14 de març, Dia Internacional de les matemàtiques

Aquest any se celebra amb el lema  Matemàtiques per a un món millor amb la intenció  de recordar la importància d’aquesta disciplina per a la millora de la nostra qualitat de vida.

Tot i que per a molts i moltes siguin un repte, un destorb o una dificultat el cert és que les matemàtiques resulten basiques en nombroses accions del dia a dia: programar una ruta en l’aplicació del mòbil, buscar la sèrie que ens agrada en la nostra plataforma de confiança  o la freqüència del metro. Y no només són útils, també comporten beneficis  per al nostre desenvolupament i el nostre cervell i ens ajuden a millorar les capacitats cognitives. Ajuden a tenir pensament analític per a interpretar la informació, extraure  premises i relacions i jutjar la seva veracitat. Ser capaços  d’entendre les matemátiques arribant a solucions  lògiques fa que la nostra ment es prepari per a resoldre problemes reals i pugui prendre decisions evitant errors  o enganys. Ajuden a desenvolupar l’habilitat investigadora, contribueixen a l’agilitat mental, desenvolupen la capacitat de pensament i fomenten l’ànsia de saber i la curiositat.

És vital que  nens i nenes les estudiïn de d’edats primerenques. Cal acabar amb el tòpic “no serveixo per als números,  soc de lletres” i sobretot, hem de fomentar els seu estudi entre les nenes i noies.

Sacajawea, una índia nordamericana, viatgera desconeguda i venerada

Sacajaweade qui no en sabem ni la data ni el lloc on va néixer i morir, és la figura que té més estàtues als EEUU. Als edificis guvernamentals trobem parcs, casinos, hotels i reserves índies i  hi ha una estàtua molt peculiar de bronze de dos metres  d’alçada en un dels vestíbuls del Capitoli. Fins i tot, ella i el seu fill  figuren a les monedes d’ un dòlar que ja no són en circulació.
Segrestada de nena i venuda com esclava sexual a un home que podria haver estat el seu pare, va recórrer  Nordeamèrica amb el seu bebè i va formar part d’una de les més importants gestes de la història del país: l’expedició dels  militars Meriwether Lewis i William Clark que van ser encarregats pel president Thomas Jefferson el 1803 arribar a  l’oceà Pacífic i travessar la terra ignota a l’oest de Sant Lluís, Misuri.

Sacajawea va néixer cap a 1787 entre els shoshones, els que viuen  en cabanes d’herba o  el poble  de les  serps, dividit en dues branques: una a la part oriental d’Idaho, l’oest de Wyoming  i el nordest d’Utah; l’altra  vivia  entre el sud d’Idaho, el sudest d’Utah i el nord de Nevada. Quan tenia 14 anys la va comprar  un tramper franccanadenc, Toussaint Charbonneau, trenta anys més gran i que ja tenia una esposa índia.  El 1804 Lewis i Clark van contratar el tramper  com  intèrpret i guia. En realitat qui va fer aquesta tasca va ser Sacajawea qui havia tingut un nen poc abans. La seva existència, però, va romandre semioblidada fins a la celebració del 1r centenari de l’expedició. Tot i així hi ha moltes llacunes a l’hora de reconstruir la seva història. Se sap que acabada la gesta ella i el tramprer van tornar al seu territori i, pel que fa a la seva mort, unes versions sostenen  que ella va morir en algun lloc de Dakota quan encara no tenia 30 anys. D’altres  fonts asseguren  que va  viure fins a una edat  avançada i que va morir a la reserva de Wind River Shoshone, Wyoming, el 1884.

Tampoc se sap quant van pagar Lewis i Clark a Toussaint Charbonneau, però sí que va cobrar ell i no ella, qui va tenir una altra filla, Lisette, nou anys  menor que el seu primer fill. Tot i que ella va ser la veritable protagonista de l’expedició pel seu coneixement d’aquests territoris i la llengua, “no va rebre cap recompensa pel seu treball ja que era propietat del seu marit”, segons Clark Wissler a Los indios de los Estados Unidos de América (Paidós), de 1940.

“Canciones infantiles”, el cançoner d’Elena Fortún i Maria Rodrigo

 

L’any 1934 aquestes dues dones es van unir per publicar una autèntica joia, Canciones infantiles, actualment recuperada en facsímil.

