Als EEUU milió i mig de dones treballadores contra la cadena Wal-Mart

stopEl Tribunal Suprem va iniciar ahir a Washington l’audiència per decidir si pel cap baix milió i mig de treballadores o extreballadores de Wal-Mart poden pledejar juntes contra aquesta cadena. Totes denuncien que s’hi fa discriminació de gènere – sous més baixos o menors possibilitats d’ascens respecte els homes. Aquesta és la major cadena minorista del país i la que té més treballadors.  Aquest cas espanta moltes altres companyies molt importants (General Electric, Microsoft o Costco) que ja han publicat comunicats de solidaritat amb la cadena d’hipermercats. Si el tribunal accepta – la decisió  es farà pública  previsiblement per juny- s’obriria un judici més de fons: la desigualtat de tracte laboral a dones i homes,  i la possible condemna implicaria el pagament de milions de dòlars. Totes les altres firmes temen l’efecte dominó; tot i així ja han trascendit les objeccions  per a gestionar aquesta gran reclamació.

La  demanda   va ser iniciada  el 2001 i afecta tot el país (Wal-Mart compta amb 3.400 botigues). Les reclamants subratllen que elles ocupen el 65% dels llocs de treball d’inferior categoria i només el 33% de tasques de direcció. Asseguren que cobren 1,16 dòlars menys per hora pel mateix treball que els homes malgrat que tenen més experiència i obtenen millors resultats.

La representat de la cadena, encarregada d’explicar la situació als mitjans de comunicació és Gisel Ruiz , una treballadora de base que ara és a la vicepresidència. Ella sosté que la seva experiència refuta la reclamació. A l’extrem contrari, les pioneres de la demanda inicial, com Christine Kwapnoski, una de les sis inicials, s’han erigit portaveus d’un gran col·lectiu que està duent endavant aquesta  veritable guerra de gèneres. Dins d’aquest grup de dones n’hi ha de molts diferents nivells laborals, des de gerents a dependentes i inclou una gran majoria de negres.

Geraldine Ferraro en el record

geraldine_ferraroHa mort als 75 anys a causa d’un càncer de medul·la òssia Geraldine Ferraro (Newburgh, Nueva York, 1935) símbol feminista als EEUU. El 1984  fou l’única candidata demòcrata a la vicepresidència de seu país junt amb  el demòcrata Walter Mondale i contra els imbatibles Ronald Reagan i George Bush. Advocada especialitzada en agressions sexuals i violència domèstica, i congressista que va lluitar  pelss drets de les dones, Ferraro va ser posteriorment ambaixadora d’ Estats Units davant  la comissió de drets humans de l’ ONU i  va assessorar Hillary Clinton en la seva  campanya a  la presidència, el 2008.

També a EEUU, país on “qualsevol somni es pot fer realitat” les dones tenen difícil d’arribar  a la cúpula del poder executiu. Anys després de la derrota de Modale i Ferraro, Madeleine Albright va ser  la secretària d’ Estat (ministeri  d’ Assumptes Exteriors) el 1997. Hillary Clinton ocupa el mateix càrrec des de  2009.  Sarah Palin va intentar  arribar a la Casa Blanca, des de l’extrem  oposat de l’ espectre polític: no com a  feminista, sinó como una mare de família de valors conservadors. Tot i així, tampoc, com  en el cas  de Ferraro, la seva presència en una candidatura no va ser  suficient per atraure l’electorat femení nordeamericà,  reaci  a lliurar el vot a algú només per ser dona.

Barack Obama -del qual  Ferraro va dir, en un polèmic episodi  durant  la campanya presidencial de 2008, que havia arribat  tan lluny per ser negre- va lloar  dissabte  Geraldine Ferraro en un comunicat on   la recordava como “una precursora, algú que va trencar  barreres per a dones i americans de totes les procedències”

Dones del món

SUDÀFRICA-

7-violadas-por-ser-lesbianasSudàfrica va ser el primer país a prohibir a la seva Constitució la discriminació per orientació sexual i el primer país africà a legalitzar els matrimonis homosexuals (des de 2006), toi i això les estadístiques de violència masclista són de les més altes del món. A més,  al país són violats altres drets individuals. Per exemple, les dones són agredides per la seva orientació sexual.  Als  guetos de Ciudad del Cabo les lesbianes pateixen el que els homes anomenen “violacions correctives”. Les activistes protesten davant els jutjats i demanen que les dones denunciÏn els seus agressors, però sovint els judicis s’ajornen per falta de testimonis (el de l’assassinada Zoliswa Nikonyane s’ha posposat  32 vegades) per això es demana l’aprovació d’una llei específica per castigar el que elles defineixen “crims de l’odi”. La policia no fa la seva feina, diu Funeka Soldaat, de Free Gender, una de les 10 ONG que van iniciar una campanya de recollida de signatures contra aquesta mena de crims.

Des de desembre, aquesta campanya té un lloc a Internet:  http//www.change.org/petitions/south-africa-take-action-to-stop-corrective-rape , motivada pel suïcidi d’una lesbiana que havia estat violada,  i en poc temps s’han recollit 171,719 adhesions en 163 països, la qual cosa ha induït a un canvi en l’actuació del govern quant a celebrar amb   celeritat  els judicis. D’altra banda, el parlament reunit a Ciudad del Cabo va acordar adoptar un pla d’acció i una comissió de treball per afrontar els perills que suposa ser gai, lesbiana o transexual als guetos de les ciutats sudafricanes.

chosen-fewUna altra iniciativa per a la lluita contra els estigmes socials és l’equip de futbol CHOSEN FEW format per dones lesbianes negres i, generalment, provinents de les zones més desfavorides de Johannesburg. Va ser creat el 2004 i és un dels projectes de Forum for the Empowerment of Women (FEW), nascut el 2002 i destinat a defensar els drets de les dones lesbianes, transexuals i bisexuals. Malgrat la descriminalització de l’homosexualitat, reconeguda per la Constitució, els estigmes i prejudicis contra les lesbianes i els homosexuals són  a flor de pell entre la població i moltes de les jugadores de l’equip han estat agredides. També s’ha prohibit l’equip de participar a la lliga nacional per la seva condició sexual. El 2006 l’equip fou bronze als Jocs Gais de Chicago i dos anys més tard van obtenir la plata  en els Jocs Internacionals de Futbol de Gais i Lesbianes a Londres. El darrer estiu també van participar en els Jocs Gais de Colònia.

2011- CELEBRACIÓ 8 DE MARÇ A L’INS BELLVITGE

rosalia-de-castrocaterina-albert-i-paradisisabel-la-catolicacarmen-amayajusta-goicoecheahannah_arendt_alemania_filosofia_01maria-aurelia-capmanydolors-aleutecla-salamarie-curiemontserrat-roiglola-penalvermilena-maricAmb motiu d’aquesta data, enguany farem una ullada a la presència de dones als noms de  carrers de la nostra ciutat.  Us sembla que hi ha molts, pocs o suficients carrers amb nom de dona?  D’entre ells,  comenceu a aproximar-vos a   les figures i significació dones de les imatges. Caldrà que conegueu dades de la seva biografia i també que situeu els carrers que duen els seus noms en el plànol de la nostra ciutat.

 

Modificació de la convocatòria d’oposicions al cos de bombers a Madrid

mujeres_aspirantes_bomberasL’ Ajuntament de Madrid ha accedit a modificar les proves d’ accés al Cos de Bombers de la ciutat, després de les crítiques que ha suscitat el fet que fos l’únic que exigeix la mateixa condició física a homes i dones.  L’Ajuntament ha suscrit un acord amb el sindicat UGT per modificar les bases de la convocatòria a l’ oposició. A totes les proves físiques s’incrementarà la puntuació un 10% a les dones aspirants que superin els mínims.  A més, l’exercici més complicat podrà  ser realitzat – tant dones com homes- en un segon més i es canvia el seu disseny per fer-lo més assequible.

Fins ara Madrid era l’única ciutat on les dones aspirants al cos de bombers havien d’obtenir les mateixes qualificacions que els homes  (l’ article publicat a El País  Queremos ser bomberas es feia ressó de la denúncia de dues aspirants que veien impossible, per les seves condicions físiques,  aconseguir les mateixes puntuacions que els seus col·legues masculins )

L’acord per a la modificació ( tot i que CCOO ha sortit de la negociació ) ha estat possible després que  l’ Instituto de la Mujer enviés una carta a l’alcalde de Madrid,    Alberto Ruiz-Gallardón,  on demanaven que adoptés les mesures necessàries per a   “erradicar la discriminació directa o indirecta que totes les dones podien estar patint  en la nostra societat”. L’ organisme,  adscrit al Ministerio de Sanidad, Política Social e Igualdad considerava les proves a bomberes “discriminatòries i desproporcionades”  i assenyalava que els  requisits físics per a cada sexe a les proves selectives per a determinats cosos, com les Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, les Fuerzas Armadas o els bombers i bomberes “ha de ser diferent ateses les diferències biològiques entre homes i dones”.

Madrid té 1.500 bombers en plantilla. Només dues dones, però fan tasques de  “bombero conductor”,  no de “bombero especialista”. És a dir, condueixen; no participen en els sinistres.  El cos  de Barcelona, on no existeix distinció de tasques, té 694 homes i 13 dones.

Pel que fa a les FORCES ARMADES, després de 20 anys de la seva incorporació, hi ha més de 16.000 dones servint en els exèrcits. El  2005 es va crear l’ Observatorio de la Mujer per  analitzar i impulsar l’aplicació de la perspectiva de gènere en les polítiques de Seguretat i  Defensa.

Polèmica pel nou cas de violència masclista.

A Màlaga s’ha produït un nou assassinat d’una dona, Susana G. de 37 anys, al mig del carrer amb una destral i un ganivet, per la seva exparella, que en tenia una ordre d’allunyament. Ell,  41 anys,  va eludir una condemna de 14 mesos de presó per amenaces i maltractament seguint   un curs de conscienciació en matèria d’ igualat. El  juliol de 2010 fou condemnat per un jutjat  de Violència contra la Dona, va començar el curs el novembre i només  va assistir a 9 de les 25 sessions del programa.  La suspensió de les condemnes amb  la condició de no tornar  a delinquir en un termini determinat -en aquest  cas dos anys- i  per seguir programes formatius, contemplada en el Codi Penal, és molt habitual en les condemnes de violència de gènere.

D’altra banda, aquest cas     ha motivat mútues acusacions entre l ‘Ajuntamento de Màlaga i la Secretaria d’ Estat d’ Igualtat sobre la denegació a la víctima del servei de teleassistència – un telèfon mòbil amb accés directe a policies experts en violència de gènere-. La cap de l ‘àrea de la Dona  del consistori, Gemma del Corral, ha esgrimit aquest matí un correu electrònic pel qual l’empresa  Eulen -adjudicatària del servei –  comunicava a l’ Ajuntament que la comissió de seguiment de l’antic Ministerio de Igualdad i la Federación Española de Municipios y Provincias (FEMP) que la solicitud de Susana  havia “estat denegada” (…) “a pesar de complir amb els requisits d’ accés al programa. Al seu torn, Miguel Lorente, delegat del Gobierno contra la Violencia de Género  ha  assegurat que Igualdad “mai va denegar  la solicitud de la víctima, sinó que la solicitud enviada per l’ Ajuntament a través d’ Eulen “no es va complimentar correctamente” i que es va comunicar aquesta circumstància “per telèfon” al  municipi.

EN TOT CAS, EL SISTEMA DE PROTECCIÓ VA FALLAR PER TOTS COSTATS.

Judici a Berlusconi.

magistradasAquestes tres dones magistrades,  Giulia Turri  (al centre de la fotografia), Carmen D’Elia (a l’esquerra) i Ursulina De Cristofaro,  formen el tribunal encarregat de jutjar,  a partir del proper 6 d’abril, el primer ministre d’ Itàlia,  Silvio Berlusconi, sota l’acusació de prostitució de menors i abús de poder.

Després de 24 de silenci, Berlusconi ha afirmat no estar preocupat pel seu processament i que no pensa a dimitir sinó  a acabar la legislatura.

Berlusconi ante su juicio (El País, 16 febrer)

Les dones italianes diuen NO a Berlusconi i al masclisme.

manifestaciones_berlusconiA 280 ciutats d’arreu del món han tingut lloc marxes de dones exigint dignitat i respecte. Les concentracions han estat convocades per associacions feministes. A Milà milers de manifestants han dut bufandes blanques i a Roma, on ha tingut lloc la marxa més llarga i nombrosa, hi havia monges i estudiants, àvies amb les seves nétes , militants d’esquerres, sindicalistes i funcionàries i també estudiants. En acabar la concentració a la Plaça del Popolo un grup de manifestants s’ha dirigit a les portes del Parlament perquè una de les seves demandes és la dimissió de Berlusconi.

Les dones han mostrat el seu rebuig del model polític i  cultural masclista i patriarcal, també han deixat clar que moltes dones tampoc se senten representades per l’oposició.

La foto d’una noia afgana mutilada pel seu marit ha estat guardonada amb el World Press Fhoto

retrat-aisha-worl-press-photo-2011La periodista sudafricana Jodi Bibier ha aconseguit el prestigiós  World Press Photo 2011 per la seva  fotografia d’ Aisha Bibi, una jove dona afgana a la qual el marit li  va amputar les orelles i el nas per no obeir el seu marit, que la mantenia en  condicions d’ esclavatge. La fotografia ha esdevingut símbol de violència contra les dones.

Article a El país ( 11 febrer) Jodi Bibier se alza con el World Press Photo por su fotografía de una joven afgana.

La Revista de Cirugia Estética. La fotografia fou portada de la revista Time i va generar una gran polèmica als EE.UU i a la resta del món en  obrir el debat sobre les raons morals de seguir o abandonar Afganistan.
Bibi Aisha fou mutilada pel marit en compliment d’ un càstig ritual ordenat per un cap talibà. La història d’ Aisha és tan sols una més de les moltes que mostren que algunes societats no han evolucionat des de l’Edat Mitjana. Amb tan sols 12 anys va ser lliurada amb la seva germana a un talibà per eixugar un deute. Poc després s’hi va casar, la tenia tancada en una cort i la castigava a fuetades i la feia treballar com una esclava. Ella va escapar-se, però el marit la va trobar a Kandahar i va complir l’ordre del jutge talibà de tallar-li orelles i nas. Fou abandonada per morir desagnada i va ser trobada per uns treballadors d’una ONG dels EEUU que la van dur a un refugi pert a dones víctimes de la violència  a kabul fins que va viatlar als EEUU per a ser sotmesa a una operació de cirurgia reconstructiva sugragada pel cirurgià plàstic Peter Grossman i  l’ equip del centre The Grossman Burn ubicat a   l’ Hospital West Hills a Los Ángeles.

bibi-aisha-time1bibi-aisha-mutilacion1reconstruccio1

Les dones marroquines treballen a les fàbriques tèxtils del seu país per 1 € a l’hora.

un-euro-a-la-horaEl 70% de les persones que treballen a la principal indústria de Marroc, la confecció tèxtil, són dones. Tot i així només el 27% de dones s’ha incorpaorat a la població activa al Marroc ( 25% a Tunísia i només  14% a Argèlia ).

Tànger és un dels principals centres de producció amb 30.000 treballadores, però també  trobem fàbriques a Rabat i Casablanca; les principals empreses espanyoles de moda (Zara, Mango…)  tenen fàbriques pròpies o proveïdors i produeixen el 10% de roba; l’emplaçament resulta ben atractiu per a les empreses per l’escassa presència sindical. Per reduir costos i a causa de la crisi i la competència asiàtica,  moltes de les empreses subcontratades que treballen per a aquestes firmes es deslocalitzen constantment i agreugen la situació de les dones que hi treballen.

Els homes joves potser fins i tot amb títols universitaris, però a l’atur,  són els protagonistes de les revoltes populars a Tunísia,  i d’altres indrets del Magreb  així com a Egipte; les dones joves que treballen a la indústria tèxtil no tenen ni temps per protestar ni sindicats, treballen 10 o 11 hores al dia 6 dies per setmana i també s’han d’ocupar de la seva llar. Elles desitgen el canvi tant com ells, perquè pateixen els baixos salaris i les dures condicions laborals. Per aconseguir major qualificació centenars de dones treballadores van a classes d’ aprenentatge del francès i l’ àrab a les oficines de l’Associació de Dones Obreres del Tèxtil (ATTAWASSOUL) en un barri de Tànger. El 40% són analfabetes i fins i tot aquelles que estan més preparades no ho diuen perquè aquest és l’únic treball per a elles.

És el mateix de sempre: per una banda  la moda és glamour i riquesa, però a l’altre costat de la cadena trobem explotació i desesperació.

En aquests moments, però, després de la revolta de Tunísia,  al Magreb ha renascut l’esperança, s’ha encomenat l’optimisme. El que s’ha pogut veure després de Tunísia és que el poble pot.

Reportatge a La Vanguardia (dimarts 8 de febrer) Un euro a la hora