El fet que les xarxes socials són una eina de manipulació fàcil, barata i summament efectiva és una realitat que avui en dia ni és cap secret, ni sorprèn ningú. El que sí és realment sorprenent és la impassibilitat que adoptem les persones que estem sent conscientment manipulades, que ens mantenim callades i agraïdes de tenir un seguit de webs on poder ser “nosaltres mateixos” sense la censura d’aquelles persones que aparentment limiten la nostra llibertat (pares, professors, etc).
Podem afirmar amb seguretat que la televisió i les xarxes socials ens influeixen de tal manera que sovint es converteixen, inconscientment, en els motlles que dibuixen els nostres caràcters i la nostra conducta.
Tant les empreses televisives, com els responsables de les xarxes socials, conscients de la seva influència, presumeixen de les seves actituds responsables sovint basades, per exemple, en amagar alterant la imatge, el cigarret d’un noi que després de promoure un gran sentiment d’orgull cap a la seva incultura, ha tingut relacions sexuals davant de tota Espanya; no fos cas que els joves agaféssim el mal hàbit de fumar.
Però això, repeteixo, no és cap secret que ara jo et revelo, és simplement una realitat amb la que tots convivim de manera més o menys conformes. El que m’ha fet dedicar una part del poc temps lliure que tinc a aquest tema no és pas el seguit de programes “basura” que ens vomita cada dia la televisió, sinó una cosa que vaig descobrir unes setmanes enrere i que encara tracto d’assimilar:
Jo, com la gran majoria de joves de la meva edat, tinc un compte en la relativament nova xarxa social Instagram. Haig de confessar que Instagram, de manera relativa, em semblava una xarxa social de caràcter inofensiu on et lliures mínimament dels assalts publicitaris i del increïblement obvi tràfic de dades personals presents en altres xarxes (tot i que no deixa de ser una xarxa social moguda sobretot per interessos econòmics on les teves dades no estan protegides, ni molt menys).
El cas és que, tafanejant les fotos i els comptes que “seguien” alguns dels meus amics, vaig observar una imatge que tot i estar en miniatura, em va remoure tot el cos; era la foto del cos d’una noia esquelètica que portava com a peu de foto la frase “Beatiful girls don’t eat”, és a dir, les noies guapes no mengen.
Intentant descobrir què tenia aquella noia de “beautiful” i assimilant l’estupidesa que acabava de llegir, vaig observar que la foto pertanyia a un compte anomenat “Anorexic girls”, on al entrar-hi, podies gaudir de tota una galeria de fotografies promulgant l’anorèxia, qualificant-la de motivació per assolir la felicitat i el benestar personal i adorant aquest trastorn com si fos un honor patir-lo.
Tot i la meva sorpresa, vaig tranquil·litzar-me pensant que hi ha gent per tot i que aquestes coses a vegades passen de manera aïllada. Però res més lluny de la veritat, el compte no només constava d’un enorme nombre de seguidors, sinó que promovia enllaços d’altres comptes que, de la mateixa manera, animaven a les noies a deixar de menjar, exposant com a objectius a assolir, un seguit de cossos malalts de noies que, de segur, estan patint i lluitant contra aquesta malaltia. I així, vaig anar descobrint una quantitat increïblement gran de comptes que promovien l’anorèxia, la bulímia, i altres tipus de trastorns, no com a motivació per a superar-los, si no com a invitació a patir-los i qualificant-los com a l’únic camí per estar guapa i sentir-se bé amb el teu cos.
Qui respon davant aquesta irresponsabilitat? Per desgràcia, vivim contaminats per una societat que des que desenvolupem la consciència del món que ens envolta, ens té acomplexats, deprimits i absolutament obsessionats en assolir tot allò que ens falta per a ser com se suposa que hem de ser. Vivim enganyats i pensem que l’única manera de ser feliç és assemblant-nos a aquelles noies “ideals” que es passegen dins la pantalla de la televisió lluint el millor aspecte, les millors marques i els millors nois.
Aquestes xarxes socials estan destinades en gran part a un seguit de persones que es troben en l’etapa més influent i vulnerable de la seva vida i em sembla indignant que aquest tipus de propaganda segueixi immune, quan se sap que són capaços de controlar perfectament altres tipus de contingut (com per exemple les imatges explícites de contingut sexual).
El sentit de l’autoestima i la capacitat de crítica són criteris vitals per esdevenir una persona sana i feliç. En canvi ningú els promou, ningú els inculca, ningú els presenta com la vertadera manera de ser feliç i de sentir-se bé.
La trista realitat és que avui en dia l’important no és ser feliç, sinó semblar-ho.
Laura
Laura, el que trobo realment trist és que el que expliques en aquest escrit no em sorprèn. És evident que hi ha una manca de valors molt important tant en les persones que promouen aquest tipus d’estereotips, com en les persones – vulnerables i dèbils – que no són capaces de discernir la manipulació i acaben adoptant una hàbits molt perjudicials per a la seva salut.
Trobo que és un molt bon escrit que no només critica les pàgines concretes relacionades amb l’anorèxia i la seva apologia, sinó també critica la hipocresia social que es respira en el moment. Aquesta, com molt bé has dit, dona importància a aspectes superficialment mal vistos (com la nuesa) i ignora aquells que són realment importants i molt més nocius pels usuaris de Instagram – i altres xarxes socials-.
Trobo que el títol és ideal i que podries intentar posar-te en contacte amb el senyor Instagram i “muntar-li un pollo”
PD: Encara espero la promesa resposta a la meva Al·legoria.