Nascuda a A Corunya el 1851, Emilia Pardo Bazán va reunir en la seva persona característiques duals com el feminisme, el liberalisme o el cosmopolitisme i el conservadurisme, la religiositat i el ruralisme.
Darío Villanueva, expert en l’escriptora i coeditor de les seves obres completes, assenyala que Pardo Bazán va gaudir del luxe de no haver de renunciar a res, ni en idees ni en actes. Potser el seu origen burgès i aristòcrata li va permetre no haver de triar ni témer crítiques o sotmetre’s a pressions. Segons la biògrafa Carmen Bravo-Villasante, la defensa i l’exercici del naturalisme a partir de la publicació de l’assaig La qüestió palpitant i la novel·la La tribuna (1883) no només li van comportar moltes crítiques del seus col·legues més carques, que l’associaven amb l’ateisme i el llibertinatge, i li van negar fins a tres cops l’ingrés a la Real Academia Española (RAE) malgrat els seus mèrits, sinó que també van ser el detonant de la ruptura amb el seu marit, José Quiroga.
A partir d’aleshores es va emancipar totalment; tot i els seus orígens benestants, es va guanyar la vida amb l’escriptura (articles i assaigs sobre política i literatura a més de novel·les, relats, contes i llibres de viatges) i la docència ( les seves classes sempre van ser molt freqüentades) i va tenir els amants que va voler com ara Galdós, Blasco Ibáñez, Galdiano i sense oblidar les cartes plenes de floretes a Narcís Oller.
Fou una dona conservadora, sí, però també avançada i en certa manera progressista (sempre cercant la modernitat i el progrés, interessada pels avenços científics i tecnològics com l’electricitat i el cinema; va escriure sobre ciència i va ser pionera com a corresponsal estrangera a Roma i París, primera presidenta de l’àrea de Literatura de l’Ateneu de Madrid, primera catedràtica de Literatura a la Universitat Central de Madrid… ) Per tant, una dona contradictòria i inclassificable. I sempre de lectura imprescindible.