Kamala Harris, la primera dona vicepresidenta dels EEUU

Kamala Harris ( Califòrnia, 1964), la recentment proclamada vicepresidenta dels EEUU, és  una afroamericana d’origen jamaicà i indi, casada amb un blanc jueu i que té un llarg currículum com a fiscal involucrada en moltes lluites pels drets civils.

I no només és important que sigui  la primera dona, i a més racialitzada, que assoleix la vicepresidència del país sinó que també, probablement, esdevé la persona que pot tenir més a tocar la presidència de la Casa Blanca en el proper mandat des de les files del Partit Demòcrata.

Es graduà a la Universitat de Howard i a la Universitat de Califòrnia, al Hastings College of Law i al llarg de tota la seva carrera ha demostrat defensar unes idees molts avançades i obertes.

“Encara que sigui la primera dona a ocupar aquest càrrec, no seré l’última. Perquè totes les  nenes petites que avui estant veient això poden veure que aquest és un país de possibilitats”, va  proclamar en el seu  primer discurs a la nació com a  vicepresidenta electa. I, per cert, anava vestida de blanc, el color de les sufragistes nordamericanes de fa un segle.  I a les samarretes de les nenes negres podem llegir aqusts dies el lema “La meva vicepresidenta és com jo”. La seva popularitat ha arribat al punt que dos dels llebres més venuts per Amazon són seus.

Ella va ser la primera negra que representà el seu estat a la Cambra Alta i la segona de la història d’Estats Units. “Pel poble” és la frase que deia després de  pronunciar el seu nom per a presentar-se com a fiscal davant el tribunal; aquest va ser el seu eslògan de  campanya a les  primàries demòcrates. El seu nom és d’origen indi i significa flor de lotus i el lotus creix sota l’aigua, suporta baixes temperatures, i la seva bella flor només surt a la superfície quan les arrels són ben plantades a la profunditat. Tot un simbolisme del que pot arribar a ser Kamala, ella i totes les que vindran.

Llibre-homenatge a Angeleta Ferrer, pedagoga experimental de les ciències naturals

Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica, escrit pel pedagog Salvador Doménech i Doménech és un homenatge i reivindicació d’aquesta mestra filla de la també pedagoga Rosa Sensat, principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle.  El llibre no només es valora la seva figura sinó que també, per extensió, la comunitat educativa de l’Institut Escola del Parc de la Generalitat.

Àngels Ferrer i Sensat (Barcelona, 1904 – 1992) va estudiar a l’Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare, per a ella un referent. S’orientà posteriorment cap a les ciències naturals esdevenint catedràtica en aquesta matèria. Abans de la guerra, entre d’altres activitats, participà en la creació de l’Institut Escola del Parc, on fomentà l’ensenyament experimental de les ciències naturals amb una visió renovada del currículum pedagògic. Després de la Guerra Civil va  perdre la condició de catedràtica i va ser  traslladada a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 va haver de tornar a opositar.

Retornada a Catalunya, treballà divuit anys a l’Institut de Reus. Sota el règim franquista la seva activitat experimental es va veure obstaculitzada constantment per limitacions institucionals, tot i així, dedicà la resta de la carrera a fomentar el creixement de l’ensenyament de les ciències a diferents centres de batxillerat com l’Institut de Mataró o l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, al barri de la Verneda de Barcelona, del qual fou directora els últims vint anys de carrera professional.

Isabella Bird, pionera del periodisme de guerra i molt més

Isabella Bird (1831-1904), entre moltes altres fites aconseguides en les seves múltiples activitats va ser la primera dona a ser admesa a la Real Societat Geogràfica de Londres. I això tot i tenir un tumor fibrós a l’squena del qual la van operar amb resultats dubtosos als 18 anys i a més maldecaps terribles, insomni i una depressió constant.  I per combatre els seus mals va decidir veure món: Hawai, l’Oest d’EEUU, racons inexplorats de Japó,  Xina, Corea, Malasia, va anar al desert del Sinaí i l’Himalaia, Pèrsia i el Kurdistan. I ja als 70 anys amb una salut molt deteriorada va cabalcar per l’Atlas. Finalment, va morir després d’estar prostrada durant 2 anys al llit. La seva vida i les eves fites són recollits als llibres de Pilar Tejera, Viajeras por el lejano Oriente i Viajeras de leyenda (Ediciones Casiopea)

Després de les pèrdues de la seva germana i el seu marit es va formar com a infermera i, a l’Índia, va fundar el John Bishop Memorial Hospital, en honor al seu difunt marit.

Als 16 anys va escriure un primer article que abordava  el lliure comerç i proteccionisme, i va seguir escrivint articles per a diverses publicacions, també  después de lo cual continuó escribiendo artículos para varias publicaciones quasi 20 obres innovadores en camp de la literatura de viatges. En castellà s’han publicat Una mujer en las Montañas Rocosas (Erasmus Ediciones) i Japón inexplorado (La Línea del Horizonte).

Una altra de les seves passions tardanes fou la fotografia i viatjava amb el seu trípode i la seva voluminosa càmara fotogràfica. Va  testimoniar les hostilitats d’Àsia i d’altres atrocitats bèl·liques en instantànies i per això la podem considerar una mena de pionera del periodisme de guerra.

Podem ampliar informació al blog Heroinas

Maria Blanchard, una altra de les grans pintores oblidades

María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va ser la millor pintora cubista d’Espanya; amiga Pablo Picasso, Juan Gris o Diego Rivera, va freqüentar el París bohemi de principis del s. XX on la  seva obra, vinculada al cubisme, es tradueix en un reconeixement generalitzat. Tornaria a la figuració i la seva obra assoliria la plenitud en aquesta nova etapa. Després, una malaltia degenerativa i una sèrie de vivències personals la duran a un destarrament íntim i, posteriorment a la seva mort, la història l’ha oblidada. Ara una biografia escrita pel periodista Baltasar Magro recupera la seva vida apassionant i revaloritza la seva obra, Como una sombra, publicada per  Alianza Editorial.

La malaltia va deformar el seu cos des que era una nena ( per aquesta deformitat se la compara amb Frida Khalo), però a aquesta crueltat d’un físic dolorós que va viure en vida cal sumar la que es va produir a la seva mort, el més absolut oblit. Fins i tot, per masclisme o injustícia i despit cap a ella, alguna de les seves obres s’han atribuït a pintors d’alta cotització.

  

Les dones poloneses contra el govern de dretes per l’avortament

El passat 22 d’octubre, el Tribunal Constitucional polac va prohibir la interrupció de l’embaràs en casos de malalties congènites greus i mortals del fetus. Milers de dones de tot el país, fins i tot de municipis petits i regions conservadores, s’han alçat en protestes massives.
Fins aconseguir aquesta llei els grups fonamentalistes catòlics amb el suport de l’església han lluitat per prohibir l’avortament de totes les formes possibles; no ho van aconseguir el 2016 per les mobilitzacions massives per tot Polònia.  Però ara, no a través del procediment parlamentari habitual sinó gràcies a la intervenció del TC (una intervenció autoritària que ataca les institucions del poder judicial al servei de la coalició de la Dreta  Unidai per tant, la democràcia), han aconseguit acabar amb l’anomenat “compromís d’avortament”, una llei de drets reproductius de 1993. Una de les lleis sobre l’avortament més restrictives d’Europa.

La nova llei és rebutjada per multitud de dones que volen deixar clar que és un pas endavant en el maltractament a les dones per part dls elements conservadors i religiosos del país. Ogólnopolski Strajk Kobiet (Dones poloneses  en vaga) i d’altres organitzacions feministes han dut a terme  bloquejos  de carreteres, vagues i marxes y marchas tots els dies des del passat 22. I al parlament juntament amb el partit d’esquerra Sejm lluiten pel dret incondicional de les dones del país a interrompre l’embaràs per qualsevol raó i de forma gratuïta fins a la 12ª setmana de gestació, el  dret  de la dona a decidir sobre el seu cos, a protegir la seva salut i la seva vida.

