Autor: Carme Torrijos

La iraniana Narges Mohammadi, Premi Nobel de la Pau 2023

L’organització atorga el premi a Narges Mohammadi per la seva lluita contra l’opressió de les dones a l’Iran i la seva lluita per promoure els drets humans i la llibertat per a tothom. Tal com destaca l’Acadèmia, la seva valenta lluita ha comportat uns costos personals enormes. En total, el règim l’ha detinguda 13 vegades, l’ha condemnada cinc vegades i l’ha condemnada a un total de 31 anys de presó. Així doncs, Mohammadi és a la presó mentre s’ha fet públic l’anunci del premi. El 16 de novembre de 2021, Mohammadi va ser arrestada arbitràriament a Karaj, província d’Alborz, mentre assistia a un memorial per Ebrahim Ketabdar, que va ser assassinat per les forces de seguretat iranianes durant les protestes nacionals el novembre de 2019.

A la dècada de 1990, com a jove estudiant de física, Narges Mohammadi ja es distingia com a defensora de la igualtat i dels drets de les dones. Després d’acabar els seus estudis, va treballar com a enginyera i també com a columnista en diversos diaris reformistes. El 2003 es va involucrar en el Centre de Defensors dels Drets Humans de Teheran, una organització fundada per la Premi Nobel de la Pau Shirin Ebadi. El 2011, Mohammadi va ser arrestada per primera vegada i condemnada a molts anys de presó pels seus esforços per ajudar els activistes empresonats i les seves famílies.

Dos anys més tard, després de ser posada en llibertat sota fiança, Mohammadi es va submergir en una campanya contra la pena de mort. L’Iran ha estat durant molt de temps un dels països que executen la proporció més alta dels seus habitants anualment. Només des del gener de 2022, més de 860 presoners han estat castigats amb la mort a l’Iran.

Som aquí! Les dones en el disseny des de 1900 fins avui al HUB Barcelona

Des d’ahir 5 d’octubre podem veure l’exposició  Som aquí! Les dones en el disseny, 1900 – avui  que ofereix un estudi crític dels èxits i les condicions de treball de les dones dissenyadores durant el segle passat.

La mostra presenta objectes creats per protagonistes femenines en diferents àmbits del disseny que van des del moble, l’interiorisme, el disseny gràfic i la il·luminació fins al tèxtil, la ceràmica, la joieria i fins i tot objectes de jocs infantils. Entre les dissenyadores pioneres que s’hi inclouen hi ha l’arquitecta i dissenyadora francesa Charlotte Perriand, qui va treballar en l’estudi de Le Corbusier; la polifacètica dissenyadora italiana Gae Aulenti, la italobrasilera Lina Bo Bardi, la irlandesa Eileen Gray, dissenyadora de mobles coneguda per incorporar el treball de la laca i una de les primeres dones reconegudes internacionalment en el món del disseny industrial o la cubana nacionalitzada mexicana Clara Porset que treballava amb materials i formes artesanals mexicans.

L’exposició és una producció del Vitra Design Museum de Weil am Rhein (Alemanya) i arriba al Disseny Hub Barcelona amb una ampliació centrada en el disseny espanyol. Per tant, es dedica un àmbit a les dissenyadores pioneres de les dècades dels anys 1960, 1970 i 1980 amb una seixantena de noms. També s’incorpora un àmbit que planteja el disseny per a les dones, amb peces contemporànies.

Nou cas d’agressió a una noia a Teheran per no portar vel?

L’ONG de drets humans Hengaw, amb seu a Oslo, ha destapat aquest nou cas . La jove Armita Geravand, de 16 anys va ser víctima el diumenge d'”un assalt físic” per part de l’anomenada “policia de la moral” o operaris del metro mentre hi viatjava, simplement perquè no es cobria el cabell. Actualment, la jove es troba ingressada a l’hospital, en vigilància intensiva i inconscient.

La versió oficial dels responsables del metro contradiu les acusacions de l’ONG. El director de Metro de Teheran, Masood Dorosti, va declarar a l’agència oficial IRNA que “els rumors d’una confrontació amb personal del metro no són certs i les imatges de vigilància refuten aquestes afirmacions”.

Aquest incident porta a la memòria el tràgic cas de Mahsa Amini, qui va morir fa poc més d’un any després de ser detinguda per l’anomenada “policia de la moral” per no portar correctament el vel islàmic. Les autoritats van atribuir la seva mort a causes naturals, però això va desencadenar fortes protestes en tot l’Iran. Aquestes manifestacions van exigir la fi de la República Islàmica i només es van extingir després d’una brutal repressió que va resultar en la mort d’almenys 500 persones, la detenció de més de 22.000 persones i l’execució pública de set manifestants. Enguany, en el primer aniversari de la mort de Mhasa, les autoritats no han permès a la família la celebració de cap acte públic en la seva memòria.

