Sempre he tingut molt clar cap a on volia decantar els meus estudis universitaris, enginyeria dels materials, però des de fa uns dies he canviat d’opinió, he trobat una nova carrera la qual m’atrau molt, enginyeria física.
Però, com sempre, hi ha un problema. La nota de tall de la universitat és un 12.164 sobre 14 i degut a que l’anterior carrera que volia fer, enginyeria dels materials, tan sols necessitava un 7.8 sobre 14 no he fet suficients esforços en les assignatures que em costaven més, com Català, Castellà, Anglès o Filosofia i avui en dia m’arrepenteixo.
A primer de batxillerat sí que vaig assolir uns resultats bons, amb una mitja superior a 8 sobre 10 però aquest any no s’hi acosta gaire. Està clar que la culpa és meva, no m’havia d’haver refiat que a la carrera que volia fer no es necessitava gaire nota.
Però penso i com ja he dit assumeixo la “culpa” que em pertoca, que a nivell de centre, l’organització de bastants professors no ha ajudat gaire. En algunes assignatures encara ens queda més de la meitat del temari per cursar i només queda un trimestre i també, crec, que s’hauria de pensar en un sistema d’exàmens i no deixar que s’acumulin tots en una mateixa setmana, ja que això comporta que les notes baixin.
Aquest últim trimestre intentaré fer un últim gran esforç per intentar pujar la mitjana de segon de batxillerat, intentar fer una bona selectivitat i poder així cursar la carrera que de cop i volta m’agrada. Com tots els problemes tenen solució en cas que no aconseguís arribar a un 12.164, bastant probable però l’últim que es perd és l’esperança, ja tenia pensat cursar dos carreres, és a dir, primer enginyeria materials i després enginyeria física i així poder tenir una forta base científica i poder sortir al món laboral a investigar amb moltíssimes ganes.
Xavi
Xavi, l’article és interessant, però no està prou revisat.
La frase “Però penso i com ja he dit assumeixo la “culpa” que em pertoca, que a nivell de centre, l’organització de bastants professors no ha ajudat gaire” resulta molt confusa. Es nota que està escrita tal com anaven sortint les idees, sense més reflexió ni revisió posterior. Això és el que succeeix quan parlem, però no pot passar en escriure: en un escrit tenim la possibilitat (i l’obligació) de superar les limitacions de la inevitable improvisació de la comunicació oral. Aquesta oralitat també es posa de manifest en algunes repeticions: “intentaré fer un últim gran esforç per intentar pujar la mitjana de segon de batxillerat, intentar fer una…”.
Fins aviat, no paris d’escriure!
Josep Maria