Carme Torrijos – Pàgina 24 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

25N 2020, «Un hombre mata a una mujer y a una niña por múltiples causas»

Aquesta frase va sortir de la boca d’una consellera de VOX de l’ajuntament de Tomelloso. La consellera d’Igualtat de Castella-La Manxa va condemnar aquestes declaracions “intolerables” tot rebutjant que des de la formació d’ultradreta es “frivolitzi” i posi en risc les polítiques que han salvat vides.
A l’últim ple, Ana María Valero va tractar de justificar les agressions i fins i tot assassinats de dones i nenes per part d’un home perquè poden deure’s a “múltiples causes”. Aquesta argumentació era esgrimida per criticar que “amb els últims canvis legislatius “només cal la declaració de la dona dient que no va donar consentiment a una relació per a condemnar un home”. Ella preguntava a la resta dels edils si “s’havien parat a indagar en cada agressió que un home fa a una dona”, sobre “per què ho ha fet”. Aquesta argumentació, rebutjada pel PSOE, PODEMOS i associacions de dones, no mereix cap comentari.

Tot i així, com ha recordat Blanca Fernández, consellera d’Igualtat de la Comunitat, des de l’any 2001 a Castella-La Manxa han estat ateses més de 7.000 dones i més de 8.000 menors gràcies als recursos que s’hi han pogut destinar. “15.000 persones que han hagut de fugir de les seves llars perquè corria perill la seva integritat física i fins i tot les seves vides”. És evident que l’actitud que mostra Valero i, per extensió el seu partit, qüestiona la violència masclista i posa en perill les vides de dones, noies i nenes.

25N 2020, tornem a parlar de violència contra les dones

En relació amb aquesta data vull fer esment d’un canal de youtube i un blog que he decobert recentment: La Psico Woman, creats per Isa Duque, psicòloga, sexòloga i terapeuta familiar, que conté formacions en gènere, terapies i eines educatives.

També és recomenable la visualització del documental Comandante Arian, una historia de mujeres, guerra y libertad d’Alba Sotorra on assistim a un retrat fascinant d’una dona al comandament d’una missió, la d’alliberar la població del Daesh (ISIS). La comandant Arian en plena guerra per l’emancipació i llibertat del país guia cap a Kobane un batalló de dones. Ella des de molt jove havia presenciat el tracte salvatge que rebien les víctimes de la violència sexual i fa tot el possible per tal que les seves companyes descobreixin el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per a les dones de la propera generació.

Comandante Arian

Laura Bassi, científica, filòsofa i poeta

Nascuda a Bolònia el 1711, Laura Bassi va ser una nena prodigi que als 5 anys va començar a rebre instrucció en llatí, francès i matemàtiques. Des dels 13 fins als 20 va ser formada per un erudit metge en filosofia, metafísica, lògica i història natural esdevenint el 1732, als 21 anys, la primera dona que va obtenir un lloc de professora de física en una universitat, amb un sou de 500 llires l’any. Tot i així no ho tenia fàcil perquè els col·legues s’encarregaven d’evitar que el seu exemple fos seguit per altres dones; el seu matrimoni amb el metge i físic Giuseppe Veratti el 1738 li facilità la carrera malgrat dels 12 fills que va tenir!!!

El 1749 va inaugurar juntament amb el seu marit un laboratori una escola privada de física experimental a casa seva on interessava sobretot lafísica newtoniana, que no era encara gaie estudiada en els cursos de la universitat. Va esdevenir una figura clau en la difusió de la ciència newtoniana a Itàlia.

El 1776 va ocupar la càtedra de Física Experimental de l’ Institut de Ciència, lligat a l’Acadè mia de Ciència gràcies a les seves habilitats matemàtiques. Bassi va morir 2 anys després, el 1778. Serà recordada per les seves coviccions religioses, la seva dedicació als menys afortunats i la seva poesia, però sobretot pel seu llegat científic. Va ser una de les figures més rellevants de la Bolònia del segle XVIII.

Va publicar més de trenta treballs, bona part dels quals sobre física newtoniana i cartesiana. Tot i això les seves contribucions han estat totalment ignorades i no només no n’apareixen referències en les històries oficials de la ciència, sinó que fins i tot, alguns historiadors afirmen que només va donar lliçons privades a casa seva, malgrat que la seva docència a la Universitat de Bolònia durant més de quaranta anys està documentadíssima.

Ella fou una pionera en la conciliació de la vida familiar i professional, encara assignatura pendent per a moltes dones per a les quals Laura Bassi és tot un referent.

