Polèmic article a l’entorn de l’última campanya contra la violència cap a les dones

Dijous 19,  Enrique Lych, professor i escriptor, va publicar a El País un article titulat “Revanchismo de género” on critica el lema de l’última campanya del Ministeri d’Igualtat per a  l’eradicació de la violència contra les dones perquè, sosté, atia la guerra de sexes.

Hi podem llegir:  ¿Tienes problemas con tu hombre? Escúpele, cámbialo ya mismo por otro, acaba con él.// El revanchismo “de género” (o sea, el resentimiento femenino) es un mal que se extiende imparable en todas partes. En el cine, por ejemplo, hace tiempo que està implantado (…) Pero donde ese caràcter resentido es más claro y elocuente es en las letras y en los videoclips de las canciones populares actuales.

Lectores i associacions de dones  han recriminat al diari haver publicat un article que culpabilitza les dones d’ocasionar la violència contra elles (bona mostra d’això són les cartes al director publicades durant els dies següents). La defensora del lector, Milagros Pérez Oliva, ha escrit ¿Quien teme al feminismo? per tal de transmetre l’opinió de les lectores i també redactores que consideren que l’article de Lynch no s’ hauria d’haver  publicat mai al diari El País i no pas perquè el feminisme o aquesta campanya en concret no puguin ser criticats, sinó per l’argumentació esgrimida per l’escriptor. Per tant, es reconeix que l’escrit ha ferit “una sensibilitat que forma part del nucli de la identitat del diari”.

El que no deixa de sorprendre és que encara es facin públiques opinions contràries a la demanda d’igualtat (que és, finalment allò que persegueix la campanya), cosa imprescindible per aconseguir, definitivament l’eradicació de la violència cap a aquell col·lectiu considerat inferior.

Podem llegir també l’article de Gemma Lienas a Dones en xarxa ¿Por malas!

La dona durant el franquisme. La Secció Femenina de la Falange Espanyola

imagen2 Tot remenant per la pàgina de l’XTEC vaig trobar un Treball de Recerca d’allò més interessant elaborat per Clara Tur Muñoz i Maria Pomés Lorencés, alumnes de l’IES Francisco de Goya de Barcelona. La seva tutora és la professora Marga Moyano. Es titula El model de dona del franquisme. La Sección Femenina de la Falange Española.

Conté  imatges gràfiques i audiovisuals, enllaços i tota mena d’informacions. Crec que aquestes noies han fet una bona feina i han tingut una molt bona idea en presentar el seu treball  en forma de bloc perquè és molt fàcil i ràpid accedir a qualsevol apartat.

La batalla pel vot de les dones a Espanya durant la República

Clara CampoamorManifestació femenina celebrant el dret de votClara Campoamor demanant el vot per les donesDona votant amb la seva filla

 

 

 

 

L’any 2006, amb motiu de la  celebració dels 75 anys de l’obtenció del vot de les dones,  l’1 de octubre de 1931, El Instituto de la Mujer va presentar una exposició als jardins de l’estació d’Atocha (Madrid) tot recordant aquella batalla. Podem veure’n un resum a l’article del diari El País  Ellas lo consiguieron.

L’ànima d’aquesta lluita va ser Clara Campoamor (Madrid,1888-Lausana, Suiza, 1972) diputada del Partit Radical per Madrid.  Campoamor,  l’ única dona en la Comissió Constitucional, va argumentar la necessitat del sufragi femení posant de manifest la paradoxa que les dones podien ser elegides diputades des del 8 de maig de 1931, però no podien votar.

Hi va haver molta discussió, alguns dels més progressistes temien que les espanyoles, moltes d’elles ancorades en la submissió al marit i l’obediència al confessor no fessin seva la causa republicana i no entenguessin bé la democràcia. Aquest fou el cas de les altres dues dones diputades: Victoria Kent, diputada del Partit Radical Socialista, i Margarita Nelken, del PSOE. Elles creien que la dona espanyola no tenia, en aquells moments,  preparació social i política per votar responsablement, per la qual cosa,  per influència de l’Església,  el seu vot seria conservador, cosa que perjudicaria els partits d’esquerra.

En canvi, la dreta, contrària a l’ emancipació de les dones, va donar suport a Clara Campoamor pels motius que esgrimia Victoria Kent, pensant que els vots de les dones els serien favorables.

Discurs de Clara Campoamor davant les Corts l’ 1 d’ octubre de 1931, on quedaria aprovat el vot femení a Espanya.

