Andrea i Magdalena, les germanes de Cervantes

L’admiración que l’escriptor sent per les seves germanes el porten a defensar, a la seva obra, un tipus de dona que s’apropa a la vida que aquelles van dur. Mai no es van casar, cosa que no implica que no tinguessin relacions amb homes, i, seguint la tradició d’una seva tia-àvia, van mantenir sempre independepència econòmica, la qual en aquella època només es podia aconseguir “aprofitant-se dels  homes”.

Cervantes va assumir la vida liberal de les seves germanes i mai  no va posar traves a la seva activitat. Fins i tot, va contribuir-hi entenent que la voluntat de la dona, com la de l’home, havia de ser respectada. Aquestes actituds les veurem també en alguns dels seus personatges femenins, la llibertat de les quals és per damunt de la voluntat dels homes.

La història matrimonial d’Andrea a Sevilla va ser l’inici d’una llarga vida en la qual la relació amb els homes es va convertir en un negoci  per a la subsistència. El noble Nicolás de Obando es va enamorar d’Andrea i es va comprometre en matrimoni.  D’aquetsta relació naixerà la seva única filla, Constanza, però el  compromís de matrimoni es va trencar per disconformitat de la família d’ell, Andrea aleshores va demanar una notable compensació econòmica. Aquest mateix camí seguiran la seva germana Magdalena i la seva mateixa filla. De retorn a Madrid,  Andrea va mantenir  relacions amb un ric genovès de qui va rebre generoses dàdives.

De fet, van ser Andrea i Magdalena les que van rescatar amb els seus diners el germà de la presó turca on era tancat després de caure a la batalla de Lepant.

Aquestes dones van ser per a Cervantes un paradigma d’entrega i generositat. Les seves aventures amoroses van ser  una forma de guanyar-se la vida des de la llibertat i la independència. Si el sistema normal de la vida era lliurar-se a un home i esdevenir la seva esclava, les dones de Cervantes representen un canvi radical de les estructures  masclistes de l’època. Coneixedores les debilitats de l’home, les aprofiten usant l’astúcia i l’engany; no estan disposades a portar una vida d’esclaves sense la llibertat que la seva intel·ligència i el seu cos els permeten obtenir.

Ellen Church, la primera hostessa de vol de la història

Ellen Church (1904-1965), infermera que somiava a ser pilot, va fer de l’aviació, en el seu vessant d’assistent de vol, un mitjà de vida. El seu primer servei,  Oakland-Chicago, va tenir lloc el 15 de maig de 1930; era la primera dona  que treballava  en un vol, i també  la primera comandament intermedig del sector. Com a cap d’hostesses,  Church va reclutar personalment les  Sky Girls, com les anomenava la premsa Totes eren  infermeres. L’èxit comercial de la la companyia BAT va portar la competència a adoptar aquest model. La Pan Am va ser l’última de les  grans companyies a fer-ho, el1944. Aleshores ja era una professió consolidada que el públic classificava com exclusivament femenina i era molt  ben considerada.

Nelly Diener, primera hostessa europea, que va morir en accident aeri el 1934.

Tot i ser infermeres, el seu treball  consistia en tasques com ara rebre els passatgers, carregar maletes, netejar la cabina i, fins i tot, sovint ajudaven a respostar. Treballaven sis dies a la setmana en un entorn laboral sorollós i insegur: van morir 11 hostesses de la BAT entre 1930 i 1942 en accidents  aeris.

La BAT va imposar d’altres condicions: les i les aspirants havien de ser solters, menors  de 25 anys, amb un pes màxim de 52 kg i un límit d’alçada que era màxim ( per a remuntar el vol calia comptar tot el pes, fins i tot el dels passatgers).  Amb tantes restriccions, el cert és que les primeres hostesses exercien la professió molt poc temps.

Durant la II Guerra Mundial l’obligatorietat del títol d’infermera es va deixar de banda per la necessitat bèl·liques d’aquestes professionals i a poc a poc van anar canviant altres requisits.

La vikinga Freydis Eirksdóttir, primera europea a trepitjar Amèrica

Pels volts de l’any 1000, Leif Erikson, fill d’Erik Raude (més conegut com Erik el Roig), va crear una colònia vikinga a l’extrem nord de l’illa de Terranova, a la costa atlàntica de Nord-Amèrica,  actualment anomenada Newfoundland. Aquells vikings no van saber mai que trepitjaven un nou continent; entre ells hi havia una dona deliberadament ocultada per la historiografia: Freydis Eiriksdóttir, filla d’Erik el Roig, germanastra de Leif Erikson, i capitana d’una de les dues primeres naus vikingues que van trepitjar Vinland, el nom que aquells pioners escandinaus li van donar al que, segles més tard, seria Amèrica.

Les poques fonts que l’esmenten (posteriors a la seva existència) la descriuen com una dona enèrgica, de “caràcter masculí”, i molt familiaritzada amb la navegació.

Segons La Saga d’Erik, un relat dels viatges d’Erik, de Leif i de Freydis, redactat al s. XIII – dos segles llargs després de l’existència d’aquests personatges – la capitana vikinga va solcar les costes de les actuals Terranova, Nova Escòcia i Nova Anglaterra i va contribuir decisivament a la creació de la colònia vikinga de Vinland, que ha estat localitzada en un jaciment arqueològic anomenat L’Aise-aux-Meadows. El nom de Vinland, en la llengua noruega medieval, significa “Terra de Vi”; però els primers ceps de la història americana no serien plantats fins cinc segles després (1541) pel català Joan Jofré a La Cañada de Santiago (actualment Xile). La investigació historiografia ha atribuït el vi dels vikings americans a un beuratge procedent de les baies.

A la mediterrània – zona de filiació cultural patriarcal romana- la dona ocupava un segon terme; en canvi, a les societats escandinaves la dona tenia un paper central. Els aixovars mortuoris localitzats als jaciments arqueològics revelen que exercia activitats professionals en peu d’igualtat amb els homes: eren propietàries agràries, comerciants, armadores, constructores, i, fins i tot, guerreres, que amb els homes de la seva comunitat, tripulaven els Drakers (la nau característica dels vikings).

Les  generacions immediatament posteriors al temps de Leif i Freydis van ser cristianitzades i es va construir una societat que implicaria la progressiva marginació de la dona. Això explicaria la misogínia del redactor de La Saga d’Erik (recordem-ho, al segle XIII). La investigació moderna ha revelat que la filla d’Erik el Roig va ser no tan sols la primera europea que va trepitjar el continent americà, sinó que, molt probablement fou la primera persona d’origen europeu que va posar els peus sobre aquelles noves terres.