Al Pròleg del cançoner, Elena Fortún parla de la intenció del treball, sorgit de la preocupació de dues dones nascudes  “el segle passat” pel destí de les boniques cançons tradicionals infantils, que no volen deixar perdre, però  que tampoc pretenen soterrar en un mer estudi sense vida: aspiren que aquestes cançons se segueixin mantenint al repertori viu.

¡Bellas canciones infantiles, próximas a perderse para siempre o a quedarse fosilizadas entre las páginas de libros sabios!

Totes dues autores, nascudes a finals del s.XIX, van formar part de la irrupció femenina en el món professional gràcies als nous temps que va significar la República, cosa que va permetre la seva emancipació, tot i les controvèrsies que aquest alliberament va comportar.

Elena Fortún (en realitat, Encarnación Aragoneses, Madrid 1886) es va iniciar tardanament com a escriptora, i ben aviat va destacar brillantement en el camp de la literatura infantil; no oblidarem la seva sèrie infantil Celia. Darrerament la seva obra ha estat recuperada i han aparegut dues obres creades en l’etapa adulta: Celia en la revolución i Oculto sendero. Va formar part del Lyceum Club Femenino i va tenir una relació sentimental amb la també escriptora Matilde Ras que va acabar quan Fortún es va exiliar amb el seu marit, militar republicà.

María Rodrigo ( Madrid 1888) va formar-se des de ben jove musicalment gràcies al suport de la seva família. Despré d’iniciar-se amb el seu pare, professor de música, la Junta d’Ampliació d’Estudis de la Institución Libre de Enseñanza  li va atorgar una beca per a perfeccionar la seva formació a l’estrager estudiant  a la Reial Acadèmia de Munich. [Posteriorment,  la Junta també va becar la seva germana, Mercedes, per  estudiar a Ginebra pedagogia i psicologia experimental: de fet, ella fou la primera dona formada acadèmicament en psicologia a Espanya]. Maria va composar òpera i sarsuela i va col·laborar musicalment en diferents obres de teatre, alhora que va mantenir una important activitat com a intèrpret de piano a més de ser durant un temps  concertadora del Teatro Real i professora suplent de Conjunto Coral i Instrumental al Real Conservatorio de Madrid

Per a totes dues la guerra civil va suposar un tall abrupte en les seves vides i van haver d’exiliar-se el 1939.  Elena Fortún va tornar nou anys després i va morir a Madrid el 1952. María Rodrigo no va retornar mai més i després del seu pas per Colòmbia, va morir a Puerto Rico el 1967.

Les primeres espanyoles que van portar pantalons

A Tomelloso, Ciudad Real – Castella La Manxa – les dones secularment havien col·laborat en les tasques del camp, però amb el naixement de la indústria vitivinícola a partir de la segona  meitat  del s. XIX, van abraçar dos oficis  específicament femenins, els de “ las terreras” i de “las lieras”.
Quan  a finals  del XIX es va imposar  el conreu massiu  de la vinya i per tal d’evitar els estralls de la fil·loxera, calia construir grans cellers d’emmagatzematge. El subsol té una gruixuda capa de tosca i, per tant, se’n podien construir sense columnes ni voltes. Per a construir les coves-cellers calia un picador i dues terreres; elles també participaven en l’excavació de pous i  soterranis. Portaven pantalons, per treballar millor, no pas per equilibrar drets. Podem veure-les a la portada de la revista Blanco y negro publicada el 1896.

Les “lieras” eren  les  encarregades  de retirar les  mares  del vi o “lías” ( restes pastosos que queden  en les tones després de la fermentació). Com les terreres, treballaven  per parelles. Aquestes feines eren una font d’ingressos necessària per a les famílies, tot i que a l’època,  l’ideal de vida de les dones era la dedicació a la llar i la família. Aquestes dones, després de treballar durament tota la jornada, en tornar a casa havien de cuinar, rentar i tenir cura dels fills. I aleshores ningú no parlava de conciliació. Antonio López Torres les va pintar en els seus quadres costumistes.

Monument a les terreres a la Plaça d’Espanya de Tomelloso

Les “terreras” han esdevingut  un dels símbols de la ciutat i un exemple de lluita de les dones per la igualtat. La seva va ser una d’aquestes fites invisibles dictades per la necesitat.

Més carrers de Barcelona amb nom de dona

La mestra Dolors Batlle i Sunyer, primera directora del Grup Escolar Lluís Vives, donarà nom al fins ara carrer d’Enric Bargés, un capità general que participà a les guerres d’Àfrica i les carlines. En aquest carrer hi ha un altre centre educatiu: l’Institut Emperador Carles.

Dolors Batlle i Sunyer (Agullana, 2 de març de 1892 – Barcelona, 16 de gener de 1982) va començar a exercir l’ensenyament a Barcelona a l’escola unitària de la plaça de Comas, a les Corts, i va ser seleccionada per formar part del Grup Escolar La Farigola. Fou una de les mestres capdavanteres que abans de la guerra van renovar els esquemes educatius de Catalunya. Per això fou escollida per dirigir primer amb Josep Barceló i Matas i, després  amb Pere Blasi el Grup Escolar Lluís Vives, un dels grups de més prestigi del Patronat Escolar de Barcelona. En aquest centre de Sants-Badal va estar des de la inauguració el 1931 fins al gener de 1939, com a directora de la secció de noies. Durant la guerra es va fer càrrec de la direcció de tot el Grup, per l’activitat política de Pere Blasi. Va patir sancions i fou depurada pel nou règim franquista després de 1939.

Aquest canvi de nom forma part de l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona per feminitzar l’espai públic de la ciutat, donant prioritat a les dones en els canvis al nomenclàtor. A 15 de gener de 2021, hi havia un total de 350 noms de dones d’un total de 4.596 espais (carrers, places, passatges, avingudes, jardins, parcs…) a la ciutat. La Regidoria de Memòria Democràtica vol revertir aquest desequilibri i la poca presència de noms de dona i noms populars. Juntament amb el de Batlle s’inclouran al nomenclàtor altres cinc dones que d’alguna manera han estat relacionades amb la ciutat:

Al barri de la Salut, el carrer de Ramiro de Maeztu passarà a anomenar-se Ana Maria Matute Ausenjo (1925-2014) novel·lista catalana en llengua castellana que va rebre diversos premis literaris i també la van nominar en tres ocasions al Premi Nobel de literatura.

A les Corts, la fins ara anomenada plaça de les Cristalleries Planell canviarà el nom pel de la periodista Margarita Rivière Martí (1944-2015) qui creà el servei en català de l’agència de notícies EFE Catalunya i també va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme, a més d’altres guardons per la seva dedicació. L’any 2015 es va crear el Premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

A l’Eixample, a tocar de l’Hospital Clínic, la ginecòloga i feminista Concepció Aleixandre Ballester (1862-1952) donarà nom a la cruïlla del carrer de Villarroel amb Rosselló. Va ser una metgessa amb vocació pedagògica i científica enfocada en la divulgació. Va intentar exercir una medicina social i apropar els coneixements higiènics, en especial a les dones.

L’espai exterior del recinte de la Fabra i Coatsentre l’Ateneu l’Harmonia i l’Escola Can Fabra passarà a dir-se plaça d’Anna Domènech Campoy,    (1951-2013 ) ferma defensora de l’educació pública  que va dirigir dues escoles bressol de Sant Andreu de Palomar durant 30 anys. Aquest canvi es va decidir a través del procés participatiu d’urbanització del recinte de la Fabra i Coats, en què van participar entitats i equipaments del mateix recinte.

A Vallvidrera, la iniciativa ciutadana impulsada per set entitats del barri també ha empès l’Ajuntament a canviar el nom del carrer dels Reis Catòlics pel d’Elisa Moragas i Badia (1927-2006) també professional de l’educació i fundadora de l’Escola Nabí l’any 1972, ubicada en aquest mateix carrer.

Maria Barbal, 53è Premi d’Honor de les Lletres catalanes

L’escriptora Maria Barbal ha estat proclamada enguany Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat  ha valorat de l’escriptora la composició de tot un univers que recorre la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal. Ha creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança. El cerimònia de concessió del premi l’havia de presentar el president d’Omnium Cultural  Jordi Cuixart, però va haver d’anar a la presó perquè ha estat revocat el 3r grau del qual gaudia.

És la setena dona que rep el premi des de la seva primera edició. Les anteriors han estat: Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies ( 2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodona ( 2019) Els darrers anys s’ha volgut anivellar aquesta manca de paritat.

