Carme Torrijos – Pàgina 24 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

Indigna a Anglaterra aquesta escultura de Mary Wollstonecraft

L’escultura de l’anomenada “mare del feminisme” ( i mare també de Mary Shelley) Mary Wollstonecraft, ha provocat la indignació a Anglaterra. Han calgut 2 segles perquè se li erigís una escultura als carrers de Londres ( on el 90% de les que hi ha són d’homes) i quan, per fi, en fan una és despullda ( com no n’hem vist mai cap de cap home). Es troba al parc Newington Green, i molt l’han comparat amb una nina Barbie platejada o amb la figureta que porten els Rolls Royce. Tant la critiquen els que consideren que una dona nua no és el millor homenatge a la lluitadora per la igualtat entre sexes, els que la troben nefasta artísticament parlant o els que n’esperaven una reproducció realista.

Mary Wollstonecraft fou filósofa, educadora i escriptora, va viajar a França per observar in situ la Revolució i va tenir una vida difícil: filla d’un borratxo que abusava d’ella, va intentar suïcidar-se després de la ruptura amb l’aventurer Gilbert Imlay amb qui va tenir una filla i, finalment, va morir després del part de la seva segona filla, l’ autora de Frankenstein. Va ser autodidacta, va muntar una escola per a nenes i el 1792 va publicar la seva obra cabal: Reivindicació dels drets de la dona. Per la seva defensa de l’ amor lliure i la liberació sexual ( va tenir la seva primera filla fora del matrimoni) va ser demonitzada pels conservadors i va viure en l’oblit fins que un segle després de la seva mort les sufragistes la van reconèixer. El seu feminisme rau en la idea que les nenes no se les havia d’ensenyar a ser submises i guapes sinó que havien de rebre la mateixa educació que els nens, per ser bones mares, però també millors professionals.

L’escultura objecte de polèmica, de bronze platejat, és obra de Maggi Hambling. S’han trigat 10 anys a recollir els quasi 200000 euros gràcies a donacions personals i de veïns del barri de Newington (on va viure i hi tenia el col·legi). lescultora ha argumentat que li van demanar una obra sobre i no de Mary Wollstonecraft i que la seva vol simbolitzar el personatge. Tot i així, els detractors no s’hi avenen. Es una llàstima que un homenatge tan merescut sigui tan polèmic.

Zenobia Camprubí, la gran sacrificada?

A la biografia recentment publicada sobre la dona de Juan Ramon Jiménez Zenobia Camprubí (1887-1956), Zenobia Camprubí. La llama viva (Alianza), de la investigadora Emilia Cortés (Utiel, 1946), la catalana, que sempre havím considerat supeditada i sacrificada al marit, apareix per pimer cop com una dona que centra l’interès per mèrits propis. La reivindica com a dona moderna, independent, cosmopolita, compromesa socialment, feminista, escriptora, traductora i empresària.

Nascuda a Malgrat de Mar, a la torre d’estiueig d’uns burgesos barcelonins que vivien primer al Passeig de Gràcia i després a Sarrià, aleshores un petit poble, també passà temporades a Nova York on el seu avi matern va fer una gran fortuna. Posseïdora d’una sòlida formació que li proporcionaren tutors particulars començà a escriure des de joveneta, molt cops en anglès, contes, articles, diaris, memòries o evocacions. El 1909 s’instal·là amb la seva mare a Madrid, on va conèixer el poeta Juan Ramon Jiménez (1881-1958), concretament en una conferència a la Residencia de Estudiantes. Malgrat l’oposició de la seva mare ( ell era un home retret, misantrop i patia depressions) es van casar el 1916. Vivien a Madrid i es dedicaven a la literatura , tot i que ella, molt emprenedora, també a altres negocis com el lloguer de pisos, la decoració, la venda de gabardines angleses i fins i tot va posar una botiga d’Art Popular Espanyol. Des de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas de Acción Feminista Política-Económica-Social, va batallar per la igualtat salarial home-dona. També fou secretària del Lyceum Club Femenino, on coincidí amb Victoria Kent. Durant la guerra, entre moltes altres activitats, es va ocupar de nens orfes.

També a l’exili va haver d’enginyar-se-les per mantenir-se i aconseguir que el seu marit, cada cop més posseït per la depressió i, a més, malalt de l’estómac, escrivís ajudant-lo sempre. Fins i tot, instal·lats a EEUU va treballar de professora de Literatura. Fou ella qui més treballà per a la concessió del Nobel a Juan Ramon, cosa que tingué lloc el mateix any de la mort de Zenobia per un càncer contra el qual també lluità infatigablement.