Manuela Díaz, una maquis d’àlies La Parrillera

Manuela Díaz Cabezas (Villanueva de Córdoba, 1920 – 2006) va sobreviure a tortures, presó, pèrdua de persones estimades i, per tant, esdevé memòria viva del maquis andalús. Provenia d’una família humil de jornalers que sense destacar-se políticament sí tenien consciència de classe i es relacionaven amb militants comunistes. Manuela no va tenir mai el carnet del PCE, però va començar a fer d’enllaç del maquis des que el 1939 s’hi unís la seva parella. Va ser empresonada onze mesos per haver, presumptament, comès un furt. Va ser absolta en el judici, però les pallisses rebudes, amb rapada al zero inclosa, la van encoratjar a integrar-se al maquis a finals de març de 1943 juntament amb el seu germà Alfonso, un paleta que no va voler fer el servei militar amb els franquistes i patir els rigors dels anomenats Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores. Tot i no haver comès cap crim, i després d’haver perdut un fill per les condicions de vida extremes, quan van caure en una emboscada, Manuela va ser condemnada a 30 anys de presó el febrer de 1946. No en va sortir fins al 1961 amb 41 anys. Aleshores va saber que havia mort el seu fill de 17 anys. Aquesta mort es sumava a les del seu marit ( tirotejat per la guàrdia civil), el seu germà ( afusellat) i el seu pare, també pres València.

Mar Téllez, del Foro Ciudadano para la Recuperación de la Memoria Histórica de Andalucía, defineix les maquis com a persones “de convicció ferma i fortes creences en els seus valors”, així com defensores de la democràcia i la llibertat. Considera que van predre la guerra dos cops: per ser republicanes i per ser dones, porquè van ser doblement silenciades i denostades durant quaranta anys”.

En una entrevista publicada al diari Córdoba el 2001 La parrillera va dir: “Pasé muchos sustos, por eso me eché al monte. Si no, hubiera seguido roja toda la puta vida; pero en mi casa. Porque yo no he hecho nada malo. La culpa de mi historia la tuvieron ellos”.

Ella va fer seu el lema que va popularitzar Dolores Ibárruri, La Pasionaria: Es preferible morir de pie que vivir de rodillas.

Indigna a Anglaterra aquesta escultura de Mary Wollstonecraft

L’escultura de l’anomenada “mare del feminisme” ( i mare també de Mary Shelley) Mary Wollstonecraft, ha provocat la indignació a Anglaterra. Han calgut 2 segles perquè se li erigís una escultura als carrers de Londres ( on el 90% de les que hi ha són d’homes) i quan, per fi, en fan una és despullda ( com no n’hem vist mai cap de cap home). Es troba al parc Newington Green, i molt l’han comparat amb una nina Barbie platejada o amb la figureta que porten els Rolls Royce. Tant la critiquen els que consideren que una dona nua no és el millor homenatge a la lluitadora per la igualtat entre sexes, els que la troben nefasta artísticament parlant o els que n’esperaven una reproducció realista.

Mary Wollstonecraft fou filósofa, educadora i escriptora, va viajar a França per observar in situ la Revolució i va tenir una vida difícil: filla d’un borratxo que abusava d’ella, va intentar suïcidar-se després de la ruptura amb l’aventurer Gilbert Imlay amb qui va tenir una filla i, finalment, va morir després del part de la seva segona filla, l’ autora de Frankenstein. Va ser autodidacta, va muntar una escola per a nenes i el 1792 va publicar la seva obra cabal: Reivindicació dels drets de la dona. Per la seva defensa de l’ amor lliure i la liberació sexual ( va tenir la seva primera filla fora del matrimoni) va ser demonitzada pels conservadors i va viure en l’oblit fins que un segle després de la seva mort les sufragistes la van reconèixer. El seu feminisme rau en la idea que les nenes no se les havia d’ensenyar a ser submises i guapes sinó que havien de rebre la mateixa educació que els nens, per ser bones mares, però també millors professionals.

L’escultura objecte de polèmica, de bronze platejat, és obra de Maggi Hambling. S’han trigat 10 anys a recollir els quasi 200000 euros gràcies a donacions personals i de veïns del barri de Newington (on va viure i hi tenia el col·legi). lescultora ha argumentat que li van demanar una obra sobre i no de Mary Wollstonecraft i que la seva vol simbolitzar el personatge. Tot i així, els detractors no s’hi avenen. Es una llàstima que un homenatge tan merescut sigui tan polèmic.

Zenobia Camprubí, la gran sacrificada?

A la biografia recentment publicada sobre la dona de Juan Ramon Jiménez Zenobia Camprubí (1887-1956), Zenobia Camprubí. La llama viva (Alianza), de la investigadora Emilia Cortés (Utiel, 1946), la catalana, que sempre havím considerat supeditada i sacrificada al marit, apareix per pimer cop com una dona que centra l’interès per mèrits propis. La reivindica com a dona moderna, independent, cosmopolita, compromesa socialment, feminista, escriptora, traductora i empresària.

Nascuda a Malgrat de Mar, a la torre d’estiueig d’uns burgesos barcelonins que vivien primer al Passeig de Gràcia i després a Sarrià, aleshores un petit poble, també passà temporades a Nova York on el seu avi matern va fer una gran fortuna. Posseïdora d’una sòlida formació que li proporcionaren tutors particulars començà a escriure des de joveneta, molt cops en anglès, contes, articles, diaris, memòries o evocacions. El 1909 s’instal·là amb la seva mare a Madrid, on va conèixer el poeta Juan Ramon Jiménez (1881-1958), concretament en una conferència a la Residencia de Estudiantes. Malgrat l’oposició de la seva mare ( ell era un home retret, misantrop i patia depressions) es van casar el 1916. Vivien a Madrid i es dedicaven a la literatura , tot i que ella, molt emprenedora, també a altres negocis com el lloguer de pisos, la decoració, la venda de gabardines angleses i fins i tot va posar una botiga d’Art Popular Espanyol. Des de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas de Acción Feminista Política-Económica-Social, va batallar per la igualtat salarial home-dona. També fou secretària del Lyceum Club Femenino, on coincidí amb Victoria Kent. Durant la guerra, entre moltes altres activitats, es va ocupar de nens orfes.

També a l’exili va haver d’enginyar-se-les per mantenir-se i aconseguir que el seu marit, cada cop més posseït per la depressió i, a més, malalt de l’estómac, escrivís ajudant-lo sempre. Fins i tot, instal·lats a EEUU va treballar de professora de Literatura. Fou ella qui més treballà per a la concessió del Nobel a Juan Ramon, cosa que tingué lloc el mateix any de la mort de Zenobia per un càncer contra el qual també lluità infatigablement.

La tesi que Cortés sosté al seu llibre és que, contràriament al que havien sabut de Zenobia, que era una dona a l’ombra, ella va decidir lliurement que ajudaria el seu marit. Treballava amb ell, passant a màquina els seus escrits i portant el seu arxiu i publicacions; molts cops, sabent-lo un gran poeta, l’obligava a seguir creant. Zenobia Camprubí era d’aquelles dones que mai no hagués permès que un home la dominés.

Kamala Harris, la primera dona vicepresidenta dels EEUU

Kamala Harris ( Califòrnia, 1964), la recentment proclamada vicepresidenta dels EEUU, és una afroamericana d’origen jamaicà i indi, casada amb un blanc jueu i que té un llarg currículum com a fiscal involucrada en moltes lluites pels drets civils.

I no només és important que sigui la primera dona, i a més racialitzada, que assoleix la vicepresidència del país sinó que també, probablement, esdevé la persona que pot tenir més a tocar la presidència de la Casa Blanca en el proper mandat des de les files del Partit Demòcrata.

Es graduà a la Universitat de Howard i a la Universitat de Califòrnia, al Hastings College of Law i al llarg de tota la seva carrera ha demostrat defensar unes idees molts avançades i obertes.

“Encara que sigui la primera dona a ocupar aquest càrrec, no seré l’última. Perquè totes les nenes petites que avui estant veient això poden veure que aquest és un país de possibilitats”, va proclamar en el seu primer discurs a la nació com a vicepresidenta electa. I, per cert, anava vestida de blanc, el color de les sufragistes nordamericanes de fa un segle. I a les samarretes de les nenes negres podem llegir aqusts dies el lema “La meva vicepresidenta és com jo”. La seva popularitat ha arribat al punt que dos dels llebres més venuts per Amazon són seus.

Ella va ser la primera negra que representà el seu estat a la Cambra Alta i la segona de la història d’Estats Units. “Pel poble” és la frase que deia després de pronunciar el seu nom per a presentar-se com a fiscal davant el tribunal; aquest va ser el seu eslògan de campanya a les primàries demòcrates. El seu nom és d’origen indi i significa flor de lotus i el lotus creix sota l’aigua, suporta baixes temperatures, i la seva bella flor només surt a la superfície quan les arrels són ben plantades a la profunditat. Tot un simbolisme del que pot arribar a ser Kamala, ella i totes les que vindran.

Llibre-homenatge a Angeleta Ferrer, pedagoga experimental de les ciències naturals

Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica, escrit pel pedagog Salvador Doménech i Doménech és un homenatge i reivindicació d’aquesta mestra filla de la també pedagoga Rosa Sensat, principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle. El llibre no només es valora la seva figura sinó que també, per extensió, la comunitat educativa de l’Institut Escola del Parc de la Generalitat.

Àngels Ferrer i Sensat (Barcelona, 1904 – 1992) va estudiar a l’Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare, per a ella un referent. S’orientà posteriorment cap a les ciències naturals esdevenint catedràtica en aquesta matèria. Abans de la guerra, entre d’altres activitats, participà en la creació de l’Institut Escola del Parc, on fomentà l’ensenyament experimental de les ciències naturals amb una visió renovada del currículum pedagògic. Després de la Guerra Civil va perdre la condició de catedràtica i va ser traslladada a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 va haver de tornar a opositar.

Retornada a Catalunya, treballà divuit anys a l’Institut de Reus. Sota el règim franquista la seva activitat experimental es va veure obstaculitzada constantment per limitacions institucionals, tot i així, dedicà la resta de la carrera a fomentar el creixement de l’ensenyament de les ciències a diferents centres de batxillerat com l’Institut de Mataró o l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, al barri de la Verneda de Barcelona, del qual fou directora els últims vint anys de carrera professional.

Isabella Bird, pionera del periodisme de guerra i molt més

Isabella Bird (1831-1904), entre moltes altres fites aconseguides en les seves múltiples activitats va ser la primera dona a ser admesa a la Real Societat Geogràfica de Londres. I això tot i tenir un tumor fibrós a l’squena del qual la van operar amb resultats dubtosos als 18 anys i a més maldecaps terribles, insomni i una depressió constant. I per combatre els seus mals va decidir veure món: Hawai, l’Oest d’EEUU, racons inexplorats de Japó, Xina, Corea, Malasia, va anar al desert del Sinaí i l’Himalaia, Pèrsia i el Kurdistan. I ja als 70 anys amb una salut molt deteriorada va cabalcar per l’Atlas. Finalment, va morir després d’estar prostrada durant 2 anys al llit. La seva vida i les eves fites són recollits als llibres de Pilar Tejera, Viajeras por el lejano Oriente i Viajeras de leyenda (Ediciones Casiopea)

Després de les pèrdues de la seva germana i el seu marit es va formar com a infermera i, a l’Índia, va fundar el John Bishop Memorial Hospital, en honor al seu difunt marit.

Als 16 anys va escriure un primer article que abordava el lliure comerç i proteccionisme, i va seguir escrivint articles per a diverses publicacions, també después de lo cual continuó escribiendo artículos para varias publicaciones quasi 20 obres innovadores en camp de la literatura de viatges. En castellà s’han publicat Una mujer en las Montañas Rocosas (Erasmus Ediciones) i Japón inexplorado (La Línea del Horizonte).

Una altra de les seves passions tardanes fou la fotografia i viatjava amb el seu trípode i la seva voluminosa càmara fotogràfica. Va testimoniar les hostilitats d’Àsia i d’altres atrocitats bèl·liques en instantànies i per això la podem considerar una mena de pionera del periodisme de guerra.

Podem ampliar informació al blog Heroinas

Maria Blanchard, una altra de les grans pintores oblidades

María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va ser la millor pintora cubista d’Espanya; amiga Pablo Picasso, Juan Gris o Diego Rivera, va freqüentar el París bohemi de principis del s. XX on la seva obra, vinculada al cubisme, es tradueix en un reconeixement generalitzat. Tornaria a la figuració i la seva obra assoliria la plenitud en aquesta nova etapa. Després, una malaltia degenerativa i una sèrie de vivències personals la duran a un destarrament íntim i, posteriorment a la seva mort, la història l’ha oblidada. Ara una biografia escrita pel periodista Baltasar Magro recupera la seva vida apassionant i revaloritza la seva obra, Como una sombra, publicada per Alianza Editorial.

La malaltia va deformar el seu cos des que era una nena ( per aquesta deformitat se la compara amb Frida Khalo), però a aquesta crueltat d’un físic dolorós que va viure en vida cal sumar la que es va produir a la seva mort, el més absolut oblit. Fins i tot, per masclisme o injustícia i despit cap a ella, alguna de les seves obres s’han atribuït a pintors d’alta cotització.