És divendres a la tarda, i jo ja sé que l’endemà, dissabte tinc una cursa d’allò que tant
m’agrada, el motocròs. Aquella tarda mentre estic amb els amics ja vaig rumiant sobre com pot anar dissabte, com estaran els rivals, em tornaré a trobar amb aquells amics amb qui porto molts anys corrent… Soc conscient, ( i sinó ja m’ho recorda el meu pare ), que aquella mateixa nit no puc sortir de festa, ni anar a sopar amb els amics, ni anar a dormir tard si l’endemà vull anar a practicar l’esport que adoro.
Arriba dissabte, i a les 6 del matí ja soc en peu per preparar tot l’equipament, posar la moto al remolc i tenir-ho tot ben endreçat per poder marxar quan abans millor, mentre algun dels meus amics encara deu estar de festa o ha anat a dormir fa ben poc i no es despertarà fins les 12.
Quan ja soc al circuit, abans de res vaig a pagar la cursa amb la llicència a la ma, i em trobo
sempre una amb els amics de sempre, cosa que alhora m’alegra molt, perquè encara que dins del circuit siguem rivals, a fora, i per sobre de tot, son amics.
Mentre el meu pare em posa la moto a punt jo em canvio tot escoltant música de fons que
porto preparada, o mentre escolto els sorolls de motors escalfant-se per posar-se a tó. Escalfo abans de tot, com en qualsevol pràctica esportiva, i seguidament em pujo a la moto i surto al circuit. És un dels millors moments ja que a sobre de la moto només em concentro en la següent corba, en el salt que vindrà i no penso en res mes gaudint del moment.
Acabats els entrenaments cronometrats aprofito per descansar, menjar un entrepà, i revisar els temps que he registrat per corregir les errades comeses que em comunica el meu pare, que alhora em fa de mecànic, entrenador, metge, conseller, i el que faci falta.
S’apropa el moment de tornar a sortir a córrer, però ara ja no per entrenaments, sinó en
cursa… porto la moto al “pre-park” de sortida i em col·loco al lloc que hem pertoca. Ja situat darrere la graella de sortida, al costat dels meus rivals, una persona marca amb un cartell que queden 15 segons perquè baixi la tanca, de la que fugirem tots el més ràpid possible per tal d’arribar els primers a la primera corba.
Aquests 15 segons que per alguns poden ser insignificants, per mi són els 15 segons més
emocionants de la setmana, 15 segons on tens el cap en blanc, mires la tanca de sortida,
escoltes les motos del rival, com la teva preparada ja amb la marxa per quan baixi la tanca
accelerar fins al final… queden 5 segons; silenci total; tothom callat; les mares patint, alguns pares tensos pels seus fills, i d’altres, com el meu amb la càmera preparada per fer una fotografia del moment que després a tothom agradarà.
Baixen totes les tanques alhora, i és el moment de deixar anar l’embragatge, pujar marxes el més ràpid possible amb control de la màquina, i per res del món deixar anar el gas. La cursa transcorre amb un total de 25 minuts + 2 voltes, i es fan dues mànigues durant el matí. Acaba el dia, i dinem amb els companys aquells menjars preparats que porta cada família fet a casa, i ho fem plegats, guanyadors i vençuts, sense tenir en compte rivalitats, deixant de banda resultats i problemes, moment on es veu que el més important és l’amistat que porta aquests esport.
Personalment, ja fa un temps que per problemes tant familiars com econòmics, caigudes… no participo en curses; de tant en tant vaig a entrenar sol, però el que més m’agrada, competir no ho puc fer.
Realment, tinc moltes ganes de tornar a córrer, veure la moto al garatge sense poder-la treure a passejar no és una imatge de molt bon gust… espero tornar a fer-ho aviat, perquè és el que més m’agrada, i d’aquesta manera d’aquí un temps poder tornar a fer un escrit com aquest.
Pol Prats
Pol, fas una bona crònica del dia de carreres. El redactat és una mica massa oral i se’n pot millorar la puntuació. També hi ha errors ortogràfics (alguns els he corregit: “hem tornaré a trobar” per “em tornaré a trobar”.
També hi ha frases que convé revisar perquè contenen reiteracions: “em trobo sempre una amb els amics de sempre”.
Força bé.
No deixis d’escriure (i recorda’t de revisar a fons!)
Josep Maria