Més carrers de Barcelona amb nom de dona

La mestra Dolors Batlle i Sunyer, primera directora del Grup Escolar Lluís Vives, donarà nom al fins ara carrer d’Enric Bargés, un capità general que participà a les guerres d’Àfrica i les carlines. En aquest carrer hi ha un altre centre educatiu: l’Institut Emperador Carles.

Dolors Batlle i Sunyer (Agullana, 2 de març de 1892 – Barcelona, 16 de gener de 1982) va començar a exercir l’ensenyament a Barcelona a l’escola unitària de la plaça de Comas, a les Corts, i va ser seleccionada per formar part del Grup Escolar La Farigola. Fou una de les mestres capdavanteres que abans de la guerra van renovar els esquemes educatius de Catalunya. Per això fou escollida per dirigir –primer amb Josep Barceló i Matas i, després  amb Pere Blasi– el Grup Escolar Lluís Vives, un dels grups de més prestigi del Patronat Escolar de Barcelona. En aquest centre de Sants-Badal va estar des de la inauguració el 1931 fins al gener de 1939, com a directora de la secció de noies. Durant la guerra es va fer càrrec de la direcció de tot el Grup, per l’activitat política de Pere Blasi. Va patir sancions i fou depurada pel nou règim franquista després de 1939.

Aquest canvi de nom forma part de l’aposta de l’Ajuntament de Barcelona per feminitzar l’espai públic de la ciutat, donant prioritat a les dones en els canvis al nomenclàtor. A 15 de gener de 2021, hi havia un total de 350 noms de dones d’un total de 4.596 espais (carrers, places, passatges, avingudes, jardins, parcs…) a la ciutat. La Regidoria de Memòria Democràtica vol revertir aquest desequilibri i la poca presència de noms de dona i noms populars. Juntament amb el de Batlle s’inclouran al nomenclàtor altres cinc dones que d’alguna manera han estat relacionades amb la ciutat:

Al barri de la Salut, el carrer de Ramiro de Maeztu passarà a anomenar-se Ana Maria Matute Ausenjo (1925-2014) novel·lista catalana en llengua castellana que va rebre diversos premis literaris i també la van nominar en tres ocasions al Premi Nobel de literatura.

A les Corts, la fins ara anomenada plaça de les Cristalleries Planell canviarà el nom pel de la periodista Margarita Rivière Martí (1944-2015) qui creà el servei en català de l’agència de notícies EFE Catalunya i també va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de periodisme, a més d’altres guardons per la seva dedicació. L’any 2015 es va crear el Premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere, de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.

A l’Eixample, a tocar de l’Hospital Clínic, la ginecòloga i feminista Concepció Aleixandre Ballester ,  (1862-1952) donarà nom a la cruïlla del carrer de Villarroel amb Rosselló. Va ser una metgessa amb vocació pedagògica i científica enfocada en la divulgació. Va intentar exercir una medicina social i apropar els coneixements higiènics, en especial a les dones.

L’espai exterior del recinte de la Fabra i Coats, entre l’Ateneu l’Harmonia i l’Escola Can Fabra passarà a dir-se plaça d’Anna Domènech Campoy,    (1951-2013 ) ferma defensora de l’educació pública  que va dirigir dues escoles bressol de Sant Andreu de Palomar durant 30 anys. Aquest canvi es va decidir a través del procés participatiu d’urbanització del recinte de la Fabra i Coats, en què van participar entitats i equipaments del mateix recinte.

A Vallvidrera, la iniciativa ciutadana impulsada per set entitats del barri també ha empès l’Ajuntament a canviar el nom del carrer dels Reis Catòlics pel d’Elisa Moragas i Badia (1927-2006) també professional de l’educació i fundadora de l’Escola Nabí l’any 1972, ubicada en aquest mateix carrer.

Maria Barbal, 53è Premi d’Honor de les Lletres catalanes

L’escriptora Maria Barbal ha estat proclamada enguany Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat  ha valorat de l’escriptora la composició de tot un univers que recorre la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal. Ha creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança. El cerimònia de concessió del premi l’havia de presentar el president d’Omnium Cultural  Jordi Cuixart, però va haver d’anar a la presó perquè ha estat revocat el 3r grau del qual gaudia.

És la setena dona que rep el premi des de la seva primera edició. Les anteriors han estat: Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies ( 2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodona ( 2019) Els darrers anys s’ha volgut anivellar aquesta manca de paritat.

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil, i ha rebut una gran quantitat de premis. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. La darrera novel·la que ha publicat acaba de sortir ara, Tàndem (Columna), i li ha valgut també el premi Josep Pla.

Alguns dels seus títols més destacats són: Pedra de tartera ( 1984), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992)

De les clàssiques universals al nou activisme feminista

 

https://www.lavanguardia.com/historiayvida/20210308/6264245/luchadoras-feministas-historia-dia-de-la-mujer-8m-video-seo-ext.html?jwsource=cl

En aquesta composició de fotografies que il·lustra l’article de La Vanguardia Luchadors feministas en la historia, hi trobem 12 dones que van lluitar pels seus drets, i els de totes, van cridar, es van fer escoltar i van aconseguir avançar en una societat que volia frenar-les; a les seves corresponents èpoques, van trencar barreres i sostres de vidre. No hi falten Clara Zetkin (1857-1933), promotora del Dia Internacional de la Dona; Christine de Pizan (1364-1430), la primera europea que va viure de l’escriptura en un món exclusiu d’homes aleshores; Mary Wollstonecraft (1759-1797), qui va establir les bases del feminisme modern; Emmeline Pankhurst (1858-1928) i Clara Campoamor (1888-1972), líders  del moviment sufragista que van ajudar a guanyar el dret de vot de les dones a Gran Bretanya i Espanya, respectivament. També hi figuren Sor Juana Inés de la Cruz ( 1651-1695) que ens el seus escrits va defensar el dret de les dones al coneixement i la igualtat;  Olympe de Gouges  ( 1748-1793) que va fer la Declaració del dret de les dones com a rèplica de la dels homes;  Flora Tristán ( 1803- 1844), una de les fundadores del feminisme primerenc; Emma Goldman ( 1869-1940) qui introduí idees feministes en el pensament anarquista; Concepción Arenal (1820- 1893), primera dona visitadora de presons a Espanya;     Simone de Beauvoir (1908-1986), va escriure una de les bíblies de feminisme, El segon sexe; fins a Betty Friedan (1921-2006), qui va formular les bases de l’actual llluita per la iguatat efectiva.

I presentant les noves, un interessant article publicat el 8 de març de 2021 a La Vanguardia que presenta alguna de les noves icones de l’activisme feminista com ara la il·lustradora Maria Hesse, la modista Sofia Luzán, la model Anna Agrelo o l’artista trans Pepa Serrano.

  

 

 

https://www.lavanguard.com/de-moda/20210308/6264250/dia-mujer-8-m-activismo-feminista-moda-anna-argelo-maria-hesse-sofia-luzon-pepa-serrano.html

 

 

Bones notícies protagonitzades per dones

1- Mònica Roca ha estat escollida aquest dilluns com la primera presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona en els seus 135 anys d’història. En un ple a la Llotja de Mar, Roca ha guanyat la votació a l’empresari Josep Maria Torres, que a última hora ha decidit presentar una candidatura alternativa. Coincidint amb el 8-M, la nova presidenta de la Cambra ha admès la importància de la seva presidència, afirmant que les estadístiques mostren que al món empresarial “la manca de gènere femení perjudica l’economia“.

2- L’equip de bàsquet femení Spar Girona ha aconseguit el seu primer títol de la Copa de la Reina, trencant així la maledicció que el perseguia després d’haver perdut les últimes quatre finals del torneig. Ha aconseguit aquest diumenge una victòria per 72-62 davant del València a la final de la Copa.

 

Federica Montseny, fidel als seus principis fins al final

Ahir dia 8 de març, vam poder conèixer la figura de l’anarquista Frederica Montseny ( 1904-1994) gràcies al biopic Frederica Montseny, la dona que parla emès per TV3. La dirigent anarquista catalana va ser la  primera dona que va seure al consell de ministres de l’estat espanyol. Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d’Espanya i una de les primeres d’Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l’abolició de tota forma d’opressió de l’home per l’home i, per tant, de tota classe de govern. Per exemple, va viure amb el seu company, Germinal Esgleas també cenetista, en una unió lliure de la qual van néixer 3 fills i que que mantindrien durant més de cinquanta anys, fins a la mort d’ell el 1981.

Filla de dos mestres llibertaris ( Joan Montseny –Federico Urales-  i Teresa Mañé i Miravet –Soledad Gustavo),de mans de la mare va rebre una completa formació basada sobretot en les lectures i ja de jove va començar a escriure textos de caire social; alguns d’ells,  tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d’alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir-les de la necessitat de crear “les dones del futur”. Es va afiliar a la CNT i la FAI i de seguida va destacar pel seu talent en els seus discursos convincents i ja des dels inicicis de la Guerra Civil va esdevenir una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. Malgrat totes les reticències dels anarquistes, ella i 3 dels seus companys van entrar al govern de Largo Caballero i, en el cas de Montseny, com a ministra de Sanitat i Assistència Social i malgrat l’escassa durada del seu pas pel ministeri i les múltiples traves per la seva condició de dona – única en el govern – , en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Tot i així, pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El 1938 va intercedir en les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT i POUM  pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.
Va haver d’exiliar-se a França el febrer de 1939; dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla i, un cop més, va fer un brillant discurs de descàrrec tot defensant la seva tasca com a ministra del govern de la República espanyola.
Instal·lada amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc va continuar amb el seu treball com a escriptora difonent les idees llibertàries; va tornar esporàdicament a Espanya a partir del 1977 i, en els seus últims anys i malgrat els seus problemes de visió,  va reivindicar a l’estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra civil i es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 va publicar la seva  autobiografia Mis primeros cuarenta años. Va morir el 1993 als 88 anys.

És bo que la televisió pública faci difusió de referents femenins.

Per conèixer millor aquesta dona podem veure el programa de TV que se li va dedicar de la sèrie Un segle per a les dones. I també les entrevistes que li van fer Carmen Alcalde a Identitats i Angel Cases al seu programa, Angel Casas show 

8m 2021, més llenya al foc

El mural feminista del poliesportiu de la Concepción Ciudad Lineal de Madrid ha estat vandalitzat aquest 8M.

La pintura va ser motiu de polèmica després que Vox demanés d’eliminar-la. Al mural hi figuraven les cares de 15 dones pioneres,  artistes, polítiques,  activistes i feministes (entre d’altres Frida Khalo, Rosa Parks, Angela Davis, Chimamanda Ngozi o Valentina Tereshkova ) amb la frase “Las capacidades no dependen del género”. Ahir diumenge el van atacar i ha aparegut aquest matí completament destrossat. Quan va esclatar la polèmica per la iniciativa de Vox d’esborrar-lo, un grup de veïnes del districte van recollir més de  20.000 signatures per evitar-ne l’eliminació, consideraven que era un símbol d’igualtat i diversitat del barri. Vox havia aconseguit treure endavant al Ple municipal  de Ciudad Lineal la seva proposta que s’esborrés el mural feminista pel seu “missatge  polític”;  la proposició va comptar amb el suport de PP i Cs i va ser rebutjada per Más Madrid i PSOE. Finalment, pel canvi de vot de Cs es va aprovar mantenir-lo, no sense que Vox els critiqués “la seva manca de lleialtat”; continuaven rebutjant un mural que tenia dones que, segons ells, “han defensat  la violència” i són emblemes “d’una política comunista i un pensament  totalitari”. Ells no comparteixen  la ideologia de gènere i consideren que el mural “no representa cap valor per a les dones”. Potser és important destacar que la posició del partit ha estat defensada per una dona!!!

La formació d’ultradreta diu que el Dia Internacional de la Dona ha esdevingut se “un acte de propaganda d’una agenda ideològica” que no té res a veure amb els seus ideals perquè és  una  “arma arrojadiza que envenena a la sociedad” ????? I perquè no creuen en aquest dia han decidit treballar perquè el 8 de març tingui un altre significat: el Día Nacional de las Víctimas del Coronavirus. 

Un cop més, el cop de força s’ha imposat a les majories i amb la destrossa han  volgut escapçar la llibertat, i no oblidem que el masclisme creix amb la complicitat d’aquells que el blanquegen.

Aquesta tarda els veïns de Ciudad Lineal han tornat  a mostrar el seu suport al mural vandalitzat. Han cobert la pintura negra que tapava els rostres de les dones amb unes reproduccions. A través de les seves xarxes socials, la Federació de veïns de Madrid (FRAVM) ha defensat que:  “La destrucción de los murales de mujeres de Alcalá y La Concepción nos muestra la importancia del 8M. Frente a quienes nos quieren invisibles y sumisas mostremos y multipliquemos nuestro mensaje de inclusión e igualdad”.

 

8m 2021: ‘Treballadores’: homenatge a la tasca silenciada de la dona a Eivissa

   

FORMIGUES TREBALLADORES és el nom de la mostra organitzada per l’Ajuntament d’Eivissa amb motiu del Dia de la Dona. Va ser inaugurada ahir a la plaça de sa Tarongeta. Hi participen  un total de 92 artistes tant de Balears com d’altres punts  d’Espanya.

Petites formigues  convertides en obres d’art, de diversos materials i  d’entre 18 i 25 centímetres esdevenen una metàfora de la tasca silenciada de les  dones al llarg dels segles.

Polèmic 8 de març 2021

Després que l’any passat els més casposos culpabilitzessin la manifestació del Dia Internacional de les Dones  de la propagació de la pandèmia de la covid (mentre que aquell cap de setmana havien tingut lloc molts altres actes multitudinaris) el de 2021 serà un 8 de març aigualit. Amb unes dades de contagis i hospitalitzacions, a Madrid està tot obert des de fa mesos, però s’ha prohibit la manifestació; en canvi a Barcelona sí la podrem fer tot i que patim un semiconfinament des de desembre. També hi haurà manifestacions en d’altres punts  d’Espanya  com altres poblacions de Catalunya i Navarra o Múrcia, complint totes  les mesures preventives. A Barcelona, a la manifestació estàtica que tindrà lloc al Passeig  de Gràcia a les 18:30 podran  participar-hi fins a 3.500 persones amb inscripció prèvia per trams. El lema és “Juntes, diverses i rebels. Juntes imparables”.
L’organització, el col·lectiu Vaga Feminista, ha dividit l’espai en vuit trams, entre la Gran Via i l’avinguda Diagonal. Dos d’aquests trams seran mixtos, i sis no mixtos. Les mesures dictades pel Procicat, amb data del 6 de gener del 2021, caldrà mantenir una distància mínima d’1,5 metres entre els assistents (2,5 metres quadrats per participant). També cal portar posada la mascareta en tot moment, i es fomentarà la higiene de mans amb gels hidroalcohòlics. Tampoc no es podran compartir pancartes i estarà prohibit menjar i beure.

CCOO i UGT han descartat la convocatòria de vagues, però han demanat a    treballadores i treballadors la  participació activa en els diferents actes, mobilitzacions i manifestacions, tot respetant  les mesures contra el covid. A més, han anunciat l’organització d’actes, presencials i virtuals.  D’altres sindicats minoritaris, com la CGT i la Intersindical Alternativa de Catalunya, Sindillar o el Sindicat de Periodistes, sí han registrat  per  quart any consecutiu la convocatòria de vaga general en Catalunya. També el Sindicat d’Estudiants de  Catalunya ha convocat vaga per al dilluns 8 de març i una concentració a les 12h que a Barcelona tindrà lloc a la Plaça Universitat

Victorina Durán, una artista pionera que va defensar l’amor lliure

Nascuda a Madrid el 1899, Victorina Durán fou una escenògrafa i figurinista espanyola, catedràtica d’Indumentària i Escenografia del Conservatorio Nacional i pintora avantguardista associada al surrealisme dels anys vint i trenta. Després del seu exili a l’Argentina, fou directora del Teatro Colón de Buenos Aires.
Va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid entre 1917 i 1926 on va compartir  estudis amb Maruja Mallo,  Dalí  i Rosa Chacel, i va guanyar l’any 1929 la càtedra d’Indumentària i Art Escenogràfic, essent la primera dona a obtenir  aquest càrrec a Espanya.

Va destacar com a artista del bàtik (una tècnica d’estampació tèxtil que prové de l’illa de Java i consistent a pintar teles aplicant diverses capes de cera i de tint) amb què obtingué importants premis tant a nivell nacional com a l’exterior i va formar part de la delegació espanyola a la Gran Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925. Formà part del grup de dones intel·lectuals i artistes reunit per María de Maeztu per fundar el Lyceum Club Femenino. Feminista convençuda, potser va formar part de l’anomenat «Círculo Sáfico de Madrid» juntament amb Rosa Chacel, Elena Fortún i Matilde Ras

Col·laborà en la creació del TEA (Teatro Escuela de Arte), i realitzà vestuaris i decorats per a diverses companyies de teatre i pel·lícules espanyoles de l’època, creant una innovadora barreja d'”avantguarda i costumisme popular”.

