novembre de 2020 – Pàgina 2 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

Llibre-homenatge a Angeleta Ferrer, pedagoga experimental de les ciències naturals

Angeleta Ferrer. La força de la renovació pedagògica, escrit pel pedagog Salvador Doménech i Doménech és un homenatge i reivindicació d’aquesta mestra filla de la també pedagoga Rosa Sensat, principal introductora dels nous corrents educatius a la Catalunya de fa un segle. El llibre no només es valora la seva figura sinó que també, per extensió, la comunitat educativa de l’Institut Escola del Parc de la Generalitat.

Àngels Ferrer i Sensat (Barcelona, 1904 – 1992) va estudiar a l’Escola Municipal Bosc de Montjuïc, que dirigia la seva mare, per a ella un referent. S’orientà posteriorment cap a les ciències naturals esdevenint catedràtica en aquesta matèria. Abans de la guerra, entre d’altres activitats, participà en la creació de l’Institut Escola del Parc, on fomentà l’ensenyament experimental de les ciències naturals amb una visió renovada del currículum pedagògic. Després de la Guerra Civil va perdre la condició de catedràtica i va ser traslladada a l’Institut Isabel la Catòlica de Madrid. El 1941 va haver de tornar a opositar.

Retornada a Catalunya, treballà divuit anys a l’Institut de Reus. Sota el règim franquista la seva activitat experimental es va veure obstaculitzada constantment per limitacions institucionals, tot i així, dedicà la resta de la carrera a fomentar el creixement de l’ensenyament de les ciències a diferents centres de batxillerat com l’Institut de Mataró o l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, al barri de la Verneda de Barcelona, del qual fou directora els últims vint anys de carrera professional.

Isabella Bird, pionera del periodisme de guerra i molt més

Isabella Bird (1831-1904), entre moltes altres fites aconseguides en les seves múltiples activitats va ser la primera dona a ser admesa a la Real Societat Geogràfica de Londres. I això tot i tenir un tumor fibrós a l’squena del qual la van operar amb resultats dubtosos als 18 anys i a més maldecaps terribles, insomni i una depressió constant. I per combatre els seus mals va decidir veure món: Hawai, l’Oest d’EEUU, racons inexplorats de Japó, Xina, Corea, Malasia, va anar al desert del Sinaí i l’Himalaia, Pèrsia i el Kurdistan. I ja als 70 anys amb una salut molt deteriorada va cabalcar per l’Atlas. Finalment, va morir després d’estar prostrada durant 2 anys al llit. La seva vida i les eves fites són recollits als llibres de Pilar Tejera, Viajeras por el lejano Oriente i Viajeras de leyenda (Ediciones Casiopea)

Després de les pèrdues de la seva germana i el seu marit es va formar com a infermera i, a l’Índia, va fundar el John Bishop Memorial Hospital, en honor al seu difunt marit.

Als 16 anys va escriure un primer article que abordava el lliure comerç i proteccionisme, i va seguir escrivint articles per a diverses publicacions, també después de lo cual continuó escribiendo artículos para varias publicaciones quasi 20 obres innovadores en camp de la literatura de viatges. En castellà s’han publicat Una mujer en las Montañas Rocosas (Erasmus Ediciones) i Japón inexplorado (La Línea del Horizonte).

Una altra de les seves passions tardanes fou la fotografia i viatjava amb el seu trípode i la seva voluminosa càmara fotogràfica. Va testimoniar les hostilitats d’Àsia i d’altres atrocitats bèl·liques en instantànies i per això la podem considerar una mena de pionera del periodisme de guerra.

Podem ampliar informació al blog Heroinas

Maria Blanchard, una altra de les grans pintores oblidades

María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va ser la millor pintora cubista d’Espanya; amiga Pablo Picasso, Juan Gris o Diego Rivera, va freqüentar el París bohemi de principis del s. XX on la seva obra, vinculada al cubisme, es tradueix en un reconeixement generalitzat. Tornaria a la figuració i la seva obra assoliria la plenitud en aquesta nova etapa. Després, una malaltia degenerativa i una sèrie de vivències personals la duran a un destarrament íntim i, posteriorment a la seva mort, la història l’ha oblidada. Ara una biografia escrita pel periodista Baltasar Magro recupera la seva vida apassionant i revaloritza la seva obra, Como una sombra, publicada per Alianza Editorial.

