Categoria: Art

Johanna Van Gogh-Bonger (1862-1925) va ser editora, traductora de les cartes dels  germans Van Gogh, esposa de Theo, marxant d’art i molt important pel que fa al creixement de l’obra del seu cunyat Vincent.

D’àmplia formació, essent professora d’anglès en un internat per a noies va conèixer Theo, es van casar el 1889 i ben aviat va néixer el seu fill Vicent Willem, però Theo va morir el 1891 deixant en herència a la vídua unes 200 obres del seu germà que aleshores no tenien cap valor. Tot i així, el 1892 va organitzar una exposició dels treballs. El 1905, malgrat la desaprovació de la seva família  va ser una de les  fundadores del moviment socialista de les dones.

Després  de les morts amb 6 mesos de diferència dels germans Van Gogh, Johanna va aconseguir editar la correspondència entre ells, produint  el primer volum en holandès el 1914. Va contribuir a la fama del pintor a través de donacions de la seva obra a exposicions retrospectives i va escriure  la història de la família Van Gogh.

És, sens dubte, una altra dona a l’ombra que mereix ser recordada.

L’obra de Shamsia Hassani dona veu a totes les dones afganeses que viuen un infern sota el règim talibà.

 
La grafitera, coneguda  artista de carrer, retrata les dones afganes  que s’enfronten a les amenaces talibans. Malgrat el perill segueix la seva resistència amb les seves obres.

  

 

Lluïsa Vidal i Puig ( Barcelona, 1876 – 1918 ) era filla d’una família benestant d’ambient propici a les creacions artístiques. Es va dedicar professionalment a la pintura i fou l’única dona que va anar a París a estudiar. Quan tornà de París s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. Es relacionà amb els Quatre Gats, on fou l’única dona que va exposar i col·laborà a la revista Feminal, on il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d’exàmens i jurat de la secció d’art. També participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr. Va arribar a viure de la seva obra i fins i tot impartia classes per a dones al seu taller del carrer Gran de Gràcia de Barcelona, com veiem a la fotografia publicada a la revista Feminal  l’abril del 1912.

Va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli i també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l’ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l’elecció dels temes.

Posteriorment, durant anys la seva obra va quedar mig amagada i alguns dels seus quadres, com el retrat de la dona d’Utrillo, Dolors Vidal, van ser atribuïts, signats i venuts  com si fossin de Ramon Casas. Avui, després de la recuperació de la seva obra i de la seva figura com a pintora del modernisme amb nom propi, una placa la recorda a la casa on va passar els estius a Sitges i on es va relacionar amb Santiago Rusiñol i el mateix Casas i participà del moviment modernista. La personalitat de Lluïsa Vidal va començar a recuperar-se de manera tímida en alguns treballs i estudis entorn dels anys vuitanta del segle passat. El 1996, Marcy Rudo, editora, escriptora i investigadora novaiorquesa instal·lada a Barcelona des del 1981, va publicar Lluïsa Vidal, filla del modernisme. El 2013 apareixia Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, de Consol Oltra, una revisió de la biografia amb noves aportacions documentals (correspondència privada, en especial amb les germanes), ampliació del nombre d’obres assignades i recuperació de les il·lustracions en revistes.  El 2015, Ezequiel Moltó presentava, a la Universitat d’Alacant, la tesi doctoral Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies. El cas de Lluïsa Vidal, un treball al llarg del qual va haver d’afrontar “la falta d’estudis previs, d’una tradició investigadora i l’escassa documentació”, a més de la dificultat de trobar els seus llenços: “Tots els quadres de Vidal descansen als soterranis del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)”. El 2016, precisament el MNAC, va dur  a terme la monogràfica Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, en què s’exhibien un important nombre d’olis, dibuixos i il·lustracions.

 

Matilde Escalas i Xamení  (Palma, 1870 – 1936) fou compositora, intèrpret i pedagoga. Podem veure la seva imatge reflectida en el quadre de Santiago Rusiñol , Miss MacFlower, el qual es conserva al museu El cau Ferrat. la eva família la reconeix en d’altres quadres del pintor.

A casa seva imperava un ambient cultural i musical refinat. Començà a estudiar música a Mallorca, però aviat anà a Barcelona on es relacionà amb els intel·lectuals de la Renaixença i el Modernisme. També viatjà a París on es relacionà amb el músic Erik Satie. El 1914 va ser nomenada  provisionalment com a  professora de música a l’Escola Normal de Mestres de la capital mallorquina. També a l’illa tingué contacte amb els cercles intel·lectuals del moment. Es casà el 1903, segurament  forçadament, amb Antoni Rosselló Sendra, de qui immediatament es divorciaria ( sembla que va plantar el seu marit el mateix dia del casament per fugir amb un altre en sidecar); poc després la seva imatge es perd en el temps: es retirà a Santanyí, al nord de l’illa, a la casa familiar Cal Reiet, i durant llargs anys romangué en l’obscuritat pública; morí el 1936.

