Per a començar, dir que el tema triat, l’avortament (induït clar), m’ha despertat la curiositat, per què tot i pensar en un principi que es tractava d’un tema que comptava amb força aprovació social, m’he trobat amb casos que no. El fet de ser home condiciona el meu punt de vista, es clar, però no trobo que sigui de vital importància per deixar d’escriure sobre aquest tema.
Primer de tot, aclarir que la meva posició des d’un principi i abans de començar a escriure de bones a primeres és en contra de la nova llei de l’avortament (una nova llei que vol aplicar el PP per tal de regular i criminalitzar l’avortament de la dona a uns nivells que no es veien des d’abans de la reforma del 1985). La meva posició, defensa la llibertat de la dona per ser lliure d’escollir el que vol fer amb el seu cos en cada moment, i tant amb aquesta llei, com sense, les dones continuaran tindran el dret d’avortar! L’escrit però, no va dirigit a clarificar el meu punt de vista sobre l’avortament, sino més bé a intentar exemplificar com ens afecta realment tot el que envolta l’avortament. Com la socialització de cadascú envers aquest tema el condiciona o no a l’hora d’actuar.
Tot i això, aclariré primer la meva opinió sobre la llibertat de la dona per què s’entengui el motiu d’aquesta reflexió. .
| “La interrupció d’un embaràs no desitjat ha de ser un dret al que totes puguem accedir i sobre el que puguem decidir autònomament” |
En segon lloc, cal tenir en compte que l’avortament no és quelcom desitjable per una mateixa. La interrupció d’un embaràs no desitjat ha de ser un dret al que totes puguem accedir i sobre el que puguem decidir autònomament, però cal que ens plategem també per què s’arriba a aquesta situació, desagradable per a qualsevol dona.
Es poden identificar varis factors com a causants, però el model de sexualitat, les relacions entre gèneres i l’educació en serien els més destacables. L’opció heterosexual com a única i obligatòria, com a model que imposa com a “normals” les relacions sexuals entre sexes diferents, juntament amb el concepte “sexe=coit”, com a pràctica suposadament imprescindible per a una relació sexual “completa”, determinen un tipus de sexualitat en què la penetració n’és indispensable. Hi ha moltes altres pràctiques sexuals que podrien ser del tot satisfactòries i que evitarien exposar-nos a determinats riscos en situacions en què, per exemple, no es disposa de preservatius o s’està en situacions de risc. Aquests factors juntament amb unes relacions de gènere que situen a la dona en una posició de passivitat i de subordinació, fan difícil que, davant la negativa d’ell a posar-se’l (el típic “jo controlo”) ella no es senti capaç d’imposar-se i obligar a l’ús del preservatiu en la penetració. D’altra banda, l’educació sexual que rebem és del tot insuficient com per a donar-nos la possibilitat de conèixer el nostre cos i els seus mecanismes, com també de mostrar-nos la sexualitat com a un món de possibilitats per al plaer. L’educació només en la prevenció, situa al mig de l’escena el coit, deixant de banda les infinites pràctiques sexuals que podem dur a terme i creant una aureola de risc entorn al sexe.
| “l’educació sexual que rebem és del tot insuficient per mostrar-nos la sexualitat com a un món de possibilitats per al plaer” |
D’altra banda, no hem d’oblidar que moltes vegades la interrupció voluntària de l’embaràs no és tant una mostra de voluntat com una obligació. Les condicions socioeconòmiques en què es troben les joves catalanes condicionen la maternitat, impossibilitant que tinguem filles a determinades edats per la manca de recursos, d’ajudes i serveis socials. Cal pensar, doncs, també en aquelles dones que, tot i desitjant la maternitat, no se la poden permetre per unes condicions econòmiques que fan precàries les nostres vides i les temporalitzen en base a unes hipoteques eternes, la manca de beques, l’explotació en el treball i l’absència de prestacions públiques. Això no treu, evidentment, que la decisió sobre el seu propi cos l’ha de tenir, exclusivament, la dona.