Una exjugadora de futbol, primera entrenadora d’un equip masculí a Egipte

Faiza Heidar, de 36 anys, que en els seus temps com a jugadora va arribar a ser capitana de l’equip nacional d’Egipte,  ara és l’entrenadora d’un equip masculí de quarta divisió, l’Ideal Goldi, amb seu a Giza. Va ser la primera entrenadora egipcia – home o dona  – a obtenir el títol d’Educadora d’Entrenadors d’Habilitats  de la Premier, certificat per la Premier League d’Anglaterra.

Aquesta és una bona notícia que significa un altre pas important en la inclusió de la dona  en un esport  que fou sempre exclusiu d’homes en un país que, segons tots els investigadors, és a la cua en matèria d’igualtat.

Aurelia Navarro, una pintora que va acabar en un convent per pintar-se nua

Acabo de llegir al diari Público la història de la pintora AURELIA  NAVARRO ( Granada, 1881-1968) El seu autoretrat Retrato de señorita va ser rebre la Medalla de Bronce a l’Exposició Nacional de Bellas Artes de 1906,  però el seu Desnudo femenino de 1908 va tenir conseqüències nefastes ja que desafiava el paradigma del seu temps (les dones no podien assistir a classes de nus, per exemple) Curiosament, l’obra guanyadora d’aquell any fou La musa gitana, un nu femení de Julio Romero de Torres. La família adinerada d’Aurelia la va abocar progressivament a l’obscurantisme, li havia permès dedicar-se a la pintura com a afició, però preparava per a ella un destí molt més convencional: matrimoni i fills i, davant l’escàndol que provocà la seva obra, va rebutjar que anés a Roma becada per la Diputació de Granada a instàncies del seu professor i només li va permetre  participar en concursos menors. Finalment, Aurelia va ingressar  com a monja en un convent de Còrdova, de l’Ordre de les Adoratrius Perpètues del Santíssim Sacrament,  el 1923. Curiosament, tot i que va romandre al convent més de 40 anys, la seva sobtada vocació no podia predir-se en la temàtica dels seus quadres primerencs, mai de tema religiós, i sobretot en les ambicions artístiques dels primers anys.
El cas d’Aurelia Navarro no és, malauradament, excepcional; en societats conservadores l’èxit artístic d’una dona es veia perillós.

Aquest autoretrat nu actualment és exposat al Museo del Prado a l’exposició temporal Invitadas. 

Exposició de 31 dones artistes invisibilitzades a Figueres

El Museu de l’Empordà de Figueres mostra l’obra quasi desconeguda de 31 creadores, nascudes entre 1830 i 1939, vinculades en algun moment amb la comarca. L’exposició s’anomena  Pintar, crear, viure. Dones artistesa l’Alt Empordà (1830-1939) i és oberta del 3 d’octubre al 10 de gener. Podem fer una visita virtual.

L’Escala. Caterina Albert

Algunes d’aquestes dones mai no es van atrevir a exposar, d’altres només van treballar fins que es van casar i la majoria no s’atrevia a signar amb el seu nom. Totes van patir en general les crítiques d’homes que van veure les seves obres. Per exemple, el diccionari Ràfols cataloga la producció de Caterina Albert –qui com a escriptora dins de l’anomenat “ruralisme mascle” va signar amb el pseudònim Víctor Català– “dins del més  genuí corrent d’art naif”. Una altra de les artistes recuperades, Magda Folch, primera professora dona a l’institut de Figueres, va respondre al periodista Manuel del Arco, qui s’havia  referit a la seva condició femenina, amb rotunditat: “A l’art no hi ha sexe, o es fa bé o es fa malament”.

