Categoria: Literatura

Més coneguda pel seu pseudònim masculí, George Sand, l’escriptora Aurore Dupin fou una dona lliberada, denostada i admirada a parts iguals, que va viure, a mitjans del segle XIX, amb 30 anys i ja casada, uns amors tòxics amb un jove i desconegut Alfred de Musset(1810-1857) i, posteriorment, tant ell com ella, van recrear en les seves obres aquests amors turmentats i bojos.

 

En una de les seves ruptures, provocada pel fet que ell caigués malalt a Venècia on s’havien instal·lat i ella es fes amant del seu metge,  la desesperació per la separació arribava a tal punt que ella va decidir tallar-se la seva llarga melena negra per a regalar-la-hi. Van reprendre la relació per poc temps, i van separar-se definitivament el 1838.

 

 

Sand va mantenir, entre d’altres, una coneguda relació amb el músic Frédéric Chopin. Solia escriure sobre la seva vida i va escriure, després de la mort de Musset, l’obra Ella i ell  (1859), inspirada en la seva exasperant relació.  Ell, Alfred de Musset, ja havia relatat el 1836 la seva versió novel·lada dels tortuosos fets a La Confession d’un enfant du siècle. La publicació de la novel·la de Sand no va deixar ningú indiferent. Molts la trobaven escandalosa; fins i tot el germà de Musset la va parodiar amb una rèplica titulada Ell i ella. D’altres, com el mateix Balzac, la van lloar.

Ser una dona lliure a mitjans el segle XIX no era fàcil; segurament per això pocs coneixen George Sand pel seu veritable nom femení.

Tot i fer una vida que trencava amb les convencions ( vestia com un home, fumava, circulava per tot arreu i es relacionava amb qui volia) per la qual cosa escandalitzava la societat benestant, la seva obra, que no va parar de crear malgrat la prolífica vida amorosa, va ser apreciada pels intel·lectuals. A la seva mort, que es va produir l’any 1876, a l’edat de 72 anys, a Nohant, Victor Hugo va declarar: «Ploro una morta, saludo una immortal!».

 

Elodia Zaragoza, o Elodia Turki ( nom de casada) fou una prolífica escriptora, poeta i editora que va néixer en una presó franquista el 1939. Va morir a Tunis el 30 de novembre, on vivia,  als 81 anys. Era filla d’un marí de l’armada republicana que va escapar a Tunis i una militant anarquista d’origen valencià, Amèlia Jover, “La Xiqueta” que fou capturada al port d’Alacant a les acaballes de la Guerra Civil  en avançat  estat  de gestació; va poder fugir de la presó disfressada d’infermera amb la nena acabada de néixer i es va reunir amb el marit a Tunis.

Filla d’exiliats republicans, va créixer a Tunísia i durant la seva  joventut es va dedicar a la natació, essent campiona nacional de totes les distàncies els anys 50. El 1960 va participar als JJ OO  de Roma, per França.

Es va casar amb el tunisià Brahim Turki, diplomàtic, amb tasques a diferents països fins que es van instal·lar a França de  1989 a 1991. A París va començar la seva carrera literària i va dirigir la secció de l’editorial i galeria Racine de París. Va escriure en francès, tot i que de l’autobiografia biogria, La Xiqueta, hi ha una versió en castellà. Va fer un lipograma (tipus de text en què manca una lletra -o més d’una- i està concebut com un joc de paraules o bé com una restricció conscient que s’imposa l’escriptor),  L’infini désir de l’ombre.

Desconeguda a Espanya, sí fou reconeguda a França i Tunísia per la seva poesia trascendental, delicada, precisa i fluïda.

En una de les seves últimes entrevistes, abans que la pandèmia impedís les visites, va afirmar: “A mi no me robaron la vida. A mis padres sí, y a los españoles también”.

