L’obra de Shamsia Hassani dona veu a totes les dones afganeses que viuen un infern sota el règim talibà.
La grafitera, coneguda artista de carrer, retrata les dones afganes que s’enfronten a les amenaces talibans. Malgrat el perill segueix la seva resistència amb les seves obres.
Lluïsa Vidal i Puig ( Barcelona, 1876 – 1918 ) era filla d’una família benestant d’ambient propici a les creacions artístiques. Es va dedicar professionalment a la pintura i fou l’única dona que va anar a París a estudiar. Quan tornà de París s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. Es relacionà amb els Quatre Gats, on fou l’única dona que va exposar i col·laborà a la revista Feminal, on il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d’exàmens i jurat de la secció d’art. També participà en el Patronat d’Obreres de l’Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr. Va arribar a viure de la seva obra i fins i tot impartia classes per a dones al seu taller del carrer Gran de Gràcia de Barcelona, com veiem a la fotografia publicada a la revista Feminal l’abril del 1912.
Va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli i també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l’ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l’elecció dels temes.
Posteriorment, durant anys la seva obra va quedar mig amagada i alguns dels seus quadres, com el retrat de la dona d’Utrillo, Dolors Vidal, van ser atribuïts, signats i venuts com si fossin de Ramon Casas. Avui, després de la recuperació de la seva obra i de la seva figura com a pintora del modernisme amb nom propi, una placa la recorda a la casa on va passar els estius a Sitges i on es va relacionar amb Santiago Rusiñol i el mateix Casas i participà del moviment modernista. La personalitat de Lluïsa Vidal va començar a recuperar-se de manera tímida en alguns treballs i estudis entorn dels anys vuitanta del segle passat. El 1996, Marcy Rudo, editora, escriptora i investigadora novaiorquesa instal·lada a Barcelona des del 1981, va publicar Lluïsa Vidal, filla del modernisme. El 2013 apareixia Lluïsa Vidal. La mirada d’una dona, l’empremta d’una artista, de Consol Oltra, una revisió de la biografia amb noves aportacions documentals (correspondència privada, en especial amb les germanes), ampliació del nombre d’obres assignades i recuperació de les il·lustracions en revistes. El 2015, Ezequiel Moltó presentava, a la Universitat d’Alacant, la tesi doctoral Dones que pinten. Aproximació sociològica a les pintores catalanes contemporànies. El cas de Lluïsa Vidal, un treball al llarg del qual va haver d’afrontar “la falta d’estudis previs, d’una tradició investigadora i l’escassa documentació”, a més de la dificultat de trobar els seus llenços: “Tots els quadres de Vidal descansen als soterranis del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya)”. El 2016, precisament el MNAC, va dur a terme la monogràfica Lluïsa Vidal. Pintora del modernisme, en què s’exhibien un important nombre d’olis, dibuixos i il·lustracions.
Després de 20 anys, el país torna a ser dels talibans i han fet saber que un consell d’acadèmics islàmics o ulemes serà l’encarregat de decidir el paper que tindran les dones al nou Afganistan, incloent el dret al treball, a l’educació o com han de vestir-se, sempre segons la sharia. Ells decidiran si les nenes poden anar a l’escola o si les dones han de portar hijab, burca o abaia.
Caldrà estar molt al cas del que decideixin i apliquin. No oblidem que durant el seu anterior govern, entre 1996 i 2001, també guiat per la llei islàmica segons la seva interpretació, els talibans van privar les dones de gairebé tots els drets. Els va ser prohibit treballar, les nenes van ser tretes de les escoles i les dones havien de dur burques per sortir al carrer, cosa que sempre havien de fer acompanyades d’un parent masculí. Les que infringien les regles sovint patien humiliacions i pallisses públiques per part de la policia religiosa.
El passat dimarts, quatre dones van protagonitzar a Kabul una insòlita protesta en el moment actual que viu el país: van aixecar cartells contra el nou règim, instaurat des de diumenge. Cal també tenir present que les dones van ser molt actives en la resistència contra els talibans durant el seu anterior mandat.