 

Un episodi vergonyós

Ja fa més d’una setmana dels lamentables episodis protagonitzats pel president de la Real Federación Española de Fútbol, Luis Rubiales en la cerimònia de lliurament de les medalles i la copa a les campiones. L’individu, aferrant-se al seu càrrec, ha arribat a culpabilitzar la víctima manipulant unes imatges que tergiversen allò que va ser públic i que tots vam poder veure, el fet que, impròpiament, va fer un petó a la boca a una de les futbolistes de la selecció, Jenny Hermoso. Això després de celebrar la victòria de l’equip de dones tocant-se l’entrecuix en un gest que tots interpretem. Els ous als quals apel-lava només els tenia l’entrenador que havia estat rebutjat per moltes de les jugadores cridades.
Tot s’ha embolicat moltíssim, s’han produït declaracions de tot tipus, la majoria en defensa de la noia. També dimissions de persones que treballen a la Federació que en principi semblava que defensaven Rubiales, però que finalment li donen l’esquena. Tot el cas ha trascendit mundialment i s’ha popularitzat el hastag #SE ACABO.
Després de tot plegat i tot esperant que la situació es resolgui amb l’apartament definitiu de Rubiales i la seva cúpula, una cosa queda clara: són inacceptables les actituds masclistes i misògines com les que va demostrar aquest tipus en públic i que, segurament, formen part dels motius de les 15 jugadores que es van negar a ser convocades per la selecció. Ara ja són 80 les jugadores que en un comunicat han fet saber que no hi aniran mentre la cúpula entorn Rubiales no canviï. Entre elles hi ha, per descomptat, les 23 que han estat capaces, malgrat tot, de guanyar la copa al mundial. Ara la premsa, part de la qual va qualificar les jugadores díscoles de “niñatas, caprichosas, malcriadas y chantajistas”, s’adonen per fi que ja n’estaven tipes de ser menystingudes, més mal entrenades i molt pitjor pagades i  valorades que els seus companys homes. I és que, segurament, entre els periodistes homes que predominen a la premsa esportiva també es donen les mateixes actituds masclistes.

L’univers del futbol és molt fosc, mou massa diners i hi ha massa interessos. No genera valors, sinó beneficis. per això en el seu si es donen tants casos de racisme – de tant en tant algú explota – i de masclisme. Esperem que aquests lamentables successos serveixin, pel cap baix, perquè tots puguem fer un pas endavant en la igualtat de justícia entre homes i dones.

El Barça femení, Medalla del Parlament per ser “decisives” a l’hora de crear referents

El Parlament de Catalunya els ha atorgat el premi “per la seva contribució en el creixement, reconeixement i professionalització del futbol femení”.

Reconeixen amb aquesta medalla “la feina en equip, el respecte al rival, l’esforç, la perseverança, el rigor, esperit de superació, la responsabilitat i la companyonia”. “El club i les jugadores han estat decisives a l’hora de generar referents per a infants i joves en aquest àmbit, de transformar la percepció social respecte del rol de les dones en el món del futbol, i per col·laborar en avançar en la construcció d’una societat més justa i igualitària pel que fa a drets i oportunitats.”

Els talibans tanquen tots els salons de bellesa a Afganistan

60.000 dones que hi treballaven s’han quedat sense feina i les usuàries, sense poder-los feqüentar. Eren els últims reductes on les dones es podien trobar lliurament per parlar i divertir-se.  Pràcticament 2 anys després del retorn al poder, el règim feminicida de Kabul ha ordenat als salons de bellesa del país que tanquin les portes. Des del 2 de juliol tindran un mes per complir la norma, que posa fi a un espai fins ara exclusiu de dones.

Una decisió que culmina un seguit d’atemptats contra els drets humans, i especialment els de les dones, perquè ja els han prohibit l’educació, tant a les adultes com a les adolescents, han vetat la seva presència als parcs públics i l’assistència a gimnasos i, a més, les obliguen que vesteixin amb burca, roba amb què només se’ls veuen els ulls. Durant el primer període al poder, els talibans ja van prohibir els salons de bellesa.

Tina Modotti, una fotògrafa al Mèxic insurgent dels anys 20

L’espai KBr de Fundación MAPFRE acull  l’exposició ‘Tina Modotti, México al otro lado de la cámara’, la més àmplia realitzada fins ara sobre l’artista militant antifascista que va tenir una vida de pel·lícula.

Nascuda a Údine, Italia, el 1896,  TINA MODOTTI es va instal·lar a Mèxic en una època en què destaquen noms mítics com els artistes Diego Ribera i José Clemente Orozco, amb els quals va compartir amistat i va fotografiar els seus cèlebres murals.  Va morir a Ciutat de Mèxic el 1942.

Gran exponent  de la fotografia social compromesa i  avantguardista, la seva obra fou rescatada de l’oblit al seu país a partir de la dècada dels 70. Actualment, la mostra que s’exibeix té per objectiu tant fer-la conèixer no només per la seva vàlua artística sinó també pel seu paper  com a  revolucionària i militant antifeixista.

