Antònia Vicens, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes
El guardó que atorga Òmnium és un reconeixement a l’autora mallorquina, que va irrompre amb força amb la novel·la premiada amb el premi Sant Jordi el 1967, 39º a l’ombra, i en els darrers anys ha publicat sobretot poesia.
El recentment anomenat president d’Òmnium, Xavier Antich, ha fet l’anunci en el que ha estat el seu primer acte públic. Va destacar que “és un orgull portar el premi a les Illes, un fet que posa en valor la riquesa de la diversitat de la llengua i la cultura catalanes i serveix per reivindicar la nació completa”.
Vicens ( Santanyí, 1941) és la vuitena dona que rep el guardó, la qual cosa, segons el mateix Antich és una anomalia que no només cal lamentar sinó que Òmnium intenta corregir. Es va iniciar en la literatura de molt jove muy jove amb Banc de fusta, i el seu primer èxit, el Sant Jordi del 1967 ( una de les poques dones que l’han guanyat) retrata ja aleshores la destrucció del paisatge i la llengua a Mallorca. Després de múltiples contes i novel·les, des del 2009, amb Lovely (Cafè Central), va començar a publicar poesia. Fou reconeguda amb el Premi Nacional de Poesia el 2018 pel recull de poemes Tots els cavalls.
Encara en ple franquisme no va deixar de reivindicar les seves idees feministes i ecologistes, i denunciar l’explotació de les illes per un turisme ferotge, temes que també marquen la seva obra.
Una dona ocuparà un seient a la RAE. Només són 12
Doctora en Filología i, des de 1997, catedràtica de Filologia Romànica a la Universitat de La Laguna, especialista en lèxic dialectal, nascuda a Santa Cruz de Tenerife el 1959, ocuparà la cadira “d”, vacant des de la mort de Francisco Rodríguez Adrados el juliol de 2020.
La seva línia principal de treball ha estat l’anàlisi del lèxic dialectal formant, juntament amb Cristóbal Corrales, l’anomenada “escola de lexicografia de La Laguna”. És autora de més de 130 articles d’especialitat i d’unes trenta monografies científiques entre les quals, Tesoro lexicográfico del español de Canarias (1992), Diccionario ejemplificado de canarismos (2009), Diccionario histórico del español de Canarias (2001), Diccionario de historia natural del ilustrado José de Viera y Clavijo (2014) o Tesoro léxico canario-americano (2010).
Des de la seva fundació en 1713 han format part de la Reial Acadèmia Espanyola un total de 486 acadèmics, entre els quals únicament onze han estat dones. No va ser fins al 9 de febrer de 1978 que es va nomenar la primera acadèmica. Academicas de la RAE
La majoria de les dones hi han arribat en el segle XXI, quan la RAE va impulsar el nomenament de dones, encara que des de l’any 2000 fins ara, dels 38 nomenaments que hi hagut només vuit han estat acadèmiques, és a dir, el 21% dels nous membres són dones. La filòloga María Paz Battaner va ser l’última dona seleccionada per l’acadèmica, el 3 de desembre de 2015; amb l’actual nomenament en seran 12 les dones ara mateix. Actualmente es troben se vacants las letras “a”, “q” i “x”, els anteriors titulars de les quals van ser, com no, homes. Esperem que se segueixi l’exemple del recent nomenament i properament aquestes vacants siguin ocupades per dones.
Carla Simon, Os d’or a la Berlinale
La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.
La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca. La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.
Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…
És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.
Ha mort l’escriptora Maria Antònia Oliver
Maria Antònia Oliver ha mort aquest dijous a Palma als 75 años. L’escriptora mallorquina va rebre el 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural per la seva àmplia producció literària i la voluntat de contribuir a la normalització de la literatura catalana.
Entre les seves obres, la primera de les qual data de 1970 ( Cròniques d’un mig estiu), figuren Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’Iràs i no tornaràs, Estudi en Lila, Joana E. ( Premi Prudenci Bertrana 1991) i Negroni de ginebra (teatre).
Es va traslladar a Barcelona un cop casada amb el també escriptor Jaume Fuster (1945-1998) i tots dos van participar dels moviments literaris més avantguardistes i, unta ent amb d’altres escriptors de la seva generació, conformaran la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.
A més, va ser responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicà a la traducció literària, va fer guions per a la televisió i treballà també per al Circuit Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc. Va formar part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.
També es va apropar al gènere detectivesc, amb la creació d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.
Des de 1997 la seva producció literària ha estat molt escadussera per problemes de salut ( un trasplantament de cor ) a més e la mort prematura del seu company.
El 2007 és guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Judith Butler, guanyadora del Premi Internacional Catalunya
La filòsofa feminista nord-americana Judith Butler, (Cleveland, 1956), especialista en els estudis de gènere, ètica i drets humans, ha guanyat l’edició XXXIII del Premi Internacional Catalunya. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ho ha anunciat avui tot destacant la trajectòria de Butler com a teòrica del feminisme i el seu activisme: “L’activisme i pensament de Judith Butler és inspirador perquè ens ofereix un desig de viure, de posar la vida al centre”.
També coneguda per reflexionar sobre ètica, política, feminisme i drets humans, sobretot es reconeix per la seva implicació en els conflictes d’Israel i Palestina, la Guerra de l’Iraq o el moviment Occupy Wall Street. S’ha pronunciat en diverses ocasions sobre l’afer català. Una de les moltes afirmacions sobre Catalunya ha estat: “El més important durant tot el procés català és que hi ha hagut un intent de promoure la sobirania popular”.
Una mestra egípcia perd la feina per ballar la dansa del ventre
He llegit la notícia a La vanguardia i m’he quedat astorada. Sembla ser que Aya Yusef, va ballar unes passes de la dansa del ventre en una excursió pel Nil del claustre del seu col·legi i no només va perdre la feina sinó també el marit i la casa. Un vídeo gravat per un col·lega i difòs sense la seva autorització es va fer viral i va desencadenar una allau de crítiques escandalitzades a les xarxes, tot provocant el seu acomiadament i el seu divorci.
Hi ha hagut, obviament, algunes veus en defensa de la mestra, mare de tres fills. La vicedirectora d’una altra escola va publicar el seu vídeo ballant en un casament i també la directora del Centre Egipci per als Drets de les Dones, Nihad Abu Qumsan, es va oferir per a redactar la denúncia per acomiadament improcedent i fins i tot li proporcionà un nou treball.
La situació viscuda per Aya Yusef posa al decobert una paradoxa oriental. Mentre que a Occident es multipliquen les classes i tallers de dansa del ventre, a Egipte el gènere, des de fa ja 30 anys, està absolutament degradat.
I, en tot cas, el que és molt injust és que s’hagi castigat una dona que, simplement, s’ho passava bé.
Recordem Edith Wharton, escriptora
Edith Wharton ( EEUU, 1862 – París, 1937) és considerada una de les més brillants novel·listes de la seva generació. Té un estil irònic ple de termes i referències a la classe alta d’Estats Units com resultat de la seva infantesa en una rica família del món financer. Va esdevenir una de les més astutes crítiques d’aquest grup social.
Va debutar amb la novel·la La vall de la decisió i després de Santuari, el 1905 va veure la llum el seu primer gran èxit, La casa de l’alegria. Un cop instal·lada a França, fugint d’un matrimoni desgraciat, va arribar la seva novel·la curta Ethan Frome i la que serà la seva obra més coneguda, L’edat de la innocència, publicada el 1920 i guanyadora del premi Pulitzer el 1921. El 1993 va ser adaptada al cinema per Martin Scorsese. Algunes altres obres de Wharton són Reflexos de lluna, Un fill al front, La renúncia, Somni crepuscular, Els nens o 
Les bucaneres, que va ser acabada el 1938 per Marion Mainwaring segons unes notes trobades a la seva mort.
Edith Wharton, vida y fantasmas de una escritora sin cadenas
Article publicat a El País (5 d’abril 2018)
Balanç violència masclista 2020: 46 dones i 3 menors mortes i 29 menors orfes
L’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere ha presentat avui l’informe sobre violència masclista 2020 a partir de l’anàlisi de les dades objectives dels expedients judicial. Un total de 46 dones i tres menors d’edat (dos nens i una nena) van morir assassinats per violència de gènere en la parella o l’exparella el 2020, i només vuit víctimes havien presentat una denúncia amb anterioritat. Del total de víctimes mortals, el 71,7% eren mares, i el seu crim va deixar 29 menors orfes. La xifra s’enfila a 68 persones que van perdre la mare, si no es té en compte l’edat dels fills. En aquests crims, l’agressor era el pare biològic en el 58% dels menors orfes. A Catalunya, hi ha registrades 9 víctimes mortals per violència de gènere, amb una menor, segons l’estadística dels Mossos d’Esquadra. En aquest període, s’indica que set homes van ser assassinats per les seves parelles o exparelles. I en tres casos la dona, abans de ser l’agressora, havia presentat una denúncia contra l’home.
Pel que fa al perfil de l’agressor, es correspon a un home d’uns 48,4 anys de mitjana, gairebé similar a la de l’any passat, i molt igualada a la de les víctimes. S’afegeix que set de cada deu (70%) agressors són espanyols i el 30% restant, estrangers.
Amalia Domingo Soler, escriptora, feminista i esperitista
Amb dificultats visuals des de poc després del néixer, Amalia Domingo (1835-1909), sevillana de naixement, però vinculada tant a Madrid com a Barcelona, va aprendre de llegir i escriure gràcies a la seva mare, va començar a escriure poesia als 10 anys i va publicar als 18. En morir la seva mare quan ella tenia 25 anys es va negar tant a un matrimoni de conveniència com a l’entrada en un convent i va marxar a Madrid on entrà en contacte amb l’esperitisme i va escriure en diferents publicacions. El 1876 es traslladà a Barcelona confiant a trobar una millor situació econòmica i hi va conèixer el mèdium sonàmbul Eudald, qui va rebre diferents missatges destinats a Amalia, molts dels quals reunits al llibre Memorias del padre Germán, sobre qui esdevindria el seu guia espiritual i publicat el 1880; el 1891 va escriure les seves Memorias sota l’orientació del mateix pare Germán. El catolicisme imperant a Espanya reprimia tots els moviments i creences que poguessin optar a ocupar la seva posició. És per això que es van censurar moltes de les revistes on Amalia escrivia. Com a espiritista formà part d’algunes lògies maçòniques que practiquen espiritisme, com les que formen part del “Gran Orient Espiritista” fundat el 1891.
Pel que fa a la seva tasca en relació amb el feminisme, el 1888 juntament amb Rosario de Acuña, van signar un manifest adreçat a les dones en què exigien el dret a un treball digne, l’accés a l’educació més completa i l’elecció del propi destí. També va posar en marxa la primera escola laica i gratuïta per a obreres sense recursos amb Ángeles López de Ayala i juntes amb Teresa Claramunt van fundar el mateix any 1891 el que es pot considerar el primer nucli feminista de l’estat, la Sociedad Autónoma de Mujeres, essent substituïda posteriorment per la Sociedad Progresiva Femenina (1898). Un dels seus projectes més destacats fou la posada en marxa, per primera vegada, de cases d’acollida per a dones sense recursos.
Va morir d’una broncopneumònia als 74 anys a la vila de Gràcia de Barcelona, el seu barri adoptiu, i fou enterrada al cementiri de Montjuïc, en el nínxol 35 de la via de Sant Carles.
Amelina Correa Ramón n’ha escrit diverses biografies.