Tothom creu que aquest honor correspon a Victòria Kent, però fou Ascensión Chirivella, nascuda a València el 1893 i morta a Ciutat de Mèxic el 1980 als 86 anys, qui el 1922 va col·legiar-se per poder exercir com a advocada. Filla d’un procurador dels tribunals, tot i que d’antuvi va estudiar Filisofia i Lletres i Magisteri, va seguir les passes del seu pare i es va especialitzar en dret civil. Fou una gran oradora que sempre reivindicà els drets de les dones i els beneficis que per a elles suposava la Segona República Espanyola: dret a vot, dret a accedir a càrrecs polítics, dret al divorci, preveient-se el pagament de pensions per manutenció dels fills als homes divorciats, o el fet que a les dones per ser mares no se’ls discriminés en la pàtria potestat dels fills, ni en cas de ser vídues i tornar-se a casar, a diferència del previst en el codi civil de 1889.
Es va casar amb Álvaro Pascual-Leone, natural de Vinaròs, advocat i diputat pel Partit Radical. Gran defensora de la II República, després de la guerra va haver d’exiliar-se a Mèxic, concretament Veracruz, on residí fins a la seva mort.
Durant el llarg exili, el matrimoni va col·laborar amb la Junta de Cultura Espanyola, que aglutinava molts intel·lectuals exiliats.
La primera toga és un documental que recupera la figura d’aquesta primera advocada i la reivindica com dona valenta i pionera que va obrir camí. L’any 2012 l’Associació de Juristes Dones d’Alzira, va voler-li retre homenatge i des d’aleshores es convoquen els “Premi AJUDA a la Igualtat, Ascensión Chirivella Marín”, prenent-la com a exemple de la gent que treballa amb convicció per la igualtat, amb independència que se li reconegui la tasca.
Acabo de llegir el llibre El invencible verano de Lliliana escrit per la mexicana Cristina Rivera Garza que, a més de ser un homenatge a la seva germana LILIANA, estudiant d’arquitectura i víctima de femenicidi als 20 anys a mans d’un xicot despitat el 1990, és un veritable cop de puny que et fa adonar de la magnitud de la tragèdia que ocasionen aquestes morts injustes per a la família i els amics de les víctimes d’aquests depredadors.
La veu de Liliana, que havia quedat dipositada en caixes desades per la família, incapaç de superar aquell dolor insuportable, es va alçar en forma d’escrits, cartes i pensaments i també els testimonis dels qui la van conèixer i estimar, en demanda de justícia, per a ella i per a tantes dones desaparegudes i ultratjades a Mèxic – i a molts altres països de tot el món.
Ni els pares, ni la germana, ni els parents ni els molts amics i amigues de Liliana, ni ella mateixa van poder identificar, denunciar i lluitar contra la violència sexista que caracteritza tantes relacions de parella que es basen en un sistema patriarcal.
En el cas de Liliana, l’assassí va ser identificat: Angel González Ramos, un noviet des dels temps de la preparatòria que insistia a no deixar-la anar, tot i que ella hi volia trencar definitivament perquè, segons la frase d’Albert Camus, havia descobert que en el més profund de l’hivern, hi havia un invencible estiu. González Ramos, però, va decidir que Liliana no tindria una vida sense ell i la matinada del 16 de juliol de 1990 va entrar subreptíciament al seu apartament d’estudiant i la va asfixiar amb el coixí. Posteriorment es va donar a la fuga i encara avui dia no ha estat trobat. No només va acabar anb la vida de Liliana, també amb la de tots i totes els que l’estimaven.
Amb aquest escrit vull sumar-me a l’homenatge a la seva memòria, perquè cap ni una de les moltíssimes dones víctimes de la xacra del masclisme no poden ser oblidades.
Alice Milliat (Nantes, 1884 – 1957) va ser pionera en l’esport femení a França i arreu del món. La seva pressió en la representació d’atletes femenines va obligar a incloure esportistes femenines en els Jocs Olímpics. Aquesta traductora de professió va participar en rem. També va destacar en natació i hockei. Membre de Femina Sport, un club fundat el 1911, va ajudar a formar la Federació Francesa Esportiva Femenina el 1917, i en fou tresorera i posteriorment presidenta.
