Sé que somio, perquè tinc aquesta sensació estranya de no poder aixecar els ulls però veure-ho tot igualment. Els protagonistes del somni es veuen en una pantalla de cinema imaginària. PRODUCCIONS El Meu Subconscient, ELENC Els Personatges de les Meves Històries, DiRECTORA Valentina Araya.
Estic amb les meves amigues i amics i el Guewen a la planta superior de l’institut, que no és el mateix edifici al que vaig cada dia, però en el meu somni mai ha sigut d’altra manera. Plou molt a fora i no es veu el paisatge, de tanta gota. El cel és gris, com si fos boira, i no es veu res, com si el passadís on estem estigués volant a trenta metres del terra.
És el passadís de l’institut, però té taules d’oficina, parets grises i una moqueta blava d’aquestes de pel·lícula que fan venir ganes de dormir al terra. Venen uns agents que sospitosament s’assemblen molt als Agents de la Pau de Els Jocs de la Fam. Ens informen de que hi ha una inundació i que els submarins encarregats de rescatar-nos vindran d’aquí poc, però ens hem de quedar on estem en calma.
Miraculosament, la gent no surt corrents, i nosaltres, que estem més a prop de la porta per on vindran els vaixells, seiem en rotllana. Sec al costat del Guewen i tinc a la Judith davant, que exclama:
– Podem parlar del regal d’aniversari de la Valentina!
Comencen a fer broma i a fer-me fora per poder parlar-ho, però veig que el Guewen mira a banda i a banda buscant alguna cosa. Té cara d’amoïnat. Li poso una mà al genoll i arrugo el front per preguntar-li què li passa. De fons se sent la remor dels meus amics discutint encara la manera de fer-me fora.
– Crec que no trobo al Giles.
Al meu somni, (i a la vida real), no conec al Giles, però com que és amic del Guewen també em preocupo. Sabem, tot i que desconec com, que la gent que està als pisos inferiors morirà i ens aixequem de cop posant l’excusa que hem de fer alguna cosa. Les escales estan just al darrere del nostre grupet i al costat hi ha els lavabos. Tot i que estem al últim pis, hi ha unes escales que pugen al terrat, suposo.
Quan baixem trobem la mateixa estructura, el passadís, els agents.. però amb moltes més classes. Caminem tranquil·lament, intentant no semblar sospitosos perquè si ens descobreixen ens pot passar alguna cosa terrible. Passem per davant d’una aula minúscula que sembla la classe per les visites i li dic al Guewen que vagi tirant, que m’aturo a mirar qui hi ha. Quan entro veig a la Jenn i la seva parella, el Peter, en una cadira amb mordaços i les mans lligades. Els deslligo i vaig cap a fora amb un mal pressentiment.
No trobo el Guewen i em persegueix una Agent de la Pau que diu que és metgessa però tinc la necessitat de fugir. Corro fins al pis de dalt i la dona, amb una tossuderia molesta, em segueix fins al final de tot del passadís on la Jenn i el Peter m’amaguen darrere d’ells. La senyora marxa, però jo haig de tornar a baixar per trobar el Guewen, que segur que està patint. Porto roba negra d’espia i baixo sense fer soroll donant grans salts.
Quan estic davant dels lavabos vigilant darrere la paret, unes mans em tapen la boca i m’arrosseguen fins al lavabo de noies. Li dono un cop de colze al meu segrestador i quan em giro veig al Giles, al Trevor, al John i tots els amics del Guewen amagats als lavabos.
– No pots anar allà sola, t’atraparan.
– Us amagueu d’ells i el Guewen està allà sol?
Es miren entre ells avergonyits mentre la meva mirada recriminatòria cau sobre ells com una llosa. Decidim entre tots salvar el Guewen i quan ens dirigim cap allà…
Desperto.
I no l’he pogut salvar.
Valentina
Una nit entretinguda. Veig que no pares ni en somnis!
Ara en pots fer un guió cinematogràfic de veritat. Només et cal buscar un final.
M’ha agradat, encara que la puntuació era una mica confusa.
No paris.
Josep Maria