Vinc a dir-te que tot pel que has estat estudiant al llarg de la teva insignificant existència és una pèrdua de temps si no és allò que t’agrada, allò que t’apassiona, que et fa feliç i que per tant et fa viu.
Per arribar a aquesta conclusió m’he basat en la idea de l’existència i el poc sentit que té aquesta. Doncs vivim en una societat on tu, com ha persona, has d’aprendre unes lleis que regeixen el sistema que manté l’ordre. Aquestes lleis (teories, normes, assignatures, anomeneu-ho com vulgueu) suposadament us serviran per aconseguir una feina. Amb aquesta aconseguireu diners, i amb els diners possessions materials. Seguireu treballant fins arribar a una jubilació (si us la podeu pagar) en la que podreu malgastar el poc temps que us quedarà d’existència. És llavors quan deixareu de respirar, d’escoltar, de sentir, i per tant, de ser ésser, i així morireu. Tots els béns materials perdran el sentit que han tingut al llarg de la vostra vida.
Tornant a l’inici et responc amb aquesta teoria el poc sentit que té la teva existència si no ets feliç. Doncs bé l’objectiu de tota persona hauria de ser trobar allò amb el que gaudeix i explotar-ho. Ja que a causa del poc sentit que té la mateixa existència si has de viure, fes-ho feliç, fent allò que t’agrada passi el que passi. No esperis cap benefici econòmic a canvi, ja que llavors perdrà tot el sentit. Si fas el que realment t’agrada exclusivament per aconseguir diners et demostres a tu mateix que són els diners el que et fa feliç no allò que fas.
Amb això et vinc a dir, que si no ets feliç, no vius. Busca allò que et fa feliç i dedica-hi temps. A tot aquell que fa allò que no el fa feliç: Busca’t a tu mateix, o seràs tota la vida un objecte més.
Paula Lombarte