La malaltia va deformar el seu cos des que era una nena ( per aquesta deformitat se la compara amb Frida Khalo), però a aquesta crueltat d’un físic dolorós que va viure en vida cal sumar la que es va produir a la seva mort, el més absolut oblit. Fins i tot, per masclisme o injustícia i despit cap a ella, alguna de les seves obres s’han atribuït a pintors d’alta cotització.

Les dones poloneses contra el govern de dretes per l’avortament

El passat 22 d’octubre, el Tribunal Constitucional polac va prohibir la interrupció de l’embaràs en casos de malalties congènites greus i mortals del fetus. Milers de dones de tot el país, fins i tot de municipis petits i regions conservadores, s’han alçat en protestes massives.
Fins aconseguir aquesta llei els grups fonamentalistes catòlics amb el suport de l’església han lluitat per prohibir l’avortament de totes les formes possibles; no ho van aconseguir el 2016 per les mobilitzacions massives per tot Polònia. Però ara, no a través del procediment parlamentari habitual sinó gràcies a la intervenció del TC (una intervenció autoritària que ataca les institucions del poder judicial al servei de la coalició de la Dreta Unidai per tant, la democràcia), han aconseguit acabar amb l’anomenat “compromís d’avortament”, una llei de drets reproductius de 1993. Una de les lleis sobre l’avortament més restrictives d’Europa.

La nova llei és rebutjada per multitud de dones que volen deixar clar que és un pas endavant en el maltractament a les dones per part dls elements conservadors i religiosos del país. Ogólnopolski Strajk Kobiet (Dones poloneses en vaga) i d’altres organitzacions feministes han dut a terme bloquejos de carreteres, vagues i marxes y marchas tots els dies des del passat 22. I al parlament juntament amb el partit d’esquerra Sejm lluiten pel dret incondicional de les dones del país a interrompre l’embaràs per qualsevol raó i de forma gratuïta fins a la 12ª setmana de gestació, el dret de la dona a decidir sobre el seu cos, a protegir la seva salut i la seva vida.

Una exjugadora de futbol, primera entrenadora d’un equip masculí a Egipte

Faiza Heidar, de 36 anys, que en els seus temps com a jugadora va arribar a ser capitana de l’equip nacional d’Egipte, ara és l’entrenadora d’un equip masculí de quarta divisió, l’Ideal Goldi, amb seu a Giza. Va ser la primera entrenadora egipcia – home o dona – a obtenir el títol d’Educadora d’Entrenadors d’Habilitats de la Premier, certificat per la Premier League d’Anglaterra.

Aquesta és una bona notícia que significa un altre pas important en la inclusió de la dona en un esport que fou sempre exclusiu d’homes en un país que, segons tots els investigadors, és a la cua en matèria d’igualtat.

Aurelia Navarro, una pintora que va acabar en un convent per pintar-se nua

Acabo de llegir al diari Público la història de la pintora AURELIA NAVARRO ( Granada, 1881-1968) El seu autoretrat Retrato de señorita va ser rebre la Medalla de Bronce a l’Exposició Nacional de Bellas Artes de 1906, però el seu Desnudo femenino de 1908 va tenir conseqüències nefastes ja que desafiava el paradigma del seu temps (les dones no podien assistir a classes de nus, per exemple) Curiosament, l’obra guanyadora d’aquell any fou La musa gitana, un nu femení de Julio Romero de Torres. La família adinerada d’Aurelia la va abocar progressivament a l’obscurantisme, li havia permès dedicar-se a la pintura com a afició, però preparava per a ella un destí molt més convencional: matrimoni i fills i, davant l’escàndol que provocà la seva obra, va rebutjar que anés a Roma becada per la Diputació de Granada a instàncies del seu professor i només li va permetre participar en concursos menors. Finalment, Aurelia va ingressar com a monja en un convent de Còrdova, de l’Ordre de les Adoratrius Perpètues del Santíssim Sacrament, el 1923. Curiosament, tot i que va romandre al convent més de 40 anys, la seva sobtada vocació no podia predir-se en la temàtica dels seus quadres primerencs, mai de tema religiós, i sobretot en les ambicions artístiques dels primers anys.
El cas d’Aurelia Navarro no és, malauradament, excepcional; en societats conservadores l’èxit artístic d’una dona es veia perillós.

Aquest autoretrat nu actualment és exposat al Museo del Prado a l’exposició temporal Invitadas.