Les dones marroquines treballen a les fàbriques tèxtils del seu país per 1 € a l’hora.

un-euro-a-la-horaEl 70% de les persones que treballen a la principal indústria de Marroc, la confecció tèxtil, són dones. Tot i així només el 27% de dones s’ha incorpaorat a la població activa al Marroc ( 25% a Tunísia i només  14% a Argèlia ).

Tànger és un dels principals centres de producció amb 30.000 treballadores, però també  trobem fàbriques a Rabat i Casablanca; les principals empreses espanyoles de moda (Zara, Mango…)  tenen fàbriques pròpies o proveïdors i produeixen el 10% de roba; l’emplaçament resulta ben atractiu per a les empreses per l’escassa presència sindical. Per reduir costos i a causa de la crisi i la competència asiàtica,  moltes de les empreses subcontratades que treballen per a aquestes firmes es deslocalitzen constantment i agreugen la situació de les dones que hi treballen.

Els homes joves potser fins i tot amb títols universitaris, però a l’atur,  són els protagonistes de les revoltes populars a Tunísia,  i d’altres indrets del Magreb  així com a Egipte; les dones joves que treballen a la indústria tèxtil no tenen ni temps per protestar ni sindicats, treballen 10 o 11 hores al dia 6 dies per setmana i també s’han d’ocupar de la seva llar. Elles desitgen el canvi tant com ells, perquè pateixen els baixos salaris i les dures condicions laborals. Per aconseguir major qualificació centenars de dones treballadores van a classes d’ aprenentatge del francès i l’ àrab a les oficines de l’Associació de Dones Obreres del Tèxtil (ATTAWASSOUL) en un barri de Tànger. El 40% són analfabetes i fins i tot aquelles que estan més preparades no ho diuen perquè aquest és l’únic treball per a elles.

És el mateix de sempre: per una banda  la moda és glamour i riquesa, però a l’altre costat de la cadena trobem explotació i desesperació.

En aquests moments, però, després de la revolta de Tunísia,  al Magreb ha renascut l’esperança, s’ha encomenat l’optimisme. El que s’ha pogut veure després de Tunísia és que el poble pot.

Reportatge a La Vanguardia (dimarts 8 de febrer) Un euro a la hora

Les presentadores de TV han de ser joves i “vistoses”?

estaticaEn relació al cas de la presentadora anglesa Miriam O’Reilly que havia estat acomiadada de la BBC per ser massa gran (té 53 anys) i ha guanyat el plet que havia interposat, podem llegir un article interessant a La Vanguardia (14 de gener) “Si es mujer, joven y guapa” on s’analitza perquè la TV a Espanya – totes les cadenes,  de fet – limiten la presència de dones periodistes de mitjana edat en els informatius ( en canvi molts dels homes presentadors tenen més de 50 anys ) Moltes dones que s’han de posar de cara al públic es veuen obligades a operar-se, en un intent de trobar la joventut eterna com s’explica a l’article “Trasplante de juventud” ( La Vanguardia, 15 gener) on s’argumenta que intentar retenir la joventut sigui com sigui  ( ingerir fins i tot tota mena de substàncie) és sun atemptat greu a la salut.

Podem llegir  el testimoni de Rosa Maria Mateo, nascuda el 1943 , qui fou alunyada de la professió malgrat els reconeixements i èxits obtinguts. Actualment és jubilada. Com ella afirma, preval en aquest àmbit la perspectiva masculina, les arrugues són pitjor vistes  en les  dones.

En  aquests temps de tanta competència on el que més importa són els números  d’audiència, els amos i directors de les cadenes pensen, sens dubte, que una senyoreta bonica i d’ulls blaus els fa incrementar.

“Nadie hablará de nosotras”

desdemi_r3_c1Amb aquest títol tan explícit, basat en la pel·lícula de 2004 d’Agustín Díaz Yanes “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto”, Gemma Lienas publica un article interessant al diari El País ( dissabte 5 de juny) sobre la invisibilitat de les dones al llarg de la història. Argumenta que aquesta invisibilitat implica una veritable amenaça de rebuig, exclusió i, finalment, oblit. Se centra particularment en un període de la història recent ‘Espanya, la transició.  No hi va haver dones capdaventeres en aquella època? potser no perquè el que tocava aleshores era restar recloses a la llar. És d’esperar que no els passi el mateix a les generacions actuals.

Article