Dralion

Les llums s’han apagat i la foscor absoluta manté a tot el Palau Sant Jordi en absolut silenci. Tots som conscients que alguna cosa meravellosa està a punt de passar i ningú gosa trencar la màgia del moment ni amb un sospir, ni amb un moviment, res no pot pertorbar l’excel·lència d’allò que està a punt de succeir. Passen deu segons, vint, trenta… la tensió s’acumula en l’aire i augmenta la gana de màgia i d’espectacle que tothom sent queixant-se dins el seu estómac. La negror absoluta continua habitant les pupil·les de milers d’ulls impacients, cada cop més ansiosos. De sobte, unes notes suaus s’escampen per l’aire, acompanyades per una petita claror vermella que incrementa els nervis de tots els espectadors, cansats de l’espera.

I aleshores, succeeix. Una llum blanca roda per totes les grades buscant el seu objectiu, la seva gran protagonista i finalment, la troba. I quan la troba, tothom, meravellat, observa la silueta d’una noia petita, discreta, res destaca massa d’ella excepte l’espectacular mallot que, amb les llums que l’il·luminen, brilla com si estigués recobert de les pedres més precioses de la terra.

I la noia, petita i aparentment normal, puja lleugera i decidida sobre el que sembla un petit pòdium. Se la veu forta, segura, i actua com si no sabés que milers d’ulls difícils d’impressionar estan examinant cada moviment, cada pam de la seva anatomia.

Un cop sobre el podi, somriu a l’aire i, com si estigues realitzant l’acte més senzill del món, posa la mà sobre una barra acabada en una petita plataforma on no hi cap res més que aquella mà. Sense cap esforç, fa un saltiró i inverteix el seu cos aguantant-se únicament en aquell simple tros de ferro, col·locant-se en aquella postura que a mi em resultava tant familiar: “el pi”, que jo mateixa havia practicat tants cops a l’hora del pati amb les meves amigues ara ja fa uns anys. Però, sens dubte, l’estructura que a mi em subjectava era més densa, més sòlida, i sobretot, jo podia utilitzar les dues mans.

Mentre observo l’espectacle meravellada, me n’adono que ningú aplaudeix, ningú diu res, i m’entretinc pensant si la falta de reacció es deurà a l’exigència del públic (deguda a la bona fama que precedeix aquesta companyia de circ) o a la concentració que regna tant en la noia màgica, com en tots els que l’estem observant.

Però de seguida me n’adono que vaig errada en les dues teories. Resulta que allò que acaba de fer aquella petita i màgica noia, no és res més que un pròleg, un petita introducció d’un enorme seguit de moviments impossibles que ara ens regala: Salta, canvia de mà, gira… el seu cos mostra un seguit de contorsions impossibles i ella, tranquil·la i segura, no para de somriure cap a un públic que, absolutament en xoc, no pot fer res més que romandre immòbil i en silenci.

Es mou, vola, balla, riu. Contorsions i més contorsions. Salts, girs, danses, tombarelles… A poc a poc, me n’adono de com estic malbaratant les capacitats del meu cos i, davant l’excel·lència que veuen els meus ulls, tots els petits èxits de la meva vida em semblen això, petits i insignificants.

La noieta, incansable, s’impulsa amb força per finalitzar la seva actuació amb un salt increïble que acaba quan ella toca amb els peus a terra i recobra l’aparença de noia petita i senzilla. Amb l’actuació, acaba també la música i el silenci inicial torna a apoderar-se de tot el Palau. Passa un segon, dos, tres… la gent sembla estar assimilant tot allò que acaba de veure. I aleshores, succeeix, els aplaudiments inunden l’ambient i la gent crida feliç, extasiada, i així es manté durant uns minuts.

La noieta, satisfeta, abandona l’escenari caminant com si no acabés de realitzar uns moviments dignes d’un ésser fantàstic. I jo, nerviosa, em plantejo com deu ser la resta de l’espectacle, si aquesta és només l’actuació inicial.

Laura

Aquest article ha estat publicat en Circ, Laura Pallàs, Meravella. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Dralion

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Laura, podria ser una molt bona crònica periodística de l’espectacle. M’ha agradat (i m’ha fet sentir que m’havia perdut una meravella). No deixis d’escriure, que tens molt a dir!
    Que tinguis molt bon any!
    Josep Maria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *