El llibre Las cartas de Elena Francis, una educación sentimental bajo el franquismo (editorial Cátedra, 2018) realitzat per Rosario Fontova i Armand Balsebre analitza 4.325 cartes adreçades a Elena Francis entre els anyos 1947 i 1984. Aquestes cartes es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (que en va assumir la custòdia de 100.000 de les més d’ un milió que es van trobar en una masia abandonada de Cornellà, Barcelona, possessiu dels propietaris dels Laboratoris Francis) El llibre té per objectiu retratar tant al personatge com a les seves turmentades seguidores.
El Consultorio de Elena Francis va ser un programa de ràdio emès a Espanya durant aquest llarg període. Anava dirigit principalment al públic femení i s’estructurava en torn la correspondència que dirigien les oients a una suposada experta, Dª Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències. En realitat al darrera hi havia l’ Instituto de Belleza Francis que publicitava els seus productes de bellesa.
Tot i que en un principi les consultes eren de bellesa, moltes dones també confessaven ser víctimes de violència de gènere o de violacions, parlaven d’avortaments o relacions incestuoses. Sempre , en aquests tipus de consultes usaven eufemismes: “Hizo lo que quiso de mí”; “Me hago la dormida y mi hermano hace lo que quiere”… Aquestes de contingut delicat eren marcades amb un asterisc i no es radiaven. Eren contestades de forma privada i els consells normalment són de “aguanta” ( en cap de violència reiterada) o “dalo en adopción” en cas d’embarassos fruit d’una violació. Davant la infidelitat del marit, la resposta de Francis era: “Es mucho mejor que se haga la ciega, sorda y muda. I a una dona maltractada: “Sea valiente, no descuide un solo instante su arreglo personal. Y cuando él llegue a casa, esté dispuesta a complacerlo en cuanto le pida”. En aquestes respostes Elena Francis era més crua i severa que la que parlava per la ràdio. “La felicidad no existe”, deia.
“La estructura de Falange, la Iglesia, y el franquismo quiso que [les dones] estuvieran en la cocina. Y estas cartas reflejan cómo la dictadura les arrebató cualquier posibilidad de autonomía”, diu una de les autores.
Amb el temps es va saber que Elena Francis era un personatge de ficció. Es va creure que era un home, perquè després de la seva emissió, Juan Soto Viñolo va confessar ser l’ últim guionista del programa. Però fou Angela Castells, la primera guionista, qui va fixar les bases narratives per als que havien de contestar les cartes. Ella era de la secció femenina de Falange i del Patronato de Protección de la mujer, que, entre altres coses, feia informes amb les dades recollides per un organisme anomenat Liga Española contra la Pública Inmoralidad.
(Informació recollida a La Vanguardia i El País )
Dossier Las cartas de Elena Francis. Memoria del franquismo ( Resum de la comunicació presentada en el Simposi Internacional sobre igualtat i comunicació, UCM, 20-22 de abril de 2016 per Armand Balsebre i Rosario Fontova).