La tesi que Cortés sosté al seu llibre és que, contràriament al que havien sabut de Zenobia, que era una dona a l’ombra, ella va decidir lliurement que ajudaria el seu marit. Treballava amb ell, passant a màquina els seus escrits i portant el seu arxiu i publicacions; molts cops, sabent-lo un gran poeta, l’obligava a seguir creant. Zenobia Camprubí era d’aquelles dones que mai no hagués permès que un home la dominés.

Kamala Harris, la primera dona vicepresidenta dels EEUU

Kamala Harris ( Califòrnia, 1964), la recentment proclamada vicepresidenta dels EEUU, és una afroamericana d’origen jamaicà i indi, casada amb un blanc jueu i que té un llarg currículum com a fiscal involucrada en moltes lluites pels drets civils.

I no només és important que sigui la primera dona, i a més racialitzada, que assoleix la vicepresidència del país sinó que també, probablement, esdevé la persona que pot tenir més a tocar la presidència de la Casa Blanca en el proper mandat des de les files del Partit Demòcrata.

Es graduà a la Universitat de Howard i a la Universitat de Califòrnia, al Hastings College of Law i al llarg de tota la seva carrera ha demostrat defensar unes idees molts avançades i obertes.

“Encara que sigui la primera dona a ocupar aquest càrrec, no seré l’última. Perquè totes les nenes petites que avui estant veient això poden veure que aquest és un país de possibilitats”, va proclamar en el seu primer discurs a la nació com a vicepresidenta electa. I, per cert, anava vestida de blanc, el color de les sufragistes nordamericanes de fa un segle. I a les samarretes de les nenes negres podem llegir aqusts dies el lema “La meva vicepresidenta és com jo”. La seva popularitat ha arribat al punt que dos dels llebres més venuts per Amazon són seus.

Ella va ser la primera negra que representà el seu estat a la Cambra Alta i la segona de la història d’Estats Units. “Pel poble” és la frase que deia després de pronunciar el seu nom per a presentar-se com a fiscal davant el tribunal; aquest va ser el seu eslògan de campanya a les primàries demòcrates. El seu nom és d’origen indi i significa flor de lotus i el lotus creix sota l’aigua, suporta baixes temperatures, i la seva bella flor només surt a la superfície quan les arrels són ben plantades a la profunditat. Tot un simbolisme del que pot arribar a ser Kamala, ella i totes les que vindran.

Llibre-homenatge a Angeleta Ferrer, pedagoga experimental de les ciències naturals

Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica, escrit pel pedagog Salvador Doménech i Doménech és un homenatge i reivindicació d’aquesta mestra filla de la també pedagoga Rosa Sensat, principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle. El llibre no només es valora la seva figura sinó que també, per extensió, la comunitat educativa de l’Institut Escola del Parc de la Generalitat.

Àngels Ferrer i Sensat (Barcelona, 1904 – 1992) va estudiar a l’Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare, per a ella un referent. S’orientà posteriorment cap a les ciències naturals esdevenint catedràtica en aquesta matèria. Abans de la guerra, entre d’altres activitats, participà en la creació de l’Institut Escola del Parc, on fomentà l’ensenyament experimental de les ciències naturals amb una visió renovada del currículum pedagògic. Després de la Guerra Civil va perdre la condició de catedràtica i va ser traslladada a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 va haver de tornar a opositar.

Retornada a Catalunya, treballà divuit anys a l’Institut de Reus. Sota el règim franquista la seva activitat experimental es va veure obstaculitzada constantment per limitacions institucionals, tot i així, dedicà la resta de la carrera a fomentar el creixement de l’ensenyament de les ciències a diferents centres de batxillerat com l’Institut de Mataró o l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, al barri de la Verneda de Barcelona, del qual fou directora els últims vint anys de carrera professional.

Isabella Bird, pionera del periodisme de guerra i molt més

Isabella Bird (1831-1904), entre moltes altres fites aconseguides en les seves múltiples activitats va ser la primera dona a ser admesa a la Real Societat Geogràfica de Londres. I això tot i tenir un tumor fibrós a l’squena del qual la van operar amb resultats dubtosos als 18 anys i a més maldecaps terribles, insomni i una depressió constant. I per combatre els seus mals va decidir veure món: Hawai, l’Oest d’EEUU, racons inexplorats de Japó, Xina, Corea, Malasia, va anar al desert del Sinaí i l’Himalaia, Pèrsia i el Kurdistan. I ja als 70 anys amb una salut molt deteriorada va cabalcar per l’Atlas. Finalment, va morir després d’estar prostrada durant 2 anys al llit. La seva vida i les eves fites són recollits als llibres de Pilar Tejera, Viajeras por el lejano Oriente i Viajeras de leyenda (Ediciones Casiopea)

Després de les pèrdues de la seva germana i el seu marit es va formar com a infermera i, a l’Índia, va fundar el John Bishop Memorial Hospital, en honor al seu difunt marit.

Als 16 anys va escriure un primer article que abordava el lliure comerç i proteccionisme, i va seguir escrivint articles per a diverses publicacions, també después de lo cual continuó escribiendo artículos para varias publicaciones quasi 20 obres innovadores en camp de la literatura de viatges. En castellà s’han publicat Una mujer en las Montañas Rocosas (Erasmus Ediciones) i Japón inexplorado (La Línea del Horizonte).

Una altra de les seves passions tardanes fou la fotografia i viatjava amb el seu trípode i la seva voluminosa càmara fotogràfica. Va testimoniar les hostilitats d’Àsia i d’altres atrocitats bèl·liques en instantànies i per això la podem considerar una mena de pionera del periodisme de guerra.

Podem ampliar informació al blog Heroinas

Maria Blanchard, una altra de les grans pintores oblidades

María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va ser la millor pintora cubista d’Espanya; amiga Pablo Picasso, Juan Gris o Diego Rivera, va freqüentar el París bohemi de principis del s. XX on la seva obra, vinculada al cubisme, es tradueix en un reconeixement generalitzat. Tornaria a la figuració i la seva obra assoliria la plenitud en aquesta nova etapa. Després, una malaltia degenerativa i una sèrie de vivències personals la duran a un destarrament íntim i, posteriorment a la seva mort, la història l’ha oblidada. Ara una biografia escrita pel periodista Baltasar Magro recupera la seva vida apassionant i revaloritza la seva obra, Como una sombra, publicada per Alianza Editorial.

La malaltia va deformar el seu cos des que era una nena ( per aquesta deformitat se la compara amb Frida Khalo), però a aquesta crueltat d’un físic dolorós que va viure en vida cal sumar la que es va produir a la seva mort, el més absolut oblit. Fins i tot, per masclisme o injustícia i despit cap a ella, alguna de les seves obres s’han atribuït a pintors d’alta cotització.

Les dones poloneses contra el govern de dretes per l’avortament

El passat 22 d’octubre, el Tribunal Constitucional polac va prohibir la interrupció de l’embaràs en casos de malalties congènites greus i mortals del fetus. Milers de dones de tot el país, fins i tot de municipis petits i regions conservadores, s’han alçat en protestes massives.
Fins aconseguir aquesta llei els grups fonamentalistes catòlics amb el suport de l’església han lluitat per prohibir l’avortament de totes les formes possibles; no ho van aconseguir el 2016 per les mobilitzacions massives per tot Polònia. Però ara, no a través del procediment parlamentari habitual sinó gràcies a la intervenció del TC (una intervenció autoritària que ataca les institucions del poder judicial al servei de la coalició de la Dreta Unidai per tant, la democràcia), han aconseguit acabar amb l’anomenat “compromís d’avortament”, una llei de drets reproductius de 1993. Una de les lleis sobre l’avortament més restrictives d’Europa.

La nova llei és rebutjada per multitud de dones que volen deixar clar que és un pas endavant en el maltractament a les dones per part dls elements conservadors i religiosos del país. Ogólnopolski Strajk Kobiet (Dones poloneses en vaga) i d’altres organitzacions feministes han dut a terme bloquejos de carreteres, vagues i marxes y marchas tots els dies des del passat 22. I al parlament juntament amb el partit d’esquerra Sejm lluiten pel dret incondicional de les dones del país a interrompre l’embaràs per qualsevol raó i de forma gratuïta fins a la 12ª setmana de gestació, el dret de la dona a decidir sobre el seu cos, a protegir la seva salut i la seva vida.

Una exjugadora de futbol, primera entrenadora d’un equip masculí a Egipte

Faiza Heidar, de 36 anys, que en els seus temps com a jugadora va arribar a ser capitana de l’equip nacional d’Egipte, ara és l’entrenadora d’un equip masculí de quarta divisió, l’Ideal Goldi, amb seu a Giza. Va ser la primera entrenadora egipcia – home o dona – a obtenir el títol d’Educadora d’Entrenadors d’Habilitats de la Premier, certificat per la Premier League d’Anglaterra.