El 1921 va organitzar la Primera Olimpíada Femenina a Montecarlo. Va iniciar la pressió al comitè dels Jocs Olímpics per tal que es permetés més representacions femenines en un ampli ventall d’esports. El 1928, al Presidente de la IAAF (Federació Internacional d’Atletisme Amateur ) va haver d’acceptar l’entrada de dones a l’atletisme femení als JJOO d’Amsterdam, en concret cinc proves: 100 metres llisos, 800 metres llisos, relleus 4×100, salt d’alçada i llançament de disc. No era suficient, però la pressió de Milliat va ampliar considerablement la representació de les dones en els Jocs Olímpics.
En un altre ordre de coses, el 1934, Milliat en una entrevista a la revista femenina “Independent Woman” va defensar el sufragi femení a França. Milliat creia que el vot femení podria conduir a un major suport als esports femenins:
“Els esports femenins de tot tipus es veuen perjudicats al meu país per la falta d’espais per jugar. Com que no tenim vot, no podem fer que les nostres necessitats es facin sentir públicament ni exercir pressió en els sectors adients. Sempre dic a les meves noies que la votació és una de les coses per les quals hauran e lluitar si França vol mantenir el seu lloc entre la resta de nacions en l’àmbit de l’esport femení.”
L’Audiència Provincial d’Osca confirma que un home condemnat per quatre delictes de maltractaments habituals cap a la seva exparella i els seus tres fills que sumen un total de set anys de presó, una ordre d’allunyament de quatre anys per cada un i tres condemnes d’inhabilitació de la pàtria potestat de cinc anys, pugui reprendre el contacte amb els menors de 16, 14 i 10 anys a finals del proper any, després de només 5 anys de la condemna.
L’home és Luis Antonio Irzo, llavors conseller del Partit Popular a Osca i, malgrat l’abultada condemna i que la sentència va ser confirmada per l’Audiència Provincial i el Tribunal Suprem, mai no va entrar a la presó. El jutge es va basar en el fet que cap de les condemnes superava els dos anys de presó i les va commutar per 510 dies de treball a la comunitat els quals, segons la seva exparella, mai no va arribar a realitzar. L’home no es va penedir dels fets ni els va reconèixer. Les penes d’allunyament i prohibició de visites als fills també van ser considerades com una de sola en comptes de sumar-se.
Després de suportar 12 anys d’insults i humiliacions, per consell d’una amiga, la dona va gravar 18 hores de la convivència habitual en 37 vídeos. No deixen dubte de la brutalitat i ensanyament amb què era tractada tant ella com els fills, que tenien aleshores 11, 9 i 6 anys. En el judici es van decretar la suspensió de la pàtria potestat per a ell, la prohibició que s’apropés a menys de 500 metres de qualsevol membre de la família i la suspensió immediata de les visites als menors. Tot i així, de fet res d’això s’ha acomplert.
El cas d’aquesta dona és paradigmàtic per demostrar l’afirmació que la violència masclista no té ni edat ni classe social; durant molt de temps la dona no va ser conscient que el que patia eren maltractaments. Eren per a molts la parella ideal, ell amb una carrera política en el PP local, ella metge de família a la sanitat pública. No responia al perfil que hom ha construït de la dona maltractada ( dependència econòmica del marit, sense estudis, poques relacions) Alguns sectors de la societat d’Osca la van culpabilitzar de les desgràcies familiars en haver fet pública la situació i, d’altres li recriminaven no haver denunciat abans.
Malgrat l’orde d’allunyament, es va obligar els menors a realitzar durant un any una terapia de revinculació, que pretenia millorar les relacions amb el pare maltractador. Paral·lelament es van decretar visites vigilades entre el pare i els fills en un punt de trobada familiar. Els nens es negaven a fer-les, però els informes emesos pel punt de trobada sostenien que la mare condiciona els fills i impedeix la revinculació amb el pare. Ara, els nens no entenen que la justícia els obligui a veure els seu pare maltractador. Quan s’aixequi la restricció, el gran serà a prop de la majoria d’edat i s’hi podrà negar, però les nenes ho hauran de fer.
El cas exposat no és un exemple aïllat, sinó un patró de discriminación que es veu en molts casos: “la benevolença amb què es jutja les conductes dels homes maltractadors i la duresa cap a les dones que intenten protegir els seus fills”. Recordem el cas de Juana Rivas qui va entrar a la presó per complir els dos anys i mig de condemna per sostracció de menors.
