8m 2021: ‘Treballadores’: homenatge a la tasca silenciada de la dona a Eivissa

   

FORMIGUES TREBALLADORES és el nom de la mostra organitzada per l’Ajuntament d’Eivissa amb motiu del Dia de la Dona. Va ser inaugurada ahir a la plaça de sa Tarongeta. Hi participen  un total de 92 artistes tant de Balears com d’altres punts  d’Espanya.

Petites formigues  convertides en obres d’art, de diversos materials i  d’entre 18 i 25 centímetres esdevenen una metàfora de la tasca silenciada de les  dones al llarg dels segles.

Polèmic 8 de març 2021

Després que l’any passat els més casposos culpabilitzessin la manifestació del Dia Internacional de les Dones  de la propagació de la pandèmia de la covid (mentre que aquell cap de setmana havien tingut lloc molts altres actes multitudinaris) el de 2021 serà un 8 de març aigualit. Amb unes dades de contagis i hospitalitzacions, a Madrid està tot obert des de fa mesos, però s’ha prohibit la manifestació; en canvi a Barcelona sí la podrem fer tot i que patim un semiconfinament des de desembre. També hi haurà manifestacions en d’altres punts  d’Espanya  com altres poblacions de Catalunya i Navarra o Múrcia, complint totes  les mesures preventives. A Barcelona, a la manifestació estàtica que tindrà lloc al Passeig  de Gràcia a les 18:30 podran  participar-hi fins a 3.500 persones amb inscripció prèvia per trams. El lema és “Juntes, diverses i rebels. Juntes imparables”.
L’organització, el col·lectiu Vaga Feminista, ha dividit l’espai en vuit trams, entre la Gran Via i l’avinguda Diagonal. Dos d’aquests trams seran mixtos, i sis no mixtos. Les mesures dictades pel Procicat, amb data del 6 de gener del 2021, caldrà mantenir una distància mínima d’1,5 metres entre els assistents (2,5 metres quadrats per participant). També cal portar posada la mascareta en tot moment, i es fomentarà la higiene de mans amb gels hidroalcohòlics. Tampoc no es podran compartir pancartes i estarà prohibit menjar i beure.

CCOO i UGT han descartat la convocatòria de vagues, però han demanat a    treballadores i treballadors la  participació activa en els diferents actes, mobilitzacions i manifestacions, tot respetant  les mesures contra el covid. A més, han anunciat l’organització d’actes, presencials i virtuals.  D’altres sindicats minoritaris, com la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya, Sindillar o el Sindicat de Periodistes, sí han registrat  per  quart any consecutiu la convocatòria de vaga general en Catalunya. També el Sindicat d’Estudiants de  Catalunya ha convocat vaga per al dilluns 8 de març i una concentració a les 12h que a Barcelona tindrà lloc a la Plaça Universitat

Victorina Durán, una artista pionera que va defensar l’amor lliure

Nascuda a Madrid el 1899, Victorina Durán fou una escenògrafa i figurinista espanyola, catedràtica d’Indumentària i Escenografia del Conservatorio Nacional i pintora avantguardista associada al surrealisme dels anys vint i trenta. Després del seu exili a l’Argentina, fou directora del Teatro Colón de Buenos Aires.
Va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid entre 1917 i 1926 on va compartir  estudis amb Maruja Mallo,  Dalí  i Rosa Chacel, i va guanyar l’any 1929 la càtedra d’Indumentària i Art Escenogràfic, essent la primera dona a obtenir  aquest càrrec a Espanya.

Va destacar com a artista del bàtik (una tècnica d’estampació tèxtil que prové de l’illa de Java i consistent a pintar teles aplicant diverses capes de cera i de tint) amb què obtingué importants premis tant a nivell nacional com a l’exterior i va formar part de la delegació espanyola a la Gran Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925. Formà part del grup de dones intel·lectuals i artistes reunit per María de Maeztu per fundar el Lyceum Club Femenino. Feminista convençuda, potser va formar part de l’anomenat «Círculo Sáfico de Madrid» juntament amb Rosa Chacel, Elena Fortún i Matilde Ras

Col·laborà en la creació del TEA (Teatro Escuela de Arte), i realitzà vestuaris i decorats per a diverses companyies de teatre i pel·lícules espanyoles de l’època, creant una innovadora barreja d'”avantguarda i costumisme popular”.

Després d’esclatar la Guerra civil espanyola, al 1937 acompanyà Margarida Xirgu al seu exili americà i residí a l’Argentina on va desenvolupar els càrrecs de directora artística dels teatres Colón i Cervantes. Com a pintora exposà a l’Uruguai, Brasil, Xile, Alemanya, França, entre d’altres països.

Tornà a Espanya el 1949 per col·laborar amb Dalí a l’obra Don Juan Tenorio i a partir d’aquesta data, viatjà amb freqüència a Europa i a la dècada de 1980 es va instal·lar de forma definitiva a Madrid, on va morir als 93 anys d’edat. En el seu epitafi figura la següent llegenda: «No sé si habré dejado de amar por haber muerto o habré muerto por haber dejado de amar». En les seves memòries deixà expressada la seva «apasionada militancia en el lesbianismo en el contexto de una España rancia e intolerante».