Aquesta és una bona notícia que significa un altre pas important en la inclusió de la dona en un esport que fou sempre exclusiu d’homes en un país que, segons tots els investigadors, és a la cua en matèria d’igualtat.

Aurelia Navarro, una pintora que va acabar en un convent per pintar-se nua

Acabo de llegir al diari Público la història de la pintora AURELIA NAVARRO ( Granada, 1881-1968) El seu autoretrat Retrato de señorita va ser rebre la Medalla de Bronce a l’Exposició Nacional de Bellas Artes de 1906, però el seu Desnudo femenino de 1908 va tenir conseqüències nefastes ja que desafiava el paradigma del seu temps (les dones no podien assistir a classes de nus, per exemple) Curiosament, l’obra guanyadora d’aquell any fou La musa gitana, un nu femení de Julio Romero de Torres. La família adinerada d’Aurelia la va abocar progressivament a l’obscurantisme, li havia permès dedicar-se a la pintura com a afició, però preparava per a ella un destí molt més convencional: matrimoni i fills i, davant l’escàndol que provocà la seva obra, va rebutjar que anés a Roma becada per la Diputació de Granada a instàncies del seu professor i només li va permetre participar en concursos menors. Finalment, Aurelia va ingressar com a monja en un convent de Còrdova, de l’Ordre de les Adoratrius Perpètues del Santíssim Sacrament, el 1923. Curiosament, tot i que va romandre al convent més de 40 anys, la seva sobtada vocació no podia predir-se en la temàtica dels seus quadres primerencs, mai de tema religiós, i sobretot en les ambicions artístiques dels primers anys.
El cas d’Aurelia Navarro no és, malauradament, excepcional; en societats conservadores l’èxit artístic d’una dona es veia perillós.

Aquest autoretrat nu actualment és exposat al Museo del Prado a l’exposició temporal Invitadas.

Exposició de 31 dones artistes invisibilitzades a Figueres

El Museu de l’Empordà de Figueres mostra l’obra quasi desconeguda de 31 creadores, nascudes entre 1830 i 1939, vinculades en algun moment amb la comarca. L’exposició s’anomena Pintar, crear, viure. Dones artistesa l’Alt Empordà (1830-1939) i és oberta del 3 d’octubre al 10 de gener. Podem fer una visita virtual.

Algunes d’aquestes dones mai no es van atrevir a exposar, d’altres només van treballar fins que es van casar i la majoria no s’atrevia a signar amb el seu nom. Totes van patir en general les crítiques d’homes que van veure les seves obres. Per exemple, el diccionari Ràfols cataloga la producció de Caterina Albert –qui com a escriptora dins de l’anomenat “ruralisme mascle” va signar amb el pseudònim Víctor Català– “dins del més genuí corrent d’art naif”. Una altra de les artistes recuperades, Magda Folch, primera professora dona a l’institut de Figueres, va respondre al periodista Manuel del Arco, qui s’havia referit a la seva condició femenina, amb rotunditat: “A l’art no hi ha sexe, o es fa bé o es fa malament”.

La majoria de les 31 dones pertanyen a classes mitjanes o altes, algunes van poder rebre classes i d’altres van poder dedicar-se a la creació perquè comptaven amb mitjans i, sobretot, un espai propi; però a la majoria el matrimoni i els fills o la projecció pública dels seus marits van acabar per invisivilitzar-les.

La temàtica de moltes de les obres d’aquestes dones gira a l’entorn dels espais domèstics, apareixen moltes criatures i dones. Un cas molt singular és el de Mey Rahola de Falgàs, reivindicada com a pionera catalana de la fotografia artística dels anys 30, la guerra i la derrota la va obligar a exiliar-se.

Fotografia d’atleta de Mey Rahola de Falgàs (1936)

Un dels noms més coneguts és el d’Ángeles Santos Torroella, que triunfava amb 18 anys, però a qui el pes de la família i després del seu marit pintor y luego de su marido, el pintor va acabar eclipsant. També s’inclou Àntonia Gironès Bofill, mare dels Pichot.

El catàleg inclou 31 minibiografies amb informació inèdita i ampliable. Hi figura també Gala, no només com a creadora sinó en tant que inspiradora de Paul Eluard i Salvador Dalí.