Categoria: Literatura

Helene Hegemann, menor d’edat fins al 19 de febrer no només ha publicat la seva primera novel·la, Ajolote, Roadkill, també va estrenar un drama teatral i una ràdoinovel·la el 2008 i va dirigir un migmetratge de 40 minuts el 2009. Tota l’ obra d’aquesta artista precoç han estat molt benvingudes per la crítica.

Un “ajolote” és una salamandra mexicana que no pot créixer per un defecte genètic, però pot regenerar els seus òrgans. Darrera d’aquest amfibi s’amaga Mifti, la protagonista, una berlinesa de 16 anys que viu amb les seves germanastres des de la mort de la mare a causa del alcoholisme. La novel·la ha estat considerada “la gran obra de la generació zero”

Haurem de seguir de prop aquesta jove promesa.

Hem anat al Teatre de Joventut per escoltar una recitació de poemes de la literatura castellana de tots els temps. M’ha cridat l’atenció un poema d’una monja, Sor Juana Inés de la Cruz, per la manera com es referia als homes. En tornar ens hem informat que aquesta autora del segle XVII és coneguda com “la monja feminista” .

El poema és una “redondilla” que es titula Hombres Necios.

Comença així:

Hombres necios que acusáis
a la mujer, sin razón,
sin ver que sois la ocasión
de lo mismo que culpáis;

si con ansia sin igual
solicitáis su desdén,
por qué queréis que obren bien
si las incitáis al mal?

Combatís su resistencia
y luego, con gravedad,
decís que fue liviandad
lo que hizo la diligencia.

Parecer quiere el denuedo
de vuestro parecer loco,
al niño que pone el coco
y luego le tiene miedo.

(…)

Nina i Nerea, 1r A Batxillerat

La novel·la està situada a Estats Units i ens explica com, en el període d’entreguerres durant l’època de segregació, uns esclaus negres construeixen un barri, anomenat Fondo pels blancs, a Medallion, una població del Sud del país.

Narra la història de dues nenes, Sula i Nel, que creixen juntes en el barri, com cadascuna entra a la vida adulta, i com construeixen la seva vida de maneres oposades. Nel es queda al barri i forma una família i es ben valorada per la comunitat. En canvi, la Sula se’n va a estudiar a ciutats del Nord, com Chicago i Nova York i pren altres costums més moderns. Per tant, veiem dos personatges molt diferents, però a la vegada molt similars. Veiem com els personatges es troben davant de situacions difícils i com es defensen de les injustícies imposades pels blancs. El que més em va sorprendre és com la Sula és vista finalment com “enemiga” per totes les dones de la comunitat negra.

A la novel·la es mostra el poder femení i com les dones regnen a les famílies, a la comunitat etc. Crec que aquest llibre explica totes les dificultats de la vida d’una dona negra que ens podem imaginar. Ens descriu unes dones lluitadores, amb uns poders heretats dels seus ancestres africans i unes tradicions misterioses.

Es posa en evidència també la vida tan difícil que poden arribar a tenir els negres, sobretot en aquells temps.

A mi m’ha agradat perquè és la primera vegada que he vist com en una societat de negres les dones són les responsables de quasi tot. En aquesta novel·la ens explica com no sempre els fills segueixen l’exemple dels pares; mentre que l’àvia de Nel era prostituta, ella esdevé una mare de família exemplar i ben valorada per la societat. En canvi, Sula, a la mare de la qual sí respectaven, és rebutjada per les dones de la seva antiga comunitat.      Nina Khalatyan

 

Ara que la figura d’Hipatia s’ha popularitzat gràcies a la pel·lícula Àgora d’Alejandro Amenábar podríem fer referència al llibre de Margaret Alic El legado de Hipatia Historia de las mujeres en la ciencia desde la Antiguedad hasta finales del s.XIX, publicat per l’editorial Siglo XXI el 1991 (Hi ha una segona edició del 2005)

Prenent com a divisa el nom d’Hipatia (la sàvia alexandrina que ensenyava matemàtiques, geometria i ciència en el museu de la seva ciutat i va ser esquarterada i cremada per fanàtics cristians) Margaret Alic ha escrit una història fascinant de les dones que van dedicar-se a les ciències de manera eminent, això no obstante, no ocupen cap espai en les històries tradicionals del coneixement humà. I, podríem afegir, tampoc no formen part del contingut curricular de l’educació secundària.

Sigrid Undset (Dinamarca, 1882- Noruega, 1949) El Nobel va reconèixer el seu rigor històric i etnològic en narrar la vida als països nòrdics durant l’Edat mitjana.

Entre les obres de Sigrid Undset es poden distingir dues classes de novel·les, les novel·les contemporànies i les novel·les històriques. Així mateix la dona serà un tema referent al llarg de la seva obra, però sense parlar d’un enfoc feminista ja que per a Undset la “dona ha de ser a casa ocupant-se dels fills, aquesta és la feina que la satisfà plenament”. El seu treball més conegut és Kristin Lavransdatter, una trilogia modernista sobre la vida a Escandinàvia a l’Edat mitjana, publicada entre 1920 i 1922 en tres volums ( Kransen, La corona; Husfrue, La dona i Korset, La creu) on retrata la vida d’una dona des del seu naixement fins a la mort, els seus conflictes amb els pares i el marit i la seva entrada en la fe catòlica. Com veiem es tracta d’una autora molt conservadora des del punt de vista de la dona.