Fins al 3 de setembre, hi podrem veure 250 fotografies, algunes d’inèdites, a més de material documental i una de les  pel·lícules  que Modotti va protagonitzar a Hollywood. També obres de fotògrafs del seu entorn , com  Edward Weston, a qui va conèixer després d’emigraf amb la seva família a San Francisco (EE UU)

Després de  viure  en diferents  ciutats  europees, el 1934 va assistir al final de la Segona  República a Espanya.  Durant la Guerra Civil va assumir la coordinació del Socorro Rojo, ocupant-se  de treure  del país dels anomenats nens de la guerra, va atendre com infermera els ferits als hospitales i va fer activitats propagandístiques. Després de  creuar els  Pirineus sense res,   juntament amb milers  d’espanyols i altres exiliats  polítics, va retornar  a Méxic, on va morir el 1942 a causa d’un infart als 45 anys.

En el su afany per despertar consciències, Modotti va captar imatges que denuncien les injustícies i honoren els desposseïts, moltes amb finalitat propagandística.

8M 2023: feminisme escindit

D’uns anys ençà, els carrers de totes les ciutats s’omplen més i més per a la celebració del 8 de març. Vivim el que s’ha anomenat una quarta onada feminista, cada cop més gran i visible. Fenòmens com ara el #MeToo i casos com el de la Manada van contribuir a aquesta conscienciació. Any rere any, però,  les tensions entre feministes es fan més evidents. El fet trans i la prostitució són dues qüestion que continuen suscitant enfrontaments, però enguany cal afegir-hi la polèmica per la llei de llibertat sexual.

El bon moment del moviment ha hagut de conviure, d’una banda amb una reacció antifeminista furibunda i de l’altra, també amb les seves pròpies guerres internes. Històricament, els avenços feministes han hagut d’enfrontar resistències, i també hem viscut algunes divisions dins el moviment; tot i això, l’actual situació presenta novetats i particularitats. 

A Barcelona, per exemple, alguns col·lectius van a la manifestació unitària en blocs que discrepen d’alguns punts dels manifests. La manifestació unitària és convocada per l’Assemblea 8-M a la plaça de la Universitat a les 18.30, però Catalunya Abolicionista Plataforma Feminista, Feministes de Catalunya i més entitats han convocat a la mateixa hora a Gran Via amb Aribau per a formar el bloc abolicionista, especialment crític amb les convocatòries respecte de la prostitució i el fet trans.

Pel que fa a la nova llei integral de la llibertat sexual que introdueix  una nova definició de consentiment en positiu i que passa a considerar qualsevol acte contra la llibertat sexual com a agressió sexual, suprimint el delicte d’abús, ha suscitat molta polèmica sobretot pels casos d’agressors que han vist reduïda la seva codemna. Malgrat que polítics i juristes discrepen sobre si la reducció de penes en alguns casos l’ha causada la interpretació dels jutges o un defecte tècnic de la llei, el PSOE s’ha acabat desmarcant d’Unides Podem i ha registrat  una proposta de reforma que, si la situació no es recondueix, implicarà un trencament definitiu amb Podem en aquesta qüestió. També al gruix del moviment feminista, el debat es centra en les penes i en la crítica o defensa del Ministeri d’Igualtat: les qui defensen la llei tal com es va aprovar i les qui consideren que aquestes conseqüències inesperades s’haurien d’haver previst i en demanen la dimissió de la ministra, enrocada en la seva postura.

El debat més gran dins el feminisme continua girant al voltant del fet trans. Als Països Catalans, la majoria del moviment feminista, tant als carrers com a les institucions,  defensa postures favorables a la lliure autodeterminació de gènere, però alguns sectors la qüestionen com ara “feministes històriques” pröximes al PSOE. El debat, a grans trets, té a veure amb discrepàncies teòriques sobre els conceptes de sexe i gènere, però també amb les conseqüències pràctiques que alguns sectors temen que pot representar la llei. El sector contrari a les polítiques trans considera que tant el sexe com el gènere de les persones són immutables; l’un perquè fa referència a les diferències biològiques entre individus, i l’altre perquè fa referència a la construcció cultural que es fa a partir d’aquestes diferències biològiques: tot allò que la societat t’imposa segons si has nascut amb genitals masculins o femenins. Aquest posicionament xoca frontalment amb el del transfeminisme, que defensa la despatologització del fet trans –en la línia que va marcar l’OMS el 2018– i considera que el gènere no solament és la construcció cultural sobre el sexe, sinó que també és internalització d’aquests rols socials, que pot portar que algú tingui una identitat de gènere diferent de l’assignada.

D’altra banda, la prostitució és un debat etern dins del feminisme. El feminisme abolicionista considera la prostitució com una forma de violència contra les dones, i no com una feina.
El feminisme pro-drets o pro-sex prefereix parlar de treball sexual, considera que en la prostitució voluntària les dones sí consenteixen lliurement i defensa que cal diferenciar aquesta mena de prostitució de l’explotació sexual.

En tot cas, malgrat les polèmiques, fem que cada dia sigui 8M.