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil, i ha rebut una gran quantitat de premis. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. La darrera novel·la que ha publicat acaba de sortir ara, Tàndem (Columna), i li ha valgut també el premi Josep Pla.

Alguns dels seus títols més destacats són: Pedra de tartera ( 1984), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992)

De les clàssiques universals al nou activisme feminista

 

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/20210308/6264245/luchadoras-feministas-historia-dia-de-la-mujer-8m-video-seo-ext.html?jwsource=cl

En aquesta composició de fotografies que il·lustra l’article de La Vanguardia Luchadors feministas en la historia, hi trobem 12 dones que van lluitar pels seus drets, i els de totes, van cridar, es van fer escoltar i van aconseguir avançar en una societat que volia frenar-les; a les seves corresponents èpoques, van trencar barreres i sostres de vidre. No hi falten Clara Zetkin (1857-1933), promotora del Dia Internacional de la Dona; Christine de Pizan (1364-1430), la primera europea que va viure de l’escriptura en un món exclusiu d’homes aleshores; Mary Wollstonecraft (1759-1797), qui va establir les bases del feminisme modern; Emmeline Pankhurst (1858-1928) i Clara Campoamor (1888-1972), líders  del moviment sufragista que van ajudar a guanyar el dret de vot de les dones a Gran Bretanya i Espanya, respectivament. També hi figuren Sor Juana Inés de la Cruz ( 1651-1695) que ens el seus escrits va defensar el dret de les dones al coneixement i la igualtat;  Olympe de Gouges  ( 1748-1793) que va fer la Declaració del dret de les dones com a rèplica de la dels homes;  Flora Tristán ( 1803- 1844), una de les fundadores del feminisme primerenc; Emma Goldman ( 1869-1940) qui introduí idees feministes en el pensament anarquista; Concepción Arenal (1820- 1893), primera dona visitadora de presons a Espanya;     Simone de Beauvoir (1908-1986), va escriure una de les bíblies de feminisme, El segon sexe; fins a Betty Friedan (1921-2006), qui va formular les bases de l’actual llluita per la iguatat efectiva.

I presentant les noves, un interessant article publicat el 8 de març de 2021 a La Vanguardia que presenta alguna de les noves icones de l’activisme feminista com ara la il·lustradora Maria Hesse, la modista Sofia Luzán, la model Anna Agrelo o l’artista trans Pepa Serrano.

  

 

 

https://www.lavanguard.com/de-moda/20210308/6264250/dia-mujer-8-m-activismo-feminista-moda-anna-argelo-maria-hesse-sofia-luzon-pepa-serrano.html

 

 

Bones notícies protagonitzades per dones

1- Mònica Roca ha estat escollida aquest dilluns com la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona en els seus 135 anys d’història. En un ple a la Llotja de Mar, Roca ha guanyat la votació a l’empresari Josep Maria Torres, que a última hora ha decidit presentar una candidatura alternativa. Coincidint amb el 8-M, la nova presidenta de la Cambra ha admès la importància de la seva presidència, afirmant que les estadístiques mostren que al món empresarial “la manca de gènere femení perjudica l’economia“.

2- L’equip de bàsquet femení Spar Girona ha aconseguit el seu primer títol de la Copa de la Reina, trencant així la maledicció que el perseguia després d’haver perdut les últimes quatre finals del torneig. Ha aconseguit aquest diumenge una victòria per 72-62 davant del València a la final de la Copa.

 

Federica Montseny, fidel als seus principis fins al final

Ahir dia 8 de març, vam poder conèixer la figura de l’anarquista Frederica Montseny ( 1904-1994) gràcies al biopic Frederica Montseny, la dona que parla emès per TV3. La dirigent anarquista catalana va ser la  primera dona que va seure al consell de ministres de l’estat espanyol. Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d’Espanya i una de les primeres d’Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l’abolició de tota forma d’opressió de l’home per l’home i, per tant, de tota classe de govern. Per exemple, va viure amb el seu company, Germinal Esgleas també cenetista, en una unió lliure de la qual van néixer 3 fills i que que mantindrien durant més de cinquanta anys, fins a la mort d’ell el 1981.

