Eneas i Dido

Sempre he considerat la cultura i l’ensenyament com el tresor d’una societat, el que ens permet avançar. Des de petita m’han aficionat a la lectura, a apreciar qualsevol coneixement com el reflex de la capacitat humana més increïble. He intentat transportar aquesta afició als estudis i afrontar-los com una etapa màgica de la meva vida, com una base de la persona que arribaré a ser algun dia. Però tota aquesta passió que he aconseguit mantenir cap a la cultura està desapareixent per segons, i no hi ha res més trist que sentir que ja no sents res.   

Alguna cosa estem fent malament quan el fet del que hauria d’estar més orgullosa com a persona, és el que fa sentir-me més frustrada. Crec que fa temps que he deixat de sentir ràbia, però no trobo que això sigui positiu. Perquè ara ja no sento que em fa mandra aixecar-me del llit, ara ja no em fa mal estudiar i veure el Sol de març per la finestra, ara no m’importa despertar-me cada matí i passar sis hores a una cadira… Ara el que em frustra és saber amb certesa que bona part d’aquestes sis hores es perdran per sempre i em decepciona arribar a casa i adonar-me que durant aquests sis hores no he après res.

M’he adonat que ja no llegeixo per aprendre, llegeixo per aprovar

Em sento culpable per haver-me rendit i haver acabat cedint al que aquest sistema educatiu – i la majoria de les persones que l’integren – vol. M’he adonat que ja no llegeixo per aprendre, llegeixo per aprovar. Que la meva màxima aspiració ja no és conèixer més sobre la vida, ara és poder tenir la nota suficient per entrar a la carrera que vull fer. Ja no m’importa si d’aquí una setmana recordaré el que ara estic estudiant, em conformo amb recordar-ho a l’hora de l’examen. Perquè ara sóc incapaç de dir la definició de “jerga”, però no em preocupa perquè ja vaig saber escriure-la quan tocava. Em sento culpable i no estic gens orgullosa del que faig, però també sóc conscient que tinc poques alternatives.

No vull culpar a ningú de la meva situació, trobo que d’una manera o altra tots som víctimes d’aquesta manera de fer les coses. Però com tots som víctimes, el problema és de tots. Aquesta frustració esdevé decepció quan observo que algunes persones que haurien d’estar potenciant la meva passió per la cultura, són les que cada vegada em fan creure menys en l’educació. Se suposa que la vocació de professor és quelcom màgic, i tan de bo jo tingués la paciència suficient per poder, algun dia, transmetre els meus coneixements a la societat del futur. Però fa temps que ha deixat de ser així – si és que algun dia ho va ser-.  Veig una necessitat incomprensible de fer que alumnes memoritzin i obeeixin i que, indirectament, deixin de pensar. Per més que reflexiono, no m’entra al cap com un professor pugui valorar més l’obediència que la capacitat de raonar i d’esforçar-se.

Veig una necessitat incomprensible de fer que alumnes memoritzin i obeeixin i que, indirectament, deixin de pensar

“Mai et creguis del tot les paraules d’algú que es troba en un estat emocional molt extrem”, per això aviso que escric aquest text des de la part més rancorosa de la meva ànima i potser per això perd validesa i no s’hauria de tenir gaire en compte. Però per molt que gran part del meu batxillerat es basi en memoritzar conceptes i “vomitar-los” a un examen – i l’esforç sigui únicament valorat depenent de la nota d’aquest examen -, intentaré no deixar mai d’expressar el que sento, estigui en estat d’eufòria o no i correspongui amb les normes d’obediència que s’esperen de mi o no.

Admiro profundament aquelles persones que lluiten perquè les coses vagin millor, tot i que em sap greu per totes aquelles que, com jo, no han pogut aconseguir-ho. Però encara em sap més greu per aquelles que creuen que el camí que estem seguint és correcte i no s’adonen que fa temps que aquest camí ha deixat d’ésser caminat.

Paula

Aquest article ha estat publicat en Estudis, Frustració, Paula Fornells. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Eneas i Dido

  1. Josep M. Altés Riera diu:

    Paula, el que exposes resulta molt preocupant i, encara que no és gaire nou, no per això és menys preocupant, sinó al contrari. Exposes precisament allò contra al que he anat lluitant durant sempre, sense massa èxit, com molt bé dius. I em sap greu pensar que no he aconseguit, ni que fos tan sols a la meva petita parcela, canviar les coses. Els meus alumnes -almenys la majoria- confonen tossudament l’aprenentatge amb la memorització de darrera hora. Em consola que, quan puc fer petar la xerrada amb exalumnes, em diuen que han recuperat les ganes i la passió per aprendre, després d’un segon de batxillerat molt angoixant. No defalleixis, doncs!
    Un altre escrit fantàstic. No paris!
    Josep Maria

  2. Mireia Tesua diu:

    A hores d’ara l’únic que podem fer és seguir endavant i adaptar-nos al sistema, perquè si durant tots aquets anys ha sigut així, és perquè deu ser el millor, és trist però és així. No tenim dret de paraula ni dret a exigir res, com tu dius “som víctimes”. Tot i així, recolzo cada paraula del teu escrit, i t’agraeixo que ho facis públic perquè em sento identificada i no ho podries haver expresat millor!
    T’envio moltes forçes per seguir empollant i vomitant conceptes, i així l’any que ve et podras oblidat de tot això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *