Dilluns 23 va ser constituïda la nova Cambra parlamentària a Egipte després del llarg procés iniciat amb la revolta de la primavera passada. Aquest nou Parlament té majoria islamista. Dels 508 diputats, només 10 són dones (ménys del 2% en un país que compta amb 85 milions d’ habitants dels quals més de la meitat són dones) “Semla que al país no hi ha dones”. Aquest és el comentari difós a través d’una xarxa social per Samer Shehaui, activista de l’ Institut d’El Caire per a estudis de drets humans (CIHRS en les seves sigles en anglès) i es fa ressò del que opinen moltes dones egípcies que també van contribuir a la revolució.
Quatre de les noves parlamentàries pertanyen als islamistas del Partit Llibertat i Justícia (PLJ) dels Germans Musulmans. Per a elles no és qüestió de quantitat sinó de qualitat i no se senten discriminades perquè poden estudiar el que volen i arribar a ser metgesses, infermeres… Pensen que els diputats i les diputades han de fer polítiques per a tots i no només per als del seu gènere i, per tant, tant és el sexe dels diputats.
En canvi, les parlamentàries del Bloc Egipci consideren que la dona no només està discriminada sinó que està marginalitzada i exclosa políticament i que és una vergonya la representació que tenen les dones després d’haver contribuït al canvi tant com els homes.
Cap dona va redactar la nova constitució i les dones electes anaven al final de les llistes per la qual cosa la possibilitat de sortir elegides era molt escassa.
Per a Esraa Abdel Fatah, fundadora del moviment “6 de Abril” i membre de Dones egípcies lliures, una agrupació feminista, és una qüestió de “mentalitat i cultura” a més del problema legislatiu ( no s’ha tingut en compte la paritat).
Les dones progressistes confien que els diputats liberals contrarestin els salafistes i islamistes els quals podrien posar fre a la lluita pels drets de les dones. (El Pais)
SIGUEU MÉS FEMENINS I SEREU MENYS VIOLENTS I MÉS FELIÇOS
Aquest és el consell que he llegit avui a La Contra de La Vanguardia com a titular de l’entrevista a Joanna Bourke (Nueva Zelanda, 1963), professora en el Birbeck College de la Universitat de Londres i autora, entre d’altres, d’ un estudi sobre els homes en combat: An intimate history of killing (Granta, 1999). Actualment escriu una història universal del dolor.
Per acabar amb les violacions ( una forma de maltractament ) ara que les lleis han millorat demana una revolució de les consciències i la complicitat dels homes per assumir una part dels valors femenins.
FLORS EN RECORD DE LES VÏCTIMES
Els primers 23 dies de l’any han estat negres pel que fa als casos de violència masclista. S’han produït el doble de morts que l’any passat en les mateixes dates. Cinc de les sis dones assassinades tenien menys de 40 anys, totes eren espanyoles i cap no havia presentat denúnciaper maltractaments, dues d’elles estaven en tràmits de separació. Quatre dels 6 casos ha tingut lloc a Catalunya.
A La Vanguardia d’avui podem llegir un article signat per Javier Ricou que exhorta la societat a implicar-se en la lluita contra aquesta xacra La sociedad debe implicarse en la lucha contra la violencia machista amb interessants opinions d’experts com Jordi Roca ( Antropòleg de la Universiatat Rovira i Virgili), Valentín MartínezOtero ( Doctor en Psicologia i Pedagogia), José R. Ubieto ( Psicòleg clínic i psicoanalista) i Miguel Lorentre Acosta ( Exdelegat per a la Violència de Gènere [curiosament tots ells homes]
També Salvador González ( Mosso del Grup Violència de Lleida) recorda què marca el protocol dels mossos amb la víctima.
Un dels apartats de l’article fa referència a l‘EDUCACIÓ. Un cop més se’ns mostra la necessitat de tallar amb el problema a edats primerenques. Inmaculada Aroca, professora de Conductes Delictives de la Universitat de València i experta en temes de violència, considera que entre els 13 i 18 anys és l’ edat ideal per a les campanyes de prevenció . “Comencen les relacions de parella i si en aquest moment s’encerta en l’educació evitarem que alguns d’aquests escolars siguin, en edat adulta, uns maltractadors”. És el que Aroca anomena prevenció primària.