Filla de dos mestres llibertaris ( Joan Montseny –Federico Urales-  i Teresa Mañé i Miravet –Soledad Gustavo),de mans de la mare va rebre una completa formació basada sobretot en les lectures i ja de jove va començar a escriure textos de caire social; alguns d’ells,  tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d’alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir-les de la necessitat de crear “les dones del futur”. Es va afiliar a la CNT i la FAI i de seguida va destacar pel seu talent en els seus discursos convincents i ja des dels inicicis de la Guerra Civil va esdevenir una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. Malgrat totes les reticències dels anarquistes, ella i 3 dels seus companys van entrar al govern de Largo Caballero i, en el cas de Montseny, com a ministra de Sanitat i Assistència Social i malgrat l’escassa durada del seu pas pel ministeri i les múltiples traves per la seva condició de dona – única en el govern – , en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Tot i així, pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El 1938 va intercedir en les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT i POUM  pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.
Va haver d’exiliar-se a França el febrer de 1939; dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla i, un cop més, va fer un brillant discurs de descàrrec tot defensant la seva tasca com a ministra del govern de la República espanyola.
Instal·lada amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc va continuar amb el seu treball com a escriptora difonent les idees llibertàries; va tornar esporàdicament a Espanya a partir del 1977 i, en els seus últims anys i malgrat els seus problemes de visió,  va reivindicar a l’estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra civil i es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 va publicar la seva  autobiografia Mis primeros cuarenta años. Va morir el 1993 als 88 anys.

És bo que la televisió pública faci difusió de referents femenins.

Per conèixer millor aquesta dona podem veure el programa de TV que se li va dedicar de la sèrie Un segle per a les dones. I també les entrevistes que li van fer Carmen Alcalde a Identitats i Angel Cases al seu programa, Angel Casas show 

8m 2021, més llenya al foc

El mural feminista del poliesportiu de la Concepción Ciudad Lineal de Madrid ha estat vandalitzat aquest 8M.

La pintura va ser motiu de polèmica després que Vox demanés d’eliminar-la. Al mural hi figuraven les cares de 15 dones pioneres,  artistes, polítiques,  activistes i feministes (entre d’altres Frida Khalo, Rosa Parks, Angela Davis, Chimamanda Ngozi o Valentina Tereshkova ) amb la frase “Las capacidades no dependen del género”. Ahir diumenge el van atacar i ha aparegut aquest matí completament destrossat. Quan va esclatar la polèmica per la iniciativa de Vox d’esborrar-lo, un grup de veïnes del districte van recollir més de  20.000 signatures per evitar-ne l’eliminació, consideraven que era un símbol d’igualtat i diversitat del barri. Vox havia aconseguit treure endavant al Ple municipal  de Ciudad Lineal la seva proposta que s’esborrés el mural feminista pel seu “missatge  polític”;  la proposició va comptar amb el suport de PP i Cs i va ser rebutjada per Más Madrid i PSOE. Finalment, pel canvi de vot de Cs es va aprovar mantenir-lo, no sense que Vox els critiqués “la seva manca de lleialtat”; continuaven rebutjant un mural que tenia dones que, segons ells, “han defensat  la violència” i són emblemes “d’una política comunista i un pensament  totalitari”. Ells no comparteixen  la ideologia de gènere i consideren que el mural “no representa cap valor per a les dones”. Potser és important destacar que la posició del partit ha estat defensada per una dona!!!

La formació d’ultradreta diu que el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut se “un acte de propaganda d’una agenda ideològica” que no té res a veure amb els seus ideals perquè és  una  “arma arrojadiza que envenena a la sociedad” ????? I perquè no creuen en aquest dia han decidit treballar perquè el 8 de març tingui un altre significat: el Día Nacional de las Víctimas del Coronavirus. 

Un cop més, el cop de força s’ha imposat a les majories i amb la destrossa han  volgut escapçar la llibertat, i no oblidem que el masclisme creix amb la complicitat d’aquells que el blanquegen.

Aquesta tarda els veïns de Ciudad Lineal han tornat  a mostrar el seu suport al mural vandalitzat. Han cobert la pintura negra que tapava els rostres de les dones amb unes reproduccions. A través de les seves xarxes socials, la Federació de veïns de Madrid (FRAVM) ha defensat que:  “La destrucción de los murales de mujeres de Alcalá y La Concepción nos muestra la importancia del 8M. Frente a quienes nos quieren invisibles y sumisas mostremos y multipliquemos nuestro mensaje de inclusión e igualdad”.