Com a compositora treballà juntament amb Pedrell i Albéniz en obres que mai no va signar, moltes de les quals no s’han conservat i d’altres no es van publicar mai. Justament fa poc la seva besnéta, ordenant la biblioteca de Cal Reiet, va trobar una carpeta que contenia moltes composicions manuscrites de Matilde. Se n’han fet concerts i se n’ha preparat un enregistrament discogràfic, Obra inèdita de Matilde Escalas. Les seves cançons, tant les conservades com aquestes inèdites, per a veu i piano, i obres per a piano sol, amb influències de primer italianes i posteriorment franceses,  mostren un estil vocal proper a l’operístic italià o bé d’inspiració popular en les peces de piano, d’acord amb els principis estètics establerts pel mestre Pedrell i que després continuarien Albéniz i Granados. Algunes de les cançons són en català. Les lletres són, o bé de la mateixa Matilde o de la seva germana Rosina, poeta, o bé d’autors coneguts. També fou autora de ballables, valsos,  habituals a les vetllades musicals.

Matilde fou  una dona lliure que va viure avançada al seu temps, una dona talentosa i atrevida en una societat en què només als homes se’ls permetia de ser talentosos i atrevits, i protagonistes de la pròpia vida.

Loïe Fuller va néixer a Illinois el 1862 i va morir a París el 1928. Va ser una intèrpret de la Belle Èpoque, coneguda pels seus espectacles de cabaret o varietats en els quals movia grans mocadors i creava efectes de llum; l’anomenada Dansa Serpentina. És considerada una de les modernitzadores de l’escenografia, juntament  amb Edward Gordon Craig i Adolphe Appia, i de luminotècnia aplicada a l’espectacle.

Ja als EEUU i de molt jove va tenir molt d’èxit, no tant pels seus moviments i interpretació, sinó per les combinacions que obtenia de robes i llums. Llavors va ser contractada pel cabaret Folies Bèrgere de París. Utilitzava una nova tecnologia, l’electricitat, i diversos dispositius lluminosos creats per ella mateixa, pólvores fosforescents que es posava sobre la roba o, com en el seu espectacle Dansa del radi, un vestit fosforescent utilitzant radi radioactiu, que el matrimoni Curie acabava de descobrir (i encara no es coneixien els efectes negatius de la radioactivitat sobre les persones). Per  executar la seva dansa, Loïe Fuller portava  un vestit  de seda blanca de 350 metres, i a les mans dues canyes  de bambú. Al ritme de música clàssica, o fins i tot sense música, ballava movent enèrgicament els  braços, formant literalment una serpentina. Allò més revolucionari va ser la il·luminació. Cada cop  que feia un moviment, el color de la llum canviava.

Va servir de model dels artistes  francesos  Henri de Toulouse-Lautrec i Auguste Rodin. També els inventors del cinematògraf, els germans  Lumière van  filmar els seus balls, va ser amiga de l’il·lusionista i director de cinema  George Méliès i es va guanyar el reconeixement dels científics Premi Nobel Marie i Pierre Curie.

A inicis del segle xx, els futuristes italians, influïts per la seva escenografia,  refusaven la pintura per considerar-la estàtica i van centrar la seva investigació en el moviment i la llum lligats a l’acció teatral o en coreografies plàstiques sense ballarins. Els avantguardistes també admiraven les coreografies plenes de llum i color de Loïe Fuller.

Fou mestra i rival de la gran Isadora Duncan, pionera en el que es coneix actualment com a dansa lliure, qui solia ballar vestida de forma provocativa, descalça i fins i tot nua. Isadora va anar eclipsant Loïe qui, finalment, va morir sola i oblidada.

Amb el títol de Quinze ans de ma vie (París, 1908), Loïe publicà les seves memòries, que prologà Anatole France. La seva vida és recollida a la pel·lícula La bailarina de la directora Stéphanie Di Giusto. Aquest biopic no és exempt de polèmica. Per exemple, malgrat que se sap que aquesta revolucionària fou  lesbiana, a la pel·lícula el personatge és heterosexual amb tendències bisexuals.

Amb tot, Loïe Fuller sempre serà recordada com una ballarina polifacètica  que va trencar amb els esquemes establerts en la dansa. La seva era una dansa lliure, espontània i plena de colors.

