Avui és dimecres, tot just al mig d’aquestes petites “vacances”. “Vacances”, sí, perquè no puc dir que jo estigui de vacances. L’única cosa que em fa sentir estar de “vacances” és el fet que puc anar a córrer cada matí, però no a les 10, o 11, sinó a les 7 i mitja.
Cada dia m’aixeco a les 7 i em fico la roba de córrer i les bambes quasi sense ni pensar-ho. Baixo i esmorzo. Sense adonarme’n ja són i mitja. Em poso la música alta i surto. Penso: tant de bo ho pogués fer sempre això. Però, ràpid s’acaba l’hora de córrer, i em toca tornar a casa i seguir estudiant.
Al principi de la setmana tenia les idees molt clares “estudiaré tota la setmana”, “passaré de curs” deia. Estava més disposada que mai a fer tot el que sigui per poder aprovar i l’any que bé, per fí fer el que en realitat m’agrada.
Tot i que porto sense parar d’estudiar tot el dia, ara ja no tinc les coses tan clares. Trobo a faltar a les meves amigues (que estan fent tot el dia coses divertides), trobo a faltar entrenar, el trobo a faltar a ell també. Començo a pensar que el que estic fent no em serveix de res, i m’entren unes ganes terribles de sortir de casa i divertir-me.
Però, de sobte penso en l’any que ve. M’entra el dubte. Repetiré? Estaré a la uni? De seguida comprenc que això només depèn de mi, que el que estic fent suposo que és el que he de fer. Després potser no em servirà de res, però jo almenys ho hauré intentat.
Així que serà millor que deixi l’ordinador i em posi a estudiar.
Ho puc fer.
Núria