Manon Roland —Philippon, de soltera— va néixer a París el 17 de març de 1754 en una família petitburgesa i va arribar a la política a través del seu marit, l’occità Jean Marie Roland de la Platière, vint anys més gran que ella i inspector de manufactures de les fàbriques reials, amb qui es va casa més per fugir de la família que per amor. Al costat del seu marit, ella va esdevenir una líder indiscutible del moviment revolucionari. A la seva residència parisenca de la Rue de Guénégaud —prop de la Casa de la Moneda—, hi va reunir els noms més coneguts del partit revolucionari i va impulsar els passos més decisius d’aquell procés revolucionari.
Es va alinear amb el partit girondí (el segment republicà format pels gremis i les classes mercantils) el qual defensava la constitució d’una república federal inspirada en el model nord-americà. Un cop executats els borbons, els jacobins Robespierre, Danton i Marat, molt més radicals, van imposar un règim de terror que va enviar a la guillotina tots els rivals. L’1 de juny de 1793, Roland va ser detinguda i empresonada a la Concergerie (el centre de reclusió de presos polítics del règim jacobí) i, després d’un judici polític infame, va ser condemnada a mort i executada. Va morir a la guillotina el 8 de novembre de 1793 i dos dies més tard, el seu marit se suïcidava, o era obligat a suïcidar-se. La filla de tots dos, Eudora, de només 12 anys, va quedar emparada per uns amics del matrimoni.
A l’hora de la mort, hom li atribueix com a dita davant l’estàtua de la Llibertat la frase: Quants crims es comenten en nom teu!!!
El 1796 es col·leccionaren les seves Obres completes en tres volums i el 1800 es publicà a París una edició de les Oeuvres de Madame Rolland, i amb el títol de Memoires van aparèixer posteriorment altres edicions amb notes, rectificacions, aclariments, etc. Escrivia també regularment en el diari además en el diari Le Courrier de Lyon.
A Anglaterra algunes dones van oferir refugi a d’altres, desconegudes, per por que augmentés la violència masclista després de la final de l’Eurocopa.
Una campanya improvisada en xarxes socials va possibilitar que la gent oferís casa seva a dones temeroses de patir agressions per part de les parelles després dels partits.
La nit de la final de l’Eurocopa ( que, recordem, va acabar guanyant Itàlia per penaltis) Kate Flood, de l’est de Londres, va tuitejar: Qualsevol dona de l’est de Londres que estigui preocupada per la violència masclista aquesta nit que m’enviï un missatge directe (òbviament tenim un espai limitat, però si alguna altra dona pot oferir el mateix espai segur, siusplau que ho faci). Les ofertes es van multiplicar per Nottinham, Bristol, Plumstead…, amb gent que s’oferia fins i tot a pagar el viatge en Uber o a anar a recollir-les on calgués.
Les xifres mostren que la violència masclista augmenta quan hi ha partit, un estudi publicat el 4 de juliol pel Centre for Economic Performance de la London School of Economics ho confirma. El futbol i el consum d’alcohol servirien de catalitzadors d’aquesta violència ( és a dir, no el futbol sol, sinó el futbol més el consum d’alcohol ) i diverses organitzacions i fins i tot membres del Govern havien alertat del perill durant la final de l’Eurocopa.
Ja durant el Mundial de 2018 l’organització National Centre for Domestic Violence va fer una campanya en què la sang d’una dona agredida formava la bandera del país sota el lema: “Si Anglaterra rep una pallissa, ella també la rebrà”.
Es indubtable que entorn el futbol hem vist conductes inaceptables també pel que fa al racisme. Sense anar més lluny, s’han sentit insults racistes contra els jugadors negres que van fallar els penaltis i “van fer perdre” la selecció anglesa.
Interessant reportatge llegit a La Vanguardia sobre l’esterilització forçada que s’ha practicat en noies amb discapacitat. El signa Sabina Valentina Soare, estudiant de periodisme de la UV, qui es basa en el seu Treball de Final de Grau.
Actualment ja no es pot practicar, però ha deixat fins ara moltes dones víctimes d’aquesta doble discriminació: la patida per la seva discapacitat i la patida per ser dones.