Autoretrat. Remei Martínez Marí

La majoria de les 31 dones  pertanyen a classes mitjanes o altes, algunes van poder rebre classes i d’altres van poder dedicar-se a la creació perquè comptaven amb mitjans i, sobretot, un espai propi; però a la majoria el matrimoni i els fills o la projecció pública dels seus marits van acabar per invisivilitzar-les.

La temàtica de moltes de les obres d’aquestes dones gira a l’entorn dels espais domèstics, apareixen moltes criatures i dones. Un cas  molt singular és el de Mey Rahola de Falgàs, reivindicada com a pionera catalana de la fotografia artística dels  anys 30, la guerra i la derrota la va obligar a exiliar-se.

Fotografia d’atleta de Mey Rahola de Falgàs (1936)

Un dels noms més coneguts és el d’Ángeles Santos Torroella, que triunfava amb  18 anys, però a qui  el pes de la família i després del seu marit pintor y luego de su marido, el pintor  va  acabar eclipsant. També s’inclou Àntonia Gironès Bofill, mare dels Pichot.

 

El catàleg inclou 31 minibiografies amb informació inèdita i ampliable. Hi figura també Gala, no només com a creadora sinó en tant que inspiradora de Paul Eluard i Salvador Dalí.

«Mujeres y madrileñas», el llibre de Sara Medialdea sobre dones a l’ombra

La periodista  Sara Medialdea rescata les  vides de dones la tasca de les quals no sempre ha estat reconeguda; malgrat els seus mèrits han romàs a l’ombra, bé per desmemòria o bé per desconeixement. El llibre és Mujeres y madrileñas (La Librería).

S’hi ressenyen les obres de 9 dones i un col·lectiu que van contribuir millorar la vida a la seva ciutat i, de retruc, a fer avançar el món:

Matilde García del Real (Oviedo, 1856 – Madrid, 1932)- pedagoga i escriptora, va fundar la primera escola pública d’adultes a Cuatro Caminos el 1901 i, un any després, les  cantines escolars, on donaven de menjar centenars de nens  a cientos de niños desfavorecidos.
María del Pilar Careaga Basabe (Madrid, 1908 – 1993)- una de les primeres dones titulada a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers, va ser la primera maquinista de tren a Espanya. Va ser alcaldessa de Bilbao identificant-se amb la dreta i fou objecte d’un atemptat d’ETA

Aurora Villa Olmedo (Madrid, 1913 – 2002)- va practicar bàsquet, esquí, piragüisme i natació i fou precursora de l’atletisme femení. Fou  campiona  i plusmarquista en diferents disciplines. La guerra civil va acabar amb la seva carrera esportiva, aleshores estudià i fou la primera oftalmòloga d’Espanya.

Carmen Caamaño Díaz (Madrid, 1909 – 2006)- Dirigent del PCE va ser la primera governadora civil d’Espanya el 1939, concretament de Conca. Significada amb el bàndol republicà, va patir la repressió i va ser depurada.

María Bernaldo de Quirós (Madrid, 1898 – 1983)- va ser la primera aviadora del país tot i que el Real Aeroclub de España no va voler fer-la sòcia i va denegar una petició per a concedir-li un títol honorari.

 

Faustina Sáez de Melgar (Villamanrique de Tajo, 1834 – Madrid, 1895)- va presidir  l’Ateneo Artístico  y Literario de Señoras i des del seu càrrec va lluitar per incrementar l’educació femenina i denunciar el seu assetjament.

 

Fermina Orduña ( Madrid, sense dades conegudes)- El 1865 va registrar la patent d’un carro per a  vendre llet a domicili que garantia condicions. Aquesta pionera i emprenedora ha donat  nom als Premis “Fermina Orduña” a la Innovació Tecnològica, convocats per la Consejería de Educación e Investigación de la Comunitat  de Madrid.

Blanca de Igual y Martínez Dabán (Madrid, 1880 – Málaga, 1950)- va ser una de les primeres tres dones a ocupar el càrrec de consellera  a l’alcaldia de Madrid. Era l’any 1924.