Més tard, ja a l’exili, Clara Campoamor va escriure un llibre on recorda amargament la seva lluita pel sufragi en la qual va ser abandonada pel seu partit: Mi pecado mortal, el voto femenino y yo (1936)

Sobre Clara Campoamor, podeu llegir l’article  La gran defensora del voto femenino  (El País 20/01/2006)

La del vot va ser la primera de les victòries en la lluita pels drets ja que  les dones seguien sent “menors d’edat eternes” respecte el marit i no tenien personalitat  jurídica. Tot i això, les conquestes van quedar ofegades per la Guerra Civil i la dictadura. Caldria esperar a 1975 perquè  l’ espanyola obtingués plena capacitat jurídica.

Una mica d’història, Olympe de Gouges

La llibertat guiant el pobleMolts pintors han simbolitzat la llibertat amb una dona com a  La llibertat guiant el poble (en francès La liberté guidant le peuple) del pintor francès Eugène Delacroix, al·legoria de la Revolució de Juliol de l’any 1830 que tingué lloc a París. En primer terme hi apareix una representació de la Llibertat, que duu una baioneta i una bandera francesa. Tot i així, sovint en els processos revolucionaris iniciats per homes no s’han tingut en compte les dones. Malgrat que abans de la Revolució Francesa  (1789) va haver dones que des de posicions individuals van plantejar reivindicacions a favor de la igualtat femenina – per exemple la il·lustrada espanyola Josefa Amar amb els seus llibres  el Discurso sobre la educación física y moral de las mujeres (1769) o la  Importancia de la instrucción que conviene dar a las mujeres (1784) – caldria esperar l’onada revolucionària per tal que la veu de les dones s’expressés de manera col·lectiva.
Tot i així, aviat va fer-se palesa una gran contradicció que va marcar la lluita del primer feminisme: les llibertats, els drets i la igualtat jurídica que havien estat les grans  conquestes de les revolucions liberals no van afectar la dona. Els “Drets de l’Home i el Ciutadà” que proclamava la revolució francesa es referien en exclusiva a l'”home”, no al conjunt dels éssers humans. Una revolució que basava la seva justificació en la idea universal de la igualtat natural i política dels éssers humans (“Liberté, Egalité, Fraternité”), negava l’ accés de les dones, la meitat de la població, als drets polítics, cosa que en realitat significava negar  la seva llibertat i la seva igualtat respecte la resta dels individus.                      Olympe de Gouges

L’autora teatral i activista revolucionària Olympe de Gouges (1748-1793), pseudònim de Marie Gouze, fou la protagonista de la contestació femenina.  Publicà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) que era, de fet, un calc de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà que havia estat aprovada per l’Assemblea Nacional l’agost de 1789. El document no oficial de Olympe de Gouges començava amb les paraules següents:

Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta.”

Parafrasejant el document programàtic de la revolució, Olimpia de Gouges denunciava que la revolució hagués oblidat les dones en el seu projecte igualitari i alliberador. Afirmava que la dona neix lliure i ha de romandre lliure com l’home en drets ” i  que la Llei ha de ser l’expressió de la voluntat general; totes les Ciutadanes i els Ciutadans han de contribuir, personalment o per mitjà dels seus representants, a la seva formació“. El programa d’Olimpia de Gouges era clar: llibertat, igualtat i drets polítics, especialment el dret de vot, per a les dones.
El plantejament feminista no era compartit pels homes que dirigien la revolució;  veiem l’opinió d’un radical, Chaumette, misògin notori: “Des de quan els està permès a les dones abjurar del seu sexe i convertir-se en homes? Des de quan és decent  veure dones abandonar la cura devota de la seva família, el bressol dels seus fills, per a venir a la plaça pública, a la tribuna de les arengues (…) a realitzar tasques que la natura ha imposat només als homes?”Declaració dels drets de la dona i la ciutadanaSignatura

Per les seves idees polítiques, Olimpia de Gouges fou guillotinada el 3 de novembre de 1793 acusada de ser l’autora d’un cartell girondí.

Malgrat les seves importants mancances (com hem vist la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà no proclama la igualtat de les dones,  tampoc no propugna abolir l’esclavatge) , és considerada com un instrument precursor dels drets humans.