Aquestes noies, començant per la seva mateixa família, són considerades assexuades i sense desig, i per tant, no només s’evita la seva capacitat reproductiva sinó també el mateix desenvolupament de la seva sexualitat. En canvi els homes amb discapacitat normalment no són esterilitzats i es vetlla per procurar-los satisfacció sexual; la masturbació està perfectament assumida, a més de recórrer a serveis d’assistència sexual o directament de prostitució.
A Espanya s’han practicat més d’un miler d’esterilitzacions forçades a persones amb discapacitat a l’última dècada, el 98% de les quals a dones. Fins fa deu anys l’esterilització forçada era una “condició” necessària per a les dones amb discapacitat que volien accedir als centres residencials, institucions i hospitals de salut mental. I durant molt de temps, tant les mateixes dones com els seus familiars no s’atrevien a denunciar per por a represàlies o a perdre els serveis del centre. Aquestes pràctiques exclouen les persones amb discapacitat, sobretot dones i nenes, de l’accés a una salut sexual i reproductiva adequada. Es limita el seu accés a revisions ginecològiques periòdiques, no reben informació sobre els mètodes anticonceptius existents o desconeixen com controlar la menstruació.
Les dones amb discapacitat — i per sobre de tot les que presenten trastorns mentals — són estigmatitzades i vistes com incapaces per a ser mares. Entre persones, dones sobretot, afectades de paràlisi cerebral la tasa d’esterilització forçada és d’un 30%, un dels col·lectius amb major nombre.
Molts especialistes en gènere i discapacitat sostenen que la solució no hauria de ser mai la limitació del dret a la maternitat, sinó garantir sistemes de protecció i recursos de suport per a exercir-la.
Es creu que l’esterilització és una manera de protegir les dones amb discapacitat d’abusos sexuals i/o futurs embarassos. Tot i això, moltes organitzacions han declarat que l’esterilització pot convertir-se en una arma molt més perillosa per a les dones que els pateixen, ja que els agressors poden no haver de témer les conseqüències. Segons la Resolució del 2007 del Parlament Europeo, el risc de ser víctima de violència sexual és tres cops més gran en dones discapacitades que en dones sense discapacitat. D’altra banda, segons l’informe de CERMI Mujeres i Foro Europeo de Discapacidad, l’esterilització forçada pot provocar l’aparició primerenca de la menopausia, osteoporosi i malalties cardiovasculars si es du a terme abans que la nena hagi tingut la menstruació o durant la pubertat.
Actualment, l’esterilització forçada segueix essent legal a 38 països del món. A Europa només Suècia i, molt recentment, Espanya no la practiquen. El 18 de desembre de 2020 es va publicar al BOE la Modificació del Codi Penal per l’erradicació de les esterilitzacions forçades de les persones amb discapacitat incapacitades judicialment. Un article del Codi Penal permetia l’esterilització o l’avortament d’una noia amb discapacitat intel·lectual o psicosocial sense que l’afectada hi donés el consentiment. En molts casos la noia no s’hi oposava, simplement perquè no era conscient del que li farien o perquè hi anava enganyada
Cristina Paradero és activista i formadora en autisme, TEA, igualtat de gènere i discapacitat intel·lectual des de fa 8 anys. Al seu blog, “Realidad TEA y Diversidad” , explica la discapacitat per servir d’exemple a altres dones. La seva discapacitat ha fet que se sentís inferior, va ser discriminada durant l’adolescència i encara avui ha d’aprendre a conviure amb els traumes de la seva infantesa i adolescència ( als 18 anys va ser diagnosticada d’Asperger i també esterilitzada perquè els seus pares no la veien capaç ). Ara, però, sortir als mitjans de comunicació, tenir contacte amb diferents entitats i viure les votacions per l’erradicació de les esterilizacions al Congrés i al Senat ha fet que se senti una dona empoderada i més forta.
Cal acabar amb tota forma de capacitisme, la discriminació o prejuici social contra les persones amb discapacitat. El terme és també conegut com discriminació de la discapacitat, capacitocentrisme, fisicalisme (en el cas de la discriminació per una diversitat física) o opressió de la discapacitat.