Hi ha una recreació cinematogràfica del 1995 protagonitzada per Liv Ullman de la trilogia Kristin Lavransdatter. Podem llegir l’argument en anglès.

A l’assignatura de Literatura Universal hem llegit aquesta novel·la, en anglès East Wind-West Wind (1930) de l’autora coneguda com Pearl S. Buck que va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1938 ( podeu veure l’entrada del dia 2 d’octubre) La novel·la tracta les vicissituds d’una jove xinesa, Kwei-lan, i els canvis als quals ha de fer front en relacionar-se amb el seu marit i la nova família. Tot i el temps que ens separa, ens ha agradat i hem escrit aquesta comentaris :

Nina Khalatyan.

La novel·la narra la història d’una noia xinesa que va passar tota la seva infantesa i adolescència aprenent a comportar-se segons els rígids costums del seu país. Després de contraure un matrimoni pactat amb un jove d’una família coneguda, metge de professió i que ha viatjat freqüentment a Occident, comença adonar-se que pot ser tot el que ha après fins llavors no és el més correcte.

En el transcurs de la novel·la, comença a canviar, a aprendre coses noves de la vida i a tenir una nova percepcio del que és el bé i el mal. Pel que li havien transmès culturalment, a l’hora d’expressar-se donava més importancia a les formes que no pas a l’exposició de les idees i dels sentiments . A partir de la relació amb el seu marit, veu que en el món occidental les coses no són així i ella es torna més oberta, més sincera i més propera; aquest canvi queda ben simbolitzat amb la decisió de desprendre’s de les benes dels peus.

Pel que fa la forma de la novel·la, s’adopta el punt de vista narratiu de primera persona; la protagonista s’adreça al seu lector, a qui anomena “germana” com si fos una carta. Per tant, hem d’entendre que aquesta narració va adreçada a un públic femení d’edat similar a la protagonista.

Nerea Rodríguez.

El llibre tracta de les complicacions de les relacions amoroses a causa de les diferents maneres d’entendre el món: l’oriental i l’occidental. D’ una banda, la noia protagonista i narradora s’adona d’aquests contrastos en casar-se amb un noi que ha viatjat sovint a Occident i ha adquirit nous costums. D’altra banda, el germà de la protagonista es casa amb una noia americana amb la qual cosa s’enfronta obertament amb els pares, que segueixen uns costums mil·lenaris.

La novel·la està escrita en primera persona de manera, que la protagonista es dirigeix directament al lector/a. Amb aquesta tècnica l’autora aconsegueix més credibilitat en fer-nos veure tots els problemes i els patiments de la protagonista per apropar-se a la cultura occidental. Efectivament, a mi personalment és allò que més m’ha cridat l’atenció.

Comparant les situacions que s’expliquen a la novel·la amb l’actualitat, jo crec que les diferències entre cultures encara estan presents però potser en menor mesura que abans ja que ara es veuen més parelles de diferents cultures. És possible que encara entre la gent gran es rebutgi aquesta pràctica, però els joves han superat ja molts convencionalismes i rigideses.

_______________________

Pel que ens hem informat, actualment, a la Xina s’han eradicat aquests costums que mostra la novel·la.

La pràctica de l’embenatge dels peus va començar, segurament, durant el govern de Li Yu, el tercer i últim emperador de la dinastia Tang del sud (937-975 d. c) Es va prohibir per primera vegada el 1911. Però als pobles camperols la seva pràctica va ser vigent fins a la dècada dels 50 i existeixen dones octogenàries que mostren els anomenats “peus de lotus”.

Pel que fa la família, des de la implantació del règim comunista ha sofert molts canvis. La llei del matrimoni de 1950 declarava la igualtat de drets sense distinció del sexe, no reconeixia un cap de família i prohibia els matrimonis pactats, la interferència en el matrimoni de les vídues, el compromís entre nens i el pagament del dot. Es feia obligatòria la monogàmia i es permetia el divorci en igualtat de condicions.

El 1980 es va adoptar una nova llei de matrimoni que va consolidar els principis fonamentals de l’anterior: monogàmia, llibertat de matrimoni, igualtat de l’home i de la dona; es van establir noves disposicions sobre la responsabilitat de la parella en la pràctica de la planificació familiar fent d’aquesta llei un instrument més pel control de la població.

Doris Lessing (Kermanshah, Pèrsia, 1919) és una escriptora i feminista britànica. Fou víctima de la Primera Guerra Mundial, en la qual sofrí diverses amputacions.

Als 36 anys, juntament amb el seu fill, viatja fins a la ciutat de Londres i inicia la seva carrera com a escriptora. Un any després va publicar la seva novel·la: The Grass is Singing (L’herba canta).

L’obra de Doris Lessing té molt d’autobiografia inspirant-se en la seva experiència africana, en la seva infantesa, en els seus desenganys socials i polítics. Els temes plasmats en les seves novel·les se centren en els conflictes culturals, les injustícies de la desigualtat racial, la contradicció entre la consciència individual i el bé comú.

El 1999 li fou concedit el Premi Internacional Catalunya i el 2001 fou guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres «per una obra que és el resultat d’una vida dedicada a la narrativa, que l’ha convertida en una de les indiscutibles figures de la literatura universal. Ha escrit moltes obres, sobretot narrativa; podríem destacar El quadern daurat (1962) que la va catapultar a la fama i la va convertir en la icona de les reivindicacions feministes o La terrorista bona (1985) traduIda al català per Ramon Barnils i Francesc Parcerisas per a EDHASA, 1987.

Pàgina sobre l’escriptora en anglès.