Dones del món

SUDÀFRICA-

7-violadas-por-ser-lesbianasSudàfrica va ser el primer país a prohibir a la seva Constitució la discriminació per orientació sexual i el primer país africà a legalitzar els matrimonis homosexuals (des de 2006), toi i això les estadístiques de violència masclista són de les més altes del món. A més,  al país són violats altres drets individuals. Per exemple, les dones són agredides per la seva orientació sexual.  Als  guetos de Ciudad del Cabo les lesbianes pateixen el que els homes anomenen “violacions correctives”. Les activistes protesten davant els jutjats i demanen que les dones denunciÏn els seus agressors, però sovint els judicis s’ajornen per falta de testimonis (el de l’assassinada Zoliswa Nikonyane s’ha posposat  32 vegades) per això es demana l’aprovació d’una llei específica per castigar el que elles defineixen “crims de l’odi”. La policia no fa la seva feina, diu Funeka Soldaat, de Free Gender, una de les 10 ONG que van iniciar una campanya de recollida de signatures contra aquesta mena de crims.

Des de desembre, aquesta campanya té un lloc a Internet:  http//www.change.org/petitions/south-africa-take-action-to-stop-corrective-rape , motivada pel suïcidi d’una lesbiana que havia estat violada,  i en poc temps s’han recollit 171,719 adhesions en 163 països, la qual cosa ha induït a un canvi en l’actuació del govern quant a celebrar amb   celeritat  els judicis. D’altra banda, el parlament reunit a Ciudad del Cabo va acordar adoptar un pla d’acció i una comissió de treball per afrontar els perills que suposa ser gai, lesbiana o transexual als guetos de les ciutats sudafricanes.

chosen-fewUna altra iniciativa per a la lluita contra els estigmes socials és l’equip de futbol CHOSEN FEW format per dones lesbianes negres i, generalment, provinents de les zones més desfavorides de Johannesburg. Va ser creat el 2004 i és un dels projectes de Forum for the Empowerment of Women (FEW), nascut el 2002 i destinat a defensar els drets de les dones lesbianes, transexuals i bisexuals. Malgrat la descriminalització de l’homosexualitat, reconeguda per la Constitució, els estigmes i prejudicis contra les lesbianes i els homosexuals són  a flor de pell entre la població i moltes de les jugadores de l’equip han estat agredides. També s’ha prohibit l’equip de participar a la lliga nacional per la seva condició sexual. El 2006 l’equip fou bronze als Jocs Gais de Chicago i dos anys més tard van obtenir la plata  en els Jocs Internacionals de Futbol de Gais i Lesbianes a Londres. El darrer estiu també van participar en els Jocs Gais de Colònia.

Les dones italianes diuen NO a Berlusconi i al masclisme.

manifestaciones_berlusconiA 280 ciutats d’arreu del món han tingut lloc marxes de dones exigint dignitat i respecte. Les concentracions han estat convocades per associacions feministes. A Milà milers de manifestants han dut bufandes blanques i a Roma, on ha tingut lloc la marxa més llarga i nombrosa, hi havia monges i estudiants, àvies amb les seves nétes , militants d’esquerres, sindicalistes i funcionàries i també estudiants. En acabar la concentració a la Plaça del Popolo un grup de manifestants s’ha dirigit a les portes del Parlament perquè una de les seves demandes és la dimissió de Berlusconi.

Les dones han mostrat el seu rebuig del model polític i  cultural masclista i patriarcal, també han deixat clar que moltes dones tampoc se senten representades per l’oposició.

La foto d’una noia afgana mutilada pel seu marit ha estat guardonada amb el World Press Fhoto

retrat-aisha-worl-press-photo-2011La periodista sudafricana Jodi Bibier ha aconseguit el prestigiós  World Press Photo 2011 per la seva  fotografia d’ Aisha Bibi, una jove dona afgana a la qual el marit li  va amputar les orelles i el nas per no obeir el seu marit, que la mantenia en  condicions d’ esclavatge. La fotografia ha esdevingut símbol de violència contra les dones.

Article a El país ( 11 febrer) Jodi Bibier se alza con el World Press Photo por su fotografía de una joven afgana.

La Revista de Cirugia Estética. La fotografia fou portada de la revista Time i va generar una gran polèmica als EE.UU i a la resta del món en  obrir el debat sobre les raons morals de seguir o abandonar Afganistan.
Bibi Aisha fou mutilada pel marit en compliment d’ un càstig ritual ordenat per un cap talibà. La història d’ Aisha és tan sols una més de les moltes que mostren que algunes societats no han evolucionat des de l’Edat Mitjana. Amb tan sols 12 anys va ser lliurada amb la seva germana a un talibà per eixugar un deute. Poc després s’hi va casar, la tenia tancada en una cort i la castigava a fuetades i la feia treballar com una esclava. Ella va escapar-se, però el marit la va trobar a Kandahar i va complir l’ordre del jutge talibà de tallar-li orelles i nas. Fou abandonada per morir desagnada i va ser trobada per uns treballadors d’una ONG dels EEUU que la van dur a un refugi pert a dones víctimes de la violència  a kabul fins que va viatlar als EEUU per a ser sotmesa a una operació de cirurgia reconstructiva sugragada pel cirurgià plàstic Peter Grossman i  l’ equip del centre The Grossman Burn ubicat a   l’ Hospital West Hills a Los Ángeles.

bibi-aisha-time1bibi-aisha-mutilacion1reconstruccio1

Les dones marroquines treballen a les fàbriques tèxtils del seu país per 1 € a l’hora.

un-euro-a-la-horaEl 70% de les persones que treballen a la principal indústria de Marroc, la confecció tèxtil, són dones. Tot i així només el 27% de dones s’ha incorpaorat a la població activa al Marroc ( 25% a Tunísia i només  14% a Argèlia ).

Tànger és un dels principals centres de producció amb 30.000 treballadores, però també  trobem fàbriques a Rabat i Casablanca; les principals empreses espanyoles de moda (Zara, Mango…)  tenen fàbriques pròpies o proveïdors i produeixen el 10% de roba; l’emplaçament resulta ben atractiu per a les empreses per l’escassa presència sindical. Per reduir costos i a causa de la crisi i la competència asiàtica,  moltes de les empreses subcontratades que treballen per a aquestes firmes es deslocalitzen constantment i agreugen la situació de les dones que hi treballen.

Els homes joves potser fins i tot amb títols universitaris, però a l’atur,  són els protagonistes de les revoltes populars a Tunísia,  i d’altres indrets del Magreb  així com a Egipte; les dones joves que treballen a la indústria tèxtil no tenen ni temps per protestar ni sindicats, treballen 10 o 11 hores al dia 6 dies per setmana i també s’han d’ocupar de la seva llar. Elles desitgen el canvi tant com ells, perquè pateixen els baixos salaris i les dures condicions laborals. Per aconseguir major qualificació centenars de dones treballadores van a classes d’ aprenentatge del francès i l’ àrab a les oficines de l’Associació de Dones Obreres del Tèxtil (ATTAWASSOUL) en un barri de Tànger. El 40% són analfabetes i fins i tot aquelles que estan més preparades no ho diuen perquè aquest és l’únic treball per a elles.

És el mateix de sempre: per una banda  la moda és glamour i riquesa, però a l’altre costat de la cadena trobem explotació i desesperació.

En aquests moments, però, després de la revolta de Tunísia,  al Magreb ha renascut l’esperança, s’ha encomenat l’optimisme. El que s’ha pogut veure després de Tunísia és que el poble pot.

Reportatge a La Vanguardia (dimarts 8 de febrer) Un euro a la hora

Les presentadores de TV han de ser joves i “vistoses”?

estaticaEn relació al cas de la presentadora anglesa Miriam O’Reilly que havia estat acomiadada de la BBC per ser massa gran (té 53 anys) i ha guanyat el plet que havia interposat, podem llegir un article interessant a La Vanguardia (14 de gener) “Si es mujer, joven y guapa” on s’analitza perquè la TV a Espanya – totes les cadenes,  de fet – limiten la presència de dones periodistes de mitjana edat en els informatius ( en canvi molts dels homes presentadors tenen més de 50 anys ) Moltes dones que s’han de posar de cara al públic es veuen obligades a operar-se, en un intent de trobar la joventut eterna com s’explica a l’article “Trasplante de juventud” ( La Vanguardia, 15 gener) on s’argumenta que intentar retenir la joventut sigui com sigui  ( ingerir fins i tot tota mena de substàncie) és sun atemptat greu a la salut.

Podem llegir  el testimoni de Rosa Maria Mateo, nascuda el 1943 , qui fou alunyada de la professió malgrat els reconeixements i èxits obtinguts. Actualment és jubilada. Com ella afirma, preval en aquest àmbit la perspectiva masculina, les arrugues són pitjor vistes  en les  dones.

En  aquests temps de tanta competència on el que més importa són els números  d’audiència, els amos i directors de les cadenes pensen, sens dubte, que una senyoreta bonica i d’ulls blaus els fa incrementar.

“Nadie hablará de nosotras”

desdemi_r3_c1Amb aquest títol tan explícit, basat en la pel·lícula de 2004 d’Agustín Díaz Yanes “Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto”, Gemma Lienas publica un article interessant al diari El País ( dissabte 5 de juny) sobre la invisibilitat de les dones al llarg de la història. Argumenta que aquesta invisibilitat implica una veritable amenaça de rebuig, exclusió i, finalment, oblit. Se centra particularment en un període de la història recent ‘Espanya, la transició.  No hi va haver dones capdaventeres en aquella època? potser no perquè el que tocava aleshores era restar recloses a la llar. És d’esperar que no els passi el mateix a les generacions actuals.

Article