 

Ramona Aparicio (Madrid, 1808 – 1881)- gran figura de la pedagogia femenina fou la primera directora de l’ Escuela Normal Central de Maestras. Fervent convençuda que l’educació comportaria l’avenç en els drets de les dones.

Les dones treballadores agrupades en gremis de modistes, telefonistes, planxadores, verduleres ( que van protagonitzar el motí de 1892) o el de cigarreres  de la Fábrica de Tabacos que van dur a terme vagues i motins en defensa de les seves condicions laborals i en soladaritat amb altres col·lectius d’assalariats.

Mi científica favorita III

Aquest és el volum de la 3a edició de MI CIENTÍFICA FAVORITA  Versió digital, hi són ressenyades les científiques següents:

Teano ( s. VI ac; considerada per alguns autors com la primera matemàtica de la història)
Mary F. Somerville ( 1780-1872; es dedicà a l’estudi i difusió de les mateàtiques i l’astronomia)
Florence Nightingale ( 1820-1910; fundadora de la infermeria moderna i per la reforma de les condicions sanitàries dels hospitals de campanya) En aquest blog, Una altra dona singular
Muriel Bristol  (1888- 1950; experta en algues. La seva investigació es va centrar en els mecanismes  dels nutrients de les algues)
Ángela Ruiz Robles ( 1895- 1975; pedagoga que va idear el primer prototip de llibre electrònic) En aquest blog: Llibres amb dones de ciència
Cecilia Payne ( 1900-1979; va descobrir la composició de les estrelles) En aquest blog s’hi fa referència a Dava Sobel, divulgadora científica.
Nancy Roman (1925-2018; una de les primeres dones executives a  la NASA. Coneguda com la Mare del Hubble pel seu paper en la planificació del telescopi espacial)

Josefina Castellví (1935- ;oceanògrafa especialitzada en bacteriologia marina Amalia Ercoli-Finzi (1937- primera dona graduada en enginyeria aeroespacial a Itàlia)
Margaret Hamilton ( 1937-; la primera enginyera de software) En aquest blog, Una jove investigadora esdevé una celebritat per la seva feina científica, Katie Bouman
Karen Uhlenbeck ( 1942-; matemàtica, la seva investigació abarca, entre altres, la teoria geomètrica d’equacions  en derivades parcials, el càlculo en variacions, la teoria gauge, els sistemes integrables o les equacions de Schrödinger no lineals) En aquest blog, Karen Uhlenbeck, la primera dona que guanya el premi Abel de matemàtiques
Patricia Bath (1942-2019; oftalmòloga, inventora i acadèmica, va ser  pionera en moltes àrees com a dona i com a afroamericana)
Adriana Ocampo (1955-; geòloga planetària i investigadora espacial, ha dirigit diversos programes  de la NASA)

Celia Sánchez-Ramos Roda (1959-; científica, inventora i empresària, especialitzada en ciències  de la visió)
Peggy Annete  (1960-; bioquímica i  astronauta de NASA fins a juny de 2018)
Sandra Myrna Díaz (1961-; biòloga, estudia l’impacte que la crisi climàtica té en la part vegetal dels  ecosistemes)
Fabiola Gianotti (1960;  primera dona  nomenada Directora General de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN).
Xiaowei Zhuang (1972-; coneguda pel  seu treball en el desenvolupament  de la microscòpia òptica estocàstica, un mètode de super-resolució)
Rebeca Atencia (1977-; veterinària  gallega que dirigeix, des de fa més d’una dècada, l’oficina  de l’Institut Jane Goodall al Congo)
Biola Javierre ( 1985-; investigadora de l’Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras)

Aquesta tercera edició afegeix 21 nous noms a la llista de les 61 científiques favorites seleccionades en les  dues anteriors. Una petita mostra de les moltes que es van dedicar, o s’hi dediquen, a la ciència. L’objectiu és que les seves històries inspirin d’altres nenes que vulguin dedicar-se a aquest àmbit.

Mi científica favorita, 1a edició

Posem en valor les dones científiques i investigadores. Mi científica favorita II