Després d’esclatar la Guerra civil espanyola, al 1937 acompanyà Margarida Xirgu al seu exili americà i residí a l’Argentina on va desenvolupar els càrrecs de directora artística dels teatres Colón i Cervantes. Com a pintora exposà a l’Uruguai, Brasil, Xile, Alemanya, França, entre d’altres països.

Tornà a Espanya el 1949 per col·laborar amb Dalí a l’obra Don Juan Tenorio i a partir d’aquesta data, viatjà amb freqüència a Europa i a la dècada de 1980 es va instal·lar de forma definitiva a Madrid, on va morir als 93 anys d’edat. En el seu epitafi figura la següent llegenda: «No sé si habré dejado de amar por haber muerto o habré muerto por haber dejado de amar». En les seves memòries deixà expressada la seva «apasionada militancia en el lesbianismo en el contexto de una España rancia e intolerante».

El 2019 Idoia Murga i Carmen Gaitán, van recuperar aquestes memòries, fins aleshores inèdites, en una edició crítica publicada per la Residencia de Estudiantes, Mi vida. Al tercer i últim volum, «Así es», explica les seves  vivències amorosas. Al pròleg hi llegim:

«No sé si habré conseguido que esté claro y patente que en estas historias hay varias mujeres, de tipos diferentes, que han querido, que han AMADO a otra mujer, la mayoría por una sola vez en su vida, pero esta sola vez ha sido de manera verdadera y sincera». Afirma també que encara que els fets «son todos vividos y verdaderos, los nombres y los lugares están muchas veces cambiados», ja que considera que no té  «derecho a provocar escándalo, buscando un éxito editorial».

Tot i l’ocultació dels noms reals, pels contextos i cronologia, les investigadores sostenen  que és més  que probable que Victorina Durán mantingués  relacions  amb Margarita Ruiz de Lihory, Irene López Heredia, María del Carmen Vernacci, Margarita Xirgu i Hélène Bouvier. És per tant clara la seva defensa de l’amor lliure i de la necessitat de visibilitzar sense estigmes l’homosexualitat.

Amantine Aurore Lucile Dupin de Francueil, “George Sand”, obra i amors

Més coneguda pel seu pseudònim masculí, George Sand, l’escriptora Aurore Dupin fou una dona lliberada, denostada i admirada a parts iguals, que va viure, a mitjans del segle XIX, amb 30 anys i ja casada, uns amors tòxics amb un jove i desconegut Alfred de Musset(1810-1857) i, posteriorment, tant ell com ella, van recrear en les seves obres aquests amors turmentats i bojos.

 

En una de les seves ruptures, provocada pel fet que ell caigués malalt a Venècia on s’havien instal·lat i ella es fes amant del seu metge,  la desesperació per la separació arribava a tal punt que ella va decidir tallar-se la seva llarga melena negra per a regalar-la-hi. Van reprendre la relació per poc temps, i van separar-se definitivament el 1838.

 

 

Sand va mantenir, entre d’altres, una coneguda relació amb el músic Frédéric Chopin. Solia escriure sobre la seva vida i va escriure, després de la mort de Musset, l’obra Ella i ell  (1859), inspirada en la seva exasperant relació.  Ell, Alfred de Musset, ja havia relatat el 1836 la seva versió novel·lada dels tortuosos fets a La Confession d’un enfant du siècle. La publicació de la novel·la de Sand no va deixar ningú indiferent. Molts la trobaven escandalosa; fins i tot el germà de Musset la va parodiar amb una rèplica titulada Ell i ella. D’altres, com el mateix Balzac, la van lloar.

Ser una dona lliure a mitjans el segle XIX no era fàcil; segurament per això pocs coneixen George Sand pel seu veritable nom femení.

Tot i fer una vida que trencava amb les convencions ( vestia com un home, fumava, circulava per tot arreu i es relacionava amb qui volia) per la qual cosa escandalitzava la societat benestant, la seva obra, que no va parar de crear malgrat la prolífica vida amorosa, va ser apreciada pels intel·lectuals. A la seva mort, que es va produir l’any 1876, a l’edat de 72 anys, a Nohant, Victor Hugo va declarar: «Ploro una morta, saludo una immortal!».