Mes: febrer de 2012

Per què l’obra de les dones no és tan coneguda com la dels homes?

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKA,  Premi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Dos articles interessants

Tots dos els he llegit al  diari El País diferents dies.

El primer és de ROSA MONTERO: ESCENAS CALLEJERAS DE FURIA EN NAVIDAD. És un article polèmic que introdueix el tema del victimisme dels homes que es queden muts davant de dones dialècticament poderoses.  Va ser publicat el 22 de gener a El País Semanal.

Avui 4 de febrer, a la secció de cartes al Director de la mateixa revista  he llegit dos comentaris a aquest article; una de les cartes és  d’un home i té per títol Violencia de género,  es mostra complagut que per fi algú toqui el tema i posa l’exemple de dos casos propers que han atit o pateixen la vexació  més de l’extorsió per part de les seves dones.

L’ altra carta, signada per una dona porta per títol Mujeres mudas i es fa ressò d’una de les afirmacions de l’article de Rosa Montero: “Si por los hombres fuera, a veces preferirían que las mujeres fuéramos mudas” i expressa el seu convenciment que moltes de les dones maltractades o assassinades per les seves parelles són, efectivament,  “mudes” i han patit en silenci primer maltractament psicològic i emocional i després físic.

El segon escrit que voldria comentar ha estat publicat avui. Es tracta d’una informació sobre un experiment realitzat recentment que comprova la conveniència de dur a terme polítiques de paritat i discriminació positiva. El seu títol és Un experimento prueba la eficacia de la discriminación positiva Es posa de manifest que les polítiques de promoció  de les dones en el món laboral estimulen la competitivitat de les dones i no minven el rendiment  del grup. Els investigadors parteixen de la realitat de la inferior presència de dones en llocs destacats de responsabilitat social i econòmica, malgrat que el seu nivell educatiu és superior al dels homes en la majoria dels països desenvolupats, i se centren en la menor competitivitat de les dones  com a  una causa clau de la desigualtat de promoció. Aquesta diferència en la competitivitat sembla tenir un origen cultural.

El paper de la dona en la família i la discriminació  en el mercat laboral han estat  les explicacions tradicionals per a la diferència de gènere a nivell de promoció en el món del treball. Però a això s’hi han afegit més recentment altres hipòtesis, com  la menor tendència de les dones a assumir riscos i a competir en comparació  amb els homes. Això és el que vol mesurar aquest experiment.

Els autors de l’experiment són Loukas Balafoutas de la Universitat de Insbruck de Àustria i Mathias Sutter  de la Universitat de Gotemburg de  Suècia i han publicat els seus resultats a la revista Science. A l’experiment hi han participat 360 estudiants d’ambós sexes.

Un home mata la seva parella i es lliura a la Guàrdia Civil

El succés ha tingut lloc a València, en concret a la localitat de Guadassuar. L’home de49 anys ha matat la  dona,  de la mateixa edat,  amb arma blanca i s’ha lliurat a la població propera de Carlet. El TSJCV ha destacat  que l’home  autor tenia un antecedente de 2004 amb una altra parella, per la qualcosa  havia estat  condemnat a sis mesos de presó i un any d’allunyament. La Vanguardia (4 febrer)

Va de llibres

Alguns llibres  que s’interessen per dones:

ELSA OSORIO:  LA CAPITANA

( Siruela) La novel·la tracta el paper de la dona a la Guerra Civil espanyola a partir de la figura de MIKA FIELDMAN, una argentina que va arribar a conduir una columna. Després del seu paper a la  guerra espanyola va ser mecenes a París i va aconseguir fer destacar Julio Cortázar.

DEBORAH SCROGGINS: WANTED WOMEN. La columnista americana contraposa en el seu llibre la vida de dues dones que han viscut de prop l’islamisme radical, l’escriptora i política holandesa d’origen somalí AYAAN HIRSI ALI i una terrorista dona que ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda, AAFIA SDDIQUI, que es troba  ala presó als EEUU.

La primera,  AYAAN HIRSI ALI, des de 2003 a 2006 fou diputada del Parlament holandès. El 2004, juntament amb el controvertit cineasta neerlandès Theo van Gogh, va fer la pel·lícula Submission,  sobre l’opressió de les dones en els països islàmics. La pel·lícula, que mostra dones mig despullades amb textos de l’Alcorà en els seus cossos, va ser fortament criticada pels musulmans neerlandesos, que la van trobar blasfema. Theo van Gogh, crític també amb l’islam, va rebre moltes amenaces de mort fins que, el 2 de novembre del 2004, fou assassinat per Mohammed Bouyeri, un musulmà radical nascut i criat als Països Baixos, que al cos de la seva víctima hi va deixar un missatge adreçat a Hirsi Ali.

Ha escrit també l’assaig Yo acuso: defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006)  on recopila els seus polèmics discursos i  asssaigs, en els quals  exposa les seves opinions crítiques i  l’autobiografia La meva vida, la meva llibertat (Traducció de Marc Rubió. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007)

AAFIA SDDIQUI és l’única dona que, segon alguns,  ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda i actualment es troba  en una presó als EEUU. Es tracta d’una doctora acusada el setembre de 2010 per un tribunal dels EEUU a 86 anys de presó per  l”intent d’homicidi de dos funcionaris americans  a Paquistan. Hi ha molts misteris i incògnites sobre el que va succeir amb la doctora.