ESPAI DE COEDUCACIÓ

Una joven prometedora és la història d’una dona traumatizada por un succés  tràgic viscut per la seva millor amiga qui, després de veure truncada la seva trajectòria vital, decideix castigar agressors sexuals en potència. La directora i guionista Emerald Fennell s’arrisca per a compondre aquest  relat sobre trauma, abusos i cultura de la violació. I tracta aquest tema tan delicat amb indignació i ràbia. La pel·lícula és una cru?lla de drama i comèdia negra que va més enllà del rape and revenge (subgènere del terror que va de dones violades  que es vengen dels seus agressors).  Algunes altres directores han intentat desactivar- lo, reinventar-lo, trencar-lo. Per exemple, Revenge (Coralie Fargeat, 2017), Amulet (Romola Garai, 2020) o M.F.A. (Natalia Leite, 2017). De totes, però,  la que ha anat més lluny, fins al punt reformular el subgènere, és Fennell. Per la seva habilitat per reflectir l’univers inquietat i infantil d’una dona la vida de la qual va quedar estancada, malgrat que era realment una “jove prometedora”, després del succés viscut. I, sobretot, per la intel·ligència amb què es qüestiona la idea de la revenja com a catarsi o com a curació.

Cal destacar la magníficainterpetació de Carey Mulligan. 

La Canadian Woman’s Foundation (Fundació Canadenca de Dones) va difondre aquests moviments de la mà a través de Tik Tok. Va  esdevenir un codi universal per tal  que les dones que pateixen  violència de gènere puguin demanar ajuda sense que l’agressor se n’adoni. És el que va salvar una noia estatunidenca de 16 anys que havia estat segestada. I és el que ha servit per alertar de la seva situació a una dona en un centre de salut al quoal havia anat amb la seva parella que, com ella ha explicat després a la policia la sotmetia a abusos psíquics i físics.

L’objectiu de la difusió del gest per part de la Fundació no és altre que aconseguir que les dones puguin alertar altres persones del perill en què es troben sense que l’agressor se n’assabenti. Per això el gest proposa que allà on puguin i,  com que la difusió es va fer durant el confinament per la pandèmiasi, durant una  vídeotrucada a amistats  o familiars, les dones que pateixen maltractament aixequin la mà i estirin els dits per, tot seguit, ficar el dit polze al palmell i acabar tancant completament el puny.

Mireu el vídeo que va donar a conèixer el gest: https://youtu.be/AFLZEQFIm7k 

Un estudi del Centre d’Eestudis Demogràfics de la UAB  indica que les europees menors de 50 anys triguen 1,7 anys a sortir d’una relació violenta. I, paradoxalment, els països nòrdics tenen una prevalença alta en violència física i/o sexual en parella que, a priori, no encaixa amb les polítiques igualitàries que es duen a terme en aquells països; tot i això és en aquestes zones on elles més denuncien i visibilitzen aquesta situació. Un dels països on l’exposició a la violència de gènere és més alta és Moldàvia (3 anys), a Finlàndia arriba als 2,9 i a Espanya a 1,2.

Àfrica i Àsia occidental són les zones on les dones pateixen durant més anys el maltractament. A Àfrica la mitjana és de 6 anys i a Àsia 4,3; a Oceania arriba als 3,4 anys i a Amèrica del Nord i del Sud la mitjan es de 2,6 anys.

Els dos països del món on s’allarga a més anys l’exposició de les dones a la  violència de les seves parelles són la República Democràtica del Congo i Afganistan (11,4) i aquell on l’exposició és menor és Suïssa (0,7)

L’objectiu de l’estudi és posar de manifest fins a quin punt la convivència amb la violència masclista té una profunda i llarga repercussió sobre la salut de les dones ( un ampli ventall de malalties físiques i psíquiques) i integrar aquest indicador per tal que s’utilitzi per dissenyar les polítiques públiques d’ajuda a ls víctimes.

Qüestions fonamentals que determinen que les dones puguin escapolir-se d’aquesta violència són la inversió dels estats en els serveis d’atenció a les víctimes, l’oferiment de sortides concretes i possibles a les dones que veuen la seva vida en perill i, sobretot, la legislació de cada país.