Per tant jo proposo que les dones tinguin:
Dret al propi cos: es podria considerar com el dret principal entorn al qual s’articula l’argumentació de defensa de l’avortament. S’entén que la dona té dret a escollir què vol fer i què no amb el seu cos, i això passa per decidir si vol assumir un embaràs o no i, per tant, si està disposada o no a adquirir les responsabilitats que d’aquest es deriven. Aquesta argumentació, a més, té a veure amb el poder de terceres persones a decidir sobre el cos de les dones.
Dret a la salut sexual i reproductiva: aquest dret està molt relacionat amb el primer, donat que reclama que l’avortament sigui segur i vetlli per la salut de la dona. A més es demana que les dones tinguin suficient informació per poder exercir la seva llibertat sexual i reproductiva, i molt lligat a això, puguin tenir un control efectiu sobre la seva fertilitat. Per tot això, es vindica que l’avortament ha de ser lliure (que respongui únicament a la voluntat de la dona embarassada) i sufragat pel sistema públic (emmarcat dins la xarxa sanitària pública, en tant que es tracta d’una intervenció mèdica més).
Dret a decidir sobre la maternitat: entenent-lo com a un procés vital fonamental per moltes dones i que, per tant, han de tenir dret a decidir si el volen exercir, quan i com.
Dret a decidir sobre les pròpies vides: aquest és un dret bàsic en la reivindicació històrica feminista. El plantejament rau en el fet que no sigui un metge, un psicòleg o un jutge qui doni permís a la dona per tenir o no un fill.
Dret a la dignitat i a la integritat física: aquesta defensa el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs, sobretot quan ens referim a embarassos de risc en que el dret del fetus o l’embrió a la vida es contraposa al dret a la vida de la mare i amb el dret d’aquesta a disposar del seu propi cos quan i com vulgui.
Per consegüent, demano per tothom:
Una educació sexual real, no un curs durant l’ESO d’unes hores, si no que des de ben petits se’ns eduqui en aquest sentit per tal de no crear un seguit de rols que més tard poden ocasionar greus problemes a l’hora de relacionar-nos homes i dones.
Una rebaixa del preu dels preservatius i a ser possible la seva gratuïtat. La despesa econòmica que suposa és un fet més que és suma a l’anterior, i dona lloc als embarassos no desitjats.
Finalment, i encara que sembli potser autoritari, deixar de donar veu a tots aquells que en la seva lluita i a través del recolzament en les seves creences educa als nens per a tenir un seguit de relacions sexuals concretes. A través de la seva educació pretenen que la població no faci servir condons, ni preservatius en general, i alhora tampoc creu que les dones hagin de tenir el dret a avortar… De manera que propicia greus problemes sexuals, emocionals o ecnonòmics en la població com ara malalties ETS, embarassos no desitjats… Que acaben atacant i degradant profundament la nostra societat.
En tercer lloc, després de donar la meva opinió, començaré a profunditzar una mica sobre els fets que donen lloc a que la idea que ataca contra la llibertat de la dona estigui triomfant.
L’avortament, com qualsevol practica de l’ésser humà, no és nova, i tant com el futbol, la llengua catalana o moltes altres, té la seva pròpia història. Aquesta pràctica mil·lenària ha anat canviant de plantejament al llarg de l’història, i la manera en que és criticada actualment és diferent a com ho era en un principi. És a dir, que
| “la llibertat de les dones sobre els seu propi cos, ha estat reprimida des de fa mil·lennis” |
, però des de diferents plantejaments aparentment diferents.
El fet de que la dona es practiqui l’avortament, des de les antigues civilitzacions, grecs, romans… ha estat sempre criminalitzat. La raó en canvi difereix de l’actual, la concepció dominant a les antigues civilitzacions orientals, en Grècia i encara a Roma es “Pars Viscerum Matris”, que ve a dir que el fetus és part de la dona i com ella pertanyia al pare, marit o estat, això s’estenia al seu ventre. De manera que es reafirmen en la seva misogínia i el tracte de superioritat cap a la dona com si aquesta no fos més que una simple possessió.
A les ciutats gregues l’avortament era una practica normal de regulació de la població, i ha estat un mètode molt antic de control natal. Aristòtil per exemple, defensava l’avortament per limitar els
naixements a les famílies molt nombroses o humils. De manera, que la concepció de l’avortament no radicava en la concepció del fetus o no, si no que el que tenia importància era que el fetus estigués a disposició de l’home.
L’avortament però, era una pràctica força estesa a Roma també, el llibertinatge que hi havia a l’Imperi n’era la causa. Segons Ovidi les patrícies avortaven sovint, per castigar el marit o perquè la semblança física amb l’amant de torn no revelés l’adulteri. En conseqüència, podem afirmar que l’avortament i l’anticoncepció no suposaven problemes morals per a les societats antigues. D’altra banda, l’única regulació que era molt estricta en aquelles societats, des de la Mesopotàmia fins a l’Europa Medieval, era el dret de propietat de l’home sobre el fruit del ventre de la dona.
En els primers documents cristians en canvi, la discussió de l’avortament es centrava en dos aspectes: primer es considerava pecaminós l’avortament quan s’utilitzava per ocultar el pecat sexual com la fornicació o l’adulteri; y després en el moment que passava l’hominització o infusió de l’ànima en el fetus, predominant durant molt temps la creença que l’hominització ocorria tardanament, als 40 dies en l’home i als 80 dies en la dona, opinió abocada originalment per Aristòtil i sustentada per Sant Agustí.
Tanmateix, hi ha algunes conseqüències col·laterals provocades per l’avortament que no tenen a veure amb el fetus. Als països occidentals, les úniques conseqüències són la mort del fetus i els possibles traumes per a la dona que avorta. En canvi, als països del tercer món, a causa del baix nivell d’educació i la inaccessibilitat als preservatius hi ha embarassos no desitjats constantment. De manera que milers de dones, en unes condicions de vida precàries decideixen avortar, i a conseqüència de les poques infraestructures que es donen per a elles moren una de cada quatre. Alguns estudis donen la xifra de 84000 dones mortes cada any sumant les dades de 65 països diferents, de l’Àsia, de l’Amèrica Llatina, de l’orient mitjà i africans com a conseqüència d’avortaments clandestins.
La legalitat d’aquesta decisió, ha anat variant al llarg de la història com hem anat veient, i la realitat global envers aquest aspecte és molt diversa. L’exemple del catolicisme ja és força clar. A partir dels escrits dels primers cristians on l’avortament es converteix en un assumpte de teologia i moral. Durant els primers sis segles de la cristiandat els teòlegs no van aconseguir posar-se d’acord sobre aquest punt i en diferents àrees geogràfiques regien diferents opinions. Mentre una minoria opinava que l’hominització passava en el moment de la fecundació, altres opinaven, que eren la majoria, que no, sostenint el punt de vista d’Aristòtil. Així que s’han donat contradiccions com ara que al 1588 el Papa Sixto V, en un intent de frenar la prostitució a roma, declara l’avortament i l’anticoncepció pecats mortals, possibles d’excomunió o mort en la foguera. Però el següent Papa, Gregori XIV restablí els principis d’hominització tardana. Malgrat això, al 1869, Pius IX proclama novament l’hominització immediata a la concepció, segons la qual l’ànima humana és present des del mateix moment de la concepció, teoria que l’església catòlica interioritzarà fins avui en dia.