Rebecca Solnit (EEUU, 1961) és una historiadora, escriptora, periodista i activista estatunidenca. Ha escrit sobre un gran varietat de temes: medi ambient, geografia humana, política, feminisme i història de l’art. Des de la dècada dels 80 ha treballat en campanyes en defensa del medi ambient i dels drets humans, la defensa dels amerindis i les seves terres a  principis dels 90, amb activistes antiguerra d’Irak, ha col·laborat amb les organitzacions que treballen per lluitar contra el canvi climàtic i ha estat una activista pels drets de les dones, centrada especialment en la violència contra les dones. És autora de nombrosos llibres i assajos crítics, a més de catàlegs i antologies de museus, també ha escrit per a nombroses publicacions impreses i en línia i és col·laboradora habitual d’un bloc polític. El 2014 va publicar el seu llibre Men Explain Things to Me, una col·lecció d’assajos breus que descriuen casos de mansplaining (un neologisme inventat per ella) que refereixen casos en què els homes expliquen coses a les dones d’una manera condescendent i/o amb actitud de superioritat. Els homes m’expliquen coses és una reflexió sobre com s’ha construït al llarg de la història la diferència entre homes i dones, el paternalisme i la condescendència amb què molts homes encara tracten les dones, sermonejant-les sobre conceptes que elles dominen molt més i sobre com les dones encara avui ho tenen més difícil: per ser escoltades, per caminar de nit sense por, per denunciar els assetjaments, per reivindicar els seus drets, per eradicar la cultura de la violació i dels privilegis sexuals. I alhora són textos plens d’intel·ligència i esperança que conviden a tots, homes i dones, a pensar en la vigència del feminisme.
L’esperat nou llibre de l’assagista, Recuerdos de mi inexistencia (Lumen, febrer 2021) són unes memòries, una emocionant història d’iniciació. Ressenya del diari Público.

Entrevista a efeminista

El 2015 va publicar al portal literari Lithub un article  titulat  80 libros que ninguna mujer debería leer, una interpel·lació a la compilació de la revista Esquire Los 80 libros que todo hombre debe leer. Al seu article, Solnit fa aparèixer les obres d’Ayn Rand ( profundament antifeminista)  Jack Kerouac,  William Burroughs i Norman Mailer, entre d’altres

He llegit una de les seves novel·les i he recordat que fa un any vamorir als 92 anys una de les autores més venudes  del món i qui fins als 90 encara produïa un llibre per any, MARY HIGGINS CLARK

Autora molt prolífica en el gènere policíac, suspens i misteri, cada una de les seves novel·les s’ha convertit en èxit de vendes tant als EEUU com a d’altres països del món. Des del seu primer èxit mundial, On són els nens? Ha estat un dels referents del gènere. Va escriure també reculls de relats, un novel·la històrica i dos llibres juvenils. Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema. Va ser guardonada amb prestigiosos premis del gènere.
Sovint les seves novel·les són protagonitzades per dones joves fortes i independents, que es troben en un problema que han de resoldre amb coratge i intel·ligència. Són dones eqls que han de prendre decisions sensates; aconsegueix ue els lectors s’hi vegi reflectit. D’altra banda, va manifestar sempre que havia decidit no incloure sexe explícit ni violència a les novel·les per la qual cosa són molt populars entre els joves.

Ella mateixa, abans de ser una autora d’èxit, i havent quedat vídua amb 5 fills menors d’edat, va treballar en tota mena de feines i, com va explicar, voltava per les botigues per mirar els vestits que es compraria quan fos famosa.

Obituari en aquest blog

 

Nascuda a A Corunya el 1851, Emilia Pardo Bazán va reunir en la seva persona característiques duals com el feminisme, el liberalisme o el cosmopolitisme i el conservadurisme, la religiositat i el ruralisme.

