La Jessi era un cadell de pastor alemany, un cadell moníssim peludet i dolç. Els pares i els quatre germans la contemplaven enamorats amb un cert toc de recança perquè sabien que la Jessi aviat es convertiria en un ferotge gos guardià. Justament per això havien buscat un segon gos, perquè la Gora, un fox-terrier, era molt llesta però no espantava.
“Tant debò no creixés mai i fos sempre així de bufona” sospirava la mare…
I com una broma cruel això va passar, la Jessi mai va créixer, tenia un problema hormonal que va fer que no es fes gran però també que es quedés calba.
Aquesta història, que sembla un conte, va passar realment; la Jessi era la gosseta de la meva mare. He crescut sentint aquesta història.
I si ara en parlo és perquè aquest Nadal la meva mare em va regalar un llibret amb la història de la Jessi, un llibret preciós amb il·lustracions fetes per ella. Un conte només per mi. Però hi ha una cosa curiosa en aquest llibret: l’última pàgina.
L’última pàgina és nociva tant per al meu pare com per mi, és impossible llegir-la sense que uns enormes llagrimots ens recorrin la cara.
I això m’ha fet reflexionar, pensar per què ploro realment.
La Jessi va viure més del que el veterinari va pronosticar, el dia que va morir és un dia que la meva família sempre recordarà, aquell dia jo vaig néixer.
Ploro per tant, la mort de la gosseta? Ploro perquè el dia que va néixer la seva primera neta, el meu avi es va haver de queda a casa, contemplant com la gosseta moria mentre una demència es començava a instal·lar al seu cap? O simplement ploro perquè aquell dia va passar una cosa meravellosa, perquè aquell dia va ser la primera vegada que vaig veure el món, que vaig respirar?
No ho sé. Però sí sé que aquesta última pàgina sempre em farà plorar.
Marta Artigas
Marta,
Una història realment emotiva, gairebé de conte (ha de fer molta il·lusió tenir-la en format de conte, no?). M’ha agradat com l’expliques, encara que em sembla massa trossejada. Deu paràgrafs en un escrit d’aquesta extensió són molts paràgrafs, i això fa que l’escrit perdi unitat i cohesió. Alguns es poden unir sense massa problema, o introduint algun marcador, si cal.
D’altra banda, alguns passatges resultaven confosos en una primera lectura:
– “Els pares i els quatre germans la contemplaven enamorats…” fins que no he anat avançant em pensava que eren els pares i els germans del cadell!
– “la gosseta moria mentre una demència es començava a instal·lar al seu cap” em feia pensar que el subjecte de la demència era la gosseta.
Aquests dos són “problemes” a vegades inevitables. De tota manera val la pena invertir una estona en veure si hi ha formes de redactat que no generin ambigüitats.
M’ha agradat molt. No deixis d’escriure!
Josep Maria