De manera que la llei sobre l’avortament és un reflex de les estructures socioeconòmiques de cada poble i cada època. I és un reflex de la situació social de la dona, que al seu torn depèn de l’estructura socioeconòmica.
| “la dona, tot i estar al s. XXI se la segueix tractant com a una possessió més de l’home” |
Tot això, em porta a reflexionar i intentar entendre la connexió entre les diferents etapes de la història on malgrat que el concepte d’avortament hagi pogut canviar, el plantejament que porten al darrere no. El debat, no està en si té vida, si pensa, si pateix, si no… NO! Ja que per aquesta regla de tres, si fóssiu tant conseqüents amb tot això que prediqueu potser no menjarien carn, ni peix, ni utilitzarien pells d’animals, ni cosmètics obtinguts de l’experimentació amb animals… Però, ho segueixen fent, tot i que saben que els animals pateixen tant com tu o jo, ho segueixen fent. Així que parlem sense pèls a la llengua. El que realment passa, és que les diferents religions com ara la cristiana o musulmana, no conceben a la dona com algú que està en peu d’igualtat amb l’home. De manera que la dona, tot i estar al s. XXI se la segueix tractant com a una possessió més de l’home. Tant els mesopotamis, com els grecs,com els egipcis, com els romans, com els musulmans, com els cristians… durant tota la història han concebut la dona com un trofeu més com si no fos més que un regal de déu, bàsicament com una possessió més com podria ser una casa, una empresa, un vehicle…
En altres paraules, tant si és per la religió com per el model de societat mateix, els homes segueixen tractant la dona com si d’una propietat més es tractés, i és un fet que s’ha perpetuat en el temps. Quan actualment molts homes només veuen a la dona com a simple objecte sexual, i no com algú amb qui compartir experiències, és on veig reflectida aquesta cosificació per part dels homes. És en les relacions home-dona, on veig com les relacions tradicionals porten intrínseques tots aquests sentiments de propietat de l’home envers la dona. Unes relacions que teòricament t’haurien de portar a la felicitat i a la llibertat, però no, aquestes relacions només són la manera en com s’expressa la possessió que exerceix l’home sobre la dona. Unes relacions on et molesta que la teva parella mantingui relacions amb qualsevol altre home, perquè ella és “teva”. Ja no parlo de que tingui relacions sexuals amb altres homes, si no remarco com el simple fet d’establir una relació amb un altre home et molesta. Consegüentment, s’han atribuït tots aquests rols a la biologia,amb afirmacions com ara: “L’ésser humà està fet per tenir una sola parella i només pot ser una relació home-dona”. Malgrat que la manera en com construïm lles nostres relacions no és fruit de la biologia, si no de la culturització de cada persona en una societat determinada. Quant realment no som més que l’herència que des de l’antic model cristià ens ha arribat, el primer de tot és reconèixer d’on venim i com ha repercutit en el que som, tots els homes som masclistes, i després canviar-ho.
| “la manera en com construïm lles nostres relacions no és fruit de la biologia, si no de la culturització de cada persona en una societat determinada” |
En definitiva, tota la història des de diferents plantejaments ha condemnat la decisió de la dona sobre el seu propi cos, com ara avortar, s’ha reprimit la llibertat d’escollir la seva maternitat, aquesta decisió era dels homes, dels pares o de l’estat. A primera vista, semblava que això s’estava canviant, que s’estava donant peu per què la dona escollís, però no, no era així, i en l’estat espanyol ho estem veient clar, qui decideix tenir un fill no és una dona si no l’estat.
Així que a totes aquelles dones que sentin com l’estat els imposa la seva maternitat, us dic:
VOSALTRES PARIU VOSALTRES DECIDIU!!!
Raül
Raül,
Això és tota una dissertació entorn del tema. L’escrit està molt treballat i s’ocupa del tema de l’avortament analitzant-lo des de les més diverses perspectives de forma molt ambiciosa. M’ha agradat l’esforç de reflexió.
No deixis d’escriure, que tens molt a dir.
Josep Maria