruja, com és coneguda la María Ruíz Martos,  va arribar molt jove a Barcelona i es va  integrar  en el moviment  veïnal dels últims anys del franquisme. Va ser membre de l’associació  de veïns de Nou Barris des de la seva creació  el 1970 i va  participar  el  1976 en un tancament de familiars de treballadors de l’empresa Motor Ibérica, entre ells el seu marit, que anaven a ser acomiadats. Després de 28 dies a l’església de Sant Andreu, els  300 familiars,   molts d’ells dones i nens, van ser desallotjats de forma violenta.  Amb l’associació de veïns de la Prosperitat, de la qual  fou  presidenta,  va aconseguir que fos  inaugurat d’un casal d’avis.  

El que han de fer “algunes” per desprestigiar d’altres

Una antiga consellera  del PP de Palma,  Francisca Pol, va penjar al mur de facebook un fotomuntatge de la titular de Defensa, Carme Chacón, ensenyant suposadament un pit mentre escolta les explicacions d’alguns comandaments militars. Pol concorre en a les properes eleccions generals del 20 N – és la primera suplent al Senat per Balears –, i es va permetre fer aquest comentari sobre la seva “rival” socialista:  “Lo que tiene que hacer una ministra del PSOE para ganar votos”. No vull posar la foto per vergonya.

El que encara em sembla més mentida és que això ho faci una dona. En paraules d’un home: Si lo hubiese un hombre, ahora se le acusaría de machismo”.

Tota la publicitat és lícita?

Actualment  alguns autobusos de l’Empresa de Transport Metropolità (ETM) de València exhibeixen publicitat de prostitució.  La secretària d’Estat d’Igualtat, Laura Seara, ha anunciat que l’Institut de la Dona ha actuat “d’ofici” aquest matí per tal que es retiri tan aviat com sigui possible aquesta publicitat , i ha instat la Generalitat Valenciana a actuar “immediatament”.  L’Agència Valenciana de Mobilitat ha comunicat que ja ha demanat la retirada dels anuncis de clubs de cites i de webs porno que apareixien a la part posterior d’alguns dels vehicles del servei públic Metrobús.

Així mateix Laura Seara ha recordat el “consens” que hi ha entre tots els partits espanyols per retirar els anuncis de contacte de la premsa i ha assenyalat que, segons la seva opinió, aquest és “un bon moment” per plantejar també la prohibició en altres suports, com internet, la televisió o les tanques publicitàries.

Però, és cert que a la premsa ja no hi ha anuncis de contacte? En alguns diaris com Diario de Ibiza n’hi ha i pel que tinc entès, la lluita del Govern  contra el anuncis de contactes a  la premsa ha perdut forç i s’ha allunyat del seu objectiu inicial d’eradicar-los.

Tot i que se sap que darrera dels anuncis de relax al diaris  s’amaguen mafies de trata de persones, com  han demostrat diferents operacions policials en els últims mesos, el negoci genera a l’entorn de 40 milions l’any per als diaris, segons  càlculs d’una comissió  parlamentària ralitzats fa quatre anys i moltes d’aquestes publicacions no hi han  renunciat.

Les diputades turques ja poden vestir pantalons !!!

Després de les eleccions de juny passat, 78 dones ocupen escons a l’Assemblea d’un total de 550 ( és la xifra més alta a la història de la República). Però fins a la passada setmana una normativa els impedia vestir pantalons ( havien de dur jaqueta, camisa i faldilla fins al genoll)

La de permetre’ls vestir pantalons fou una proposta de dues diputades de l ‘AKP, partit conservador que governa Turquia. Però l’autèntica  protagonista  milita al partit socialdemòcrata,  CHP. És Safak Pavey, una jove de 33 anys que camina amb una cama ortopèdica per un accident a les vies del tren  a  Zurich (Suïssa) fa 14 anys. La imatge fa evident que ella es trobarà molt més còmoda vestint pantalons.

I ja posats amb els canvis, el diputats van veure la conveniència de canviar el terme “senyores” pel més modern  “dones”.

Podeu llegir l’article al Bloc Mujeres del diari El País

 

Una actriu condemnada a l’Iran per un treball crític amb el règim

Marzieh Vafamehr fa el paper d’ una artista l’obra de teatre de la qual és prohibida i ha de treballar d’amagat per  expressar-se.

Ha estat  condemnada a un any de presó i 90 fuetades per haver actuat en aquesta pel·lícula sobre les dificultats dels artistes a la República Islàmica.

A la imatge, l’actriu en el cartell promocional de la pel·lícula, Mi Teheren en venta.

Notícia llegida a El País ( 10/10)

Tres dones guanyen el premi Nobel de la Pau 2011

Ellen Johnson-Sirleaf, primera dona elegida democràticament per a la Presidència a Àfrica, cosa que va ocórrer el 2006,  ha contribuït a garantir la pau a Libèria, a promoure el desenvolupament econòmic i social i a reforçar la posició de les dones.

Leymah Gbowee va mobilitzar i va organitzar les dones de tots els grups ètnics i religiosos a fi de garantir la participació de la dona en les eleccions i ha treballat per millorar la influència de les dones a l’Àfrica Occidental i en les situacions de postguerra.

Tawakkul Karman jugà un paper destacat en la lluita pels drets de les dones i per la democràcia i la pau al Iemen en circumstàncies  difícils, tant abans com durant la ” Primavera Àrab”.

“No es pot arribar a la democràcia i una pau perdurable en el món a menys que les dones obtinguin les mateixes oportunitats que els homes a l’hora d’influir en el desenvolupament a tots els nivells de la societat”, va indicar el Comitè noruec en un comunicat. El Comitè va recordar també que, el 2000, el Consell de Seguretat de Nacions Unides va aprovar la resolució 1325, en què, per primera vegada, es definia la violència contra les dones en els conflictes armats com “un tema de seguretat internacional”. El text “destacava la necessitat que les dones participin en un pla d’igualtat amb els homes en els processos de pau i en la construcció de la pau en general”.