Darío Villanueva, expert en l’escriptora i coeditor de les seves obres completes,  assenyala que Pardo Bazán va gaudir del luxe de no haver de renunciar a res, ni en idees ni en actes. Potser el seu origen burgès i aristòcrata li va permetre no haver de triar ni témer crítiques o sotmetre’s a pressions. Segons  la biògrafa Carmen Bravo-Villasante, la defensa i l’exercici del naturalisme a partir de la publicació de l’assaig La qüestió palpitant i la novel·la La tribuna (1883) no només li van comportar moltes crítiques del seus col·legues més carques, que l’associaven amb l’ateisme i el llibertinatge, i li van negar fins a tres cops l’ingrés a la Real Academia Española (RAE) malgrat els seus mèrits, sinó que també van ser el detonant de la ruptura amb el seu marit, José Quiroga.

A partir d’aleshores es va emancipar totalment; tot i els seus orígens benestants, es va guanyar la vida amb l’escriptura (articles i assaigs sobre política i literatura a més de novel·les, relats, contes i llibres de viatges) i la docència ( les seves classes  sempre van ser molt freqüentades) i  va tenir els amants que va voler com ara Galdós, Blasco Ibáñez, Galdiano i sense oblidar les cartes plenes de floretes a Narcís Oller.

Fou una dona conservadora, sí, però també avançada i en certa manera progressista (sempre cercant la modernitat i el progrés, interessada pels avenços científics i tecnològics com l’electricitat i el cinema; va escriure sobre ciència i va ser pionera com a corresponsal estrangera a Roma i París, primera presidenta de l’àrea de Literatura de l’Ateneu de Madrid, primera catedràtica de Literatura a la Universitat Central de Madrid… ) Per tant, una dona contradictòria i inclassificable. I sempre de lectura imprescindible.

El Dia de les Escriptores, impulsat des del 2016, se celebra  anualment el dilluns més proper a la data del 15 d’octubre, en commemoració de la mort de l’escriptora Santa Teresa de Jesús. Aquesta commemoració va sorgir per iniciativa de la Biblioteca Nacional d’Espanya, l’associació Clásicas y Modernas i la Federació Espanyola de Dones Directives (FEDEPE) per recuperar el llegat de les dones escriptores, fer visible el seu treball en la literatura i combatre la discriminació que han sofert al llarg de la història.

Aquest any se celebra la quarta edició amb  un homenatge  a las escriptores hispanes i hispanoamericanes i el seu llegat cultural.  La gala, que tindrà lloc a la Biblioteca Nacional, serà conduïda  per  Elvira Lindo i el tema triat és “L’esforç quotidià de les dones”. Es llegiran fragments d’obres de les escriptores: Teresa de Jesús, Rosalía de Castro, Dulce María Loynaz, Blanca Varela, Errose Bustintza (Mañariko), Elena Fortún, Sor Juana Inés de la Cruz, Ana María Matute, Josefina Carabias, Pura Vázquez, Luisa Carnés, Gloria Fuertes, Mercè Rodoreda, Idea  Vilariño, Circe Maia, Emilia Pardo Bazán, Victorina Durán, Ida Vitale, Carmen Baroja i Nessi i Concha Méndez. L’acte serà retransmès en directe pel canal de YouTube de la Biblioteca.

Pel que fa a Catalunya,  l’Institut Català de les Dones, en el Dia de les Escriptores vol reivindicar  el reconeixement de les dones escriptores i recordar que només a 6 dones se’ls ha concedit el Premi d’Honor de les Lletres catalanes. L’ajuntament de Barcelona, sota el lema Esforçades celebrarà un acte a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya, coordinat per M. Àngels Cabré, que consistirà en la lectura contínua de textos escrits per dones, per part d’escriptores, periodistes i actrius.

 

 

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua celebra l’any Carmelina Sánchez-Cutillas per a divulgar la vida i l’obra d’aquesta autora, nascuda a Madrid el 1927, però que escrivia i parlava en català.
Poetessa, narradora, historiadora… , és la gran escriptora valenciana del segle XX, a l’alçada d’autors valencians molt més coneguts com Vicent Andrés-Estellés o Joan Fuster. Una bona part de l’obra de Sánchez-Cutillas encara resta inèdita, alguna ens ha arribat autoeditada, i unes altres perquè es presentava a concursos on sempre la reconeixien, però poques vegades la premiaven; en tot cas, amb paraules d’especilistes que la coneixen bé, la seva obra poètica és exquisida, amb temes constants que la travessen com la reflexió sobre la seva condició de dona, el pas del temps, la identitat col·lectiva i el compromís amb la terra i el mar que sent com a pròpies. Afincada a València, on va morir el 2009, va fer seva la llengua de la terra que l’acollia.  Alguns estudiosos situen la seva narrativa en el grup de Mercè Rodoreda (novel·la psicològica de base realista, protagonisme femení…) Maria Àngels Francès, professora de la Universitat d’Alacant i una de les comissàries de l’exposició itinerant sobre Carmelina, considera que la trajectòria de l’autora és excepcional per diversos motius: ‘Per la tria lingüística que fa per a la creació literària, quasi íntegrament en valencià; perquè reivindica un espai propi en la casa, com recomana Virginia Woolf; i, simbòlicament, en el panorama intel·lectual del moment, on mira d’obrir-se camí malgrat l’hostilitat de l’ambient.’ Hi coincideix Maribel Guardiola, també professora de la mateixa universitat, qui,  entre més atributs, considera Carmelina Sánchez-Cutillas una dona precursora i molt avançada al seu temps i encara que ella no es considerava feminista, la seva obra i la seva manera de viure ( fumava en públic,  es pintava el llavis de vermell, freqüentava tertúlies, rebuscava en biblioteques, comprava en llibreries de vell… ) sí ho eren.
Carmelina Sánchez-Cutillas és una gran desconeguda, encara, en l’àmbit lingüístic català. I ho és malgrat  que l’any 1975 va impactar el jurat dels Premis Octubre amb Matèria de Bretanya, una novel·la que l’autora anomena  ‘successió de quadrets’.

A partir de la influència rebuda d’un avi erudit que la  va obligar a anar a costura per avesar-se al valencià i la duia a tertúlies d’intel-lectuals, ella es forjà una identitat pròpia i una opció de vida. Esdevingué una especialista en història de la Corona d’Aragó i literatura medieval cosa que es traduí en el seu afany per divulgar aquestes disciplines en publicacions i ponències en congressos així com en col·laboracions en la premsa de l’època on publicà articles de divulgació de temàtica històrica i, una sèrie de semblances de figures històriques femenines que responen al seu interès per la història de les dones com ara Violant d’Hongria. És per aquest interès per tot allò que no interessa els acadèmics del seu temps que podem afirmar que la seva obra té una profunda consciència de gènere que es manifesta en estratègies de recuperació de la memòria de les dones i en una poètica rebel·lia contra la ideologia patriarcal i la reivindicació de la identitat pròpia.

L’AVL dedica cada any a un escriptor des del 2004. Fins ara només una altra dona, Sor Isabel de Villena, n’havia estat protagonista. Les circumstàncies especials d’enguany han obligat a retardar-ne tots els actes prevists i a continuar celebrant Carmelina Sánchez-Cutillas durant tot el 2021. Entre d’altres actes, s’han programat conferències, una exposició itinerant, la reedició commemorativa de Matèria de Bretanya i l’elaboració de material didàctic per  tal d’acostar l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas a un públic jove.
Luis del Romero, un dels quatre fills de Carmelina Sánchez-Cutillas, ha publicat recentment el llibre La meua cambra més estimada, a l’editorial Vincle, en referència a la sala més gran de la casa que va convertir en el seu despatx, un espai que només compartia amb més de dos mil llibres, la màquina d’escriure, el tabac i una calavera.