El setembre del 2020, Movistar+ va estrenar el documental Lee Miller: musa y corresponsal de guerra, una producció de la BBC sobre la vida de la model, musa, fotògrafa, fotoperiodista i corresponsal de guerra Elizabeth Miller (1907-1977). Properament, Kate Winslet la interpretarà en un biopic basat en la biografia The Lives of Lee Miller, escrita pel seu fill.

Nascuda a Nova York i descoberta pel fundador de la revista Vogue, durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit, fins que va arribar a París i, a banda de ser mussa de Picasso, es va convertir en fotògrafa artística i de moda; durant la Segona Guerra Mundial va treballar com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com el desembarcament de Normandia i el Blitz, va documentar l’ús de napalm per primer cop a Europa i va fotografiar la inhumanitat de l’Holocaust als camps de concentració de Buchenwald i Dachau.  I, just en sortir d’aquest últim el 30 d’abril de 1945, un dia després que les tropes americanes alliberessin aquella barbàrie nazi on havien  cremat més de 32.000 persones, es va colar a l’apartament privat que el Führer tenia a la Prinzregentenplatz de Munich, i es va fotografiar a la banyera amb les  botes plenes del fang sota la dura mirada de la fotografia de Hitler qui s’havia suïcidat el dia abans.

Després de la guerra, tot  i que va seguir treballant, ocasionalment com a model i sobretot de fotògrafa, es va casar i va tenir un fill, les imatges dels camps no la van abandonar mai i la van dur a una depressió cada cop més profunda. Quan va tenir el seu fill Antony, va pràcticament abandonar la seva activitat fotogràfica, i en aquella època va ser coneguda com a Lady Penrose ( cognom del seu segon marit i pare del seu fill).  El 1949 es va traslladar a viure a Farley Farm, a Sussex (on va residir fins a la seva mort a causa d’un càncer el 1977) i malgrat l’estrès posttraumàtic i la depressió, encara es va formar com a cuinera; la seva neta va publicar un llibre amb les seves receptes l’any 2017.

Miller mai en va parlar gaire, de la seva tasca com a reportera de guerra, i no fou fins anys després de la seva mort que el seu fill va descobrir el seu llegat a les golfes de casa seva. Des d’aleshores s’ha dedicat a estudiar, conservar i promoure l’obra de la seva mare.

• La historiadora d’art especialitzada en el segle XIX, Laurence des Cars es converteix en la primera presidenta del Museu del Louvre de París en els seus 228 anys d’història.
• Per primera vegada des de la seva creació després de la Revolució Francesa el 1793, el Museu del Louvre de París estarà dirigit  per una dona.  Laurence des Cars té 54 anys i actualment presideix  el Museu d’Orsay.
• La historiadora s’enfrontarà a grans desafiaments al capdavant del Museu del Louvre, víctima col·lateral de la crisi sanitària. El 2020, les visites es van desplomar el 72% i les pèrdues d’ingressos ascendeixen a més de 90 milions d’euros. Un dels grans desafiaments, doncs, serà recuperar els nivells de visites del museu anteriors a la pandèmia. Sobretot es planteja seduir la població més jove. Vol obrir-se al món d’avui explicant-los el passat. Pretén també continuar amb  la lluita contra l’elitisme que envolta la institució, una batalla iniciada pel seu antecessor, Jean-Luc Martinez.

La pintora i gravadora Roser Bru ha mort a Santiago de Xile als noranta-vuit anys. Nascuda a Barcelona el 1923, va arribar a Xile el 1939, a setze anys, després d’un primer exili al costat de la seva família a París.

L’any passat Roser Bru va rebre la Creu de Sant Jordi, però, a causa de la covid, la recollí Marta Nin, directora de la Casa Amèrica Catalunya, a petició de la pintora mateix, que havia donat suport a aquesta fundació.

El mateix any de l’arribada amb el Winnipeg (vaixell que el 1939 va impulsar  el poeta PabloNeruda arran de la guerra del 1936-1939 per a personalituats relacionades amb el govern republicà que havien d’exiliar-se) Roser Bru va ingressar a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Xile per fer-hi estudis lliures d’aquarel·la, dibuix, pintura i mural. El 1947 va entrar en el Grup d’Estudiants Plàstics al costat d’artistes com un altre català, José Balmes (més tard, degà de l’Escola de Belles Arts), Gracia Barrios i Guillermo Núñez.

I ja convertida en una de les integrants més destacades del famós Taller 99, va començar a produir una important obra pictòrica: en una primera etapa (1960-1973), associada a l’informalisme abstracte; i més tard (1973-1988), a una preocupació per a reflectir els conflictes polítics i socials que visqué Xile.

Tot plegat li va valer nombrosos reconeixements, com ara el Premi Nacional d’Arts Plàstiques de Xile el 2015 en “atenció a la solidesa de la seva obra i proposta estètica, la seva conseqüència com a artista i la seva capacitat de fer incursions en unes altres expressions plàstiques, una demostració efectiva de la seva vigència”.

L’abril de 1934 el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATPAC), seguidors catalans de l’avantguarda que en aquells ümoments representava, entre d’altres, Le Corbusier – el qual impulsaria la gran obra del grup, el Pla Macià, batejat en honor del president de la Generalitat – va contractar la fotògrafa anarquista i jueva Margaret Michaelis (Dzieditz, Polònia 1902 – Melbourne, Austràlia 1985) qui durant 5 dies del mes d’abril de 1934 va realitzar unes imatges que posteriorment van ser exposades el juliol d’aquell mateix al subsòl de la Plaça Catalunya, a la mostra La Nova Barcelona. Ara, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona recupera aquelles imatges a l’exposició Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino, que es pot veure fins al 31 d’octubre.

Michaelis va captar l’essència del barri amb empatia i voluntat de denúncia, així va reflectir la manca de ventilació, la brutícia dels patis interiors i el sobreaprofitament dels balcons, plens de trastos i galliners. La fotografia adjunta capta la Rosita, una prostituta al portal d’un dels molts meublès de la zona

Margaret va viure a Barcelona entre l’any 1933 i 1937, fugint de l’ascens al poder del partit nazi alemany i en marxar en plena guerra civil, va iniciar un periple europeu que la va portar finalment a Austràlia, on va viure fins a la seva mort.

Pràcticament oblidada per la historiografia de la fotografia d’avantguarda, la seva obra és lliure  i moderna, no defuig la denúncia i  el compromís social tot i no ser exempta de bellesa i sensibilitat.

 

La madrilenya Matilde Ucelay (1912-2008) va ser la primera dona arquitecta d’Espanya. La seva mare, gran amiga de Federico García Lorca, va pertànyer al Lyceum Club Femenino i va ser una de les fundadores de la  companyia de teatre Anfistora. Va estudiar batxillerat a l’Institut Escola i la carrera de piano. El 1931 va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Madrid juntament amb Lali Úrcula, que no va acabar la carrera, i Cristina Gonzalo. Matilde Ucelay va realitzar dos cursos en un, per la qual cosa fou la primera arquitecta del país. Un cop finalitzada la guerra civil i com a conseqüència de la seva participació  a la Junta de Gobierno del Colegio de Arquitectos de Madrid el 1936, va ser jutjada diversos cops en consell de guerra i depurada professionalment por la Dirección General de Arquitectura, acusada d’”auxilio a la rebelión”.  Va ser sentenciada el 9 de juliol de 1942 a inhabilitació a perpetuïtat per a càrrecs públics, directius i de confiança, amb prohibició per a l’exercici privat de la professió durant cinc anys i indemnització de 30 000 pessetes. El títol obtingut el 1936 no li va ser expedit oficialment fins a l’any 1946.

Encara als anys 50 la seva candidatura a la junta directiva de l’Associació de Dones Universitàries, de la qual va ser fundadora amb el carnet número set, va ser vetada per les autoritats franquistes.

El gener de 1937 s’havia casat  a València amb José Ruiz Castillo, advocat i funcionari del Ministeri d’Agricultura, membre d’una coneguda família d’editors madrilenys. El matrimoni va tenir dos fills: José Enrique i Javier. De retorn a Madrid després de la guerra  va muntar un estudi  d’arquitectura a casa seva. “Las mujeres, si no tienen independencia económica, no tienen libertad”, fou una de les seves màximes. Els projectes creats abans de 1945 porten la signatura dels amics, mentre ella estava inhabilitada. Va realitzar al voltant de 120 projectes entre els anys 1940 i 1981. Els seus principals clients van ser persones de l’alta burgesia madrilenya, molts d’ells estrangers, i molts d’ells dones. Es va especialitzar en l’arquitectura residencial de qualitat, dirigida a una clientela d’alt poder adquisitiu, grans mansions situades moltes d’elles a les millors zones de la capital. Va treballar també a Nova York i va fer les llibreries Turner i Hispano-Argentina a Madrid. Les seves  cases tenien grans finestrals, salons amplis i  bonics jardins.

El 2004 va obtenir  el Premio Nacional de Arquitectura.