El 2019 Idoia Murga i Carmen Gaitán, van recuperar aquestes memòries, fins aleshores inèdites, en una edició crítica publicada per la Residencia de Estudiantes, Mi vida. Al tercer i últim volum, «Así es», explica les seves  vivències amorosas. Al pròleg hi llegim:

«No sé si habré conseguido que esté claro y patente que en estas historias hay varias mujeres, de tipos diferentes, que han querido, que han AMADO a otra mujer, la mayoría por una sola vez en su vida, pero esta sola vez ha sido de manera verdadera y sincera». Afirma també que encara que els fets «son todos vividos y verdaderos, los nombres y los lugares están muchas veces cambiados», ja que considera que no té  «derecho a provocar escándalo, buscando un éxito editorial».

Tot i l’ocultació dels noms reals, pels contextos i cronologia, les investigadores sostenen  que és més  que probable que Victorina Durán mantingués  relacions  amb Margarita Ruiz de Lihory, Irene López Heredia, María del Carmen Vernacci, Margarita Xirgu i Hélène Bouvier. És per tant clara la seva defensa de l’amor lliure i de la necessitat de visibilitzar sense estigmes l’homosexualitat.

Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil, “George Sand”, obra i amors

Més coneguda pel seu pseudònim masculí, George Sand, l’escriptora Aurore Dupin fou una dona lliberada, denostada i admirada a parts iguals, que va viure, a mitjans del segle XIX, amb 30 anys i ja casada, uns amors tòxics amb un jove i desconegut Alfred de Musset(1810-1857) i, posteriorment, tant ell com ella, van recrear en les seves obres aquests amors turmentats i bojos.

 

En una de les seves ruptures, provocada pel fet que ell caigués malalt a Venècia on s’havien instal·lat i ella es fes amant del seu metge,  la desesperació per la separació arribava a tal punt que ella va decidir tallar-se la seva llarga melena negra per a regalar-la-hi. Van reprendre la relació per poc temps, i van separar-se definitivament el 1838.

 

 

Sand va mantenir, entre d’altres, una coneguda relació amb el músic Frédéric Chopin. Solia escriure sobre la seva vida i va escriure, després de la mort de Musset, l’obra Ella i ell  (1859), inspirada en la seva exasperant relació.  Ell, Alfred de Musset, ja havia relatat el 1836 la seva versió novel·lada dels tortuosos fets a La Confession d’un enfant du siècle. La publicació de la novel·la de Sand no va deixar ningú indiferent. Molts la trobaven escandalosa; fins i tot el germà de Musset la va parodiar amb una rèplica titulada Ell i ella. D’altres, com el mateix Balzac, la van lloar.

Ser una dona lliure a mitjans el segle XIX no era fàcil; segurament per això pocs coneixen George Sand pel seu veritable nom femení.

Tot i fer una vida que trencava amb les convencions ( vestia com un home, fumava, circulava per tot arreu i es relacionava amb qui volia) per la qual cosa escandalitzava la societat benestant, la seva obra, que no va parar de crear malgrat la prolífica vida amorosa, va ser apreciada pels intel·lectuals. A la seva mort, que es va produir l’any 1876, a l’edat de 72 anys, a Nohant, Victor Hugo va declarar: «Ploro una morta, saludo una immortal!».

 

Valentina Tereshkova, primera cosmonauta de la història

Chaika, “gavina” en rus -el pseudònim que usava Valentina-, tenia 26 anys  quan va visitar l’espai exterior. Va completar 48 òrbites entorn  de la Terra en tres dies en la que va ser la sisena missió del programa Vostok; era el 16 de juny de 1963 i va esdevenir la primera dona a aconseguir aquesta gesta. Tereshkova, nascuda el 1937, pertanyia a una família humil, el seu pare era tractorista, i no va anar a l’escola fins als 8 anys; d’adolescent va començar a treballar en una fàbrica tèxtil  i aleshores la seva passió era el paracaigudisme. Després, va ser seleccionada com a tripulant del Vostok 6, va tenir la seva primera filla amb el seu primer marit, també astronauta, i va començar una carrera política que la va portar a ser membre del Soviet Suprem i del Comitè Central del Partit Comunista. Va aprofitar la seva posició destacada per ajudar els ciutadans més necessitats, recolzant personalment diversos orfanats. També va ser  una feminista compromesa  que va lluitar pels drets  de les dones.

De ser una simple obrera d’una fàbrica, va arribar a ser cosmonauta, política i enginyera (es va graduar com enginyera espacial el 1969 a l’Acadèmia de la Força Aèria de Zhukovski). Va romandre  activa en la política després de la caiguda de la Unió Soviètica i és encara considerada com una heroïna a Rússia.

El 2013, amb 76 anys, va voler anar a una missió a Mart, tot i que no es garantís que podia retornar amb vida i l’any següent fou abanderada en la cerimònia d’opertura dels JJ.OO.