Mentre escrivia l’anterior article he escoltat a la Ràdio la notícia de la nova mort esdevinguda fa poques hores a Catalunya. Es tracta d’una noia de 33 anys veïna de Santa Coloma de Queralt (Tarragona) i mare de dos fills. Va ser trobada morta per arma blanca. La seva parella, un home d’uns 40 anys de Sabadell, ha estat detingut pels mossos. No hi havia hagut denúncies prèvies. Aquesta tarda el veïnat es manifestarà públicament. El Periodico.
La Generalitat, a través de la directora de l ‘ Institut Català de les Dones Montse Gatell ha lamentat aquesta mort; en el comunicat de premsa ha insistit en la necessitat que les víctimes avisin els serveis municipals d’informació i atenció a la dona quan pateixin agressions.
A LES 4 DE LA TARDA L’AGRESSOR S’HA SUÏCIDAT EN TIRAR-SE AL BUIT DES DEL PIS DELS SEUS PARES A SABADELL QUAN ACOMPANYAVA, EMMANILLAT, ELS MOSSOS QUE HAVIEN ANAT A ESCORCOLLAR-LO.
L’escrit d’Ana María Moix, publicat a la revista S Moda. El País Una vergüenza nacional és un alegat en primer lloc contra la violència de gènere que cada any es cobra tantes víctimes i que sembla ja haver-se cronificat, però també contra l’actitud de les persones indiferents a aquestes morts que, com diu l’autora té menys adeptes ( en el sentit de manifestacions de rebuig ) que, fins i tot, les protestes antitaurines. “Clama al cielo la casi indiferencia con la que los ciudadanos toleramos semejante verguenza”.
I un cop més, l’escriptora ens fa conscients que per acabar amb aquesta xacra, a més de les mesures administratives que s’adopten i s’han de seguir adoptant, l’escola i la família són fonamentals. ” La salvación debe proceder de la escuela. De la escuela y – ¡ay! de les famílies”. “Y es ya en la escuela, desde las guarderías hasta la universidad pasando por la enseñanza media, donde los varones deben aprender ese valor del que no hay modo de que se impregnen llamado igualdad.”
Ana María Moix pensa que la resposta social, cívica, davant el maltractament i crim de gènere és molt escassa i només protagonitzada majoritàriament per grups de dones i moviments feministes; troba a faltar plataformes ciutadanes capaces de mobilitzar milers de ciutadans en manifestacions ( a l’estil de les que van dir NO a la guerra o les que demanaven la fi d’ETA en respota al algun deñls seus assassinats ) Exhorta que s’organitzin assíduament accions de protesta. Accions que protagonitzin dones, però també homes i sobretot els fills i filles als quals no s’ha d’ocultar fets que ells o elles mateixos podrien protagonitzar en un futur.
Avui he escoltat al programa Els matins de Catalunya Ràdio l’escriptora Rosa Regàs que presentava el seu nou llibre, un assaig: La desgracia de ser mujer, editat per Ara llibres. Es tracta d’una reflexió sobre la desigualtat de gèneres . En una entrevista feta a finals d’any al diari Público (26/12/2011) l’escriptora fa declaracions com aquestes:
“Los derechos de las mujeres los controlan los hombres que hacen las leyes”
Ella, com jo mateixa, creu que las joves d’ara han rebut una “herencia masclista”. L’autora s’expressa així:
Las niñas han sido educadas por madres que, aunque no lo saben, son machistas. Todavía muchas mujeres creen que su realización está en ser “el ángel del hogar” y no se dan cuenta de que esa idea de amor romántico las lleva a ponerse al servicio de los hombres. Y eso es perjudicial para todos: la sociedad no puede permitirse el lujo de tener ciudadanas esclavas.
I a la pregunta del que creu que faria falta per canviar la situació diu:
Educación. Desde la escuela, la familia y los medios. Hay que llamar la atención del nuevo Gobierno del PP para que se den cuenta de que la igualdad también repercutirá a favor de ellos. Y necesitamos muchos más hombres que ayuden a luchar contra una lacra que, desde 2003, ha costado la vida de más de 600 mujeres.
El titular de la notícia sobre el llibre a Europapress és “Todas las mujeres han sufrido alguna vejación, sobre todo si tienen un cargo público”
ÉS UN LLIBRE REIVINDICATIU I DE DENÚNCIA.
Una dona de 45 anys ha mort a mans del marit en un petit poble de Jaen, Alcaudete. La dona va ser apunyalada al carrer pel seu ex marit del qual estava en tràmits de separació i sobre el qual no hi havia denúncies ni ordre d’allunyament. L’home, agricultor, es va lliurar a la policia. El País
Segons dades del Ministeri de Sanitat, Igualtat i Benestar social, aquesta seria la cinquena víctima en el que va d’any. però, si tenim en compte les 4 de catalunya ( a Girona, Berguedà, tarragona i Mollet) a més de la dona de 81 anys de Badajoz, la d’ahir seria la sisena.
És Homare Sawa, jugadora japonesa de futbol que va rebre el Baló d’Or a la mateixa cerimònia en què va ser guardonat Leo Messi ( cosa que ningú del món ignora ) Homare, nascuda a Fuchu ( Tòquio ) el 6 de setembre de 1978 juga de centrecampista. Ha desenvolupat la seva carrera esportiva al Japó i als Estats Units. Actualment juga al INAC Leonessa de la lliga japonesa i és capitana de la selecció japonesa que va guanyar la Copa del Món Femenina de Futbol el 17 de juliol de 2011 on ella va rebre també la pilota d’or com a màxima golejadora. EUROPA PRESS
ELLES TAMBÉ PRACTIQUEN ESPORT, PERÒ NO TENEN MAI EL RESSÒ QUE TENEN ELLS.
He llegit al Diario de Ibiza la notícia sobre la presentació d’una mostra de la pintora alicantina Pepa Espasa sobre el tema monogràfic “Maltractament de gènere”. L’artista va començar a treballar en aquest projecte el 2006. L’espai cultural Es Polvorí de Dalt Vila presenta des d’avui fains al proper 15 de febrer l’exposició anomenada ‘Camí de denúncia’. Sobre el projecte, Espasa afirma que va partir del «sentiment d’ empatia de dona a dona, de la comprensió íntima dels silencis, del dolor, de la necessitat d’ expressar-lo».
La pintora, nascuda a Denia el 1953, el 2003 va començar a rebre formacióa l’Escola de Plástica Experimental A. Vives de Gata, centre des del qual ha tingut possibilitat de participar en gran nombre de mostres i manifestacions artístiques tant a Espanya com a d’altres països (Suïssa, Alemanya, Marroc, Portugal i Mèxic).
Efectivament, la mort d’una dona de 57 anys a mans del seu company sentimental de 21 (que ja ha estat detingut, acusat del crim) és el quart cas de violència de gènere que ha tingut lloc a Catalunya (El periodico ) Els anteriors crims van ser a Girona, l’Ametlla de Merola (Berguedà) i Tarragona. Aquests casos, juntament amb el d’una dona de 80 anys morta a cops pel seu marit a Zafra(Badajoz) fan un total de 5 dones mortes a mans de les parelles o exparelles al conjunt de l’estat en els primers 15 dies de l’any.
ESTADÍSTIQUES DE LA PÀGINA DE RED FEMINISTA
Dilluns 23 va ser constituïda la nova Cambra parlamentària a Egipte després del llarg procés iniciat amb la revolta de la primavera passada. Aquest nou Parlament té majoria islamista. Dels 508 diputats, només 10 són dones (ménys del 2% en un país que compta amb 85 milions d’ habitants dels quals més de la meitat són dones) “Semla que al país no hi ha dones”. Aquest és el comentari difós a través d’una xarxa social per Samer Shehaui, activista de l’ Institut d’El Caire per a estudis de drets humans (CIHRS en les seves sigles en anglès) i es fa ressò del que opinen moltes dones egípcies que també van contribuir a la revolució.