Dones Premis Nobel

Premis NobelMarie CurieLa llista de Premis Nobel inclou 809 premiats (789 individus i 20 organitzacions) des de 1901 fins enguany.  Les dones que han estat guardonades són només 24 i, a més, hi ha una concentració de categories: Literatura (7), Medicina (7) i Pau (7). Les 3 Nobel restants són en Química (2) i Física (2). Que sumen 4 i no 3.  Això és perquè MARIE CURIE  en va guanyar 2, un de Física i un de Química.  [En clicar sobre la fotografia de la senyora Curie aneu a parar a una webquest que us permetrà conèixer millor les seves investigacions sobre la radioactivitat]

El primer l’any  1903,  en reconeixement als extraordinaris serveis rendits en les seves investigacions conjuntes sobre els fenòmens de radiació descoberta per Henri Becquerel.

L’any 1911 va rebre el de Química en reconeixement als seus serveis en l’avanç de la química pel descobriment dels elements radi i poloni, l’aïllament del radi i l’estudi de la naturalesa i compostos d’aquest element.  Amb una actitud desinteressada no patentà el procés d’aïllament del radi, deixant-lo obert a la investigació de tota la comunitat científica.

S’havia llicenciat  en física i matemàtiques tot esdevenint la primera de la promoció i convertint-se en la primera dona   professora de la Universitat La Sorbona, de París.

Curie va morir  a conseqüència d’una leucèmia, deguda segurament a l’exposició massiva a la radiació durant el seu treball. Amb Pierre Curie tingué dues filles, una de les quals, Irène Joliot-Curie, fou guardonada amb el Premi Nobel en Química l’any 1935, juntament amb el seu espòs  Frédéric Joliot-Curie.

Només Curie  i un altre senyor (Frederick Sanger) han guanyat dos Nobel.

S’imposa, doncs, un homenatge a Maria Sklodowska, Marie Curie (Polònia 1867- França 1934). [Duia el cognom del marit] Reproduirem part d’una entrevista concedida el maig de 1920 a Marie Mattingley Meloney:

“-Amèrica té uns cinquanta grams, de radi -va dir-, quatre a Baltimore, sis a Denver, set a Nova York… Continuà l’enumeració i esmentà tots els llocs que posseïen una petita part del valuós element. –I França? -vaig preguntar jo. –El meu laboratori en té una mica més d’un gram. -Què diu ara, vostè només té un gram de radi?Jo? Jo no tinc pas res; aquest gram és propietat del meu laboratori. Vaig esmentar la patent que l’hauria pogut fer una senyora molt rica. Va respondre tranquil·lament: –El radi no ha d’enriquir ningú. És un element i pertany a totes les persones.”

Potser també hauria d’haver guanyat el tercer Nobel, el d’Economia.

Algunes dades sobre l’origen del 8 de març

Clara Zetkin

    Sempre hem associat el 8 de març a la mort de 129 dones   en  una fàbrica del tèxtil a Nova York. Aquest fet, però, no és  ben bé l’origen de la commemoració del Dia Internacional  de les Dones. Segons algunes historiadores, aquell incendi  es va produir el dia 25 de març i no el 8 que era diumenge.
En realitat, sembla que la celebració del 8 de març es deu a  una socialista, Clara Zetkin  Ella va proposar a la Internacional Socialista de Dones, la commemoració d’un dia dedicat a reivindicar el dret al vot de les dones. Era l’any 1910.
Aquesta idea ja tenia un precedent, el Women Day, que des de 1908 celebraSufragismeven les sufragistes americanes.   Elles ho feien el darrer diumenge de febrer.
L’any 1911 Àustria, Alemanya, Dinamarca i Suècia commemoren el dia 19 de març com a Dia Internacional de les Dones i, finalment, s’acorda de fer-ho el 8 de març.
Una altra coincidència amb el 8 de març, les dones russes es van aixecar davant la manca d’aliments i van iniciar el moviment revolucionari que acabaria el mes d’octubre. Sembla que aquest fet instaura definitivament aquest dia.

Finalment, l’any 1975, l’ ONU va declarar el 8 de març Dia Internacional de les Dones. Quan es va commemorar el primer Dia Internacional de les Dones, l’any 1911, més d’un milió de dones va participar-hi públicament demanant a més del dret al vot i a ocupar càrrecs públics, el dret a
treballaSufragismer, a l’ensenyament vocacional i la fi de la discriminació en el treball.

Enllaços per a l’estudi del feminisme i el sufragisme

 

S’HAN ASSOLIT ACTUALMENT TOTS AQUESTS OBJECTIUS?